Fragments A i B d’un sarcòfag similar al de Leucadius, de Tarragona.
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - A. Saludes
Aquest sarcòfag es localitzà a la necròpoli paleocristiana de Tarragona l’any 1928, i ingressà al Museu i Necròpolis Paleocristians de Tarragona, amb el núm. d’inv. (P) 42. És de pedra calcària i fa 2,1 × 0,65 × 0,6 m.
El sarcòfag presenta el front dividit en cinc sectors rectangulars, el segon i el quart dels quals mostren quatre camps d’estrígils disposats simètricament en dues direccions, formant una màndorla en els punts de contacte. Al centre hi ha una tabula ansata de peu motllurat i una inscripció que ens informa del nom del destinatari de la peça, Leucadius, i del seu càrrec, primicerius domesticorum, aquest càrrec estava estretament lligat a la figura de l’emperador, i la seva tasca probablement consistia a tenir cura del patrimoni privat imperial de la zona.
A l’extrem dret de la peça apareix el sacrifici d’Isaac, en el moment en què la mà de Déu surt d’una massa de núvols i atura el punyal d’Abraham. Aquest vesteix túnica curta (cincta) de mànigues molt amples. Als peus d’Abraham apareix la figura mig agenollada d’Isaac, també amb túnica curta, amb els ulls embenats, i a l’esquerra hi ha l’animal que ha de ser sacrificat en comptes d’Isaac. Al plafó de l’esquerra, veiem una figura barbada, que vesteix pallium, amb les mans cobertes amb un vel, que rep un rotlle que li lliura la mà de Déu. A la superfície oberta del rotlle apareix incís un crismó flanquejat per les lletres alfa i omega, element que fa qüestionar si el personatge representat és Moisès rebent la llei de Déu Pare al Sinaí o bé Pere, al qual Crist fa el lliurament de la Nova Llei. Cal dir que el motiu de la mà sortint dels núvols correspon sense cap mena de dubte a Déu Pare, encara que, indubtablement, la peça mostra a Moisès com a prefigurador de Pere, no només pel fet de rebre una llei “cristianitzada”, sinó també per certs elements del seu aspecte físic, com ara la barba.
Les figures són estilitzades, amb un gust pels efectes de clarobscur. Existeix algun sarcòfag similar conservat a Cartago, com ara el dels dos bons pastors trobat a Khereddine. Aquest sarcòfag és tan semblant a la peça que tractem, que fins i tot es pot plantejar que ambdues siguin producte d’un mateix taller. Aquest fet sembla haver estat confirmat per les anàlisis petrogràfiques publicades per I. Rodà (1990), segons les quals la pedra calcària emprada per a obrar gran part de les peces del segle V de Tarragona, com la que ara estudiem, i les de Cartago, és la mateixa; es tracta d’una variant local tunisenca anomenada kadel, de les pedreres de Jebel Er Rorouf. Respecte a la seva cronologia, podem situar-la grosso modo entre el 410 i el 440, coincidint amb la suposada fi de la producció dels tallers de Roma i abans de l’arribada de les tropes de vàndals de Genseric a la capital nord-africana.
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1928, làm. XLVII-2, pàg. 35; Wilpert, 1929-32. vol. I, pàgs. 238-239 i fig. 117; Vives, 1927-31, pàg. 391; Schlunk, 1951. XXIV, pàgs. 68-87; Bovini, 1954, pàgs. 198-203; Fournet-Pilipenko, 1961, núm. 98, pàgs. 118-119; Palol, 1961; 1967, pàgs. 308-309; Schlunk, 1967b; Vives, 1969, núm. 205; Schlunk, 1972, pàgs. 193-196; Alföldi. 1975, núm. 971; Amo, 1979-89, vol. I. pàgs. 112 i 118-120; Schlunk. 1982, pàgs. 56-57; Rodà, 1990. pàgs. 732-734 i 735-773; 1997, pàgs. 76-77.