El bisbat d’Ègara i els seus primers bisbes
Vista aèria del conjunt de les esglésies d’Ègara, situades en un petit carenar entre els torrents de Vallparadís i Monner.
TAVISA-J. Todó
L’erecció d’una nova seu a Ègara, en una comarca veïna a la de Bàrcino, es justifica pel fet que el bisbe Nundinari havia d’atendre la seu de Barcelona —la gran població que tenia tota aquesta comarca agrícola del Vallès, juntament amb el Barcelonès en uns anys en què el cristianisme havia donat els seus fruits, especialment entre la gent més aviat senzilla i normal, sotmesos els nouvinguts visigots—.
Hi ha constància que el bisbe de Barcelona, Nundinari, va segregar l’extens territori de la part occidental de la seva diòcesi i consagrà un nou prelat, al qual oferí el territori i la mateixa dignitat pastoral que ell havia rebut.
Això s’escau arran de l’any 450, durant el regnat del rei Teodored, època en què es funda el bisbat d’Ègara. El primer bisbe fou el baró Ireneu, un dels preveres del municipi romanovisigòtic.
Quan s’escaigué l’òbit de Nundinari, bisbe de Bàrcino, es va creure que el seu successor podia ser Ireneu, ja que així ho havia expressat Nundinari als seus clergues abans de morir. Existeix una àmplia documentació sobre aquest particular, que il·lustra els inicis del bisbat egarenc. Era en temps del papa Hilari i del metropolità de Tarragona Ascani, l’any 465. Ireneu, davant l’oposició del papa, va acceptar romandre a Ègara amb els seus feligresos.
El successor conegut del bisbe Ireneu fou Nebridi, venerat com a sant. És molt possible que entre l’òbit del primer i la consagració de Nebridi, hagués existit algun altre pastor no conegut. Sabem que Nebridi tenia altres germans més joves que ell i que també aconseguiren la dignitat episcopal: Justinià, bisbe de València; Just, bisbe d’Urgell; i Elpidi, bisbe d’Osca, primer, i després arquebisbe de Lió.
Gràcies a les signatures de les actes dels concilis, coneixem la presència de Nebridi a Tarragona l’any 516 i a Girona el 517, on signa dient: “Nebridi, bisbe en nom de Crist, ho firmo”. També participa a Toledo l’any 527, en el segon gran concili de l’església hispanovisigòtica, on trobem una signatura remarcable que s’encapçala dient: “Nebridi, en nom de Crist bisbe de l’església catòlica d’Ègara, he aprovat i...”.
Per la coincidència de l’època, s’ha cregut que Nebridi fou el prelat que va fer aixecar una nova catedral a Ègara. La seva mort s’esdevingué el dia 9 de febrer, possiblement de l’any 545 —hauria regit l’església d’Ègara durant vint-i-nou anys—.
Seguint l’ordre que ofereixen les signatures de les actes conciliars, observem que el bisbe Taur presidia la seu d’Ègara, i que assistí al concili celebrat a Lleida el 6 d’agost de l’any 546.
Després d’aquesta data hi ha un llarg silenci, fins a l’aparició del bisbe Sofroni, que el 8 de maig del 589 assisteix al concili tercer de Toledo, l’acta del qual signa en divuitè lloc: “Sophronius Ecclesiae Egarensis Episcopus subscripsi”.
La darrera notícia de Sofroni és del concili de Saragossa de l’any 592; en les signatures ocupa el primer lloc entre els dotze prelats, cosa que demostra la seva antiga possessió de la seu d’Ègara.
Ilergi ocupa la seu egarenca l’any 599. Assisteix al segon concili a la catedral de la Santa Creu de Barcelona, i consta en darrer lloc, la qual cosa demostra que es tractava d’un prelat novell. El 610 és a Toledo, i pren part en les actes de l’exaltació de Gundemar al tron, document signat pels vint-i-sis bisbes, el primer dels quals fou sant Isidor.
El concili egarenc. Extensió i destrucció del bisbat
El 13 de gener de l’any 614 tingué lloc la celebració d’un sínode provincial en el municipi d’Ègara, cosa que indica que la seu episcopal ja es considerava una institució amb solidesa suficient per a atendre aquestes reunions eclesiàstiques.
Presidit per Eusebi, arquebisbe de Tarragona, es pot considerar que fou el concili provincial més concorregut de la Tarraconense, al qual assistiren la totalitat menys un dels prelats. Foren dotze bisbes i dos procuradors.
