Morfologia
La nostra sargantana pirinenca (Lacerta monticola) és una subespècie (bonnali) endèmica dels Pirineus, prou diferent de la resta de subespècies ibèriques. Té el cos d’un color uniforme, bru verdós, lleugerament metàl·lic, amb els flancs foscos.
M. Victòria Vives.
Aquesta sargantana és una forma endèmica de muntanyes de la península Ibèrica. Es troben poblacions a quatre àrees, actualment isolades, i es diferencia en quatre subespècies diferents. La forma pròpia de les terres catalanes dels Pirineus centrals és L. monticola bonnali, que presenta certes diferències patents amb la resta de formes. És la que descriurem aquí.
És una sargantana mitjana i robusta; el cap i el tronc mesuren fins 6 cm i la cua equival a 1,5 vegades aquesta longitud. El cap és gros i deprimit, com el tronc i la cua, que també són una mica deprimits i robusts. Té les potes ben desenvolupades. L’escata internasal és grossa i en contacte amb la rostral; les dorsals són grosses, de vegades lleugerament carenades però més sovint llises, i s’empetiteixen en els flancs; es disposen en 40-48 fileres al mig del tronc. Les escates ventrals són rectangulars, disposades en 23-29 fileres transversals. El collar presenta de 5 a 11 escates i és separat del mentó per 20-26 escates gulars. Hi ha d’11 a 17 porus femorals a cada banda. La cua presenta característicament anells alternats d’escates llargues i curtes.
Encara que les diferents formes presenten coloració i dibuix variables, la forma pirinenca no té el verd típic de l’espècie, al dors i al ventre, gens marcat. El dors és gris o castany oliva, lleugerament metàl·lic i pràcticament uniforme, amb els flancs castanys molt foscos, i la part ventral és uniforme, blanc pur, groguenca o verdosa. Les cries presenten la cua d’una tonalitat blavosa que desapareix en l’adult.
Biologia i ecologia
Les localitats de la sargantana pirinenca són escasses i no hi ha gaires estudis sobre llur biologia; per altra banda, aquesta forma tampoc no és ben coneguda a la resta de l’àrea. Als Pirineus, és extremament montana, encara més que a la resta de l’àrea, on la forma cantàbrica, per exemple, apareix ja al nivell del mar. Als Pirineus, es troba pels volts de 2000 m fins a 2900 m. Normalment saxícola, també present de vegades a boscos, als Pirineus apareix fonamentalment a localitats rocoses de tipus rascler, amb escassa cobertura vegetal, a les esquerdes de la roca, normalment herbàcia. És resistent al fred; pot suportar estius molt curts i poc càlids i hiverns llargs, refugiada a les esquerdes rocoses.
Sembla alimentar-se, quasi exclusivament, de petits artròpodes, sobretot d’insectes, com dípters, ortòpters, himenòpters (sobretot formigues, i també abelles), coleòpters (coccinèlids), hemípters i lepidòpters i llurs larves, incloses preses relativament grosses, de les quals en consumeix de cinc a deu per dia.
Per què fa a la reproducció, se’n coneix la posta a la segona quinzena de juliol, formada per de cinc a deu ous de 9 × 14 mm, incubats durant uns 59 dies, que donen cries que mesuren 22 mm de cap i tronc i 52 mm de longitud total.
La sargantana pirinenca té un interval de preferència tèrmica molt ampli, de 30 a 42 °C, i sembla regular poc o gens la seva temperatura corporal. Es comporta amb marcada tigmotèrmia i, encara que és àgil, és un animal poc actiu, que s’assolella durant hores, fora de les estones de caça. Normalment, és activa en un sol període, que va des que la temperatura ha arribat, especialment en el substrat, a un mínim convenient, ja entrat el matí, fins al migdia; durant les primeres hores de la tarda, els animals van desapareixent amagant-se dins dels refugis. Qualsevol petit núvol els fa desaparèixer, però tornen a sortir si el sol surt novament. El cicle actiu, en localitats tan característicament montanes com les pirinenques, va des del juny o el juliol fins al setembre o l’octubre. La temperatura dels refugis nocturns no és, probablement, gaire alta, i és possible que duguin a terme una hibernació parcial reversible durant la nit en ple període actiu. L’abundant alimentació observada en cada individu seria suficient, per altra banda, per a fornir les reserves apropiades per a una llarga hibernació.
Corologia
Àrea de distribució de la sargantana vivípara (Lacerta vivipara, en verd) i de la sargantana pirinenca (L. monticola, en ratllat blau) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Aquesta espècie és un endemisme montà ibèric, probablement d’origen antic, potser oligocènic o encara anterior. Les poblacions actuals són al Sistema Central (la subespècie cyreni), a la serra d’Estrella, a Portugal (la subespècie monticola), a Galícia i la Serralada Cantàbrica (la subespècie cantabrica) i als Pirineus centrals (la subespècie bonnali), en ambdós vessants i a localitats relativament disperses i molt distants les unes de les altres. Les localitats catalanes corresponen a terres lleidatanes, concretament de la Vall d’Aran a Aigüestortes, i es troben, tal com ja hem dit, en uns medis uniformes, els rasclers.