La tonyina a la Mediterrània: estat actual del coneixement i precedents històrics

La tonyina (Thunnus thynnus) ha rebut durant la primera dècada del nou mil·lenni una gran atenció mediàtica, malauradament com a símbol de la pesca insostenible. La introducció de noves tècniques de pesca i sistemes de comercialització al llarg del segle XX ha fet augmentar la pressió pesquera sobre l’espècie fins a dur-la al límit del collapse. La tonyina ha estat un peix no solament explotat sinó també admirat pel humans des de temps immemorial. n’és una bona prova que diverses cultures van incorporar a la iconografia la seva inconfusible figura, que apareix tant en pintures rupestres de 6.000 anys d’antiguitat com en monedes fenícies.

Moviments diaris d’un individu adult de tonyina al llarg de quatre anys i mig, que va ser marcat a les costes de l’Amèrica del Nord, amb una talla de 191 cm i 140 kg de pes. Cal destacar la migració transatlàntica que va fer el segon any i l’entrada a la Mediterrània, fins al sud de les Balears, els tres anys següents, fins que finalment va ser capturat per la flota d’encerclament.

IDEM, a partir de Block i altres, 2005.

El més gran dels túnids és un animal que no passa gens desapercebut. Segons diversos estudis de creixement, pot viure més de 25 anys, i els que es basen en l’anàlisi dels anells de creixement al primer radi dorsal (tècnica utilitzada avui dia per datar la població) determinen una mida màxima de 3,18 m i un pes de 600 kg, malgrat que en alguns casos excepcionals pot sobrepassar els 4 m i assolir pesos al voltant dels 900 kg. Des de l’antiguitat clàssica la tonyina ha exercit una gran atracció sobre els científics, fascinació que s’ha mantingut al llarg de la història.

La tonyina té una àmplia distribució geogràfica, que s’estén des d’àrees subtropicals del Brasil i les illes de Cap Verd fins a les fredes aigües de la península del Labrador i Escandinàvia, fet en part possible gràcies a una evolucionada estructura del sistema circulatori dels túnids, la rete mirabilis, una adaptació afavorida probablement pels canvis climàtics durant les glaciacions de fa dos milions d’anys que en la tonyina assoleix la seva màxima complexitat. És el que li permet mantenir una temperatura interna d’uns 25 °C i, per tant, una alta activitat metabòlica en àrees on la temperatura ambiental no supera els 4 °C. Aquesta extensa àrea és ocupada per dues poblacions ben diferenciades: l’estoc oriental, que es reprodueix a la Mediterrània, i l’estoc occidental, que fa la fresa al golf de Mèxic. Aquesta estructura de la població probablement és el resultat d’adaptacions a èpoques glacials, quan aquestes mars càlides eren els llocs més adequats per a la supervivència larval, i s’ha mantingut gràcies a la fidelitat al lloc de naixement (natal homing) per a fer la fresa. La discriminació d’estocs ha estat confirmada per estudis genètics i, sobretot, de microquímica dels otòlits, ja que tant les proporcions de determinats elements traça com la dels isòtops de carboni i oxigen, regulades per la temperatura de l’aigua, permeten la identificació de l’origen dels individus. Les migracions genètiques cap a les zones de fresa condicionen la dinàmica espacial de l’espècie, igual que els moviments derivats de la recerca d’àrees productives per a l’alimentació.

