Originalment asiàtic, del S de l’URSS i potser d’algun sector de la Mediterrània oriental, fou introduït a Itàlia al temps dels romans, època en què probablement ho fou també aquí. Actualment, a causa de les introduccions, ocupa àmplies zones d’Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord. Sedentari, és present una mica pertot arreu al N dels Pirineus i una bona part de la Catalunya humida i Andorra. Al País Valencià es considera no reproductor i poc freqüent (Borriana, algunes finques de caça dels voltants de Requena). A les Illes és sedentari, molt localitzat a Mallorca.
Els Països Catalans, llevat dels sectors més humits (essencialment el domini de la muntanya mitjana eurosiberiana), no són gaire adients per a la reproducció del faisà. Si a aquest condicionant afegim una pressió cinegètica, excessiva en algunes èpoques, és fàcil suposar que les reaclimatacions han estat un fet freqüent i que la distribució del faisà al llarg del temps ha variat molt i, fins i tot, que potser en algun moment arriba a desaparèixer (els segles XVII i XVIII era molt escàs a Catalunya i inexistent a Aragó i al final del segle XIX, l’estudi de Vayreda, tot i que cobreix comarques de la Catalunya humida adients per a l’espècie, no esmenta la presència d’exemplars feréstecs). Durant l’edat mitjana, els governants catalans tingueren molta cura en l’aclimatació del faisà a la nostra terra. Per exemple, una cèdula del rei Pere III, datada del 1368, manava al governador de Mallorca que protegís unes parelles de faisans que li trametia, per tal de permetre’n la propagació. Altres escrits en què surt referenciat el faisà (regulació de la seva caça, etc.) apareixen el 1456, el 1498, el 1600, el 1628, el 1706 i el 1766.
Actualment s’ha repoblat a bastament per una bona part del territori (a Catalunya, d’ençà el 1979, es fan reaclimatacions sistemàtiques), però solament ha reeixit esdevenint una espècie feréstega a les àrees que mostra el mapa, les quals disposen de característiques ecològiques que s’adiuen al faisà. El més evident és una localització a les regions amb una pluviositat anual superior als 700 mm (alguns punts s’inclouen dins la isohieta dels 600 mm).
Àrea de nidificació del faisà (Phasianus colchicus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La presència d’aigua li és indispensable a l’època de cria per a pujar els polls. L’hàbitat de reproducció òptim és mixt, entre bosquetons plans, preferentment de roure martinenc amb sotabosc, i espais oberts solcats de regs o rierols. Els nius, protegits per falgueres o arbusts, se situen usualment a la vora de conreus i prats. Dins algunes finques de caça del llevant mallorquí ha criat molt precàriament en llibertat, a cultius de Ileguminoses irrigades per aspersió. La política actual de reaclimatacions fa preveure un augment futur de l’espècie als Països Catalans.