Àrea de nidificació de la perdiu xerra (Perdix perdix) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
És una espècie sedentària i nidificadora als Països Catalans. La seva àrea de distribució se centra únicament a les comarques pirinenques de Catalunya, a Andorra i a la Catalunya Nord (Alta Cerdanya, Conflent, Capcir i Vallespir). Encara que és sedentària, realitza petits desplaçaments estacionals relacionats amb necessitats tròfiques i de protecció davant dels seus depredadors. Durant l’època de la cria sol ocupar altituds entre els 1000 i 2000 m, com a màxim. Un cop finalitzat el període reproductor, els grups familiars pugen a l’estatge alpí, coincidint amb la perdiu blanca.
Són freqüents, llavors, les observacions per damunt dels 2000 m, i la màxima altitud on se l’ha observat ha estat la de 2430 m. Posteriorment, durant l’hivern baixa cap a les valls, i conviu amb la perdiu roja. En aquest darrer període és quan la perdiu xerra baixa més, i pot assolir altituds per sota dels 900 m.
Hom no posseeix dades sobre la fenologia de la seva reproducció als Països Catalans. Se sap, però, que es reprodueix a totes les comarques abans esmentades. Mentre que la perdiu roja ocupa a casa nostra les zones baixes i les planes, la perdiu xerra és l’espècie típica dels medis montà i subalpí, a diferència del que succeeix a Europa, on aquesta substitueix la primera i ocupa les zones planes. En els medis esmentats té preferència per ocupar vessants assolellats de pendent no gaire abrupte i coberts per brolles o matolls com a resultat de la degradació del bosc original, de les quals la neu marxa aviat. Entre la vegetació que cobreix aquests indrets, val la pena esmentar el bàlec (Genista purgans), la bruguerola (Calluna vulgaris) i el roser alpí (Rosa canina), entre altres; també pot haver-hi algun arbre dispers, com el roure.
El niu, com en general el de totes les perdius, s’instal·la sobre el terra, és fet amb poc material i sempre és ben amagat sota els arbustos. Als Països Catalans només tenim una dada de posta, que correspon a un niu trobat a la Cerdanya, i que contenia 18 ous. És molt probable que l’àrea de distribució de la perdiu xerra als Països Catalans hagi sofert una reducció notable, ja que originàriament devia ocupar tota l’anomenada Catalunya humida. La causa d’aquesta reducció podria haver estat una excessiva pressió cinegètica, car es tracta d’una espècie relativament fàcil de caçar. Malgrat tot, actualment es pot considerar com estable, i s’ha comprovat fins i tot un augment en certs indrets dels Pirineus orientals; val a dir, però, que aquest és degut, bàsicament, a les repoblacions que, amb finalitats cinegètiques, s’han anat realitzant aquests darrers anys, principalment a la Catalunya Nord.