Fragment d’un sarcòfag de Barcelona amb les suposades figures del difunt i la tardor i dos fragments d’un sarcòfag de Tarragona amb la representació d’un monstre marí.
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - A. Saludes
Llúcia de la catedral de Barcelona i, posteriorment, fou traslladat a l’Arxiu Capitular. D’aquí passà al Museo Provincial de Antigüedades, des d’on va ser traslladat al Museu Arqueològic de Barcelona, a Montjuïc. Aquest darrer museu, actualment Museu d’Arquelogia de Catalunya-Barcelona, conserva l’esmentat fragment de sarcòfag amb el núm. d’inventari 19.917. És una peça de marbre groguenc amb vetes grises, que fa 0,36 × 0,415 × 0,8 m i es podria datar a mitjan segle IV.
La peça mostra la representació de dues figures masculines; la de la dreta està dempeus, vesteix túnica cincta i porta una situla (galleda) o un cistell, que agafa amb les dues mans; la figura de l’esquerra, togada, està asseguda i sosté un rotlle pels extrems. Entre les dues figures hi ha un element que podria ser similar a l’objecte que porta el primer personatge. En un principi, les figures van ser identificades com a Crist i un apòstol en l’escena del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos; en canvi, alguns autors, com ara G. Bovini (1954, pàg. 13), van observar que no corresponia a cap escena pròpia de la plàstica dels sarcòfags paleocristians i que, per tant, la peça havia de ser pagana. Finalment, I. Rodà (1979, pàgs. 86-90) ha interpretat aquestes figures com el difunt, a l’esquerra, i, possiblement, un geni de la tardor, a la dreta.
Sarcòfag amb una cartel·la central anepigràfica que es conserva al Museu i Necròpolis Paleocristians de Tarragona, núm. d’inv. (P) 50.
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - A. Saludes
Pel que fa a l’estil, es pot pensar que és una realització local, fet que justificaria les seves particularitats iconogràfiques. Tot i així, és també força interessant l’observació de P. de Palol, que relaciona aquest fragment de sarcòfag amb les peces tarragonines que van ser trobades al convent de Santa Clara. D’altra banda, cal remarcar que la peça va ser reutilitzada pel revers com a làpida funerària de Pere Marata de Canal, datada el 1346, i situada, com ja s’ha dit, a la capella de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona.
Bibliografia
- Rogent-Soler, 1898, pàg. 10; Gudiol i Cunill, 1902. pàg. 103; Bovini, 1954, pàg. 13; Almagro, 1955a, pàg. 155; Palol, 1967, pàg. 310; Rodà, 1982, pàg. 236; Kranz, 1984, pàg. 284; Claveria, 1994a, pàgs. 91-92; 1994b, núm. 25.