No podem precisar qui era aleshores el bisbe de la seu d’Ègara. L’objectiu principal del sínode era confirmar els cànons estatuïts en el concili d’Osca de l’any 598 —relatiu a la vida i l’honestedat dels preveres i clergues de segon ordre—, el qual no es va poder ultimar.
Del bisbe Vicenç només consta que el 17 de gener del 653 es féu representar per Servandus en el concili vuitè de Toledo. Passen trenta anys i no consta cap altre bisbe d’Ègara fins que apareix el bisbe Joan, que a Toledo es fa representar per “Samuel presbyter”; assisteix personalment a Saragossa l’any 691, i el 693 a Toledo, la darrera notícia d’un bisbe d’Ègara de què disposem.
La seu d’Ègara, aparentment, hauria durat més de dos segles i mig. Per l’espai que això suposa, es pot creure que foren molts més els prelats que la van regir, però s’ha d’entendre que el bisbat, en un estat de replegament involuntari, va durar quatre segles fins a l’extinció. D’aquest conjunt, fins ara només s’han pogut reconèixer vuit bisbes d’Ègara.
Els límits o fites que tenia la diòcesi d’Ègara són desconeguts. Sovint s’addueixen els que dóna el famós document anomenat Itació de Vamba, que divideix el regne visigot en bisbats i en dóna els límits. Aquest, però, és un document totalment fals, fet després de l’any mil.
Episcopologi d’Egara
| Ireneu | 450-d 465 |
| Nebridi | a 516-d 545 |
| Taur | 546... |
| Sofroni | a 589-d 592 |
| llergi | a 598-d 610 |
| desconegut | ...614... |
| Eugeni | ...633... |
| Vicenç | ...653... |
| Joan | a 683-d 693 |
(AMM)
Les antigues esglésies del bisbat
L’antiga diòcesi d’Ègara, com la resta de diòcesis —almenys les de les contrades més meridionals del país català—, es va desintegrar, com l’antiga ciutat d’Ègara, durant els segles VIII i IX.
El territori egarenc es restaurà, igual que Barcelona, a partir del 801 i els homes del castrum Terracia gaudiren dels mateixos privilegis que la ciutat i comtat de Barcelona, per capitulars de Carlemany (any 801) i del rei Carles el Calb (any 844).
Un capitular franc acordat en el sínode d’Attigny i proposat al rei Carles el Calb l’any 874 fallava a favor del bisbe Frodoí de Barcelona el contenciós que aquest tenia contra un prevere anomenat Baio o Baius, que administrava sagraments a Terrassa sense autorització del bisbe de Barcelona.
En aquest fet s’ha volgut veure o bé una persistència latent de l’antiga diòcesi egarenca o bé un intent de restaurar-la. Tot són, però, simples suposicions impossibles d’ampliar i sempre subjectes a interpretacions personals més o menys agosarades.
El fet que hi hagi tres esglésies indica també que hi havia tres advocacions properes, tres santuaris; com ja és sabut, les actuals són conegudes per l’església de Sant Pere, l’església de Sant Miquel —la que trobem situada en el centre dels tres temples—, i l’església romànica d’estil llombard de Santa Maria —la del monestir, que en el pla davanter de la façana de ponent conserva mostres del paviment en mosaic de la primera basílica paleocristiana, en el subsòl de la qual hi ha constància, d’acord amb l’excavació practicada per Puig i Cadafalch els anys 1918-20, de l’existència d’elements d’una casa o vil·la romana.
Hi ha qui fa tema, fins i tot polèmic, de les advocacions perdudes d’aquestes esglésies, sense adonar-se de les dues grans etapes cristianes que han viscut aquests temples i els seus antecessors, amb un trencament de gairebé quatre segles.
És possible que les basíliques d’Ègara, especialment la de migdia, hagués estat d’antic sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, com es coneix en molts llocs, i que l’advocació a la Mare de Déu, si és que no es vol creure tan antiga, fos d’un temps més reculat, però probablement anterior a la dominació total àrab.
Si es diu que no va quedar res d’allò que havia estat la seu episcopal, ¿com es podia esperar una permanència de les advocacions, per més indicadores que fossin? On són les documentacions autèntiques dels segles del silenci? Sense oblidar, com deia el doctor Junyent, “...que les tres advocacions d’Ègara es repeteixen a Vic i a la Seu d’Urgell en una època possiblement més tardana, però plena de ressonàncies tradicionals ...”.
