Morfologia
El saure més gros de les nostres contrades, el llangardaix comú (Lacerta lepida), és fàcilment identificable pel reticulat groc sobre fons fosc i pel seu cap enorme. Els individus joves són, en canvi, coberts d’ocel·les clars vorejats de fosc.
Lluís Solé.
És el lacèrtid més gros que existeix i el saure més gros a casa nostra. El cap i el tronc poden superar els 20 cm de longitud, fins i tot en les femelles, sempre més petites, i la cua és d’1,5 a 2 vegades més llarga, de manera que, en total, arriba correntment als 60 cm. Hom n’ha trobat individus de 80 o 90 cm de llargada. El cap és massís i ample, especialment el del mascle, una mica deprimit i amb el musell arrodonit. El coll és ben diferenciat i el tronc és poderós i relativament aplatat. La cua és forta i gruixuda, de base ampla, afilada i de secció cilíndrica. Les potes són robustes, amb ungles corbades i punxegudes. Al cap, hi ha dues escates supratemporals per banda i l’escata occipital trapezoidal és molt ampla a la part posterior i comprèn quasi tota l’amplada de les plaques supracefàliques, caràcter que és determinatiu per a l’espècie. Les escates dorsals són petites i granulars, carenades al centre i aplatades als costats, i fan 63-84 fileres; les ventrals trapezoidals formen de vuit a deu fileres longitudinals. La part superior de les potes té escates molt menudes. Hi ha d’onze a setze porus a cada cuixa. Existeix un plec gular ben marcat. Del mentó al collar hom compta de 26 a 39 escates gulars.
El dors és verd, o gris o bru, especialment al cap i a la cua, amb un reticulat negre que forma una mena de rosetes interconnectades damunt del fons; el ventre i la gola són groguencs o verdosos, i les femelles són una mica més brunenques i els animals molt vells presenten un aspecte negrós; tot plegat fa que, en una observació ràpida, l’animal sembli verd groguenc. Les cries són ben diferents, verdes amb ocel·les blancs de vora fosca i cua vermellosa. Amb l’edat van canviant a la coloració d’adult, en la qual, especialment en el cas dels mascles, els flancs presenten una sèrie de taques blaves molt patents.
Biologia i ecologia
Dins de la seva àrea, hom el troba a biòtops molt diversos; sembla preferir els indrets secs amb cobertura vegetal no gaire densa, com les garrigues, àrees de bosquina o de bosc més o menys obertes, conreus, oliverars, vinyes, vores de carretera o, fins i tot, sorres costaneres; més rarament, se’l troba damunt de substrat rocós. S’amaga o es desplaça sovint al peu de matolls, sobretot espinosos, en munts de pedres, per parets de pedra seca, en caus i altres indrets semblants. Encara que a causa de la seva mida està molt lligat a terra, pot grimpar bé i és un animal àgil i ràpid. Normalment, no supera els 1400 m d’altitud, però en algun punt dels Pirineus sembla arribar als 2000 m. És un animal força termòfil, amb unes exigències climàtiques francament mediterrànies, i li calen indrets oberts per a poder obtenir la temperatura òptima, requeriment també condicionat per la seva mida. És fort i agressiu i mossega molt fort enemics i preses.
El llangardaix ocel·lat s’alimenta amb preferència d’insectes grossos, sobretot coleòpters, però els ortòpters, gasteròpodes, isòpodes, miriàpodes i aràcnids també entren a la seva dieta, i ocasionalment també consumeix petits vertebrats, com sargantanes, petits mamífers i algun ocell.
En l’època reproductora pot haver-hi combats entre els mascles. L’aparellament té lloc a finals de primavera i la còpula acostuma a situar-se cap a l’abril o el maig. La posta, a terra o entre arrels, consta de 6 a 12 o fins a 24 ous el·lipsoidals, apergaminats, d’uns 18 mm de longitud, dipositats des de l’abril fins al juliol en un forat de 7 a 9 cm de profunditat. Després d’uns tres mesos d’incubació, surten unes cries que mesuren uns 50 mm de longitud de cap i tronc i porten la coloració i el dibuix ocel·lat típic del jove. El mascle ja és capaç de reproduir-se a partir del segon any de vida, mentre que la femella no ho fa fins al tercer any.
En terres més fredes, cap al N de les nostres regions, té una hibernació llarga, des de l’octubre fins al març o l’abril, però cap al S és actiu tot l’any.
Corologia
Àrea de distribució del llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El llangardaix ocel·lat és present a quasi tota la península Ibèrica, a les terres mediterrànies de França, al NW d’Itàlia i al NW d’Àfrica. Als Països Catalans, no es troba a les illes Balears, però sí per totes les terres continentals on arriba fins a una altitud moderada; encara que és molt més freqüent a les terres baixes, tant costaneres com continentals —apareix a la mateixa depressió de l’Ebre—, és també present a indrets secs i assolellats de les muntanyes mitjanes i només és raríssim o absent als estatges subalpins i alpins de l’eix pirinenc.