L’alburn (Alburnus alburnus) no té gaire interès com a espècie pesquera a causa de la seva mida petita (rarament supera els 15 cm de llargada), però ha estat introduït als rius i rierols catalans com a pastura i també es fa servir com a esquer viu per a altres espècies carnívores més populars en pesca recreativa.
Adolf de Sostoa
La destrucció de l’hàbitat i la introducció d’espècies exòtiques són les principals amenaces per a la biodiversitat del planeta. Si bé no totes les espècies exòtiques introduïdes representen un perill, n’hi ha algunes que per les seves característiques biològiques i ecològiques arriben a constituir una greu amenaça per als ecosistemes i també, directament o més indirectament, per a l’espècie humana.
L’alburn (Alburnus alburnus) representa un exemple d’espècie exòtica que s’ha establert al territori català i mostra una gran facilitat d’expansió, amb la qual cosa es pot considerar una espècie invasora. Es tracta d’un ciprínid (Ciprinidae) de mida mitjana, que rarament fa més de 15 cm de llarg, encara que pot arribar als 25 cm. Té el cos platejat, fortament comprimit i la boca en posició súpera. S’alimenta principalment de zooplàncton, incloent-hi també petits crustacis i insectes que troba a la columna d’aigua. És un peix de comportament gregari i un nedador actiu. Diversos estudis posen de manifest la seva tolerància a la mala qualitat de l’aigua, especialment per contaminació de tipus orgànic, un avantatge sobre les espècies autòctones que és compartit amb altres espècies invasores.
Àrea de distribució de l’alburn als Països Catalans.
IDEM, a partir de fonts diverses.
L’àrea de distribució original de l’alburn s’estén des dels Pirineus fins als Urals, si bé el seu interès com a esquer viu en la pesca recreativa ha fet que sigui introduït en altres països, entre els quals s’inclou Espanya. La primera citació correspon a l’any 1992, a la Noguera Ribagorçana. Des d’aleshores, ha colonitzat molts rius de l’Estat i bona part dels rius del Principat. En el període 2002-03, l’alburn ocupava gairebé el 30% de totes les conques catalanes, si bé aquest percentatge arriba al 50% durant el període 2008-09. Com que és una espècie limnòfila, és a dir, que prefereix les aigües amb corrent escàs, es veu especialment afavorida per la presència de preses i embassaments. Aquesta característica és compartida amb altres espècies exòtiques introduïdes al territori, entre d’altres, la perca americana (Micropterus salmoides), el lucioperca o sandra (Sander lucioperca) i el silur (Silurus glanis), que també cohabiten amb l’alburn i del qual s’alimenten. No hi ha estudis específics sobre l’impacte de la seva presència en els ecosistemes originals, si bé la competència amb espècies autòctones, la hibridació o la introducció de malalties en podrien ser algunes conseqüències. D’altra banda, cal destacar la seva incidència en l’estructura tròfica dels llacs i embassaments on ha estat introduït. El zooplàncton del qual s’alimenta té un paper clau en el manteniment de la bona qualitat de l’aigua dels embassaments, que són el principal reservori d’aigua dolça de les poblacions humanes.