La perdiu (Alectoris rufa) és un dels ocells més típics dels conreus i erms, sedentari a casa nostra, ben conegut tant pel que fa a la seva morfologia com als seus hàbits, especialment pel fet d’ésser una peça preuada de caça. A les zones de muntanya, no obstant això, pot ésser confosa, especialment els individus joves, amb la perdiu xerra (Perdix perdix), de la qual es diferencia pel color blanc de la gola i el color vermell del bec i les potes, caràcter que s’observa a la fotografia.
Xavier Palaus.
La perdiu és una espècie sedentària que es troba ben representada arreu dels Països Catalans. Ocupa ambients amb poca cobertora vegetal, amb preferència, les àrees més seques i poc fredes; amb tot i això, el seu ventall altitudinal és força ampli, des de la vora de la mar fins a quasi els 1500-2000 m, on ja es troba la perdiu xerra. És especialment abundant a les àrees conreades, en especial les de cereals com el blat, el qual és un dels seus aliments preferits, i a les vinyes, oliverars i ametllerars. És, però, comuna en brolles, garrigues, en roqueters culminals i de la base de cingleres, i també en àrees cremades.
Territorial a l’època de cria, cada parella guarda amb zel unes quantes quarteres que són el seu territori. La seva cria és tardana, i es poden observar els perdigons al començament de juny. La seva productivitat és molt variable, però la mitjana és de 15 ous. Amb tot i això, és força freqüent que a les extenses àrees cerealistes la taxa de posta sigui més baixa, a causa de la utilització de pesticides. A partir del juliol i l’agost s’observen els grups familiars, i aleshores alguns rapinyaires (des de l’esparver fins l’àguila cuabarrada, l’astor i l’àguila daurada) n’efectuen una forta predació. A la tardor i a l’hivern és gregària, i comença a aparellar-se i a independitzar-se al final d’aquesta estació.
La seva distribució és àmplia a tot el continent: és present a les Illes, encara que en algunes d’elles, com a Eivissa i Formentera, fou introduïda per a usos cinegètics. Això ha provocat arreu del territori nombrosos encreuaments entre les subespècies i fins i tot la introducció d’espècies foranes.
La situació de la perdiu a casa nostra és molt variable; cal remarcar que la gran recessió que sofrí en les darreres dècades ha començat a remetre, i que les seves poblacions s’han refet a diverses àrees, com a les serralades meridionals del Principat, a la Segarra, etc. És força comuna al País Valencià i, especialment, a Menorca. Amb tot i això, ha esdevingut no rara, sinó excepcional, en algunes comarques del Principat, com el Maresme, el Vallès, el Garraf, Anoia, etc., sens dubte a causa de la desmesurada pressió cinegètica i, paral·lelament, de la desaparició dels conreus tradicionals i l’embosquinament progressiu d’aquests territoris.