Des del final del segle VII fins al començament del segle XII són més de cinc segles de silenci en els quals pogueren succeir moltes coses desconegudes. Només es coneixen mencions històriques dintre del segle X, raó per la qual ens limitarem a fer una evocació històrica a partir de les primeres notícies escrites.
Desconeixem totalment què va ocórrer des del final del segle VII fins al segle X, en què es té esment novament de les esglésies de Terrassa, i per això ens limitarem a una evocació històrica dels tres temples.
L’església de Santa Maria, la catedral d’Ègara en el context històric
En el context històric d’aquest temple, el més representatiu del romànic local, hom distingeix en esperit evocador la catedral d’Ègara, una de les basíliques del temps diocesà, al tombant de l’any 1000.
Alguns precedents escrits ja serveixen per a identificar aquestes dedicacions de l’època restauradora, cosa que no és factible pel que fa a l’església de Sant Miquel. Coneixem una execució testamentària del 945 per la qual “...es fa donació a la catedral de Barcelona de les esglésies de Terrassa i d’Ègara...”. L’any 977 hom n’observa una altra “feta per una dona, Levogodos, al clericat de Santa Maria de la Seu d’Ègara...”, i així s’esmenta en altres documents.
Acta de consagració de Santa Maria de l’any 1112.
P. Puig
Anotem això perquè la data, potser massa fixa, de la consagració del 1113 “...in terminio Tarracie iuxta ecclesiam parrochialem Sancti Petri, in loco eodem ubi antiquitus Egarensis sedes erat constructa…” —la seu romànica que hom coneix d’aquest antic monestir—, no ajuda gaire a oferir al lector una possible datació en el marc de la seva erecció.
Cal entendre que aquest document significava un acte solemne en el conjunt renovador de les esglésies de Terrassa, però que no podia pas haver estat l’únic en el pas del segle X a l’XI. Fou la culminació d’una època reconstructora que va anar arribant amb moltes pauses; fins i tot potser s’hauria pogut escaure molt abans, si no haguessin concorregut les detencions d’Almansor (985), i les del seu fill ‘Abd al-Malik (1003). Però serví per a consolidar una situació de seguretat ambiental —com s’interpretà des de Barcelona, d’una manera més ferma al llarg del segle XI— que en arribar a les acaballes d’aquest segle, amb els “hostes” de la congregació de Sant Ruf, es faria patent amb la consagració solemne del dia 2 de gener de 1113.
Mapa de propietats i drets de l’antic priorat de Santa Maria de Terrassa dels segles X-XV.
P. Puig
Es tractava de l’acollença (1092) que es va fer a la comunitat de canonges del monestir de Sant Adrià de Besòs, amb Oleguer—sant Oleguer (1060-1137)— al davant com a primer prior, la qual venia a reforçar l’aspecte comunitari de les esglésies de Sant Pere, de caire parroquial antic, especialment pel que fa al conjunt de les tres esglésies.
La congregació de Sant Ruf, i en concret la comunitat de Sant Adrià, es va possessionar del temple de Santa Maria i de les dependències ja utilitzables per a acollir la canònica. La figura de sant Oleguer, provinent de Sant Ruf d’Avinyó, és decisiva en aquests temps de les esglésies de Sant Pere, ja que sabia que el prestigi es guanyava amb l’afany reconstructor, a més de les virtuts de santedat, i va afavorir l’organització racional del nou monestir, el qual va perviure durant quatre-cents cinquanta anys, amb més de quaranta priors regulars i reconeguts documentalment.
Existeix l’opinió que el document del 24 de juliol de 1017 en el qual s’esmenta la celebració d’un judici “...in ecclesia Sancte Marie Egarensis...”, en presència dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda, amb bisbes, abats i nobles d’importància, es podria referir a una reunió excepcional, o fins i tot a la consagració de Santa Maria, amb les obres ja avançades —al marge de la qüestió del judici a causa d’uns alous que sembla que interessaven més que cap altre detall al bisbe de Barcelona Deodat, per bé que no disposem d’un document que ho garanteixi—.
La manca de documents és cosa corrent, i més en aquestes etapes de la història religiosa en el pas de l’alta a la baixa edat mitjana, però el fet ens ajuda a considerar que el temple romànic de Santa Maria d’Ègara ja hi era. Era lluny de les runes del segle IX. La capçalera, en part aprofitada, potser encara no devia tenir, consagrada de nou, la mesa d’altar del passat; hi devia haver, en canvi, el cimbori i el campanar airós, amb la coberta de tègules planes aprofitades, amb els murs més o menys endreçats, però els creuers, si n’hi havia, devien ésser uns altres.
