Anunci Barcelona en la mano, 1895. Andreu de Sard pertany a la darrera generació de vilanovins que creen una empresa cotonera. La societat s’establí el 1876 i la fàbrica es tancà el 1898 després de fer suspensió de pagaments.
Andreu de Sard i Rosselló era de Vilanova i la Geltrú. Pertanyia a la seva burgesia tradicional. El seu pare, Andreu Sard i Calvà, havia estat alcalde de la població l’any 1856. Ell es va casar amb Rafaela de Torrents, Marquesa de Vilanova i la Geltrú i vídua de Josep Samà i Mota, en enviudar amb Leonor Pers.
Sard pertany a la darrera generació de vilanovins que creen una empresa cotonera. Vilanova, com Reus, com Igualada, entrarà en declivi perquè les fàbriques han de funcionar amb màquines de vapor —això vol dir carbó d’importació— i tindrà uns problemes de transport que encariran el cost de producció.
El 1876 es creà Sard, Sans i Companyia, una empresa de filats i teixits de cotó amb fàbrica a Barcelona, carrer de Muntaner, núm. 45, i despatx al carrer de Pelai, núm. 48. Però aviat s’obrí una nova fàbrica a Vilanova i la Geltrú, coincidint possiblement amb la dissolució de la primera societat i la creació de Sard i Companyia. A Vilanova ocuparan l’anomenada fàbrica del Portal al costat del Portal de Mar, per la qual havien passat diverses empreses cotoneres.
Andreu de Sard va tenir una forta projecció pública. Com a militant del partit conservador va ser diputat a les Corts espanyoles per Barcelona i president de la Diputació d’aquesta província.
També va ser important el seu paper en les institucions patronals catalanes. El 1888 fou el darrer president de l’Institut de Foment del Treball Nacional, abans que aquest es fusionés amb el Foment de la Producció Espanyola, constituint el Foment del Treball Nacional. A l’Exposició Internacional de Barcelona de 1888 hi va tenir un bon paper com a vocal de la junta directiva. Fou soci fundador del Banc Nacional de Foment (1881), una companyia d’assegurances.
Catàleg de Sard i Companyia, 1889.
Industrialment, Sard i Companyia no passarà a la història per la seva producció. Fan teixits en cru, blanquejats i tenyits i mantes de cotó. La seva especialitat, si es pot dir així, són els tenyits de blau amb anyil. Però l’empresa té 500 treballadors entre les dues fàbriques. El seu mercat és l’espanyol i el de les colònies que queden a l’estat.
Més original fou el seu projecte de crear una societat que plantaria i recol·lectaria cotó a les Illes Filipines. La idea fou de Víctor Balaguer, diputat a les Corts per Vilanova i La Geltrú, i ministre d’Ultramar amb Amadeu I. Les Filipines havien tingut plantacions de cotó, però el conreu “está hoy absolutamente abandonado debido a nuestros —dels espanyols— eternos desaciertos”, com dirà una publicació. El projecte anà fins a fer les primeres proves i exhibir el cotó filipí a l’Exposició de Barcelona del 1888. Però no va anar més enllà. Víctor Balaguer era aleshores conseller de la Companyia de Tabacs de Filipines i aquesta companyia no intentà mai aquesta producció, i preferí fer proves amb altres fibres com l’abacà o el maguei.
Sard, que es confessava deixeble d’un altre il·lustre vilanoví, Josep Ferrer i Vidal, el seguí a l’hora de redactar un treball sobre els problemes de la indústria cotonera. Com a diputat a les Corts i com a industrial, la seva política era declaradament proteccionista. Però ell anà una mica més enllà que els altres, i redactà un escrit que porta el títol de “Comparación entre el actual estado de desarrollo de la industria algodonera en Inglaterra y el de la propia en España” (1884). Comissionat per l’Institut del Foment del Treball Nacional, abans que en fos el president, féu una visita a les fàbriques cotoneres angleses, el resultat de la qual resumí en l’esmentat fulletó. L’economista sempre agraeix que els industrials utilitzin xifres a l’hora de parlar del seu negoci.
Cost de producció de la filatura de cotó, segons Sard (1884).
I de xifres, en dóna. D’una banda, explica el perquè dels aranzels proteccionistes. Amb un cost de producció superior en un 40% al que tenen els cotoners anglesos, el lliurecanvisme suposaria l’ensorrada d’aquest sector industrial. I les diferències són atribuïbles al preu de compra i transport d’una maquinària importada, però sobretot al preu molt superior del carbó i de la mà d’obra. Amb el tema del carbó surt el fabricant vilanoví i del pla, que enyora els seus col·legues que utilitzen la força dels rius, tot i ser aquesta irregular. En fer referència a la baixa productivitat de la mà d’obra catalana anticipa el projecte del que serà anomenat sistema de treball a l’anglesa, en el qual unes màquines més automàtiques estan servides per un nombre molt més reduït d’obrers, ben qualificats per a la feina. La introducció d’aquest sistema produirà nombroses vagues i conflictes socials a la fi del segle.
