Consideracions sobre la fauna de peixos continentals de Catalunya

Actualment la fauna de peixos que habita les diferents masses d’aigües continentals a Catalunya és integrada per un total de 53 espècies, incloent les espècies més importants catàdromes (és a dir, que des dels rius o les llacunes van a reproduir-se a la mar), anàdromes (espècies marines que fresen a les aigües continentals) i amfídromes (espècies que es reprodueixen tant a les aigües continentals com a la mar), encara que algunes d’aquestes espècies actualment han esdevingut rares a les aigües continentals catalanes. Del total d’espècies, 28 són autòctones i 25 introduïdes. Si hom considera exclusivament les espècies d’aigua dolça i les migradores anàdromes i catàdromes, el nombre d’espècies autòctones és relativament baix (21) si es compara amb el d’altres regions europees, però d’altra banda el nombre d’endemismes de la península Ibèrica es pot considerar elevat. No obstant això, es preveu que el nombre d’espècies autòctones augmenti els propers anys a la llum de la sistemàtica molecular, la qual ha posat de manifest la presència de diverses espècies difícils de distingir seguint la taxonomia tradicional, com ara la bagra catalana (Squalius laietanus) i d’altres que es comenten a continuació o que actualment són en fase d’estudi.

La ictiofauna autòctona de Catalunya no ha canviat gaire els darrers anys pel que fa al nombre d’espècies, però sí respecte a la nomenclatura zoològica. En aquest sentit, a partir de la revisió filogenètica del gènere Chondrostoma se’n proposen cinc de nous per a la península Ibèrica, dos dels quals són presents a Catalunya: Achondrostoma arcasii (= C. arcasii) i Parachondrostoma miegii (= C. miegii). S’ha descrit una nova espècie de gobi endèmic de la península Ibèrica, Gobio lozanoi, abans anomenat G. gobio. Així mateix, recentment s’ha descrit una nova espècie de bagra (Squalius laietanus), l’àrea de distribució de la qual abasta el nord i el sud de Catalunya. El cavilat de la Vall d’Aran correspon també ara a una nova espècie, Cottus hispaniolensis. L’espinós, que abans rebia la denominació Gasterosteus aculeatus, ara s’anomena G. gymnurus (adopta el nom de la forma gymnurus). En aquesta revisió no han estat considerats altres canvis de nomenclatura o noves espècies proposades per alguns autors per manca d’una descripció formal de l’espècie, d’acord amb les normatives del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, o bé per haver estat descrits fora de l’àmbit territorial català. Aquest és el cas d’espècies com ara Phoxinus bigerri, Barbatula quignardi o Luciobarbus graellsii, que alguns investigadors consideren vàlids per a designar P. phoxinus (a la conca de l’Ebre), Barbatula barbatula i Barbus graellsii, respectivament.

L’any 2002-03 l’equip d’Ictiologia de la Universitat de Barcelona (projecte IBICAT impulsat per l’Agència Catalana de l’Aigua) va mostrejar 333 localitats dels rius de Catalunya: 209 trams corresponien a les conques internes de Catalunya (Muga, Fluvià, Ter, Daró, Ridaura, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià, Francolí i Riudecanyes) i els 124 trams restants corresponien a les conques externes de Catalunya (eix principal de l’Ebre, Segre, Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa, Sénia i Garona). En cada punt es van mostrejar quantitativament les poblacions de peixos, es van prendre mesures sobre les variables descriptores del riu i del seu entorn, es va fer una avaluació de l’hàbitat físic i dels impactes observats, de les característiques físiques i químiques de l’aigua, i de l’estat de les comunitats biològiques relacionades. L’objectiu del projecte va ser dissenyar un índex d’integritat biòtica dels rius catalans basat en els peixos com a indicadors de la qualitat ambiental (IBICAT). Es van capturar un total de 29 espècies: 14 d’autòctones; 1 d’autòctona transvasada des d’altres conques i 14 d’al·lòctones. Algunes de les espècies autòctones citades a les aigües continentals i que no han estat trobades habiten els ambients d’estuaris, com ara el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica); d’altres són al límit septentrional de la seva distribució i han esdevingut molt rares, com el llop comú (Cobitis paludica), el llopet ibèric (C. calderoni) i la madrilleta roja (Achondrostoma arcasii); i, finalment, altres són espècies migratòries i diàdromes, com la saboga (Alosa fallax), la guerxa (A. alosa), la llamprea de mar (Petromyzon marinus), el joell (Atherina boyeri), el rèmol de riu (Platichthys flesus), l’agulleta de riu (Syngnathus abaster) i el gòbit de sorra (Pomatoschistus microps). Aquelles espècies al·lòctones i autòctones transvasades entre conques i que han estat citades a casa nostra no s’han capturat en els mostreigs esmentats, principalment perquè habiten en embassaments i llacs o bé perquè la seva presència no és freqüent. Entre aquestes espècies cal citar la brema blanca (Blicca bjoerkna), el salvelí (Salvelinus fontinalis), el fartet oriental (Aphanius fasciatus), la perca (Perca fluviatilis), l’esturió siberià (Acipenser baeri), el peix gat puntejat (Ictalurus puntatus) i la tenca (Tinca tinca).