Les pautes migratòries de la tonyina són complexes i han intrigat els investigadors des de l’antiguitat. Les seves rutes es van començar a definir a la primera meitat del segle XX, gràcies a la detecció d’ormeigs de pesca en tonyines capturades en zones molt distants de la seva zona d’ús. El anys quaranta es van començar a realitzar experiments amb marques externes, que en dues dècades van demostrar l’existència de grans migracions transatlàntiques. Dóna una idea de la capacitat natatòria de l’espècie el fet que una tonyina marcada a les Bahames fos capturada 50 dies més tard a Noruega, a 7.800 km de distància, xifra que implica un desplaçament diari de 155 km. Altres tècniques, com l’anàlisi de paràsits o la dinàmica de les pesqueres, també aporten informació sobre els seus moviments; però el que sens dubte ha ofert dades més detallades i ha suposat un salt qualitatiu en la comprensió de la qüestió ha estat l’ús de marques electròniques, tant les internes –que es recuperen amb l’eventual recaptura de l’individu– com les denominades pop-up, que s’alliberen en una data programada i transmeten la informació recopilada via satèl·lit, de manera que garanteixen la disponibilitat de la informació sense haver de dependre de les baixes taxes de recuperació. Aquestes marques registren de manera contínua informació sobre paràmetres mediambientals i sobre la fisiologia dels individus que permeten calcular des de la posició horitzontal i vertical fins als cicles d’activitat tròfica diaris.

Composició de l’escenari hidrogràfic estival a les aigües superficials de la mar Balear durant el període 2001-05, i dades quantitatives de distribució de larves de tonyina. Les aigües representades en blau provenen directament de l’Atlàntic, mentre que a l’altre extrem, les representades en vermell ja tenen característiques de salinitat pròpies de la Mediterrània.

IDEM, a partir de dades de les campanyes Tunibal 2001-05.

Pel que fa als individus nascuts a la Mediterrània, els resultats indiquen que possiblement hi ha una metapoblació que no es mou de la Mediterrània oriental i que sembla que es reprodueix al voltant de Xipre, mentre que la majoria de l’estoc occidental es deu originar a les zones de fresa de la mar Balear i la Mediterrània central, al voltant de Sicília. Bona part dels juvenils d’aquest grup sortirien de la Mediterrània per dirigir-se a la zona de Cap Verd, on passarien el seu primer any de vida aprofitant la riquesa del banc Canari-Saharià, per després anar cap a les també productives aigües del golf de Biscaia i la mar del Nord, i fins i tot a Grenlàndia, a 75 °N. En arribar a l’etapa adulta, aquests individus retornarien a l’estiu a la zona on van néixer per reproduir-se. Alguns exemplars poden quedar-se tot l’any a la Mediterrània i d’altres emprendre migracions transatlàntiques. Tots dos estocs comparteixen les àrees d’alimentació als dos costats de l’Atlàntic Nord; però mantenen una total separació d’àrees de fresa en funció de la seva pertinença a un o l’altre. A l’estoc oriental les tonyines poden començar a madurar a partir de 3 anys, amb talles de 95-100 cm. La durada del dia controla l’inici de la gametogènesi, però la maduració final i la posta sembla que depenen de la temperatura, o més ben dit, de la detecció de gradients tèrmics. La tonyina fa diverses freses per temporada, amb una freqüència estimada d’1,2 dies (mitjana), i al llarg aproximadament de menys de dues setmanes. A cada fresa allibera milions d’ous. La quantitat varia segons les dimensions de l’animal, però la fecunditat total s’estima entre 20 i 84 milions d’ous anuals, malgrat que sembla que cada individu no es reprodueix necessàriament cada any.

