Situació
Detall del parament del mur de llevant, amb espitlleres disposades en ziga-zaga.
D. Ferran
Aquest castell es troba al vessant est del torrent de Vallparadís, avui al mig del nucli urbà de Terrassa, i això no ens permet veure clarament les característiques del paisatge on fou bastit.
Malgrat que només és construït a uns 300 m d’altura i que tres de les seves façanes són en un lloc avui pla, cal pensar que en els orígens era situat estratègicament, ja que pel costat de ponent dominava tot el barranc de Vallparadís on durant el segle XII trobem documentada l’existència dels horts i els molins que l’aigua del torrent permetia.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG183023.
El castell cartoixa de Vallparadís és dins del recinte del parc de Vallparadís i s’hi accedeix pel número 17 del carrer de Salmerón. Pertany a l’Ajuntament de Terrassa, que hi té instal·lat el Museu Municipal d’Art des de l’any 1959. (ABB)
Història
La primera referència del lloc Paradís en el terme de Terrassa és del segle XI, de l’any 1091. El 1110 el comte Ramon Berenguer III vengué a Berenguer de Sala i a la seva dona Ermessendis un alou pertanyent a la parròquia de Sant Pere de Terrassa. Aquesta venda comportava l’obligació per part dels compradors d’edificar-hi una fortalesa. Encara que aquest document no especificava que el lloc on s’havia de construir aquest castell fos realment Vallparadís, hom ha pogut identificar aquest indret gràcies a una còpia feta el 1307 on es pot llegir que la construcció del castell fou ordenada per Bernat de Centelles, marit de Saurina de Terrassa, i pare de Blanca de Centelles, la qual el cedirà als cartoixans. Vers el 1118 Berenguer moria a Terra Santa, i la propietat d’aquest castell passà als seus fills Ramon i Berenguer. El 1123 ja s’havia construït una part important de l’edificació: la torre central i el circuit que l’envoltava, amb les set torres que la flanquejaven.
Aviat aparegué el cognom de Terrassa vinculat amb aquesta fortificació. Vers el 1130 Guillem de Terrassa heretà del seu pare el castell de Vallparadís. Aquest fou succeït per Pere de Terrassa.
La propietat d’aquesta fortalesa romangué a mans dels Terrassa al llarg de tot el segle XIII. El 1220 trobem un Guillem de Terrassa casat amb Saurina de Santa Oliva.
El domini senyorial d’aquest castell es desenvolupava sobre la quadra de Vallparadís, i contenia els masos de Palet, la castlania, Figueres i el Trull.
Al començament del segle XIV Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa, esdevingué castlana de Vallparadís. Entre el 1319 i el 1323 féu construir una nova torre anomenada de la castlania. El 1344 Blanca donà tots els seus béns per tal que es fundés una cartoixa al seu castell. Durant aquesta època es realitzaren diverses obres de modificació amb la finalitat d’adequar el recinte casteller a la seva nova funció monàstica: la torre es tallà verticalment, i el pati esdevingué claustre del cenobi, s’hi agregà una església, construïda entre la torre central i els murs nord i est, i una sala capitular a l’est del claustre. Entre el 1373 i el 1374 aquesta cartoixa fou fortificada. Els catoixans romangueren en aquest indret fins el 1413, que la cartoixa fou traspassada als frares carmelitans de Barcelona. Aquests però gaudiren poc de la propietat ja que la vengueren el 1432.
El nou propietari fou Jofre de Sentmenat. La possessió del castell cartoixa de Vallparadís romangué a mans dels Sentmenat fins al segle XIX. El 1852 fou transferida a la família Mauri.
El 1875, com a conseqüència de la urbanització del carrer, una part de la casa fou enderrocada; concretament la torre circular fou destruïda. Els Mauri tingueren la fortalesa fins el 1947, que la cediren a l’Ajuntament de Terrassa. S’efectuà una restauració de l’edifici i el 1959 fou destinat a Museu Municipal d’Art. El 1962 rebé el títol de Monument Històrico-Artístic. (EPF)
Castell
És difícil actualment determinar l’estructura original d’aquesta construcció i saber si fou la primera estructura situada en aquest lloc, ja que l’actual edifici és el resultat de diverses reformes que l’han modificat en profunditat. Com veurem més endavant, les reformes que van afectar amb més profunditat l’estructura original són dues: d’una banda, a mitjan segle XIV, la fundació de la cartoixa de Sant Jaume va obligar a construir les dependències pròpies d’aquesta institució monacal, i de l’altra, la restauració de l’edifici, portada a terme durant els anys cinquanta d’aquest segle, va reconstruir, en alçat, torres, sostres i fins i tot paraments imitant el sistema anomenat opus spicatum, fet que va contribuir a augmentar la confusió que hi havia a l’edifici.
