Reaccions d’hipersensibilitat

Es denominen reaccions d’hipersensibilitat un conjunt de trastorns orgànics molt diversos provocats per respostes immunitàries de tipus específic que, en desenvolupar-se en grau molt exagerat, causen lesions diverses en els propis teixits. En realitat, els mecanismes implicats en reaccions d’hipersensibilitat són els mateixos que intervenen en les respostes immunitàries beneficioses ja descrites, però es desenvolupen en grau tan acusat, que generen fenòmens inflamatoris capaços de produir lesions en els teixits. Les reaccions d’hipersensibilitat són la base de molt diversos trastorns en què, d’una manera o altra, participa el sistema immunitari.

Es distingeixen diversos tipus de reaccions d’hipersensibilitat, segons els mecanismes de producció i les característiques dels trastorns provocats. Bàsicament, s’accepta una classificació proposada per Geli i Coombs fa alguns decennis, que distingeix quatre tipus: les reaccions d’hipersensibilitat de tipus I, II, III i IV. Totes aquestes reaccions es desenvolupen sempre arran d’un contacte de l’organisme amb un determinat antigen, que en cada cas sensibilitza la part del sistema immunitari que desencadenarà la resposta immunitària exagerada davant d’un nou contacte. En els tres primers tipus, els mediadors de les reaccions són anticossos; en el darrer, els mediadors són cèl·lules immunitàries.

La hipersensibilitat de tipus I, o immediata, té per mediadors anticossos de tipus IgE, o reagines; aquestes immunoglobulines, secretades per limfòcits B actius, se situen en la superfície dels basòfils de la sang i els mastòcits dels teixits, que, en conseqüència, queden sensibilitzats davant d’un determinat antigen. Si bé aquest mecanisme d’acció immunitària resulta eficaç en moltes ocasions —per exemple, quan es tracta d’afrontar antígens d’alguns paràsits—, en aquest cas no té finalitat beneficiosa, ja que els anticossos responsables reaccionen contra substàncies antigèniques que per a la major part de la població resulten innòcues, com ara el pol·len d’algunes plantes. Així, quan aquests antígens penetren en l’organisme, els anticossos presents en els mastòcits i els basòfils s’hi uneixen i provoquen la des-granulació de les cèl·lules, que, en conseqüència, alliberen al medi exterior substàncies com la histamina, que provoquen una resposta inflamatòria aguda en el teixit adjacent. Com que després dels primers contactes amb l’antigen responsable hi ha un cert nivell d’anticossos ja formats, les reaccions d’hipersensibilitat d’aquest tipus solen produir-se immediatament, després de cada nou ingrés de l’antigen en qüestió. Els trastorns provocats per aquestes reaccions són molt diversos i depenen fonamentalment del teixit que rep els antígens desencadenants; aquest és, per exemple, el mecanisme de producció de trastorns com la rinitis o l’asma bronquial al·lèrgica.

La hipersensibilitat de tipus II, o citotòxica depenent d’anticossos, ocorre quan alguns anticossos presents en el plasma sanguini s’uneixen a certs antígens situats en la superfície de determinades cèl·lules i activen el sistema de complement, o les cèl·lules fagocítiques, perquè els ataquin. Com es pot veure, és un mecanisme d’acció comuna del sistema immunitari específic, però que resulta patològica, perquè tendeix a destruir cèl·lules que no representen cap perill per a l’organisme. Per exemple, aquesta mena de reacció d’hipersensibilitat és responsable dels trastorns derivats d’algunes reaccions a les transfusions de sang de tipus incompatible; es dóna també en la malaltia hemolítica del nadó, en algunes anèmies hemolítiques autoimmunes, en algunes reaccions al·lèrgiques contra medicaments i en la reacció de rebuig hiperagut d’empelt.

La hipersensibilitat de tipus III, els mediadors de la qual són immunocomplexos, es produeix quan, en una resposta immunitària desenvolupada pels mecanismes habituals, es formen nombrosos complexos compostos per la unió d’antigen, anticòs i components del sistema de complement, globalment denominats immunocomplexos. Normalment, els immunocomplexos formats per reacció immunitària són eliminats, fagocitats pels leucòcits en diversos teixits, com el fetge o els pulmons. Això no obstant, quan per diferents motius la formació d’immunocomplexos és persistent, o molt intensa, no poden ésser eliminats completament, i es dipositen en diversos teixits; en aquest cas, els leucòcits, que no poden fagocitar-los, alliberen substàncies enzimàtiques destinades a degradar-los, però que també produeixen lesions en el teixit circumdant. Els motius de la formació d’una gran quantitat d’immunocomplexos són diversos. Per exemple, quan es produeix una infecció persistent, com ara endocarditis bacteriana o hepatitis vírica de tipus B; o bé davant d’una malaltia autoimmune que produeixi anòmalament anticossos capaços de reaccionar contra antígens propis, com és el cas del lupus eritematós sistèmic; o també quan ingressa en l’organisme una quantitat molt elevada d’un determinat antigen, com en l’alteració denominada pulmó del criador de coloms. Les manifestacions de la hipersensibilitat d’aquest tipus són molt diverses, segons el teixit on s’han dipositat els immunocomplexos; per exemple, en el cas de lupus eritematós sistèmic, es produeixen lesions especialment al ronyó, mentre que en el cas d’artritis reumatoide es produeixen als teixits articulars.

La hipersensibilitat de tipus IV, o retardada, a diferència de les anteriors, és produïda per cèl·lules immunitàries, especialment per limfòcits T. En realitat, hi ha diverses modalitats de reaccions d’aquest tipus, produïdes per diferents mecanismes. Per exemple, per contacte cutani repetit amb determinats antígens —alguns metalls, medicaments o cosmètics— que sensibilitzen limfòcits T específics; quan s’ateny un nivell suficient de limfòcits sensibilitzats, davant d’un nou contacte es desencadena una resposta immunitària a la zona, on acudeixen monòcits i d’altres leucòcits per desenvolupar una acció inflamatòria. Aquesta mena de reacció és responsable del trastorn conegut per dermatitis de contacte.

Un altre mecanisme capaç de produir una reacció d’hipersensibilitat retardada té lloc en infeccions per determinats microorganismes —com els bacils de la tuberculosi i de la lepra, o diversos protozous—, que en primera instància són fagocitats per macròfags, però que no poden ésser eliminats totalment per aquestes cèl·lules. Per poder eliminar-los, els macròfags estimulen l’acció dels limfòcits T que, a llur torn, secretant diverses substàncies, poden activar els mateixos macròfags i augmentar-ne el poder antimicrobià; no obstant això, pot succeir que aquestes cèl·lules no aconsegueixin d’eliminar del tot els gèrmens, per la qual cosa els limfòcits T tenen contactes repetits, i de vegades pràcticament constants, amb els gèrmens en qüestió, desencadenant una reacció inflamatòria crònica que pot provocar la formació de granulomes o acumulacions de teixits cicatricials a la zona afectada. En definitiva, aquesta mena d’hipersensibilitat és un dels principals factors patològics que intervenen en el desenvolupament de certes malalties infeccioses, com ara la tuberculosi o la lepra.