La problemàtica de la conservació de la ictiofauna continental a Catalunya

Els sistemes fluvials de Catalunya es caracteritzen per una elevada variabilitat i dinamisme. Això és conseqüència, d’una banda, de les fluctuacions climàtiques pròpies d’aquests ecosistemes i, de l’altra, de l’important grau d’humanització que ha patit el nostre entorn. A la regió mediterrània, les variacions climàtiques són notables i comporten una alternança entre períodes de sequera (que poden durar entre tres i quatre mesos) i períodes curts de pluja (a la primavera i, sobretot, a la tardor). Així mateix, a mesura que hom es desplaça cap a zones més meridionals les pluges disminueixen, i llavors els rius es caracteritzen per un grau elevat d’estacionalitat. Els efectes de la intervenció humana sobre els sistemes aquàtics continentals han estat especialment negatius durant les darreres dècades. L’activitat humana ha comportat, pel que fa a l’aprofitament de l’aigua, la creació de pantans, la canalització de rius i la construcció de preses i assuts, i sovint, també una sobreexplotació dels recursos hídrics, l’alteració de la vegetació de ribera, canvis físics en l’estructura de les lleres i pertorbacions en la qualitat de l’aigua que poden afectar les comunitats de peixos.

Els peixos continentals han esdevingut un dels grups de vertebrats més amenaçats arreu del món. Una de les principals causes de la seva regressió continua essent la introducció d’espècies exòtiques, que generen interaccions negatives amb els peixos autòctons a través de mecanismes com la competència per l’hàbitat o per l’aliment, la transmissió de malalties, la hibridació (en cas d’espècies genèticament més properes) o, fins i tot, la modificació del seu comportament natural. Aquests factors actuen en detriment de les espècies autòctones (moltes de les quals són endèmiques de la Península) i acaben desplaçant-les dins l’ecosistema. Actualment, el nombre d’espècies de peixos introduïts a Catalunya (25) és similar al d’espècies autòctones (28), incloent-hi les espècies migradores i amfídromes (aquestes darreres, totes autòctones). La gestió del recursos, com ara la pesca esportiva, no ha estat gaire encertada des del punt de vista de la conservació dels nostres ecosistemes d’aigua dolça. Concretament, espècies que són objecte de pesca, com la truita comuna (Salmo trutta), han sofert una davallada important tant pel que fa a la densitat com a la biomassa. D’altra banda, les comunitats de peixos han experimentat greus alteracions a causa de la translocació d’espècies natives d’una conca a l’altra. Encara que fins ara els efectes d’aquestes translocacions a les conques dels rius catalans no han estat prou estudiats, en l’àmbit científic l’experiència demostra que constitueixen una font de contaminació genètica i que poden desplaçar les espècies naturals. Així, doncs, la política de repoblacions de la truita comuna amb estocs procedents d’arreu d’Europa ha produït, en molts casos, la contaminació genètica de les poblacions de truita comuna autòctona.

Un dels problemes que afecten la integritat biològica de les comunitats de peixos continentals són les barreres artificials intercalades als rius, com ara preses (a dalt), assuts i rescloses. Aquestes barreres interfereixen la connectivitat fluvial, tot impedint el lliure trànsit dels peixos, agreujant l’aïllament i la fragmentació de les seves poblacions. Altres obres hidràuliques com ara les canalitzacions (a baix) i les extraccions d’àrids, tenen un greu impacte sobre les poblacions de peixos continentals i afavoreixen l’empobriment de les comunitats.

Fototeca.cat / Xavier Ferrer.

Els peixos constitueixen un element clau en el funcionament dels ecosistemes epicontinentals, perquè poden ocupar qualsevol part de la xarxa tròfica. La riquesa d’espècies de peixos a les aigües continentals s’explica per la diversitat d’hàbitats i de nínxols ecològics, però també per motius relacionats amb la biogeografia històrica i per la relativa facilitat d’aïllament geogràfic que comporta el fet de viure permanentment en un medi aquàtic com l’epicontinental. La destrucció de l’hàbitat i la introducció d’espècies exòtiques són considerades les principals causes d’extinció d’espècies. En el cas particular dels rius ibèrics, amb un reduït nombre de depredadors natius, la introducció d’espècies depredadores foranes també ha causat un greu impacte sobre l’estructura i el funcionament d’aquests ecosistemes, ja que les espècies que els integren no han evolucionat sota aquesta pressió de depredació. D’altra banda, però, la regressió de les poblacions autòctones de peixos no és atribuïble solament a la introducció d’espècies exòtiques. En aquest sentit, cal esmentar que l’establiment d’aquestes espècies foranes s’ha vist notablement afavorit per tota mena d’alteracions ambientals d’origen antropogènic, com ara la creació de pantans o la presència d’episodis de contaminació que han afectat negativament les nostres comunitats de peixos i, en conseqüència, les han tornat més vulnerables a les invasions. Per tant, la situació en què es troben les comunitats íctiques natives és el resultat de la interacció entre factors biòtics i abiòtics tant d’origen natural com antropogènic.