Per sort, algunes fotografies que ens mostren l’estat de degradació de l’edifici abans de la darrera reconstrucció i el testimoni escrit dels estudiosos locals que van potenciar aquesta reconstrucció ens permeten deduir quins punts de l’edifici actual són reinventats i quins no.
Malauradament, no podem incloure en aquest article els resultats de les prospeccions arqueològiques que aquest any, 1991, s’han iniciat a la zona del fossar de la façana nord del castell. Aquestes prospeccions potser aclariran quelcom sobre l’estructura original de l’edifici. Com a resultat de prospeccions anteriors, una durant la reconstrucció feta els anys cinquanta, i una altra aprofitant l’excavació d’una rasa feta l’any 1982 a l’exterior del mur nord de l’edifici, només tenim fragments de materials ceràmics medievals dels segles XIII, XIV i XV.
Després d’aquestes observacions, passem a descriure l’estructura de l’edifici actual, des d’on intentarem extreure les parts originals del segle XII i, per tant, romàniques.
Malgrat un cert aire de casa forta que l’edifici tenia abans de la reconstrucció, podem dir sense por d’equivocar-nos que originàriament es tractava d’un castell la planta del qual era un quadrat incomplet, perquè al costat de ponent el vessant del torrent obligava a retirar el mur cap endins. Les mides aproximades de les façanes són de 36 m la nord, 26 m (+ 6 m endins) la sud, i 30 m l’est i l’oest. Els murs d’aquestes façanes tenen 1 m de gruix aproximadament.
De les façanes sobresurten quatre torres, una a cada angle i tres bestorres situades al centre dels costats nord, est i sud. Les torres i bestorres de la façana sud i est són reconstruïdes seguint les restes d’antics fonaments, i només podem considerar originals la torre de l’angle nord-oest, l’interior de la qual és totalment refet, i la bestorre que hi ha al centre de la façana nord. Aquesta, però, podria ser que originàriament fos una torre quadrada escapçada internament durant les reformes fetes pels cartoixans en el segle XIV.
Les excavacions que actualment s’estan fent sembla que demostren l’existència d’un fossar molt ben treballat a tota la façana nord i que la torre de l’angle nord-oest té un important talús. Podem suposar que aquest fossar també es trobava a les façanes sud i est, ja que únicament la façana oest tenia la defensa natural que representa el vessant del torrent. Malgrat que aquest edifici va mantenir una funció defensiva durant gran part de la seva història, fet que demostren els documents del segle XIV, on es parla de l’arranjament de les estructures defensives, creiem que els fossars ja hi eren des d’un principi. La baixa alçada en què trobem les espitlleres a la façana original i el pont d’accés a la porta de l’edifici corroboren aquesta afirmació.
L’interior de l’edifici consta de dues plantes. A la planta baixa trobem: entrant a mà esquerra, el que fou l’església de la cartoixa, una gran sala de planta rectangular amb volta d’arcs apuntats sobre mènsules i sostre pla que avui s’anomena “tinellet”; al centre de la planta general de l’edifici, l’antic claustre, poc uniforme d’estil, a llevant del qual hi ha la sala capitular de la cartoixa amb volta de creueria; a ponent hi ha altres sales d’ús indeterminat. Per la torre de l’extrem nord-oest s’accedeix a la planta principal o superior, on, abans de la reconstrucció, només es conservava la galeria nord del claustre de la cartoixa, d’un estil gòtic auster, i algunes dependències del costat oest.
Són poques, doncs, i algunes molt restaurades, les dependències originals que ens han arribat fins ara del castell-cartoixa (segle XIV). Però encara són menys les estructures que trobem del primitiu castell bastit durant el segle XII.
Si bé durant la reconstrucció dels anys cinquanta d’aquest segle es va deduir que el perímetre actual era el mateix que el del segle XII, el fet que es treballés només sobre els fonaments en tot el costat sud i gran part dels costats est i oest sense una investigació arqueològica que avalés les deduccions no ens permet assegurar si el perímetre descobert era o no l’autèntic del segle XII.
