Fragment A del sarcòfag trobat entre les runes del convent de Santa Clara de Tarragona després de la Guerra Civil Espanyola, amb escenes de la vida de sant Pere.
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - A. Saludes
Es tracta de tres fragments trobats després de la Guerra Civil Espanyola a les ruïnes del convent de Santa Clara, des d’on foren traslladats al Museu i Necròpolis Paleocristians de Tarragona, amb els núms. d’inv. (P) 2 653 (A), (P) 2 654 (B) i (P) 2 655 (C). Són de marbre blanc i les seves mides són: 0,43 × 0,64 m (A); 0,27 × 0,57 m (B); i 0,21 × 0,3 m (C). Es conserven a la reserva.
Molt possiblement, aquests fragments de sarcòfag provenen de la mateixa peça. El més gran (A) presenta dos episodis consecutius de la vida de sant Pere; al costat esquerre es representa l’empresonament, quan Pere és agafat per dos soldats romans (del de l’esquerra només resta un braç), amb un error de situació dels braços dels personatges, ja que el que porta la vara, corresponent a Pere, sembla que pertany al soldat. Al costat dret, coincidint amb l’extrem dret del sarcòfag, hi ha l’escena del miracle de la roca, en què l’apòstol porta un rotlle a la mà esquerra i la vara taumatúrgica a la dreta; al seu costat hi ha un acompanyant, i als seus peus hi ha els dos soldats que beuen l’aigua que brolla de la roca, tot fent al·lusió a la seva conversió i, alhora, al sagrament del baptisme. El segon fragment (B) correspon a l’extrem esquerre de la peça, i hi ha representat part d’un bon pastor, identificable com a Crist, amb uns plecs de tipus acanalat semblants als del fragment anterior, que freguen el musell d’un petit xai, mentre un altre xai pastura herba a l’esquerra del personatge. El tercer fragment (C) mostra restes de dos personatges amb indumentària similar als anteriors; la figura de l’esquerra porta un rotlle a la mà.
Tot i les coincidències estilístiques amb el frontal de les orants, no hi ha dubte que el taller que va executar aquests fragments segueix de prop els models de sarcòfags romans del segle IV, transformant-los i adaptant-los a les seves particularitats tècniques. Amb tot, es pot parlar d’una mateixa procedència i cronologia que per al frontal de les orants.
Bibliografia
- Ventura, 1941, làm. XXVIII; Batlle, 1937-40, XIII, pàgs. 61-64; 1943, pàgs. 12-17; Schlunk, 1951, XXIV, pàgs. 38-39 i 92-93; Bovini, 1954, pàgs. 186-193; Palol, 1967, pàg. 310; Schlunk, 1967a, VIII, pàg. 256; Amo, 1979-89, vol. I, pàgs. 115 i 120; Rodà, 1990, pàgs. 734-736.