Mereixen un gran respecte aquests clergues i primers monjos treballadors que van demostrar un alt nivell de consciència en mirar de preservar de l’oblit i de la descurança el conjunt de peces escampades que hi havia dels temps de la romanització (làpides, pedestals honorífics inscrits, basaments, frisos esculturats), bona part de les quals, per evitar-ne la pèrdua irreparable, van encastar en els muntants del creuer, com si fossin alguna cosa més que els carreus que allí es prodiguen, com a record de la història viva d’aquest poble. Van voler-ho salvar, i ho van aconseguir convertint les pedres profanes en pedres de sosteniment de l’església dedicada a Maria, un fet simbòlic que potser mai no s’ha sabut agrair com cal a aquests canonges constructors.
Entra també en aquest ambient de dedicació l’absidiola de migdia d’aquest temple sota l’advocació de sant Tomàs Becket, que havia estat canonge agustinià, com a confirmació del nivell d’expansió que tenien les congregacions de Sant Ruf. La composició argumental és una joia. Com sabem, es tracta de l’evocació iconogràfica del crim en la catedral de Canterbury a l’hora de vespres, el 29 de desembre del 1170, en el qual fou assassinat l’arquebisbe Thomas Becket per instigació d’Enric II, rei d’Anglaterra, prop d’un grup dels seus cavallers.
El 1596 els canonges deixaren el monestir i després va ocórrer el mateix a la parroquial de Sant Pere. El prior passà a l’església del Sant Esperit de Terrassa, temple que decaigué fins la recuperació que van donar les confraries gremials i les devocions populars, com la Mare de Déu del Roser.
Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Terrassa (2 de gener de 1112)
"Anno Incarnationis Dominice millesimo centesimo XIIo, era millesima centesima quinquagesima, IIII° nonas ianuarii, communi utilitati providentes venerabilis Raimundus, Dei nutu barchinonensium episcopus et canonicorum sibi comissorum conventus inferius annotatus, necnon et aliorum clericorum quam plurimus occursus, cum ingenti etiam plebium multitudine et militum nobilium ibidem adveniencium non minimus accessus convenerunt ad consecrationem domus Dei in honore eiusdem genitricis Dei Marie in comitatu Barchinonensi, in terminio Terracie, iuxta ecclesiam parroechialem Sancti Petri, in loco eodem, ubi antiquitus Egarensis sedes erat constructa. Die siquidem consecrationis confirmaverunt predicte ecclesie quicquid possessionum habebat vel habere debebat ubique, decimas videlicet et terras et vineas et domos cum arboribus. Constituerunt quoque, ut predicta ecclesia cimitterium undique XXXta passuum ecclesiasticorum haberet, et quicquid eodem spacio contineretur, sub deffensione ecclesiastica posuerunt, atque temeriariae in Dei aliquid auferentem vel invadentem, ut reum sacrilegii omnino condempnaverunt, donec canonice satisfaceret. Ut autem eadem ecclesia plena libertate gauderet constituerunt, ut salva iusticia et dignitate maioris ecclesie, libere que sui iuris sunt vel erunt possideret, et ut nulla ecclesiastica secularisve persona eam suis rebus expoliare vel invadere presumat, sub anathematis vinculo proibuerunt, cunctisque ei iusta servantibus et bene facientibus remissionem peccatorum per Dei gratiam promiserunt. Sunt autem recondite in prelibato altare venerande reliquie beatissimorum Martirum Cesaraugustanorum et sanctorum martirum Severi, Iuliani atque Valentini. Eodem die dederunt Guillelmus Guadaldi et frater eius Berengarius prefate ecclesie olivarias IIas, (quas) habebant in Olmels, in manso qui est ante domum Bernardi Belsomi, in ipso Valedel.
Quod est actum die et anno prefixo.
S+ Reimundus, Barchinonensis episcopus. S+ Petri, diachoni et sacri scrinii. S+ Ragerii, levite. S+ Berengarii, sacerdotis. S+ Petri, subdiaconi. S+ Berengarii, levite. S+ Petrus, sacer. S+ Berengarii, levite et capitis scole. Iohannes presbiter +. Beraardus, levita +. S+ Reimundi, monachi.