Sembla clar, però, que gairebé tota la façana nord, amb la torre de l’angle nord-oest i la bestorre central, devia ser original del segle XII si ens atenem a l’aparell dels seus murs, com també ho devien ser els trams en direcció nord dels murs est i oest i també una paret perpendicular a la muralla est que devia correspondre a una dependència interior de l’edifici contemporània de les muralles del segle XII, i que en les fotografies anteriors a la reconstrucció és visible com a mur de tancament sud.
L’aparell dels murs que permet deduir la cronologia més reculada és fet a base de palets de riera disposats sovint en filades inclinades que donen un aspecte à’opus spicatum molt irregular. Es complementa amb carreus més grans, ben tallats i escairats als angles, sobretot als angles de les torres. Alguns d’aquests carreus, però, semblen fruit de reforçaments posteriors i sobretot de la reconstrucció feta en aquest segle. El morter que uneix els diferents tipus de pedra és molt sorrenc i té un to gris.
El fet que la tècnica de l’opus spicatum sigui utilitzada sovint a Catalunya fins al segle XI, conjuntament amb la documentació esmentada, permeten donar aquesta datació.
A més a més, a la façana nord i a les restes més antigues de la façana est, encara es conserven les sageteres. A la bestorre central de la façana n’hi ha cinc al front i una a cada costat. A la resta de murs en podem comptar fins a 23 d’originals disposades en dos nivells alternats i a baixa alçada, fet que abona la idea d’un fossar de molta fondària i amplitud.
No sabem ni l’altura ni els coronaments originals d’aquesta façana, ja que abans de la reconstrucció tant els murs com les torres estaven escapçats perquè una teulada a doble vessant cobrís tot l’edifici.
La porta d’accés a l’interior es troba entre la bestorre central i l’angular oest i és acabada en un arc de mig punt fet amb unes dovelles mitjanes. Tot i que correspon a l’estil de la primera construcció, ens sembla un xic agosarat pensar que es tracta de la porta original. El mateix pensem del pont que, davant la porta d’accés, salva l’ampli fossar.
De l’interior, a banda d’algun arc de mig punt tallat en part quan es van fer les reformes per construir-hi el claustre de la cartoixa, cal destacar les restes del que suposem que fou la torre mestra o de l’homenatge.
Aquesta torre era situada a la part central de l’edifici, si bé més a prop de la façana nord. Ara només se’n conserven el mur nord i part del mur est. El primer forma part de la paret sud de l’anomenat “tinellet”, des d’on és ben visible, i el mur forma part de la que fou la sala capitular de la cartoixa (avui, sala d’arqueologia del museu municipal).
La planta de la torre, gairebé quadrada, feia 5,20 m per la banda est i 4,03 m per la banda nord, i els murs tenien un gruix de gairebé 1,50 m. No podem saber-ne l’alçada original, ja que la torre va ser retallada verticalment en el segle XIV, però sí que podem dir que actualment fa uns 9,15 m d’altura fins a la teulada. El parament és fet a base de pedres irregulars només escapçades i palets de riera; als angles hi ha grans carreus rectangulars ben tallats i escairats, encara que n’hi ha que no semblen originals.
Carreu situat a l’interior de la sala dita «el tinellet», amb una inscripció aràbiga que diu «No hi ha més vencedor que Alà».
M. Saludes
És important ressaltar que en un dels carreus de l’angle nord-oest de la torre central, i visible des de l’actual “tinellet”, a una alçada de 2,5 m, apareix gravada una inscripció en caràcters àrabs que diu “no hi ha més vencedor que Al·là”, i a sota, el monograma “Alí”. Això va crear la hipòtesi, defensada sobretot per l’estudiós local Pau Gorina durant els anys cinquanta, del possible origen àrab del castell de Vallparadís, que comparava amb la suda àrab de Lleida.
Bé que el coneixement històric que tenim d’aquesta zona no és absolut, ni l’arqueologia ni la història no permeten defensar aquesta hipòtesi, tot i que aquesta inscripció és un detall força interessant.
No podem precisar més sobre la importància de la fortalesa del segle XII ni si fou bastida sobre construccions anteriors, com sembla suggerir el cognom, Sala, del primer propietari conegut. Potser les acurades investigacions arqueològiques que s’hi estan fent actualment ens forniran noves dades per conèixer l’evolució exacta d’aquest castell. (ABB)
Bibliografia
- Cardús, 1969
- Els castells catalans, 1969, 2, pàgs. 153-160
- Monreal-Riquer, 1958, pàgs. 93-96
- Soler i Palet, 1928, pàgs. 82-97
- Soler i Palet, 1925, pàg. 133
- Cardús, 1926, pàgs. 74-76
- Cardús, 1960, pàg. 31