Les conseqüències de l’activitat humana sobre els ecosistemes depenen del tipus d’impacte, del moment en què es produeix i de la seva durada. Actualment, no hi ha cap conca catalana el cabal circulant de la qual estigui lliure de regulació. Això afecta especialment els trams mitjans i baixos dels rius, però en alguns casos també afecta els seus principals afluents. Aquests processos de regulació han modificat profundament les comunitats íctiques i han afavorit que es degradés la qualitat de l’aigua, però col·lateralment també han afavorit l’expansió i aclimatació d’espècies al·lòctones. El resultat final és un elevat grau d’alteració de les conques, amb rius estancats i contaminats (colonitzats per poblacions fragmentades de peixos), amb llits fluvials modificats i amb trams baixos de rius salinitzats. A més, també cal esmentar l’acumulació de contaminants capaços d’alterar la biologia i el comportament dels nostres peixos. Un cas més greu encara és el dels vessaments sobtats d’aigües residuals que provoquen la mortalitat massiva de peixos, encara que hi ha una munió de factors que també poden provocar la desaparició de les comunitats de peixos a mitjà o llarg termini: activitats com l’extracció d’àrids, la manca de connectivitat fluvial per l’existència de barreres físiques i químiques, la presència d’immunosupressors o d’interferents endocrins en l’aigua, en són alguns exemples. La contaminació genera un tipus d’estrès als organismes que habiten als ecosistemes aquàtics que, depenent dels casos, pot ser compensada mitjançant mecanismes fisiològics, malgrat la inevitable pèrdua de qualitat de vida. De vegades, aquesta situació pot implicar processos irreversibles en la capacitat d’homeòstasi o, fins i tot, la mort dels individus. La llista de contaminants és molt llarga, si bé hom els pot agrupar en tres categories: els físics (canvis de conductivitat o salinitat, pH, temperatura, sòlids en suspensió), els químics (oxigen dissolt, nutrients, metalls pesants, interferents endocrins, pesticides) i els biològics (malalties). El nombre i la diversitat de contaminants han experimentat un augment notable els darrers anys, i això fa que cada vegada sigui més necessari estudiar a fons les conseqüències que tenen en els nostres ecosistemes.

A Catalunya, els peixos introduïts han mostrat una clara expansió, tant en nombre d’espècies com en àrea de distribució. El percentage d’espècies de peixos introduïts a Catalunya és més elevat que el de la resta de la península Ibèrica i que el d’altres països europeus, com ara Itàlia, França i Bèlgica. Aquesta situació converteix el Principat en un punt calent pel que fa a la introducció d’espècies exòtiques. El nombre de pantans a les nostres conques es relaciona estretament amb el nombre d’espècies de peixos introduïdes. Això no és estrany si es té en compte que, als nostres rius, el principal vector d’introducció d’espècies exòtiques de peixos ha estat la pesca recreativa, i que la majoria d’aquestes espècies preferides pels pescadors, com ara el silur (Silurus glanis), la perca americana (Micropterus salmoides) o el lucioperca (Sander lucioperca), són pròpies d’ambients lenítics (és a dir, d’escàs corrent d’aigua o d’aigües estancades i, per tant, limnòfiles). D’altra banda, s’ha pogut constatar que els patrons de l’estat de conservació de les comunitats estan fortament relacionats amb la degradació ambiental de les conques fluvials. Així, els rius més ben conservats tenen una proporció de peixos autòctons més alta i mantenen millor la integritat biòtica de la comunitat. A Catalunya, els rius que encara conserven comunitats de peixos originals són majoritàriament cursos d’aigua sense regular i amb una bona qualitat ambiental, condicions que es donen en zones de capçalera i als afluents. Contràriament, els trams mitjans i baixos, que són els que tenen més diversitat i valor faunísitic pel que fa a la conservació, malauradament són els que estan sotmesos a impactes més greus.

