Primera captura fotogràfica de gat mesquer al Parc de Collserola realitzada a l’abril del 1997, amb una càmera compacta analògica i un dispositiu artesanal amb connexió a bateria externa i sensor de barrera de llum roja. Els equips han evolucionat força i actualment s’utilitzen equips digitals integrats i flaix infraroig. Els dispositius es van situar a les proximitats de tres latrines (L1, L2 i L3 al dibuix). Els números identifiquen els gats mesquers fotoidentificats, 13 en total.
Anna Pla
Els darrers anys, el coneixement de l’ecoetologia dels mamífers, i més concretament la dels carnívors, s’ha beneficiat de la incorporació de les noves tecnologies emprades en els mètodes de seguiment d’aquestes espècies tan fugisseres.
Mètodes com les trampes fotogràfiques, la videovigilància, la fotoidentificació o el radioseguiment han obert noves línies de recerca, algunes amb aplicació directa en la resolució dels problemes de gestió i de conservació.
Les trampes fotogràfiques, és a dir, la col·locació de càmeres adaptades a registrar automàticament imatges d’animals mitjançant un sensor que en detecta el pas dins de l’interval de detecció, és un mètode no invasiu que permet constatar la presència d’espècies d’interès i donar solució als dubtes derivats de la identificació per dades indirectes, com podria ser el cas de les petjades o els excrements. Els darrers anys, el progrés tecnològic en la creació i millora de sistemes de captura fotogràfica ha estat força ràpid i espectacular. Queden enrere aquelles adaptacions artesanals de càmeres compactes analògiques amb connexions externes de bateries i barreres de llum infraroja. Actualment aquest mètode s’ha perfeccionat amb els sensors de moviment, les bateries de llarga durada i, sobretot, l’ús de càmeres digitals que permeten emmagatzemar moltes imatges fàcilment revisables, amb la possibilitat d’utilitzar un flaix d’infraroig, és a dir, no visible, i que per tant no genera molèsties als animals. La tecnologia ha revolucionat doncs aquests sistemes amb resultats que de vegades generen intensos debats en els fòrums especialitzats.
Tanmateix les trampes fotogràfiques permeten anar més enllà de la simple detecció d’espècies. Amb l’ajut de programes informàtics adequats, i utilitzant la metodologia de captura-recaptura, hom pot arribar a obtenir dades per a fer estimacions de densitat de població de les espècies "capturades".
Per tal d’identificar els gats mesquers, s’estableixen les taques patró del pelatge pròpies de cada individu. A la columna de la dreta, dibuix esquemàtic de l’animal on es destaca la localització dels elements clau de cada animal.
Anna Pla i Francesc Llimona; dibuix: Alfons Raspall
Els darrers anys s’han dut a terme interessants estudis utilitzant aquestes tècniques en molts indrets dels Països Catalans. A Catalunya són rellevants els treballs sobre la presència i l’abundància de carnívors salvatges, domèstics i semidomèstics, o fins i tot dels petits mamífers, als parcs del Montseny, les Guilleries, el Montnegre i el Corredor, el Garraf o Collserola, però també en altres territoris, com ara el Montsant o els Pirineus. També hi ha treballs força recents al País Valencià, a la Devesa del Saler i al Parc de la Font Roja. A més, cal esmentar els intents de constatar la presència de la fagina a Eivissa (Martes foina) amb aquestes tècniques.
A Collserola, i també al Montnegre, a la meitat dels anys noranta es va emprar aquesta metodologia en un estudi sobre el gat mesquer o geneta (Genetta genetta) per tal d’anar un pas més enllà de la mera detecció i intentar arribar a la fotoidentificació dels individus a partir de les taques del pelatge. El resultat va ser força encoratjador, i més tenint en compte que en aquell moment amb prou feines hi havia treballs de referència de cap altra espècie de carnívor (llevat del tigre a l’Índia). Més recentment també s’han fet estudis de fotoidentificació de gat mesquer al Parc de Sant Llorenç del Munt.
La videovigilància ha estat un mètode emprat en treballs tan interessants com l’estudi de la biologia del liró gris (Glis glis) al Montseny o per a comptar les colònies de ratpenats en diferents indrets de Catalunya.
L’altre mètode que sens dubte ha suposat un punt i a part pel que fa al coneixement de l’ecoetologia dels carnívors dels Països Catalans ha estat el radioseguiment. La col·locació d’emissors ajustats a determinades freqüències permet que l’investigador pugui rebre el senyal dirigint correctament una antena. Mitjançant un exercici de trianguladó, es pot saber la posició momentània de l’animal "rastrejat". Quan es disposa d’un nombre suficient de localitzacions, mitjançant un programa informàtic adient es poden dibuixar els territoris: el total (l’anomenat domini vital) i també l’àrea on es registra la màxima activitat dels individus, és a dir, la zona nucli. Així, doncs, les dades de què es disposa referents a superfície de territori ocupada i el fet de poder treballar amb els sistemes d’informació geogràfica (SIG) obren un extraordinari ventall de possibilitats per tal de conèixer els requeriments de les espècies estudiades.
