L’oreneta vulgar (Hirundo rustica) és un típic ocell gregari que veiem, a la primavera, voleiant pels camps i prop de les masies. És un ocell que no acostumem a veure de prop, de manera que pot sorprendre la diversitat de colors del seu plomatge: blanc cremós al pit, blau fosc metàl·lic al dors i front i gola castanys. Ateny fins a 19 cm. La seva silueta és característica, especialment la cua, profundament forcada, com s’observa a la fotografia de dalt. El seu niu és inconfusible (a baix) per la forma de mitja copa; és fet de fang, col·locat sota cobert. L’oreneta cuarogenca (Hirundo daurica), de mida semblant, té el carpó i el darrere del cap i les parts inferiors de color castany, i fa el niu tubular, també sota cobert.
José Damián Navarro i Oriol Alamany.
Reproductor àmpliament estès per tot el territori, l’oreneta vulgar és una de les espècies més conegudes pel gran públic. Malgrat la seva àmplia distribució, existeixen desigualtats entre els territoris, i així és escassa i localitzada a Menorca, Formentera i Andorra, i a la Catalunya Nord presenta algunes absències, tant a la plana com a la muntanya. És també un formidable migrador, que es manifesta a tot el territori, però més massivament a la costa, baga obligada d’una de les més importants rutes migratòries europees. De fet, les concentracions de migradors a la primavera i, principalment, a la tardor, a la major part de la costa i a les Illes són totalment espectaculars, i a la Catalunya Nord i la resta del Principat, ateses certes condicions atmosfèriques, s’observa la denominada "migració invertida", és a dir, el moviment de direcció oposada al corresponent a l’època (SW en primavera i NE a la tardor). Malgrat ser una espècie estival, ocasionalment i localment hivernen alguns individus isolats a les zones litorals més càlides, més excepcionalment a les Illes i menys al migjorn valencià.
La migració primaveral ocupa des de la segona desena de febrer (18.02.65, data extrema) fins a la tercera de maig (30.05.71, data extrema), però el fort del moviment agafa des de la darreria de març fins a l’inici de maig. Els anys de climatologia favorable, la segona meitat d’abril pot haver-hi nius amb la posta ja completa (21.04.61, la més primerenca), però habitualment les orenetes ponen el maig, i algunes de més tardanes el juny. Sovint fan una segona posta el juliol i els nius poden restar ocupats fins a la darreria d’agost o l’inici de setembre (09.09.71, data extrema). Durant la segona desena de juliol i la primera d’agost es produeixen moviments, però la veritable migració va des de la tercera desena d’agost fins al final d’octubre, amb algunes observacions rares el novembre. El fort, però, agafa la segona meitat de setembre i l’inici d’octubre.
L’oreneta ocupa típicament els ambients oberts de terra baixa, majorment els cultius, però vola també sobre boscos, brolles, erms, rieres, etc.; li agraden els marjals i els aiguamolls, perquè són molt rics en dípters voladors (mosquits, quironòmids, etc.), les principals preses de les orenetes. És comú, per exemple, veure-les al capvespre passar rasants sobre les copes dels arbres engolint les masses de quironòmids que planen damunt d’ells, o els dies xafogosos de l’estiu devorar incansables els núvols de formigues voladores. El seu niu característic en forma de tassa, el basteixen a l’interior d’un edifici amb sortida fàcil a l’exterior i aixoplugat. Comparat amb l’oreneta cuablanca, fa el niu més baix, a la perifèria de nuclis urbans grans, i situats a menys altitud. En efecte, l’oreneta vulgar és molt lligada als ambients de terra baixa i és escassa i fins i tot desapareix, a altituds superiors als 1.100 m.