L’evolució temporal de la biomassa de la població és en part condicionada per l’activitat pesquera, però l’impacte antropogènic no és l’únic factor que hi intervé, moltes vegades ni tan sols és el més important. Les poblacions de peixos fluctuen, a vegades amb variacions de biomassa de més d’un ordre de magnitud, per causes naturals. Així, doncs, l’abundància de la població depèn en gran part de la potència del reclutament, és a dir, del nombre d’individus juvenils que s’incorporen cada any a la pesquera procedents de la fresa anual. El reclutament és determinat pel nombre inicial d’ous fertilitzats (que depèn de la quantitat i la talla dels reproductors) i per les condicions hidrogràfiques que regulen la supervivència de les larves planctòniques, que en el cas dels túnids és d’unes poques setmanes de durada. En qualsevol cas, la mortalitat en aquest període és sempre massiva; però tenint sempre en compte l’altíssim nombre d’ous, cal tenir present que variacions ínfimes d’aquestes taxes de mortalitat diària de les larves donen lloc a diferències importants en relació amb el nombre d’individus juvenils. Aquestes fluctuacions naturals s’han detectat també en la tonyina gràcies a l’anàlisi de llargues sèries històriques de captures a les almadraves mediterrànies –des del segle XVI fins al segle XX–, les quals, pel fet de ser arts passius i haver-se mantingut un esforç de pesca més o menys constant, són un indicador acceptable de l’abundància poblacional. Així, s’ha observat la presència de cicles regulars d’abundància de 100-120 anys, combinats amb cicles secundaris d’uns 20 anys, que tenen lloc sincrònicament en diverses àrees de la Mediterrània, cosa que permet atribuirlos a causes ambientals. Fins ara, els científics no han pogut donar una explicació definitiva, però s’especula sobre una combinació de bons reclutaments relacionats amb períodes càlids (s’han demostrat correlacions positives entre temperatura i abundància de l’estoc) i efectes de ressonància lligats a la durada de la vida de l’espècie. Curiosament, el darrer màxim esperat corresponia al període 1990-2010, i tal vegada per això la població ha resistit la sobrepesca massiva de les darreres dècades, però el següent mínim es donaria cap al 2040, i la combinació de sobreexplotació i condicions ambientals desfavorables per al reclutament és la idònia per al col·lapse. Una situació d’aquest tipus és la que va patir la producció pesquera d’anxoveta al Perú els anys 1971-72, la més important del món en aquell temps, que a conseqüència de l’embat del fenomen d’El Niño i una intensa pesca va passar de produir 11 milions de tones a pràcticament desaparèixer.

Des de les darreres dècades del segle XX ja se sabia que l’arxipèlag balear podia ser una de les zones més importants de fresa de la tonyina, pel fet de ser una zona de concentració de reproductors a l’estiu. Campanyes ictioplanctòniques realitzades ocasionalment a partir del 1970 hi havien confirmat la presència de larves de tonyina i altres túnids, però mai no s’havia plantejat un estudi en profunditat. El 2001 diversos equips de 1’Instituto Español de Oceanografía van iniciar un ambiciós programa de recerca sobre l’ecologia larval de la tonyina a la mar Balear. Aquest treball atenia una sol·licitud de l’any 1999 feta per la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) a la comunitat científica perquè aprofundís en l’ecologia de la tonyina en totes les fases del seu cicle vital, i a partir d’aquí poder dissenyar sistemes de gestió que n’asseguressin la sostenibilitat. La hipòtesi de partida era que la complexitat de l’escenari hidrogràfic al voltant de les illes i la seva variabilitat interanual podien condicionar la distribució de la posta de la tonyina i la subsegüent distribució i supervivència larvals. Per a assolir l’objectiu de determinar els factors ambientals que influeixen en aquests processos, entre el 2001 i el 2005 es van dur a terme una sèrie de grans campanyes hidrogràfiques i planctòniques que cobriren tota la mar Balear amb més de 200 estacions i que van continuar a menor escala fins el 2009. A cadascuna d’aquestes estacions es va realitzar un complet mostreig ambiental i planctònic, amb l’ajut de perfils hidrogràfics amb CTD i rosetes de botelles NISKIN, a més de pesques de microplàncton i mesozooplàncton, i també d’ictíoplàncton. Les dades resultants de l’anàlisi d’aquest material han permès determinar la influència de l’escenari hidrogràfic en la distribució larval i el de certes variables ambientals per a la seva supervivència. Aquest escenari és el resultat de la interacció entre les masses d’aigua mediterrànies i atlàntiques que arriben des de la mar d’Alborán després de travessar l’estret de Gibraltar, i d’ambdues amb la topografia de la zona. És una línia d’investigació encara oberta, que es troba ja a la fase d’elaboració de models predictius de la deriva i supervivència larval, els quals es podran relacionar en un futur proper amb models climàtics per a intentar esbrinar quines podrien ser les tendències naturals del reclutament a les pròximes dècades. El més significatiu d’aquests resultats és que s’ha comprovat que les zones de fresa no són fixes, sinó que l’activitat reproductora de la tonyina s’associa a la presència dels fronts entre aigües mediterrànies i atlàntiques, els quals varien de posició d’un any a l’altre segons les condicions climàtiques.

