Àrea de nidificació de l’oreneta de ribera (Riparia riparia) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
Ocell estival i nidificador molt localitzat als Països Catalans. En migració pot ser observat pràcticament arreu. A Catalunya existeixen alguns nuclis reproductors a les conques del Segre, l’Ebre, el Fluvià, la Tordera, el Gaià i el Francolí. Al País Valencià hi ha també nuclis reproductors a les conques del Túria, el Xúquer, el riu de Gorgos, el Vinalopó i, molt possiblement, en algún altre que no apareix reflectit en el seu mapa de distribució. A les Balears s’observa només durant les seves migracions, encara que s’ha suposat la seva cria a Mallorca i Menorca. A la Catalunya Nord és present durant tot el període estival, però la seva reproducció resta hores d’ara per comprovar.
Les primeres observacions de l’espècie es produeixen el març (dia 23), i es prolonguen posteriorment fins al maig; el major nombre de citacions es donen principalment des de mitjan abril fins a mitjan maig. La migració postnupcial comença ja cap al final d’agost i es prolonga fins als primers dies d’octubre (dia 4); aquest pas sembla més important que el de la primavera. Només es coneix una dada sobre la fenologia de la seva reproducció; correspon a un niu amb polls a mitjan juny, cosa que fa suposar que la cria va començar cap a la quarta setmana de maig.
L’hàbitat és compost, en la seva època reproductora, pels talussos sorrencs que es troben en els trams baixos dels rius i també pels de natura artificial resultants de pedreres de sorra. Cal remarcar també una dada de cria reiterada en forats de la Murada dels Escolapis, a Balaguer. L’oreneta de ribera instal·la els nius dins de forats que ella mateixa excava en els talussos abans esmentats. Forma sempre colònies amb un nombre de parelles que pot anar des d’unes 10-15 fins a les 237 comptades el 1984 en una colònia de la Ribera Alta, i que a hores d’ara és la més gran que es coneix als Països Catalans. Existeix en aquesta espècie un cert nomadisme provocat per la precarietat dels llocs en què instal·la els nius; això fa que moltes petites colònies no siguin estables i que, per tant, resultin difícils de detectar. Hom pensa, doncs, que el seu nombre deu ser superior al que ens mostra el mapa de distribució. Per aquestes raons es desconeix actualment el nombre de parelles reproductores i també l’evolució de l’espècie en aquests darrers anys.
Tenint en compte que al S d’Espanya se n’ha comprovat la hivernada, és molt probable que alguns exemplars hivernin en certs nuclis adients del S del País Valencià, encara que cal tenir cura amb aquestes observacions, perquè l’espècie pot ser confosa amb el roquerol (Ptyonoprogne rupestris).