Deusde, subdiaconi, qui nuncupant Arnallus Arnaldus, qui hoc scripsit die et anno + quo supra. "
(Transcripció de Pere Puig i Ustrell)
O: AHT Pergamins, I, núm. 101. Pergamí, 58 × 18 cm, amb taques lleugeres d’humitat. Pertany al fons del monestir de Santa Maria de Terrassa.
a: J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, XIX, Madrid, 1851 pàgs. 209-210.
b: P. de Marca: Marca Hispanica sive limes hispanicus, París, 1688, ap. 346, col. 1237.
Traducció
Acta de consagració de Santa Maria de l’any 1112.
P. Puig
"L’any mil cent dotze de l’encarnació del Senyor, mil cent cinquanta-quatre de l’era, el dia de les nones de gener, vetllant pel bé de tots, el venerable Ramon, bisbe de Barcelona, per la gràcia de Déu, i el capítol de canonges que li són encomanats i que s’esmenten més avall, a més de la nombrosa concurrència de molts altres clergues amb una gran multitud del poble i de nobles cavallers que s’hi aplegaren, es reuniren per a la consagració de la casa de Déu en honor de Maria, mare de Déu, al comtat de Barcelona, al terme de Terrassa, al costat de l’església parroquial de Sant Pere, al mateix lloc on antigament hi havia construïda la seu d’Ègara. El dia de la consagració confirmaren totes les possessions que l’esmentada església tenia o havia de tenir a qualsevol Uoc, o sigui, delmes, terres, vinyes i cases amb arbres. Establiren també que l’esmentada església tingués un cementiri de trenta passes eclesiàstiques tot al voltant, i tot el que hi ha contingut en aquest espai ho posaren sota l’empara de l’església i condemnaren rotundament com a culpable de sacrilegi tot el qui en tragués o envaís quelcom temeràriament, fins que satisfés l’esmena canònicament. Tanmateix, perquè aquesta església gaudís de plena llibertat, establiren que, salvaguardant la justícia i la dignitat de l’església principal, posseís lliurement tot el que és del seu dret o bé que ho sigui en el futur; i prohibiren sota el vincle de l’anatema que cap persona, ni eclesiàstic, ni seglar pretengui espoliar-la dels seus béns ni envair-la, i prometeren la remissió dels pecats per la gràcia de Déu a tots els qui li respectessin tot el que és de justícia i l’afavorissin. A l’esmentat altar foren dipositades les relíquies venerables dels sants màrtirs de Saragossa i dels sants màrtirs Sever, Julià i Valentí. El mateix dia, Guillem Guadall i el seu germà Berenguer donaren a l’esmentada església dos olivars que tenien a Olmells, al mas que es troba davant la casa de Bernat Belsom, al Valedell. La qual cosa es realitzà el dia i l’any abans esmentats.
Signatura de Ramon, bisbe de Barcelona. Signatura de Pere, diaca sagristà. Signatura de Raquer, levita. Signatura de Berenguer, sacerdot. Signatura de Pere, sots-diaca. Signatura de Berenguer, levita. Signatura de Pere, sacerdot. Signatura de Berenguer, levita i cabiscol. Joan prevere. Bernat, levita. Signatura de Ramon, monjo. Deudat sots-diaca, anomenat Amau Arnau, que ho ha escrit el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Document fundacional del monestir de Santa Maria de Terrassa (18 d’octubre de 1113)
Ramon, bisbe de Barcelona, dóna a l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó de Provença i al seu abat Oleguer les esglésies de Santa Maria i Sant Pere d’Ègara i altres a fi que instaurin a Ègara l’orde de canonges agustinians fundada anteriorment a Sant Adrià de Besòs.
