Morfologia
La sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), espècie pròxima de la sargantana de paret (P. muralis), és més esvelta i més cendrosa, i sovint presenta un dibuix més tènue. Hom observa a les fotografies un individu de color pràcticament uniforme (a dalt) i un altre amb bandes dorsals i laterals clares ben marcades i els flancs amb la part superior més fosca (a baix).
Josep M. Barres i Antonio Bea.
La sargantana ibèrica és més petita, fina i esvelta que la sargantana de paret (P. muralis). Mesura fins a 6,5 cm de cap i tronc i la cua presenta dues vegades aquesta longitud. També és més deprimida, amb el cap igualment més deprimit i el musell força més punxegut. Presenta escates dorsals petites, granulars, molt lleugerament carenades, i de 44 a 66 fileres al mig del tronc. Les escates ventrals rectangulars són disposades en 24-31 fileres transversals. El collar és format per 8-14 escates i és separat del mentó per 25-35 escates gulars. Els porus femorals són de 14-27 a cada banda. La folidosi cefàlica no presenta diferències significatives respecte de la sargantana de paret, i les variades proporcions i anomalies freqüents en aquestes escates són similars en ambdues espècies. Un caràcter estimat de valor taxonòmic, l’escata massetèrica, que hauria de ser petita o indiferenciada a la sargantana ibèrica, és, en canvi, present i ben desenvolupada en un 30 % dels individus, almenys en algunes poblacions més septentrionals; en poblacions meridionals, hom ha trobat massetèriques diferenciades molt sovint, però només rarament són més grosses que l’escata timpànica.
Es presenten també gran nombre de variacions en la coloració i el dibuix, en alguns casos semblants o quasi idèntiques a les de l’espècie precedent. Sovint, però, la sargantana ibèrica és bruna més clara o grisenca, quasi cendrosa o terrosa clara, tampoc no té gaire o gens de verd. Damunt d’aquest fons, es mantenen els dissenys bàsics descrits prèviament: pot haver-hi un dibuix ratllat dorsal, però normalment la línia vertebral és reduïda o almenys discontínua, fins i tot en els mascles, en els quals és fina, o irregular o discontínua, formant una sèrie de taquetes bru fosc o negres, o, fins i tot, és incompleta; en les femelles és rara i, si és present, és quasi sempre discontínua o incompleta. No acostuma a haver-hi dibuix reticulat. Les línies dorsilaterals clares, en canvi, són més ben marcades, fins i tot en els mascles, però més especialment a les femelles, de vegades vorejades de taques fosques més o menys irregulars. Molt sovint, els mascles tenen un dibuix de taques disperses, més que no pas un disseny regular. Els flancs són de color bru fosc a la meitat superior, i bru més clar a la meitat inferior, amb algunes taques o un reticulat fosc, o amb taques clares, o amb una línia clara que separa ambdues meitats longitudinalment. El cap i el tronc presenten les línies supraciliar i subocular clares, més marcades a la femella i reticulades al mascle; la línia temporal i la parietal són fosques. Sovint hi ha individus uniformes, especialment en els biòtops més oberts. El ventre és blanc quasi pur, amb molt pocs punts negres, normalment només a les vores; la gola també és blanca amb punts foscos dispersos, petits, escassos o de vegades absents. Les parts ventrals del mascle en zel, de vegades només la gola, esdevenen grogues, salmonades o taronja.
Biologia i ecologia
La sargantana ibèrica és més xeròfila que la sargantana de paret (P. muralis). Hom la troba des de ran de platja fins a boscos densos, on ocupa vorades i clarianes; viu a afloraments rocosos o a pedregars, entre vegetació herbàcia arbustiva (boixedes, brolles, etc.), alzinars, pinedes i altres menes de bosc, sobretot si són esclarissats. Acudeix a les clarianes i vorades per assolellar-se i pot ser bona grimpadora, a les roques o a la vegetació, però més sovint és terrestre, prou àgil i ràpida, i bona saltadora. Com moltes Podarcis, és antropòfila i es deixa veure per conreus de tota mena, als marges de pedra seca, a les habitacions humanes, ruïnes i semblants —on aprofita les parets per assolellar-se i usa els forats a tall de refugi—, en àrees rurals o plenament urbanes, a talussos de camins i carreteres i a indrets semblants. Els seus refugis es troben sota pedres, a caus, forats de paret, al peu de plantes, sobretot arbusts espinosos, i a llocs equivalents. Més termòfila i, com ja hem dit, més xeròfila que la sargantana de paret, es troba normalment a terres més baixes i sovint a localitats més obertes. El seu cicle d’activitat diürna segueix el model descrit per altres saures; utilitza diversos punts del seu territori per assolellar-se, segons les hores del dia, més o menys exposat, de manera que pugui regular la seva temperatura corporal; així mateix, és activa en un sol període, el de les hores de més sol, a la primavera i la tardor i, a l’estiu, esdevé activa en dues fases, una al matí i l’altra a la tarda, i es refugia de la màxima calor de les hores centrals del dia.
La seva alimentació és, fonamentalment, a partir d’insectes, però en alguns casos consumeix preferentment araneids, seguit de dípters, homòpters, coleòpters, formícids, ortòpters i larves d’insectes diversos; la mida de les preses oscil·la entre 2 i 5 mm, però també poden ser més grosses. Sembla haver-hi variacions estacionals en la seva dieta, cosa freqüent en molts saures, que, llevat d’excepcions, són poc selectius en l’alimentació i, a part de triar preses de mida adient, normalment capturen el que hi ha disponible en relació directa amb la presència i l’abundància de les espècies susceptibles de ser consumides.
El cicle de reproducció sembla similar al de la sargantana de paret, però en els medis més meridionals i més càlids sembla tenir lloc més aviat i l’aparellament es produeix entre el febrer i l’abril. Pot haver-hi dues o tres postes per estació reproductora, d’un a quatre ous cadascuna, de 6 × 12 mm, que es desclouen al cap de poques setmanes; a finals de juliol o principis d’agost, hom troba les cries acabades de néixer, que mesuren uns 23 mm de cap i tronc i uns 50 mm de longitud total i tenen una línia vertebral fosca, línies dorsilaterals clares i cua blavosa o verdosa.
La hibernació és curta i, en algunes localitats baixes, especialment al S de la regió, quasi inexistent. Són, però, més conspícues de febrer a novembre i, a l’hivern, semblen manifestar-se només en dies de bon temps.
Corologia
Àrea de distribució de la sargantana de paret (Podarcis muralis, en ratllat blau) i de la sargantana ibèrica (P. hispanica, en verd) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La sargantana ibèrica apareix al litoral de la França mediterrània occidental, a quasi tota la península Ibèrica, llevat de la zona cantàbrica, on és escassa, i al NW d’Àfrica. Als Països Catalans, sembla que es troba a quasi tot el territori continental (malgrat no haver-hi dades directes d’algunes comarques) fins a 1800 m d’altitud (no es troba, per tant, als Pirineus centrals); sovint és present a terres baixes o a localitats solelles de muntanya mitjana i roman per sota de 1000 m. Es troba també als Columbrets i a les illes Medes. La distribució és pràcticament contínua i les poblacions són constituïdes per un gran nombre d’individus.