Consideracions sobre la ictiofauna marina catalana

Els peixos, igual que altres organismes marins de la Mediterrània, no s’escapen de la influència del continu degoteig d’informació alarmista sobre l’estat de les seves aigües. Efectivament, la imatge de la Mediterrània com una mar interior catalogada com a oligotròfica (molt poc productiva), sotmesa a una alta evaporació i envoltada d’urbs que en contaminen les aigües ha portat a la proliferació de manifestacions sobre la seva degradació i l’excés de captures comercials, i a una mena de crida general a salvar-ne la biodiversitat. Tanmateix, és obligat comentar que una part d’aquestes manifestacions es basa en tòpics en molts casos basats en l’amplificació mediàtica d’esdeveniments puntuals, que tenen l’origen en estudis locals i limitats en el temps, els resultats dels quals han estat extrapolals a regions més àmplies.

Qüestions com quina és la tendència de la biodiversitat de les aigües de la mar Mediterrània, el nombre d’espècies de peixos que hi viuen, els llocs d’on procedeixen, quines es consideren endèmiques típiques o diferenciades són difícils de respondre, i sovint es tendeix a extrapolar i a generalitzar sense tenir en compte processos concrets que són importants. El mateix concepte d’ictiofauna mediterrània es podria considerar en discussió, ja que no n’hi ha prou de recórrer a un marc geogràfic i a la totalitat d’espècies que s’hi han inventariat.

Nombre d’espècies catalogades a les conques oriental i occidental de la Mediterrània.

IDEM, a partir de dades de l’autor.

Avui és totalment descartada la idea que els peixos es troben repartits uniformement allà on hi ha una massa d’aigua que els pugui allotjar. Cada espècie té els seus requeriments, i això fa que li sigui pròpia una determinada distribució en l’espai i en el temps, de manera que pot formar agregacions més o menys denses en determinats llocs i no ser present en espais extensos. Els peixos, com la gran majoria dels organismes vius, busquen colonitzar paratges favorables a les seves característiques morfològiques, anatòmiques, tròfiques i reproductives. Variacions de temperatura, lluminositat, salinitat, profunditat, desplaçament de masses d’aigua i tipus de substrat, al costat de factors com la competència intraespecífica o interespecífica i la disponibilitat de recursos tròfics, confereixen a un determinat interval batimètric l’estabilitat necessària per a actuar com a punt d’atracció, mentre que un altre indret pot romandre buit o allotjar una altra associació que té poc a veure amb l’anterior, o bé res. Això fa que delimitar i cartografiar correctament les espècies que viuen en aquests llocs no sigui una tasca senzilla, entre altres coses per les dificultats que presenta el medi marí, però també perquè l’obtenció de la informació necessària implica l’ús de mètodes de mostreig, els resultats dels quals són difícilment comparables. Aquestes dificultats s’han anat superant al llarg del temps mitjançant l’elaboració de llistes, recopilacions i censos (comentats o no) que actualment es qualificarien com a biodiversitat. És sota aquesta cobertura que se solen emparar estudis més complexos que, mitjançant l’aplicació d’índexs de diversitat, tracten de mostrar l’estat de salut dels ecosistemes. Tanmateix, al marge dels interessants avenços aconseguits, els resultats no han estat del tot satisfactoris i, mentrestant, en el procés seguit, el concepte de biodiversitat i el de diversitat, juntament amb el bagatge que anima la seva filosofia i la seva praxi, han derivat cap a un tractament indiferenciat en tots els àmbits socials.

La biodiversitat, segons la definició adoptada el 1992 per l’UNEP (acrònim anglès del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), és "la varietat d’organismes vivents de totes les procedències. Inclou els organismes terrestres, marins i d’altres ecosistemes aquàtics, així com les complexitats ecològiques de les quals formen part, i la variabilitat dins de les espècies, entre espècies i entre ecosistemes". Es tracta, doncs, d’un concepte que s’ha de prendre com a sinònim de diversitat biològica o de riquesa específica, directament lligat a la taxonomia i conceptualment diferent del de diversitat, ja que la biodiversitat treballa només el nombre d’espècies presents en un paratge, mentre que la diversitat incorpora tant el nombre d’espècies com la seva abundància relativa.

La complicitat de la taxonomia i la biogeografia en l’estudi de la biodiversitat és fonamental i, tanmateix, és paradoxal constatar el grau de desconeixement que hi ha a l’hora d’identificar correctament els organismes. D’altra banda, per a accedir a la biodiversitat d’un determinat lloc, no n’hi ha prou d’obtenir un inventari d’espècies a partir de bibliografia, sense tenir en compte el seu registre en el temps, ja que aquesta aportació respon a la suma de tots els registres efectuats fins aleshores. Per això, els inventaris s’han d’actualitzar permanentment i han de diferenciar, en la mesura que sigui possible, les espècies establertes (residents) de les ocasionals. Aquest detall aparentment insignificant és en realitat d’una gran importància per a assegurar el rigor en l’estimació de la biodiversitat. També cal dir que, sovint, s’ignora la necessitat de fixar els criteris de classificació i nomenclatura que s’utilitzen i la importància d’aplicar correctament els binomis específics acceptats, i no els seus sinònims, per tal d’evitar inventaris exhaustius fets amb registres superflus –si no són erronis i impossibles de comparar-, que poden portar a interpretar com a pèrdua de biodiversitat la simple absència d’alguna categoria taxonòmica. Una altra consideració que cal tenir en compte és el valor que biòlegs i conservacionistes atribueixen al nombre d’espècies i a la diversitat taxonòmica, ja que el resultat és sensiblement diferent segons sigui el nivell taxonòmic escollit.