"Raimundus, Dei vocatione Barchinonensis episcopus, abbati Sancti Ruphi Ollegario et eiusdem loci fratribus eorumque successoribus in perpetuum. Si pax est eterna Deus et Filius eius omnis pacificus, pacem debemus amare et pari precipue operam dare. Studentes itaque paci universis significare necessarium duximus quandam ecclesiam Beati Adriani ad orientalem plagam fluminis Bisotii sitam, a venerabilis memorie Bertrando episcopo et canoniris eiusdem sedis Barchinonensis, quibusdam ex nostris fratribus, qui ibi Deo militare secundum regulam beati Augustini [rejgerant esse traditam, et privilegio sancte memorie Urbani pape religioni in perpetuum confirmatam. Precedenti vero tempore visum est successoribus eiusdem sedis episcopis et cleriris, quod profectus ipsius ecclesie magnum esset detrimentum maioris, unde graves simultates inter eos orte et agitate sunt adeo, ut non parvam propter hoc et religionis et possessionum idem locus detrimenta sustinuerit. Nunc quoque dominus noster papa Paschalis huiuscemodi perturbationi ignorans, litteris suis me monere dignatus est, ut prefato abbati, qui solus in eodem loco [...]atum tenuerat et successoribus eius ecclesiam eandem regendam traderem. Perpendens igitur diligentius, qualiter et voluntati domini pape faverem, et pacem inter ecclesias statuerem, et religioni in futurum providerem [cum] consilio religiosorum et assensu Barchinonensium cannonicorum, ego Raimundus, Dei nutu eiusdem sedis episcopus, dono Deo et ecclesie Sancti Ruphi et prefato abbati eiusque successoribus Egarenses ecclesias Sancte Marie videlicet [et Sancti Petri] cum cimiteriis suis, a tribus partibus sicut profundiora torrentium terminant et a superiori versos septentrionem XXX passus ecclesiaticos ab ecclesia Beatri Petri, et quicquid intra istud spacium continetur, ecclesiam quoque Sancti Iuliani de Terracia cum cimiterio suo. Has nempe ecclesias cum omnibus ecclesiis que in terminio Terrarie et parrochiarum suarum, et cum omnibus alodiis et possessionibus et oblationibus, et cum omnibus, que ad iura earundem ecclesiarum pertinent, decimis videlicet atque primiriis ceterisque, que iuris earum sunt vel esse debent, salva ibi nostre sedis canonica obedientia et reverentia, prefatis personis et loco damus et tradimus, ut ibi apud Egaram religionem cannonicam, que apud Sanctum Adrianum pullulare ceperant statuant, et in perpetuum permanendam, sicut in aliis suis obedientiis Sancti Ruphi disponant. Damus quoque eis omnes possessiones, que vel per patrimonia sua, seu per adquisitionem quarumeumque personarum, principum, minorum seu mediocrium, prior vel clerici Sancti Adriani habent et quocumque modo habere debent ubique locorum, preter dominicaturam, quam eis prefatus bone memorie Bertrandus episcopus concesserat. Ipsam namque dominicaturam cum ipsa ecclesia Sancti Adriani, cum ómnibus meliorationibus ibi factis, tam in edificiis quam in laborationibus et ceteris emolumentis in nostre sedis utilitatem et possessionem redigimus cum consilio prefati abbatis eiusdem loci, prioris et canonicorum eiusdem, qui videntes aliter non posse perfectam consequi pacem cum matre sua sede Barchinonensi, et utilius sibi et religioni esse iudicantes donum, quod pro pace conservanda eis facimus gratanti animo non solum ipsius dominicature possessionem, sed et scripturas auctoritatum, quas inde habebant in nostram potestatem reddiderunt et parificaverunt. Hec omnia, que prefatis personis et loco Sancti Ruphi solo intuitu pacis et amore Dei et religionis concedimus et quecumque in diocesi nostra cum consilio nostro seu quocumque iusto modo habere debent vel in futurum adquirere poterint auctorizamus et confirmamus, et ut quiete Deo servire valeant [cum] filiis et fratribus nostris secundum officium nostrum adversus eos, qui ipsos infestare presumpserint auxilium impendere satagemus. Ecclesiam autem Beate Eulalie et ecclesiam Santi Saturnini, que ibi sunt, cum alodiis et primiriis et decimis [et iuribus, que] Canonice Barchinonensis esse videntur iuxta et extra cimiterium prefatum ecclesie Sancti Petri ab hac donatione excipimus, sicut hodie possidet ipsa Cannonica, extra prefatam cimiteriorum determinationem. Si qua igitur in crastinum ecclesiastica secularisve persona hanc nostre liberalitatis concessionem seu predictorum loci et fratrum Sancti Ruphi iura quietem et libertatem, seu quam nobis faciunt dominicature nostre redditionem et parificationem inquietare vel deteriorare presumpserit, sacrilegii penam et iram Dei incurrat et a fidelium communione omnino extorris fiat, donec inde satisfariat. Actum est hoc XV kalendas novembris anno Dominice Incarnationis millesimo C XIII.