També és rellevant el fet que tant la condició larval –que es pot determinar a partir de la proporció RNA/DNA– com el creixement de la larva –que s’estudia mitjançant tècniques d’anàlisi d’increments diaris als otòlits– indiquen que les temperatures més altes afavoreixen ambdós paràmetres: els valors màxims es van assolir l’any 2003, coincidint amb una onada de calor extraordinària que va afectar tot el món, i especialment l’àrea mediterrània. Això concorda amb les correlacions positives entre temperatura i abundància de les poblacions abans esmentades. Es podria pensar que un escenari global més càlid, fruit de l’escalfament global, facilitaria la recuperació de l’espècie, però les complexes interaccions biològiques implicades fan que sigui impossible afirmar-ho. Per exemple, un hipotètic escenari extremament càlid podria afavorir la proliferació d’espècies competidores o predadores de les larves de tonyina, o disminuir la disponibilitat de preses (a causa de més estratificació i menys productivitat), i això n’augmentaria la mortalitat i, per tant, malbarataria l’efecte positiu de la rapidesa més pronunciada del creixement.

Pesca de tonyina al port de l’Ametlla de Mar.

Fototeca.cat.

La pesca de la tonyina és de les més antigues del món, amb una història de milers d’anys. Des de fa 4.000 anys, la tonyina s’ha explotat aprofitant les migracions genètiques mitjançant xarxes calades des de les platges quan se’n detectava l’arribada, que van evolucionar per convertir-se en estructures fixes, les almadraves esmentades més amunt, que van arribar al seu apogeu al segle XVI. S’installaven des de les costes del sud de Portugal fins a la mar de Màrmara, i donaven unes captures anuals de 7.000 a 30.000 t. Cap al 1900 en quedaven encara unes 276, algunes ja inactives. A la meitat del segle XIX es va començar a desenvolupar una pesquera d’individus juvenils al golf de Biscaia, de la qual es té referència ja al segle XVI. Al segle XX, cap al 1930, es van començar a capturar tonyines també a la mar del Nord i la mar de Noruega. La indústria pesquera de l’Atlàntic Nord es va desenvolupar ràpidament, amb la introducció de la pesca amb xarxes d’encerclament, i durant els anys cinquanta les seves captures, unes 16.000 t anuals, ja superaven les de les almadraves. Paral·lelament, a partir del 1948, al golf de Biscaia es va introduir la pesca amb canya i esquer viu, adreçada especialment a juvenils. A l’altre costat de l’Atlàntic, flotes d’encerclament explotaven l’estoc occidental a les costes dels Estats Units des dels anys seixanta, i flotilles de palangre japoneses incrementaven al mateix temps l’esforç de pesca a les costes del Brasil i, posteriorment, al golf de Mèxic, amb captures d’unes 20.000 t anuals. Els resultats d’aquest increment de la pressió pesquera, que explotava alhora tant juvenils com adults dels dos estocs a tota la seva àrea de distribució, es van fer notar aviat: l’estoc oriental va declinar bruscament a partir de la meitat dels anys seixanta i les pesqueres de la zona del Brasil van desaparèixer; al final dels setanta també van desaparèixer les de les mars del Nord i de Noruega, i les almadraves de l’estret de Gibraltar, que havien començat a rendir menys a partir de l’inici de les pesca amb canya i esquer viu al golf de Biscaia, van pràcticament deixar de pescar tonyines. En resum, es pot dir que el col·lapse de les pesqueres de tonyina a l’oceà Atlàntic esdevingut cap a l’any 1963 va fer que la pressió es concentrés altra vegada a l’àrea mediterrània. A més de les flotes de palangre i les almadraves presents a la regió, a partir dels anys setanta es va començar a desenvolupar una flota moderna d’encerclament que va anar augmentant progressivament les captures. La gran demanda del mercat japonès des dels anys vuitanta va estimular el sector, especialment l’encerclament sobre els reproductors a la mar Balear, i la pesca es va estendre inicialment a tota la conca occidental i després, des del final dels noranta, sobretot a les zones de reproducció de la Mediterrània central. Com a resultat, es va arribar al nivell màxim històric de captures a la meitat dels noranta: oficialment, unes 50.000 t anuals. En aquest moment tots els indicadors mostraven una caiguda de la biomassa de l’estoc, difícil de quantificar per la manca d’estadístiques fiables, però en tot cas molt significativa. L’inici, l’any 1997, de la tècnica d’engreixament en captivitat d’individus capturats al medi natural (tuna farming) va suposar el cop de gràcia, perquè no solament va fer augmentar inicialment la rendibilitat del producte, sinó que va dificultar en extrem els treballs d’avaluació científica de la població, per la confusió que introdueix en les estadístiques sobre pesos i origen de les captures.

