Exemplar de fúndul (Fundulus heteroclitus), un peix capaç d’adaptar-se a un ample marge de salinitats, que podria desplaçar espècies hiperhalines autòctones.
Mariano Cebolla.
El fúndul o peix mòmia (Fundulus heteroclitus) és un peix petit de la família dels fundúlids (Fundulidae), que pot arribar a atènyer 15 cm de longitud total quan és adult, si bé la majoria d’exemplars rarament superen els 10 cm.
Té el cos gruixut i llarg, encara que comprimit a la regió caudal, i el cap relativament gros i amb la boca en posició súpera. El dimorfisme sexual és evident especialment durant l’època de reproducció. Les femelles són més grosses que els mascles i tenen un color verdós grisenc uniforme, més fosc al dors que al ventre. En canvi, en els mascles destaquen una sèrie de taques platejades sobre el fons de color verdós grisenc general, i tenen el ventre groguenc. Durant l’època de reproducció el mascle s’enfosqueix del dors, apareix un perlat blanc als costats i la coloració del ventre i de les aletes ventrals i anal es torna més groguenca.
El fúndul és una espècie eurihalina, si bé té predilecció per les aigües salabroses dels aiguamolls, les llacunes litorals i les desembocadures dels rius. Tolera les aigües hiperhalines i amb baixa concentració d’oxigen, una capacitat que li permet sobreviure en zones com les salines o també en llacunes en procés de dessecació. És una espècie omnívora, però s’alimenta principalment d’invertebrats. Es desconeix la biologia reproductiva de l’espècie a les nostres aigües, si bé al seu hàbitat d’origen té més d’un període de fresa a l’any, que s’estén de març a setembre. Fa la fresa lliure, sense construir cap niu. Els ous s’agrupen en masses quan entren en contacte amb l’aigua i poden quedar dipositats sobre la sorra o sobre la vegetació fins a la desclosa.
Àrea de distribució del fúndul als Països Catalans.
IDEM, a partir de fonts diverses.
L’espècie és originària de l’Atlàntic occidental, des del golf de Saint Lawrence (Canadà) fins al nord de Florida (Estats Units). La primera citació a la península Ibèrica correspon a l’any 1973. L’origen és desconegut, malgrat que es pensa en l’aigua de llast d’algun vaixell, atesa la proximitat d’importants ports com el de Cadis. D’altra banda, és un peix que es fa servir com a animal d’experimentació en laboratoris i per tant també es pot haver escapat d’algun centre de recerca. Totes dues hipòtesis també podrien explicar la seva introducció a Catalunya, on fou citat al delta de l’Ebre el 2007 i on sembla trobar-se en expansió. Si fos així, el fartet (Aphanius iberus) seria el peix autòcton més amenaçat, perquè el fúndul, a diferència de la gambúsia (Gambusia holbrooki), tolera perfectament les aigües hiperhalines; per tant, aquest hàbitat deixaria de ser un refugi per al fartet, que no hi té la competència d’espècies invasores.