Àrea de nidificació del roquerol (Ptyonoprogne rupestris) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El factor que explica la distribució del roquerol és el seu lligam envers els hàbitats rocallosos de qualsevol mena. En conseqüència, el trobarem a gairebé totes les comarques accidentades dels Països Catalans. Els buits corresponen a les comarques de relleus suaus, tant de l’interior (cas de la Depressió de l’Ebre i alguns sectors de la Catalunya central i el migjorn valencià) com de la terra baixa litoral, llevat dels trams costaners més abruptes com ara la Costa Brava, el Garraf o la Marina alacantina. A les Balears nia solament en els indrets més adients de l’illa de Mallorca, com la Serra de Tramuntana, el cap de Formentor i el cap de Pinar.
L’àrea de cria del roquerol abasta, doncs, des del nivell de la mar fins a altituds de 2000 m, als Pirineus. Normalment nia en colònies, algunes de les quals hostatgen importants poblacions; també pot utilitzar hàbitats artificialitzats com túnels i, fins i tot, les volades de construccions de muntanya, tot i que el roquerol no és pas una espècie antropòfila.
Pel fet d’ocupar dominis bioclimàtics tan diferents, les poblacions de roquerols presenten, així mateix, una fenologia quelcom variable a les diferents àrees de cria dels Països Catalans. Els roquerols nidificadors a les comarques més fredes, en arribar l’època hivernal abandonen els cingles muntanyencs i es dirigeixen a llocs més temperats, per la qual cosa en aquest temps es fan habituals a les comarques de la plana. Tanmateix, els moviments migratoris i l’abast de la hivernada varien força en relació directa amb la cruesa anual de la climatologia. El pas primaveral dels roquerols es detecta des del març fins al maig, amb una activitat migratòria màxima l’abril. El pas de tardor és notori a partir del final de setembre, i es perllonga fins al començament de novembre. Val a dir que no és prou ben establert l’origen dels efectius hivernants ni la importància del component ultrapirinenc en el volum d’hivemants a la regió mediterrània. Hi ha registres d’hivernada força regular a les planes del Rosselló i de l’Empordà, al Maresme i el Garraf, i més irregular a d’altres sectors litorals, com ara el delta de l’Ebre; a les comarques litorals del País Valencià pot arribar a ésser comú en el decurs d’onades de fred; llavors sobrevola abundosament els tarongerars i els conreus de regadiu. La població del migjorn valencià és pràcticament de caire hivernant en la seva totalitat. Tant a Menorca com a Eivissa, illes on no nidifica, el roquerol també és present des del novembre fins a l’abril, i es troba especialment als penya-segats marins.