Part instrumental

És anomenat part instrumental el procediment mèdic que consisteix en la utilització de dispositius mecànics de diversos tipus per a facilitar la sortida del fetus pel canal vaginal i accelerar el part quan per alguna raó el període expulsiu es prolonga excessivament o bé s’adverteix l’existència de sofriment fetal.

Indicacions i condicions necessàries

L’objectiu del part instrumental és de reduir la probabilitat que la mare o el fetus experimentin trastorns greus a conseqüència d’una prolongació del part. Així, pot ésser indicat quan la dona pateix d’alguna malaltia que pugui descompensar-se per l’esforç del part, com ara una alteració cardíaca o respiratòria. També pot ésser útil quan la grandària de la pelvis materna és relativament reduïda en relació al fetus. En general, es pot efectuar sempre que hi hagi alguna dificultat mecànica per a l’expulsió del fetus, com pot ésser una presentació fetal anòmala. Una altra indicació és el cansament de la dona per un allargament excessiu del part, a conseqüència del qual la intensitat dels espoderaments pot disminuir; és especialment freqüent que aquests s’inhibeixin i calgui recórrer al part instrumental quan s’ha aplicat algun mètode d’anestèsia, sobretot l’epidural. En general, hom pot indicar aquest procediment sempre que es presentin signes de sofriment fetal durant el període expulsiu del part.

El part instrumental solament es pot efectuar durant el període expulsiu, ja que la dilatació del coll ha d’ésser completa per a poder introduir els instruments necessaris. Una altra condició imprescindible és que la grandària de la pelvis no sigui excessivament petita en relació a la del fetus, de manera que pugui arribar a impedir-ne la sortida pel canal vaginal. De tota manera, per bé que la relació entre la grandària de la pelvis i la del fetus es valora prèviament amb la pelvimetria i l’ecografia, pot passar que el fetus quedi encaixat en el curs d’un part instrumental per via vaginal i calgui extreure’l finalment amb una cesària.

Tipus i procediment

Es poden utilitzar diversos tipus de dispositius per a efectuar el part instrumental.

L’instrument més emprat tradicionalment és l’anomenat fòrceps, un dispositiu metàl·lic semblant a una pinça gran amb una forma adequada per a fer pressió sobre el cap del fetus i estirar-la cap a l’exterior. És constituït per dues branques, cadascuna de les quals té una forma corbada, amb una part més ampla i un mànec. La seva introducció i manipulació pot ésser dolorosa per a la dona, de manera que en general cal aplicar algun tipus d’anestèsia que si més no insensibilitzi el canal del part; també sol ésser necessari d’efectuar l’episiotomia. Cadascuna de les branques s’introdueix separadament i una vegada col·locades s’articulen entre elles constituint una pinça que abraça fortament el cap de l’infant. Amb una manipulació acurada, hom imprimeix al cap el moviment de rotació i de tracció necessari perquè surti a l’exterior. Si s’empra correctament, aquest instrument permet d’extreure el fetus en un temps molt curt, inferior als dos minuts, de manera que és molt útil en el cas de sofriment fetal. Si els fòrceps són emprats adequadament no solen causar complicacions; com a màxim, poden deixar unes marques que desapareixen al cap d’alguns dies. Tanmateix, però, la tècnica de l’ús dels fòrceps és relativament complexa i per aquesta raó només és emprada per professionals experts i solament quan les circumstàncies ho exigeixen. Una utilització inadequada pot causar lesions importants al cap de l’infant capaces d’originar alteracions neurològiques; per aquesta raó, els fòrceps s’empren actualment molt menys que en èpoques passades, ja que avui dia hom pot recórrer a d’altres tècniques, com ara la cesària, pràcticament exemptes de perill.

Un altre mètode de part instrumental és la utilització d’espàtules, instruments metàl·lics semblants als fòrceps, per bé que les parts que els componen són independents i no s’articulen entre elles. També tenen una forma corbada, semblant a una cullera, i es col·loquen de manera similar també a una cullera. El seu ús és especialment útil en el cas que el cap del fetus ja hagi girat. Com que no permeten d’efectuar tanta força com els fòrceps, s’utilitzen sobretot quan el fetus és petit, com sol passar en els parts prematurs.

Un instrument completament diferent als anteriors és la ventosa obstètrica, dispositiu basat en la col·locació sobre el cap del fetus d’una cassoleta o campana que es connecta a un sistema de buit, de manera que resta ben fixada i permet d’estirar el fetus cap enfora. La col·locació de la ventosa és menys molesta per a la dona que els fòrceps o les espàtules, però malgrat això se sol aplicar una anestèsia local si la dona no havia estat anestesiada prèviament. Després que s’ha col·locat el dispositiu, l’aparell no causa més molèsties que les pròpies del part, ja que solament s’estira la ventosa quan es produeixen els espoderaments. La utilització de la ventosa obstètrica permet d’accelerar i facilitar l’expulsió del fetus, però no l’escurça tant com l’ús de fòrceps. En general el període expulsiu amb la ventosa sol durar de 10 a 15 minuts. La força de succió causada pel sistema de buit sol originar un hematoma en el punt on s’ha aplicat la ventosa i les traccions poden causar petites modificacions plàstiques del cap, trastorns que desapareixen del tot al cap de 2 o 3 setmanes.