Morfologia
La sargantana cua-roja (Acanthodactylus erythrurus) és pròpia de sòls sorrencs i es caracteritza pel fet de presentar la part inferior de la seva llarga cua de color vermell viu, a més de destacades franges i ocel·les clars al dors i a la part superior de les cuixes.
Xavier Palaus.
Aquesta sargantana té un aspecte robust i la cua llarga; dels 20 cm de longitud que pot fer, més de la meitat corresponen a la cua. El cap és gros, amb musell afilat, i la cua és també molt fina, encara que dilatada a la base, especialment en el mascle adult. Damunt el musell presenta un solc ben marcat. No té l’escata occipital que tenen tots els altres lacèrtids de les nostres terres. Hi ha dues escates supraoculars. Les escates dorsals són petites, granulars i llises, i disposades en 55 - 70 fileres al mig del tronc; les ventrals són disposades en deu fileres longitudinals, les caudals són fortament carenades i les dels dits presenten projeccions laterals que augmenten la superfície d’aquests i que permeten el desplaçament damunt de substrats sorrencs. Els dits són serrats.
El seu dibuix pot ser variable però és típic. Damunt d’un fons de color de sorra, gris, bru o coure hi ha línies longitudinals (fins a deu, normalment cinc de dorsals i dues més a cada banda) o bé fileres de taques clares, separades per barres fosques als costats. En poblacions llevantines, el dibuix pot ser menys intens: els individus són, aleshores, pràcticament unicolors, i presenten un to gris sorrenc. La part ventral és blanca. En els adults mascles, la cua és del color de la resta del cos i, en les femelles, lleugerament vermellosa. Els joves són quasi negres, amb ratlles blanques o groguenques, i amb la cua i les cuixes de color vermell viu; aquesta cua, llampant i fràgil, permet una fàcil autonomització i facilita la supervivència dels joves.
Biologia i ecologia
El seu hàbitat és exclusivament terrestre i es troba sovint a àrees seques i sorrenques, amb vegetació herbàcia, però sobretot arbustiva dispersa i, fins i tot, a pinedes o brolles esclarissades; també és present a àrees quasi nues, com dunes i platges i, més rarament, en substrat rocós. No supera, als Països Catalans, els 500 m d’altitud. Prefereix els terrenys horitzontals i sorrencs, però pot aparèixer en altres substrats.
La sargantana cua-roja és molt ràpida i activa i fa carreres ràpides i curtes de planta a planta, sobretot si aquestes són espinoses i li serveixen de refugi. Acostuma a presentar una peculiar posició de repòs, amb les potes anteriors aixecades. És un animal helioterm i regula la seva temperatura per exposició directa al sol, amb un mecanisme típic d’animal desertícola; la temperatura corporal supera l’ambiental. S’alimenta molt específicament de formigues, que constitueixen pràcticament les dues terceres parts de la seva dieta; també captura coleòpters i aràcnids i, fins i tot, algunes sargantanes o aliment vegetal, en alguns casos. És molt més abundant en aquells terrenys que contenen formiguers.
Aquestes sargantanes entren en zel i s’acoblen pel març, però les còpules poden presentar-se fins a les primeries d’agost. Les postes són pel maig, però sovint n’hi ha una segona a finals de juliol. Cada posta consta de tres a sis ous de 8 x 15 mm, que es desclouen al cap d’uns 70-75 dies, normalment a l’agost. Com quasi tots els saures, les cries, de 30 mm en sortir de l’ou, creixen molt ràpidament al principi i després més lentament; a l’any, han adquirit la maduresa sexual i normalment no viuen més de dos anys.
La hibernació és llarga. Són actives de l’abril al setembre, generalment, però a la primavera i a la tardor surten poques hores, mentre que al pic de l’estiu són molt més conspícues, i són actives durant quasi tot el període d’insolació directa.
Corologia
Àrea de distribució de la sargantana cua-roja (Acanthodactylus erythrurus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Aquesta forma, molt termòfila, és d’origen africà i arribà a Ibèria probablement durant el Messinià. No cobreix tota la Península, ja que és absent a la part septentrional, i viu també al NW d’Àfrica. És particularment freqüent a les zones seques. Als Països Catalans, no es troba a les Balears; a la zona continental, és abundant al S de l’Ebre, sobretot a zones costaneres, i arriba fins a altituds moderades. Al N de l’Ebre esdevé rara i només se’n coneixen algunes poblacions isolades fins a Girona, en àrees del tipus de les dunes, especialment. La subespècie present a la Península és la nominal, és a dir la típica.