A les conques catalanes sorprèn que hi hagi un nombre tan escàs de localitats amb comunitats constituïdes exclusivament per peixos autòctons (només un 48,7%, segons dades obtingudes el 2008 sobre una xarxa de punts de mostreig de 311 localitats). Algunes de les espècies que habiten a les nostres conques han estat declarades en perill d’extinció, com és el cas del samaruc (Valencia hispanica), el fartet (Aphanius iberus), la bavosa de riu (Salaria fluviatilis) i l’espinós (Gasterosteus gymnurus). A escala internacional, algunes són considerades per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) com espècies críticament amenaçades, com l’esturió (Acipenser sturio), l’anguila (Anguilla anguilla) o l’esmentat samaruc; amenaçades, com és el cas del llopet ibèric (Cobitis calderoni) i el fartet; o vulnerables, com el llop comú (Cobitis paludica), el barb cua-roig (Barbus haasi) i la madrilleta roja (Achondrostoma arcasii). No obstant això, la seva conservació no sembla haver estat efectiva, i les àrees de distribució tant d’aquestes com de la resta d’espècies natives s’han anat reduint progressivament. Tenint en compte la pèrdua d’àrea de distribució original, la regressió ha estat més marcada en espècies com l’anguila (amb un 77% de reducció), l’espinós (90%), la bavosa de riu (75%) i la bagra catalana (Squalius laietanus, 64%). Cal destacar que altres espècies, com la madrilla (Parachondrostoma miegii) o el llop de riu (Barbatula barbatula), malgrat que també han estat transvasades, han perdut el 52% i el 23%, respectivament, de la seva àrea de distribució original. En canvi d’altres, com el barb roig (Phoxinus sp.), han incrementat un 84% la presència als rius mediterranis, probablement perquè es fan servir d’esquer viu per a la pesca de la truita (Salmo trutta), però també possiblement a causa de les mateixes característiques biològiques de l’espècie.

Aquesta situació posa de manifest la necessitat d’establir mesures de conservació immediates. Cal crear refugis de fauna als trams de riu més ben conservats i aplicar mesures de restauració a totes les conques on sigui possible. Així mateix, cal restablir els boscos de ribera i, molt especialment, la qualitat de l’aigua. L’eliminació de les espècies introduïdes, una vegada aclimatades i establertes als ecosistemes, és una tasca força més complexa i gairebé impossible. No obstant això, poden dur-se a terme plans d’eradicació d’espècies exòtiques en aquelles comunitats íctiques autòctones més ben conservades o bé en trams de rius on l’esforç d’aplicar aquests plans pugui garantir bons resultats (per exemple, a les subconques). Una altra mesura és sancionar els particulars i les empreses que no posin els mitjans necessaris per a evitar que les espècies en captivitat acabin colonitzant els sistemes naturals. En aquest sentit, caldrien, a més, programes d’educació ambiental per restar magnitud a aquest problema. Un factor important per a la conservació de les nostres comunitats de peixos és l’eliminació de barreres arquitectòniques en desús (antics assuts, petites preses, etc.) que actualment trenquen la connectivitat al riu, una acció que resulta imprescindible per a evitar la fragmentació de les poblacions de peixos natives i recuperar el cicle natural de les espècies migradores. És indubtable que les millores en l’hàbitat comportaran millores en les comunitats íctiques natives, però en alguns trams de riu pot arribar a ser necessària la reintroducció d’espècies natives, ja sigui per la inexistència de peixos o bé per la impossibilitat que hi arribin de manera natural. El plans de reintroducció o reforçament de les poblacions s’han de realitzar amb garanties genètiques, atès el particular patrimoni íctic dels nostres rius (elevat nombre d’endemismes, presència de zones d’hibridació natural entre espècies d’un mateix gènere, etc.). En aquesta línia, cal esmentar la controvèrsia que hi ha actualment al voltant d’algunes espècies natives que viuen als nostres rius i que afecta, en particular, el barb roig, el llop de riu i la bagra. Malgrat que totes tres han estat descrites com a espècies noves amb relació a la península Ibèrica, la seva presència als rius catalans encara no ha estat científicament demostrada, fet pel qual caldria endegar una revisió genètica i morfològica de les poblacions. Aquesta mesura té una gran rellevància tant per a la catalogació d’aquestes espècies en concret com per a la regulació de l’explotació de les espècies de peixos continentals catalans en general.