La llúdria (Lutra lutra) és un carnívor de cos allargat i pèl bru i brillant que es caracteritza sobretot pels seus hàbits aquàtics. En relació amb aquests hàbits disposa de membranes interdigitals als peus i a les mans. Té la cua llarga, una mica aplatada i ampla a la base, que s’estreny progressivament i acaba en punta. El cap és ample i deprimit, i les orelles són petites. Pels mateixos hàbits aquàtics de què parlàvem, les orelles, els ulls i el nas se situen alineats a la part superior del crani, i d’aquesta manera pot mantenir les seves funcions sense a penes treure el cap de l’aigua.
Jordi Ruiz Olmo.
El seu cos és llarg i flexible i es prolonga, de manera gairebé insensible, per una cua molt ampla a la base. El pèl és curt, dens i lubrificat; de color és bru brillant, més o menys fosc al dors, amb tons bastant més clars a la gola i al pit. La longitud del cos (cap inclòs) és de 530-860 mm, la de la cua és de 300-460 mm, la de l’orella de 20-30 mm i la del peu 85-135 mm. Els mascles només són una mica més grans que les femelles.
Biologia
D’hàbits aquàtics, la llúdria es troba totalment lligada als cursos i masses d’aigua que reuneixen condicions per a la seva supervivència (abundància de preses, certa tranquil·litat i cobertora vegetal). Tendeix a eludir els canals i els grans embassaments. En alguns països encara se la troba a tota la costa, com s’esdevenia a algunes localitats dels Països Catalans a començament de segle, com, per exemple, a la zona compresa entre Lloret de Mar i Blanes (la Selva).
Diagrames percentuals (en freqüències relatives) explicatius de la dieta de la llúdria (Lutra lutra) en algunes comarques dels Països Catalans.
Josep Manuel Melo, original dels autors.
Especialitzada en la captura de peixos, menja, tanmateix, peces molt variades, procedents del medi aquàtic. Als Països Catalans, consumeix, sobretot, peixos i, en una proporció més petita, crancs de riu, amfibis i rèptils (especialment colobres escurçoneres, Natrix maura). Ocasionalment, captura també ocells, mamífers i insectes. Els peixos que consumeix pertanyen, majoritàriament, a la família dels ciprinids: barbs (diverses espècies de Barbus), boga de riu (Chondrostoma toxostoma), gobi (Gobio gobio), carpes (Cyprinus carpio) i vairó (Phoxinus phoxinus); a les zones altes, consumeix salmònids (truites).
Pot criar durant tot l’any, però presenta un màxim d’activitat nupcial entre finals de l’hivern i principis de la primavera. Després de 62 dies de gestació, neixen dues o tres cries (en casos extrems, d’una a sis) que obren els ulls poc després de fer els dos dies. Els adults són prou longeus: poden arribar a viure divuit anys.
La seva activitat és preferentment crepuscular i nocturna, però també és activa durant el dia a llocs tranquils. El seu comportament territorial és menys marcat que el d’altres mustèlids. Utilitza les dejeccions, d’aspecte i olor característics, com a senyals olfactius, i les diposita, amb aquesta finalitat, a indrets prominents. Un mascle pot recórrer en una nit fins a 20 km de riu i defeca una mitjana de set vegades cada hora que és actiu. La vista té una funció fonamental en la caça de les preses, però s’ha demostrat que, en casos d’absoluta terbolesa de l’aigua pot caçar utilitzant les vibrisses per detectar l’aliment. Per bé que a determinats indrets de la zona d’influència atlàntica els sistemes radiculars d’aurons, freixes i faigs li proporcionen moltes possibilitats de refugi, a les zones més mediterrànies, acostuma a usar com a cau les bardisses i forats entre roques de les vores o bé els canyissars, amb canya (Arundo donax), canyís (Phragmites), boga (Typha), etc.
Corologia
Àrea de distribució de la llúdria (Lutra lutra) als Països Catalans.
Maber, original dels autors i de Juan Jiménez.
La seva àrea de distribució original abastava gran part d’Euràsia i el N d’Àfrica, incloses moltes illes. Mai no ha ocupat, tanmateix, les Balears. En el passat, era present a tota la península Ibèrica, però actualment és més abundant a la meitat occidental i la seva presència és restringida a la resta, i particularment als Països Catalans, a algunes àrees muntanyoses. De tota manera, encara avui es troba en algunes zones litorals, com els aiguamolls de l’Empordà i, probablement, el delta de l’Ebre. Ocasionalment supera els 2000 m d’altitud durant l’època favorable (se l’ha vist als estanys de Malniu i de la Pera, a la Baixa Cerdanya), però prefereix zones mitjanes, per sota dels 1500 m, on la densitat de les seves preses és més elevada. Les principals causes de la seva rarefacció són la persecució directa, la contaminació i la destrucció dels seus hàbitats.