La rendibilitat de la indústria cotonera és baixa. Ho diu repetidament:
“En el año 1883 los resultados han sido en general los mismos á poca diferencia que en 1882, según lo confirma los datos que con toda sinceridad nos han proporcionado distinguidos industriales, según el dividendo repartido por nuestra más importante sociedad anónima dedicada á la fabricación de géneros de algodón —L’Espanya Industrial—, y según los resultados obtenidos por un grandioso establecimiento industrial dotado de motor hidráulico de maravillosa potencia y de todos los más modernos adelantos —Sedó, probablement—, teniendo a su disposición cuantos elementos puedan imaginarse para el brillante desarrollo de una industria, cuyos beneficios no excedieron del interés legal... Puede, pues, afirmarse, con la completa seguridad de poderlo probar con balances auténticos, que el promedio de utilidades que en España obtiene el capital invertido en la industria algonera alcanza apenas al 6 por %.” (“Comparación entre el actual estado de desarrollo de la industria algodonera en Inglaterra y el de la propia en España”, 1884)
Andreu de Sard és autor d’un interessant estudi (1884) sobre la indústria cotonera a Catalunya i a Anglaterra.
Amb el títol “La industria nacional y el libre cambio” publicarà un article el 1886 on dirà: “En el último ejercicio, cuatro grandes fábricas de inmejorable organización, que en conjunto constan de unos 122.000 husos y 2.650 telares, en las que ganan su sustento más de 3.200 obreros, han dado los siguientes beneficios para el capital en ellas invertido: una ha ganado 1/4 por 100, otra 0 por 100, otra ha ganado 2 1/2 por 100 y la otra ha perdido 2 1/2 por 100.” Diari de Barcelona, juny 1886, pàg. 7.543).
Després de l’Exposició de Barcelona del 1888, Sard i Companyia participaren a la de París el 1889. Produeixen aleshores, segons diuen, 600.000 kg de filats de cotó i uns 3 milions i mig de teixits.
Al final del segle es clausurà la fàbrica de Barcelona, que estava en ple Eixample i se n’obrí una a Anglès. El despatx era aleshores al núm. 5 de la ronda de Sant Pere de Barcelona.
El 1898, la fàbrica de Vilanova tancà les portes i acomiadà els 150 obrers que hi treballaven. El mes d’agost del 1900 Sard i Companyia presentà la suspensió de pagaments i pocs dies després morí Andreu de Sard. L’edifici de la fàbrica del Portal fou enderrocat el 1910.
Andreu de Sard. Sobre la indústria cotonera
Al món
“La industria algodonera es la que más predomina en el Reino Unido, lo propio que en todas las demás naciones industriales, por ser la más popular y la más indispensable á todas las clases de la sociedad; pues los géneros de algodón se usan hoy lo mismo en el alcázar del soberano que en la choza del leñador, cambiando sólo de calidad, en finura, en tejido, en color ó en dibujo.
Esta industria es la que ocupa mayor número de brazos, la que consume más hierro, carbón y víveres, y la que da vida á mayor número de pequeñas industrias, que á su lado nacen y florecen, aumentando así el desarrollo de la actividad humana, favoreciendo el tráfico y el movimiento y esparciendo el progreso y bienestar entre todas las clases de la sociedad.
Cuando la industria algodonera sufre, sufren también todos los ramos de la producción y del comercio: recordemos las terribles consecuencias de la crisis algodonera producida por la guerra civil de los Estados Unidos de América.”
A Catalunya
“Guerras fratricidas en la península y en las colonias, laboriosas y trascendentales crisis políticas, períodos constituyentes, trastornos sociales y repetidas revueltas de triste recordación han debido influir poderosamente en detener la marcha progresiva de la industria en nuestra patria, obligándola á seguir muy de lejos el rápido vuelo de sus hoy felices y pujantes competidoras. Por otra parte, esos funestos períodos, que son siempre un negro paréntesis en la vida normal de los pueblos, han suspendido en repetidas ocasiones el crédito público, base indispensable á toda empresa industrial.
Al espíritu emprendedor de los españoles, y particularmente de los que habitan las provincias catalanas, son debidos exclusivamente los adelantos relativos que penosa y trabajosamente ha podido hacer la industria algodonera en nuestra patria. En cuantos períodos se ha disfrutado de una tregua de paz y sosiego y se ha podido concebir la más ligera esperanza respecto á la estabilidad de nuestra legislación arancelaria, la industria ha dado un paso adelante, ya en engrandecimiento, ya en perfección, han afluído á ella los capitales valerosamente.
En Cataluña las fábricas antiguas han sido reformadas en su mayor parte ó se están reformando á toda prisa según los últimos adelantos y perfeccionamientos de la mecánica, pues domina por completo el convencimiento de que la maquinaria antigua y desvencijada es al capital lo que un cáncer es á la economía humana; y la inmensa mayoría de nuestras fábricas nada dejan que desear al compararlas con las más modernas de Inglaterra.”
Font: Sard, Andreu de, Comparación entre el actual estado de desarrollo de la industria algodonera en Inglaterra y el de la propia industria en España, 1884