L’aspecte de Gobius kolombatovici, amb les seves característiques taques grogues, és inconfusible si s’observa viu i en el seu hàbitat, situat al límit entre la roca coral·lígena i el detrític costaner, a una certa fondària.
Enric Ballesteros.
Sembla que les coves submarines són un bon lloc per a veure-hi gòbids petits, fins fa ben poc considerats molt rars i que, a hores d’ara, cada cop semblen més comuns en aquests hàbitats tan singulars. D’altra banda, la popularització de l’ús de l’escafandre autònom i la seva aplicació regular en l’estudi de les comunitats bentòniques han donat com a resultat el descobriment d’espècies que fins fa ben poc eren desconegudes, o gairebé.
L’estudi de les comunitats bentòniques per mitjà de l’escafandre autònom ha permès conèixer Didogobius splechtnai, un petit gòbid (no més de 3 cm) que habita en coves i forats d’una certa entitat a les costes mediterrànies i que, tant per la mida com per l’hàbitat, ha estat relativament poc citat, tot i que segurament és força més comú del que sembla. L’aspecte d’aquest peixet és el típic de la família: cap i ulls grossos i un cos d’aspecte cilíndric de color beix clar amb quatre bandes fosques amples i irregulars. També és molt característica la primera aleta dorsal, que, quan es desplega, presenta el primer radi notablement més llarg que la resta. Les aletes ventrals es troben unides formant un disc ventral. La membrana interradial de les aletes pectorals inclou tots els radis, amb un perímetre continu. La fórmula dels radis de les aletes és: D1 VI, D2 I/10, A I/9 i P 15-16, tot i que s’han observat exemplars amb P 13. La majoria d’individus s’han trobat en coves i cavitats, però sembla que aquesta espècie no és estricta d’aquest tipus d’hàbitats: també s’ha vist un exemplar entre els rizomes de Posidonia oceanica a l’illa d’Elba (Itàlia), i d’altres en fons tous, a una certa profunditat (55-56 m). Si bé l’hàbitat d’aquest gòbid pot ser variable, sembla que es troba associat a la presència de sediment o sorra, on fa l’amagatall, un forat del qual rarament se separa gaire.
Gammogobius steinitzi és un dels gòbids cavernícoles descoberts arran de l’arribada de l’escafandre autònom en la recerca marina. Tot i que segurament és més comuna del que hom es pensa, el fet de viure en un hàbitat molt peculiar pot fer-la molt vulnerable a la freqüentació d’escafandristes.
Enric Ballesteros.
Més estricte que l’espècie anterior, amb la qual pot compartir cova, és Gammogobius steinitzi, que només ha estat observada a les zones fosques de coves d’una mida considerable. Com Didogobius splechtnai, es tracta d’un gòbid de mida petita, que no supera els 4 cm de longitud total. Presenta l’aspecte típic de la família, amb el cap i els ulls grossos i la secció de cos rodona. El color de base és bru o bru violaci a causa de 6 àmplies bandes transversals separades per unes línies fines amb irisacions blavoses. Les aletes dorsals són transparents o més aviat fosques, amb l’extrem superior vorejat d’un blau irisat i una sèrie de taques obscures i poc conspícues a la base. La fórmula de les aletes és: D1 VI, D2 I/8, A I/8 i P 16. A diferència de D. splechtnai, G. steinitzi sempre es troba reposant a les parets i sostres de les coves submarines, lliures de sediment, i no és rar a les coves càrstiques de les Balears (Mallorca, Menorca i Eivissa); també ha estat observat a les illes Medes. És una espècie endèmica de la Mediterrània occidental que va ser descoberta a Marsella, i que és molt probable que presenti una distribució geogràfica més àmplia del que suggereixen les citacions, si bé la seva mida petita fa que passi molt sovint desapercebut.
D’altra banda, el petit gòbid Corcyrogobius liechtensteini, que no supera els 3 cm, és possiblement el més comú de totes les espècies cavernícoles de la família i el que presenta una distribució geogràfica més àmplia: des que es va descobrir a la mar Adriàtica, s’ha observat a la mar Tirrena (Elba, Itàlia) i a les Balears, sempre en coves submergides, si bé també es pot trobar en escletxes i forats de dimensions petites dins d’aquestes coves (és a dir, en forats d’un forat), com ara les cavitats buides del dàtil de mar (Lithophaga lithophaga). Aquest gòbid presenta el cos d’un color vermellós, més o menys fosc, amb tota una sèrie de fines línies verticals de color blavós. Al cap, relativament gros com en tots els gòbids, hi té dues taques fosques a banda i banda, just per sota del preopercle. Els radis durs i tous de les aletes responen a la fórmula: D1 VI, D2 I/ 9 i A I/ 9.
Tant Didogobius splechtnai com Gammogobius steinitzi i Corcyrogobius liechtensteini són espècies cavernícoles que poden habitar en una mateixa cova, si bé força segregades en funció de l’hàbitat, que es veu, normalment, molt condicionat per la distància a l’entrada de la cova si aquesta assoleix unes dimensions notables. Així, i sempre en parets i sostres completament lliures de sediment, i més aviat a prop de l’entrada de la cova, se situa el petit C. liechtensteini. Més endins es pot veure G. steinitzi, normalment també en parets i sostres. Ambdues espècies reposen sovint de cap per avall o sobre substrats molt inclinats, i arriben a sobreposar-se lleugerament fins que la segona substitueix totalment la primera. Finalment, al fons de les coves, allà on es diposita el sediment, hi ha D. splechtnai, si bé aquesta espècie es pot trobar en qualsevol lloc de la cova on hi hagi sediment o sorra i sigui ben fosc; és per això que sempre se’l pot veure al sòl de les coves, horitzontalment, i mai als sostres ni a les parets, tal com fan regularment les altres dues espècies.
Finalment, Gobius kolombatovici havia estat fotografiat en aigües de les Balears abans que fos descrit com a nova espècie, l’any 2000. Es tracta d’un gòbid amb les característiques típiques de la família, amb el cos moderadament allargat, de secció cilíndrica que es va comprimint envers el peduncle caudal. El cap és gros i relativament deprimit, amb els ulls grossos però no tant com els d’altres gòbids, amb un espai interorbital més aviat reduït. A ull nu, es distingeix d’altres gòbids similars per la coloració del cos, que presenta una sèrie de taques grogues disposades longitudinalment tant a l’esquena com a la part superior dels costats, així com una taca fosca a la part de dalt posterior de la primera aleta dorsal. Com a la resta de representants del gènere Gobius, les aletes pelvianes es fusionen en una ventosa ventral. La fórmula merística de les aletes és: D1 VI, D2 I/13-14, A I/13 i P 17-19. Es tracta d’un gòbid relativament gran, que pot superar els 10 cm de longitud total i que viu sobre fons arenosos, a una profunditat de 20 a més de 70 m. Els exemplars observats a les Balears es trobaven en fons de sorra neta, amb cascall i ocasionals masses coral·lígenes, a uns 60 m. No és rar que quan se’n veu un exemplar n’hi hagi altres al voltant.