Els valors de densitat i biomassa trobats en el present estudi donen informació sobre l’estat de les comunitats a cada punt de mostreig de la xarxa fluvial. No obstant això, la interpretació, de vegades, no és directa, ja que els intervals de valors assignats no s’adeqüen de la mateixa manera a totes les espècies de la comunitat. La majoria de valors de densitat trobats, el 63,4%, estan entre les categories de molt baixos a baixos; el 10,2% dels punts tenen una densitat mitjana; un nombre reduït de punts, un 1,8%, es consideren molt abundants (superiors a 50.000 individus/ha) o abundants, el 9,6%; i, finalment, el 15% del punts no tenen peixos. Els valors de biomassa estan una mica més compensats, així el 7,7% tenen valors molt bons (més alta de 500 kg/ha); el 21,6% dels punts tenen una biomassa alta; el 41,9% tenen una biomassa mitjana; i finalment 1’ 11,4% i el 2,4% dels punts tenen valors baixos o molt baixos, respectivament. En general, doncs, es pot dir que l’estat de les comunitats de peixos a Catalunya és alarmant i que diverses poblacions de peixos estan en perill de desaparèixer. El problema encara és més greu si es té en compte l’existència de noves espècies, ja que se n’hauria de revisar urgentment l’estatus de conservació; de fet, el nombre d’espècies incloses en la llista vermella de la UICN ha augmentat progressivament els darrers anys.

Pel que fa a la riquesa total d’espècies presents (autòctones, autòctones transvasades entre conques i al·lòctones) trobada a cada localitat de mostreig, hom pot dir que la majoria de punts (62,5%) tenen un nombre moderat d’espècies (el 25% una sola espècie i el 37,5% entre 2 i 3 espècies), el 22,2% de localitats presenten més de 4 espècies (amb un màxim de 12 espècies) i el 15% dels punts no presenten peixos. El nombre d’espècies autòctones a cada localitat és baix: el 78,1% tenen entre 1 i 2 espècies, el 19% tenen entre 3 i 4 espècies i només el 2,9% de les estacions presenten entre 5 i 6 espècies. Les localitats amb una comunitat exclusivament de peixos autòctons només representen el 21,3%.

La darrera avaluació (període 2007-08) sobre les comunitats de peixos a les conques fluvials internes i externes de Catalunya (universitats de Barcelona, Girona, Lleida i IRTA), encara que actualment es troba en fase d’elaboració, pel que fa al nombre d’espècies presents dona valors similars als trobats en el període anterior (2002-03), si bé altrament es detecta una millora quant al nombre de localitats que conserven una certa integritat faunística (el 36,1% dels trams estudiats tenen tan sols espècies autòctones). Malgrat això, sobta el nombre de localitats sense peixos o de trams secs que hi ha a la xarxa fluvial (34,1%). La majoria de les localitats amb espècies autòctones tenen una baixa riquesa en espècies: 71,8% entre 1 i 2 espècies, i un 25%, entre 3 i 4 espècies. D’altra banda, se segueix observant la mateixa tendència que en avaluacions anteriors de davallada progressiva de la densitat i la biomassa de les poblacions de peixos autòctons.

Les espècies de peixos introduïdes han mostrat una clara expansió, tant pel que fa al nombre d’espècies com pel que fa al rang de distribució al territori, de manera que es pot dir que a Catalunya hi ha una proporció més gran d’espècies al·lòctones o autòctones transvasades entre conques que la que es presenta en altres regions de la península Ibèrica. Les causes d’aquest fet es poden atribuir principalment als constants alliberaments, intencionats o accidentals, de peixos exòtics; però també a altres factors, com ara la presència d’embassaments, que afavoreixen l’establiment i la proliferació d’una gran part de les espècies exòtiques. D’altra banda, en augmentar la degradació ambiental de les conques fluvials, s’incrementa el grau d’alteració de les comunitats de peixos, motiu pel qual es produeix una progressiva davallada de les espècies autòctones enfront de les al·lòctones.

La llista següent presenta les espècies de peixos citades a les algües continentals de Catalunya. S’inclouen les espècies autòctones i al·lòctones d’aigua dolça, així com les diàdromes.