Morfologia
La sargantana de paret (Podarcis muralis) presenta una gran varietat de dibuixos i coloracions, com totes les espècies del seu mateix gènere. Normalment hom troba individus més aviat bruns, amb poc verd i amb dibuixos dorsals foscos que sovint s’estenen cap als flancs; la gola pot ser reticulada.
Xavier Parellada.
És una sargantana petita, esvelta i aplanada, però d’aspecte robust. Mesura fins 7,5 cm de cap i tronc i la cua fa, aproximadament, dues vegades aquesta longitud. El cap és una mica deprimit. La folidosi i la coloració presenten una enorme variabilitat, així com el dibuix. Les escates dorsals i les dels flancs són idèntiques, petites i granulars, molt feblement carenades, disposades en 40-65 fileres enmig del tronc. El collar té la vora posterior llisa i consta de 9 a 11 escates, separades del mentó per 20-30 escates gulars. Les plaques ventrals rectangulars es disposen en 25-32 fileres transverses. Les escates supracaudals són carenades i acabades en punta obtusa. Hi ha de 13 a 29 porus femorals per banda. Un tret referent a la folidosi que ha estat emprat durant molt de temps per a la seva caracterització ha estat la presència d’escates timpànica i massetèrica ben diferenciades, aquesta darrera més grossa. Però en aquest detall no coincideixen tots els individus; almenys un 25 % dels estudiats poden presentar escates massetèriques petites o no presentar-ne i, per això, no es pot utilitzar aquest tret com a definitori de l’espècie, sobretot a l’hora de separar-la de la sargantana ibèrica, que hauria de presentar massetèriques reduïdes o no presentar-ne, i que, en canvi, un bon nombre dels seus individus en presenten un 30 % ben desenvolupades i, fins i tot, més grosses que l’escata timpànica.
La coloració dorsal és bruna o grisa, amb molt poc o gens de verd; normalment més aviat clara i apagada, excepcionalment molt fosca. Els dissenys del mascle i la femella són diferents: en els primers, hi ha, molt sovint, una línia vertebral fosca, o negrosa, contínua, de vores més o menys irregulars, o discontínua o, fins i tot, present, només, a la part posterior del tronc. A les femelles, la línia vertebral és reduïda o absent i, en canvi, les línies dorsilaterals clares, blanques o crema, són més patents que al mascle, en què són reduïdes, absents o incompletes —només presents a la part anterior— i de vegades presenten una vora dorsal fosca. També poden presentar un reticle fosc al dors i als flancs. Més sovint, els flancs són, a les femelles, de color bru fosc amb una línia més clara al mig, mentre que els mascles tenen, sovint, els flancs més reticulats. El cap i el tronc acostumen a presentar una línia supraciliar clara, una línia parietal fosca i una banda subocular clara. La part ventral és de color blanc més o menys pur, cuir clar, vermell, rosa o taronja; aquestes coloracions són més evidents al mascle, sobretot en el període de zel. Poden presentar taquetes negres a les vores del ventre i quasi sempre ocel·les blaus a les escates abdominals externes. La gola presenta la mateixa coloració de fons que el ventre (de vegades pot tenir color mentre que el ventre és blanc), però també pot presentar un reticulat lax i gruixut, fosc o de color de rovell, que és prou distintiu de l’espècie, encara que no es pot considerar un caràcter definitori, perquè manca en alguns individus.
Biologia i ecologia
Aquesta espècie ocupa una àrea extensa i, dins d’aquesta, es troba en nombrosos hàbitats diferents, fins i tot a prop de l’home. Apareix des del nivell del mar fins a altituds considerables als Alps i als Pirineus, on assoleix els 2500 m. Habita a localitats semiseques o humides —a les nostres terres, més aviat en les darreres—, i ocupa camps, prats, boscos, conreus de tota mena, àrees urbanitzades, fins i tot ciutats extenses, talussos de camins i carreteres, marges, bardisses, parets de pedra seca, etc., especialment si ofereixen refugis en forma de forats i una certa coberta vegetal, igualment utilitzada a manera de refugi i de protecció o per regular la insolació i, per tant, la temperatura corporal. Pot habitar, fins i tot, a parets d’edificis, ja que grimpa prou bé, i ho fa normalment en arbres i arbusts. Per refugiar-se tria arbusts espinosos, gramínies i altres plantes. Les localitats on es troba són normalment prou assolellades, relativament obertes (als boscos ocupa vorades i clarianes), i, fins i tot, es troba en substrat rocós nu. Molt activa i àgil, s’amaga a esquerdes, sota pedres, a forats, caus i arrels de plantes. Presenta, com molts altres saures, una activitat unimodal, en una sola fase, a la primavera i a la tardor, mentre que al pic de l’estiu és bimodal, en dues fases al matí i a la tarda, i defuig la calor més forta del migdia. Passa hores al sol, a diferents punts del territori escollits segons les hores del dia o l’estació.
L’àrea de caça és de pocs metres quadrats. S’alimenta de coleòpters, himenòpters, dípters, hemípters, lepidòpters i algunes de llurs larves no peludes, dermàpters i també, més ocasionalment, d’oligoquets i potser de mol·luscs.
Cada mascle domina de cinc a set femelles. Pot haver-hi, prèviament a l’aparellament, combats entre els mascles. L’època de la reproducció varia, segons la latitud i l’altitud, de març a juny, però, en general, es presenta ben aviat; la posta es fa d’abril a juliol (segons el període en què s’ha produït la còpula), en una galeria excavada a terra, de 10 a 20 cm de profunditat; pot haver-hi dues o tres postes per estació, cadascuna de dos a deu ous, de 10-12 × 5-6 mm, de color blanc brut, que són incubats durant nou o onze setmanes i donen cries de 24-27 mm de longitud de cap i tronc i 60 mm totals, brunes, amb línia vertebral negra, línies dorsilaterals clares molt marcades, ventre rosa o blau, irisats, que s’alimenten de petits insectes.
La hibernació pot durar des del novembre fins a principis de març, encara que sovint és més curta, si la localitat és una mica temperada; es veuen individus actius en dies càlids d’hivern. Als Pirineus, sobretot a les localitats més altes, el cicle actiu dura, només, uns vuit mesos.
Corologia
Àrea de distribució de la sargantana de paret (Podarcis muralis, en ratllat blau) i de la sargantana ibèrica (P. hispanica, en verd) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La sargantana de paret ocupa tota l’Europa continental central, fins els Balcans, el S d’Itàlia i la península Ibèrica central. A la Península presenta una distribució contínua a la faixa septentrional, es troba al Cantàbric i als Pirineus i també al Sistema Ibèric, al Sistema Central i penetra fins al Montseny.
Les dificultats de determinació han causat alguns errors en les dades publicades del gènere Podarcis al N dels Països Catalans continentals. De tota manera, la forma és freqüent als Pirineus, a la Serralada Transversal i al Montseny. Ocupa hàbitats més humits que la seva competidora, la sargantana ibèrica (P. hispanica), i es troba, sovint, a altituds superiors que aquesta. Les localitats de la Costa Brava i la zona humida que l’envolta i dels voltants de Barcelona són més discutibles. De fet, hom la troba només a la part N de Catalunya, des del nivell del mar fins a 2500 m als Pirineus, però més sovint a partir dels 1000 m d’altitud.