Seria inacabable esmentar els diferents estudis que s’han fet els darrers anys als Països Catalans emprant el radioseguiment. S’han estudiat espècies relativament comunes per tal de millorar el coneixement que se’n tenia, com ara el teixó (Meles meles), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i la fagina (Martes foina) a Collserola i a Montserrat, i la marta a Menorca (Martes martes minoricensis). També s’ha emprat aquest mètode per tal de conèixer el procés d’invasió d’espècies introduïdes, com és el cas del visó americà (Neovison vison), i per fer el seguiment d’espècies reintroduïdes, bé amb finalitats de conservació, com ha estat el cas de la llúdria (Lutra lutra) o el gat fer (Felis silvestris), bé amb finalitats cinegètiques, com és el cas del cabirol (Capreolus capreolus).
La tecnologia ha permès fabricar emissors cada cop més petits, de manera que a Catalunya s’han pogut dur a terme treballs de radioseguiment d’espècies amb requeriments territorials, d’hàbitat i de mobilitat tan escassament conegudes fins fa poc com els ratpenats.
D’altra banda, també s’han emprat les tècniques de radioseguiment en projectes emblemàtics i mediàtics, com la reintroducció de l’ós bru (Ursus arctos) als Pirineus. En aquest cas, cal esmentar l’ús d’emissors equipats amb GPS, mètode que obre un enorme ventall de possibilitats de seguiment, ja que permet acumular un gran nombre de localitzacions de manera regular i continuada i, fins i tot, fer-ne un seguiment en temps real.
La superposició dels territoris obtinguts, amb les capes de vegetació, d’àrees urbanitzades o d’infraestructures, facilita moltes perspectives a la recerca aplicada, especialment en l’àmbit de l’ecologia del paisatge. El coneixement de l’ecologia de les espècies permet així mateix incidir amb dades objectives en aspectes encara poc tractats i que es relacionen directament amb la gestió del territori i afrontar problemàtiques com ara la fragmentació o la connectivitat ecològica.
Síntesi dels resultats obtinguts en un estudi fet amb trampes fotogràfiques al Parc de Collserola al final dels anys noranta. Els dispositius es van situar a les proximitats de tres latrines (L1, L2 i L3). Els números identifiquen els gats mesquers fotoidentificats, 13 en total. Finalment, els rodets indiquen el nombre de vegades que cada animal va ser fotocapturat.
Alfons Raspall, a partir de dades dels autors
Al Parc de Collserola s’han emprat intensivament gairebé tots els mètodes esmentats. És un cas interessant ja que, si bé no acull espècies de mamífers d’especial significació en el context dels Països Catalans, sí que suposa un escenari privilegiat per a estudiar les respostes de la fauna a les pertorbacions derivades d’un entorn fortament humanitzat i, per tant, per a incidir en moltes de les problemàtiques actuals relacionades amb l’ecologia del paisatge. Concretament, al Parc de Collserola, el radioseguiment ha servit –a banda d’arribar a un coneixement del tot necessari dels requeriments de les espècies– per a investigar models o casos que exemplifiquin i permetin entendre algunes problemàtiques. El coneixement obtingut és, doncs, una eina i un recurs amb vista a millorar la conservació i la gestió d’aquest espai natural tan especial. Un cop ben coneguts els requeriments territorials d’espècies com el teixó, el gat mesquer, la guineu, el senglar i, fins i tot, l’eriçó comú (Erinaceus europaeus), s’ha posat especial èmfasi a projectar la situació actual cap a un escenari de futur basat en el planejament urbanístic vigent.
Així, doncs, mitjançant l’ús de les eines informàtiques que proporcionen els SIG i de programes d’anàlisi d’índexs paisatgístics (com ara el Fragstats), és possible obtenir mapes detallats de preferències d’hàbitats i de la configuració i superfície dels hàbitats considerats com a òptims. Els estudis sobre el teixó permeten aprofundir aspectes com la pèrdua dels hàbitats de mosaic de les àrees perifèriques del Parc i la previsió dels efectes de la fragmentació dels territoris, però també avaluar les possibilitats reals de la difícil connectivitat ecològica amb altres espais naturals, com és el cas del Parc de Sant Llorenç del Munt.
Així mateix, les dades provinents del radioseguiment d’espècies marcadament forestals com el gat mesquer –aparentment amb bones poblacions en l’actualitat, amb una densitat mínima estimada d’un individu per quilòmetre quadrat– palesen els efectes que podria tenir la fragmentació si prosperessin alguns projectes d’infraestructures viàries que travessarien els boscos del Parc. Efectivament, els resultats d’aquests estudis mostren un escenari preocupant, ja que es passaria de 40 territoris òptims en dues grans àrees, a 20 de repartits en fragments d’hàbitat adequat. Cal, doncs, utilitzar els coneixements obtinguts amb aquests treballs de camp força laboriosos per a entendre com la fauna percep el territori i dur a terme una gestió que garanteixi la pervivència de la biodiversitat i dels processos ecològics, evitant justament que se sobrepassin els llindars de degradació dels hàbitats, fet que podria portar a les situacions de "deute d’extinció" alertades recentment per investigadors catalans, entre d’altres.