La cesària és una intervenció quirúrgica que consisteix a extreure el fetus a través d’una incisió practicada a les parets de l’abdomen i de l’úter, que s’efectua quan el part per via vaginal és perillós o impossible a causa d’algun trastorn o bé quan per alguna raó convé extreure el fetus ràpidament, fins i tot sense que s’hagi iniciat encara el procés del part.
Indicacions i freqüència
La cesària és un procediment actualment molt perfeccionat que permet d’extreure el fetus del si matern gairebé sense cap risc, a part les complicacions pròpies de qualsevol intervenció quirúrgica, avui dia molt reduïdes. Per aquesta raó, en les darreres dècades la cesària ha passat d’ésser una tècnica relativament poc emprada, utilitzada com a darrer recurs en els casos més greus, a ésser un procediment molt difós que s’empra sempre que es preveu o es presenta algun problema en el part per via vaginal, per poc important que sigui. Actualment hom recorre a la cesària en un 10% a un 15% dels parts que tenen lloc al nostre país.
En general, la cesària pot ésser útil en totes les situacions indicades per al part induït i el part instrumental quan hi ha alguna dificultat per a la sortida del fetus per via vaginal o quan el part encara no s’ha iniciat. Així, de vegades cal la cesària quan hi ha una desproporció entre la grandària del fetus i la de la pelvis materna que impossibiliti o faci molt difícil la sortida del fetus per via vaginal. Igualment, pot constituir l’única forma útil d’extreure el fetus quan es troba en determinades presentacions anòmales. La cesària també pot ésser necessària quan hi ha algun trastorn que dificulti la correcta dilatació del coll uterí o redueixi l’eficàcia de les contraccions, com ara pot ésser un tumor uterí, o bé una hipodinàmia o fallada en la producció de contraccions uterines eficaces, malgrat l’estimulació farmacològica adequada. D’altres indicacions són les anomalies de la placenta, com ara una placenta prèvia que obstaculitzi la sortida del fetus, o bé el seu despreniment prematur, que pot causar hemorràgies greus i sofriment fetal. Aquest procediment és utilitzat també sempre que la sortida per via vaginal pugui ésser perillosa per al fetus, com ara s’esdevé quan la dona té alguna infecció o un càncer en aquesta zona, o bé si el part per via natural pot ésser perillós per a la mare.
Hom sol també recórrer a la cesària quan anteriorment ja ha tingut lloc alguna intervenció quirúrgica a l’úter, i hi ha la possibilitat que la cicatriu s’obri a conseqüència de l’esforç del part. Per aquesta raó és probable que als parts que se succeeixen després d’una cesària s’utilitzi també aquesta tècnica, per bé que això cal decidir-ho en cada cas concret.
En molts casos la cesària es programa sense que el part s’hagi iniciat, perquè la dona o el fetus pateixen d’algun trastorn que es podria agreujar amb el part vaginal. Així, pot ésser indicada quan la dona és diabètica, quan pateix d’una toxèmia gravídica o quan s’ha diagnosticat que el fetus experimenta una oxigenació insuficient. En canvi, hom efectua la cesària d’urgència sempre que durant el part es presenti un sofriment fetal de qualsevol origen que faci necessària l’extracció ràpida del fetus abans que es presentin lesions irreversibles.
Tipus i procediment
Per a efectuar una cesària hom realitza un procediment general similar al de qualsevol intervenció quirúrgica. Així, per a minimitzar el perill d’una infecció la cesària és efectuada en un quiròfan estèril, i la dona s’ha de preparar amb una neteja adequada i l’aplicació d’una substància antisèptica en la zona del cos corresponent. Igualment, cal practicar una anestèsia que insensibilitzi del tot l’úter i les parets abdominals. Tradicionalment s’ha utilitzat l’anestèsia general, que continua essent l’únic mètode adequat quan la intervenció és d’urgència. A diferència del que es fa en d’altres operacions, la dona es manté desperta en el quiròfan durant tot el procés de preparació fins al moment abans de practicar la incisió a l’abdomen, per a evitar que l’anestèsic afecti el fetus. En els casos no urgents es pot utilitzar també l’anestèsia epidural, amb l’única particularitat que s’administra una dosi d’anestèsic una mica superior al que és habitual. L’anestèsia epidural presenta els avantatges de permetre que la dona pugui veure el seu fill de seguida que ha sortit i d’evitar el procés de despertar de l’anestèsia general.
La intervenció es pot efectuar igualment amb dos tipus d’incisions: la vertical i l’horitzontal. La incisió vertical s’efectua en la línia mitjana de l’abdomen, del llombrígol al pubis, i actualment només s’empra en casos d’extrema urgència. Sempre que és possible hom prefereix la incisió horitzontal, efectuada paral·lelament a la vora superior del pubis, ja que la cicatriu es tanca millor i perquè el resultat estètic és bo, en quedar situada en una zona fàcilment ocultable. En qualsevol cas, a través de la incisió abdominal s’accedeix a l’úter, que també s’obre. Independentment del tipus d’incisió practicada, vertical o horitzontal, l’úter s’obre sempre igual practicant una incisió transversal en el segment inferior. D’aquesta manera s’ateny el cap del fetus —o les natges, si es tracta d’una presentació pelviana— que s’extreu manualment o amb l’ajut d’espàtules o d’altres instruments. Per la mateixa obertura s’extreu posteriorment la placenta.
Després de la cesària es requereix un període de convalescència com en qualsevol intervenció quirúrgica. En general, la dona roman ingressada al centre sanitari una setmana i posteriorment ha d’evitar els esforços físics durant algunes setmanes. D’altra banda, aquest procés no interfereix en absolut amb l’alletament.