A partir del 1953, any de publicació del llibre Zoogeography of the Sea (en el qual Sven Ekman considerava la Mediterrània com una unitat biogeogràfica, apèndix de l’Atlàntic, amb el qual es comunica a través de l’estret de Gibraltar), s’inferí de manera general que la ictiofauna mediterrània era una mena de prolongació de la de l’oceà veí. Aquesta concepció, encara que vigent, ha de ser matisada. En primer lloc, cal considerar l’estret de Gibraltar com una porta per la qual poden entrar i sortir espècies de diferent procedència geogràfica, fet que propicia la presència d’espècies d’àmplia distribució, com les que habiten als dos vessants de l’Atlàntic (espècies amfiatlàntiques), les que es troben en franges al voltant de mars i oceans (espècies circumglobals) i les que solen trobar-se pertot arreu (espècies cosmopolites). També fa possible la penetració d’espècies que voregen les costes atlàntiques africanes (subtropicals) o les atlàntiques europees (boreals). Les unes i les altres han anant colonitzant la mar Mediterrània. En segon lloc, l’estret de Gibraltar va deixar de ser l’únic accés a la Mediterrània quan el 1869 es va obrir el canal de Suez. Amb això, les seves aigües es van posar en contacte amb les de la mar Roja i l’oceà Índic, cosa que va donar pas a l’intercanvi entre faunes que havien restat incomunicades.

La conseqüència és que actualment la biodiversitat de la ictiofauna mediterrània ha augmentat a causa de les espècies procedents de l’Atlàntic, la mar Roja i l’oceà Índic fins a assolir un total de 657 espècies (3 àgnats, 88 condrictis i 566 osteïctis), englobades en 161 famílies i 400 gèneres. Geogràficament aquestes espècies es reparteixen en tres grans grups: un d’occidental, amb 142 espècies exclusives de la conca occidental; un segon d’oriental, amb 91 espècies exclusives de la conca oriental, i un tercer de generalista, amb 424 espècies que es troben pertot arreu. En conjunt ocupen diferents dominis i tipus de substrat, sense que això signifiqui que el seu nombre romangui inamovible, que tinguin el mateix origen o que es trobin totes en una mateixa zona.

De fet, la dinàmica de colonització i expansió és constant i està lluny de fer disminuir la biodiversitat íctica mediterrània, com ho testimonien les més de 60 espècies procedents de l’oceà Índic que han creuat el canal de Suez i que es distribueixen per la conca mediterrània oriental, algunes de les quals, com la xerla índica o xerla de la mar Roja (l’hemúlid Pomadasys stridens) i l’acropomàtid Synagrops japonicus, han assolit la costa de la mar Tirrena, a la conca occidental mediterrània, on també han arribat altres espècies, com el fistulàrid Fistularia commersonii, que ha estat citat al litoral de Palamós (Baix Empordà), o el pomacèntrid Abudefduf vaigiensis, vist recentment al litoral barceloní i tarragoní.

El mateix passa amb les espècies de peixos procedents de l’Atlàntic, que amplien la seva distribució vorejant la costa africana i ibèrica, com ara l’espàrid (Diplodus bellottii), el gòbid (Lesueurigobius sanzoi), el llenguado (Microchirus boscanion), la bavosa de plomall (Parablennius pilicornis), el moll (Pseudupeneus prayensis), l’escórpora (Scorpaena maderensis), l’esfirènid (Sphyraena viridensis) i el zèid (Zenopsis conchifer). A més, es confirmen citacions anteriors que les situaven en altres sectors mediterranis, a latituds més altes, sense que aquesta tendència asseguri encara l’establiment definitiu en aquests sectors.

També cal ressaltar que, del conjunt ictiofaunístic mediterrani, 196 espècies són de distribució subtropical i 106 d’àmbit boreal. Així, les espècies pròpies d’aigües més fredes queden confinades a les regions septentrionals: al golf del Lleó i a la mar Lígur, l’Adriàtica i l’Egea. En són dos exemples el merlà (Merlangius merlangus) i l’amploia (Sprattus sprattus).

Les espècies pròpies d’aigües més càlides i meridionals que colonitzen latituds situades al nord del seu punt de dispersió han donat peu a difondre el terme de meridionalització, que és desafortunat perquè implica la visió de qui viu a l’hemisferi nord i ignora que un fenomen igual, documentat des de fa set dècades, està passant a l’hemisferi sud. Això fa que un observador situat per sota de l’equador interpreti que les espècies d’aigües càlides baixen des dels tròpics cap al sud; per tant, des de la seva perspectiva, parlaria de septentrionalització. Tots dos termes resulten absolutament subjectius i limitats a l’observador aïllat a cada hemisferi, i això és motiu suficient, per qüestions geogràfiques de simetria i coherència, per a proposar-ne un de nou, en funció de l’expansió longitudinal de la franja tropical cap als extrems polars: tropicalització. El fenomen en conjunt probablement està lligat a les compensacions i els reequilibris originats pel que s’ha anomenat canvi climàtic.

Finalment cal esmentar el desplaçament d’espècies a conseqüència de les aportacions d’aigües continentals al medi marí, que, a més de transferir nutrients (i contaminants), modifiquen el grau de salinitat i permeten que, a igual fondària, es trobin espècies diferents de les del seu entorn habitual, o fins i tot, determinen l’absència total d’unes o altres.

La taula següent presenta la distribució de les 657 espècies i subespècies de peixos inventariades a la Mediterrània, segons els dominis (pelàgic i demersal), en funció de les conques mediterrànies (occidental i oriental), l’origen i el tipus de fons marí. (Dades de l'autor).