La situació va fer que s’activessin les alarmes. El 1998, la ICCAT va establir una quota de 32.000 t anuals per a tot l’estoc oriental i altres mesures tècniques per a protegir-ne la població. Aquestes xifres, superiors a les que recomanaven els científics, no es van complir, i es creu que les captures es van mantenir per sobre de les 50.000 t anuals almenys fins el 2006. Així, va arribar un punt en què el collapse total de la població era imminent. Davant això, a partir del 2006 la ICCAT va establir un Pla de Recuperació que preveia una progressiva reducció de la quota fins a 25.500 t per al 2010 i un increment del pes mínim de captura de 30 kg a la Mediterrània per evitar la captura de juvenils. Aquest pla era insuficient i la situació va continuar empitjorant, fins al punt que es va arribar a proposar incloure la tonyina en la llista del CITES (Conveni sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres), cosa que finalment no va ser aprovada. Si més no, el Pla de Recuperació va ser modificat i va establir una quota per al 2010 inferior a les 15.000 t, xifra que segons les avaluacions científiques és la que dóna alguna possibilitat de recuperació a l’estoc. A més, sembla que a la fi existeix un ampli consens per a l’aplicació efectiva de totes les resolucions preses.

Si es posen en pràctica les mesures de protecció consensuades el 2010 és possible que s’eviti el collapse final, malgrat que alguns investigadors assenyalen que el declivi de la població és pràcticament irreversible. De fet, el 2008 i el 2009 es va detectar a l’àrea de la mar Balear un increment de la presència de juvenils que podria ser el primer pas cap a una futura recuperació de l’estoc reproductor. Cal assenyalar que des del 2000 la pressió de la pesca ha disminuït a les Balears, perquè la major part de la flota d’encerclament es dedica a temps complet a la Mediterrània central, i a la zona només queda una petita flota de l’Ametlla de Mar. A més, és l’indret on els darrers anys la normativa s’ha respectat de manera més estricta. Fins i tot, des d’instàncies polítiques i organitzacions ecologistes, s’ha proposat la creació d’un "santuari" per a la tonyina en aquesta important zona de reproducció. Com a mesura aïllada, això seria insuficient per a garantir la sostenibilitat de l’estoc, però entesa com una àrea on l’activitat extractiva es limita a la de la flota actual, feta de manera transparent i en estreta col·laboració amb els investigadors i les administracions, podria contribuir a l’explotació racional del recurs i a millorar el coneixement sobre l’ecologia de l’espècie, necessari per al disseny de sistemes de gestió efectius i que en garanteixin la protecció.

Malgrat que encara hi ha punts foscos (incompliments de quota, captures de juvenils, flota sobredimensionada), a més d’un control insuficient de l’activitat pesquera en zones de la Mediterrània central, el consens és general i el sector pesquer està prou conscienciat perquè les noves mesures s’apliquin de forma real. Ara, més que mai, és necessari dur a terme un exhaustiu seguiment de la pesca els propers anys i aprofundir en les diverses línies d’investigació sobre l’ecologia de l’espècie perquè no es perdi la darrera oportunitat que té la nostra societat de passar el llegat cultural, econòmic i de patrimoni natural que representa la tonyina a les següents generacions.