S+ Ollegarii, indigni ecclesie Sancti Rufi ministri. S+ Petri, presbiteri atque canonici. S+ Guielmi, levite atque canonici. S+ Seniofredi, presbiteri, atque canonici. S+ Bernardi, subdiachoni atque canonici. S+ Arberti, subdiaconi atque canonici. S+ [...] puncta impressi. S+ [...]. S+ Berengarii, levite et capitis scole. S+ Ragerii, levite. [...]. [...] canonici Sancti Ruphi, qui hanc cartam transcripsit. "
(Transcrit per Pere Puig i Ustrell)
O: AHT Pergamins, I núm. 103. Pergamí 37 × 28 cm, amb algunes taques d’humitat i esvorancs que han causat la pèrdua d’alguns mots; molt afectades les quatres darreres ratlles, que contenen signatures.
A: Inèdit.
Traducció
"Ramon, bisbe de Barcelona per elecció divina, a Oleguer, abat de Sant Ruf, als germans d’aquest lloc i als seus successors per sempre. Si la pau és eterna i Déu i el seu Fill volen la pau, cal que estimem la pau i que per damunt de tot ens esmercem a aconseguir-la. Vetllant, doncs, per la pau, hem cregut necessari fer conèixer a tothom que l’església de Sant Adrià, situada la ribera oriental del riu Besòs, fou lliurada pel bisbe Bertran, de venerable memòria, i pels canonges de la seu de Barcelona a alguns dels nostres germans que servien Déu en aquell lloc i que hi vivien segons la regla de sant Agustí, i fou confirmada per sempre a la comunitat religiosa per un privilegi del papa Urbà de santa memòria. Però en els darrers temps ha semblat als bisbes successors d’aquesta seu i als seus clergues que la línia de comportament d’aquesta església constituïa un gran perjudici per a l’església principal, de la qual cosa s’originaren i es promogueren greus discòrdies entre ells fins a tal punt que a causa d’això aquest lloc ha hagut de suportar perjudicis per a la religió i per a les possessions. Fins i tot ara, el nostre senyor papa Pasqual, desconeixedor d’aquestes pertorbacions, s’ha dignat donar-me avís, mitjançant una lletra seva, perquè fes lliurament d’aquesta església a l’abat esmentat, que era l’únic que tenia autoritat en aquest lloc, i als seus successors, perquè la governessin. Sospesant-ho, doncs, amb tota diligència de manera que pogués satisfer la voluntat del papa i alhora establir la pau entre les esglésies i vetllar en el futur per la religió, jo, Ramon, bisbe de Barcelona pel voler de Déu, amb el consell dels religiosos i amb el consentiment dels canonges de Barcelona, dono a Déu i a l’església de Sant Ruf i a l’abat esmentat i als seus successors les esglésies d’Ègara, o sigui, la de Santa Maria i la de Sant Pere, amb els seus cementiris tal com termenegen per tres bandes amb el fons dels torrents i, per la banda superior, cap a tramuntana, amb trenta passes eclesiàstiques des de l’església de Sant Pere, i tot el que hi ha contingut dintre d’aquest espai, com també l’església de Sant Julià de Terrassa, amb el seu cementiri. Donem, doncs, a les persones i al lloc esmentats aquestes esglésies amb totes les coses que pertanyen al dret d’aquestes esglésies, o sigui, els delmes, les primícies i totes les altres coses que són o que han d’ésser de llur dret, salvaguardant-hi el respecte i l’obediència canònica a la nostra seu, perquè estableixin a Ègara la vida religiosa canònica tal com havia començat a créixer a Sant Adrià i perquè hi restin per sempre tal com estableixen en altres llocs que són sota l’obediència de Sant Ruf. Els donem també totes les possessions que el prior i els clergues de Sant Adrià tenen o han de tenir sota qualsevol modalitat i en qualsevol lloc, ja sigui per patrimoni propi ja sigui per adquisició de qualsevol classe de persones, principals, inferiors o mitjanes, llevat de la dominicatura que els havia concedit l’esmentat bisbe Bertran, de bona memòria. Aquesta dominicatura, amb l’església de Sant Adrià, amb totes les millores que s’hi han fet, tant en els edificis com en els conreus i en els altres béns, els reintegrem al servei i possessió de la nostra seu, amb el consell de l’abat esmentat, del prior i dels seus canonges, els quals, veient que no es podia aconseguir d’altra manera una pau perfecta amb la seva mare, la seu de Barcelona, i considerant que els era més útil a ells i a la religió aquesta donació que els fem per tal de conservar la pau, de bon grat restituïren i donaren pacíficament a la nostra potestat no sols la possessió de la dominicatura sinó també les escriptures documentals que en tenien. Totes aquestes coses que concedim a les esmentades persones i al lloc de Sant Ruf tan sols per salvar la pau i per amor de Déu i de la religió, i totes aquelles que hagin de tenir o que puguin adquirir en el futur dins la nostra diòcesi per consentiment nostre o de qualsevol altra manera justa, les autoritzem i confirmem, i per tal que puguin servir Déu amb tranquil·litat, farem tot el que calgui per a prestar-los auxili juntament amb els nostres fills i germans segons la nostra obligació contra aquells que pretenguin molestar-los. Ara bé, l’església de Santa Eulàlia i la de Sant Sadurní que hi ha en aquell lloc, amb els alous, les primícies i els delmes i els drets que corresponen a la canònica de Barcelona, tant dintre com fora de l’esmentat cementiri de l’església de Sant Pere, els excloem d’aquesta donació, tal com avui els posseeix la canònica, fora dels límits dels cementiris. Per tant, si d’ara endavant qualsevol persona eclesiàstica o seglar pretenia pertorbar o deteriorar aquesta concessió de la nostra liberalitat, o els drets, la pau i la llibertat dels germans i del lloc de Sant Ruf abans esmentats, o bé la restitució i donació pacífica que ells ens fan de la nostra dominicatura, que incorri en la ira de Déu i en la pena de sacrilegi, i que sigui completament separat de la comunió dels fidels, mentre no pagui l’esmena.
Això fou fet el dia cinquè de les calendes de novembre de l’any mil cent tretze de l’encarnació del senyor.
Signatura d’Oleguer, indigne ministre de l’església de Sant Ruf. Signatura de Pere, prevere i canonge. Signatura de Guillem, levita i canonge. Signatura de Seniofred, prevere i canonge. Signatura de Bernat, sots-diaca i canonge. Signatura d’Arbert, sots-diaca i canonge. Signatura de ... hi he estampat uns punts. Signatura de ... Signatura de Berenguer, levita icabiscol. Signatura de Raguer, levita, canonge de Sant Ruf, que ha transcrit aquest document."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Priors regulars del monestir de Santa Maria de Terrassa
Vegeu a continuació la llista de priors regulars del monestir de Santa Maria de Terrassa, segons informació de S. Cardús, ampliada per P. Puig.
| Sant Oleguer, darrer prior de Sant Adrià del Besòs i primer de Santa Maria de Terrassa | ...1113... |
| Tençó, prior | 1114... |
| Arnau Bernat, prior | ...1129... |
| Ramon Dalmau, prior | ...1131... |
| Gaufred, abat de Sant Ruf | ...1151... |
| Grau, prior | 1151-1159 |
| Bernat, prior | 1163 |
| S., prior | 1168 |
| Pere dels Balps, prior | 1171-1183 |
| Reginald, prior | 1184... |
| Ramon, prior | ...1186... |
| Ranulf, prior | ...1192... |
| Grau, prior | ...1194... |
| Guillem, prior | 1201-1207 |
| Pere, prior | 1208-1216 |
| Andreu, prior | 1218-1223 |
| Bertran, prior | 1223(?) |
| Andreu, prior | 1224-1233 |
| Gigon, prior | 1237-1253 |
| Pere de Claret (?), prior | 1261-1287 |
| Pere Flamench, prior | 1288-1290 |
| Guillem d’Albaredes, prior | 1290-1293 |
| Duran de Commina, prior | 1294-1301 |
| Francesc Rostany, prior | 1302-1319 |
| P. Llovet, prior | 1325-1328 |
| Guillem de Silvery, prior | 1328 |
| Guillem de Bagarns, prior | 1329-1348 |
| Joan de Venteiolis, prior | 1349... |
| Ponç de Venajà, prior | 1358-1371 |
| Aimar Cossand, prior | 1396-1410 |
| Bernat de Ginebreda, prior | ...1418 |
| Reginald de Bellfort, prior | 1418-1434 |
| Sicard Jori, prior | 1438-1441 |
| Joan Seguí, prior | ...1448... |
| Joan Miquel, prior | ...1454 |
| Bartomeu Congost, prior | 1455... |
| Pere Guillem Rochs, prior comandatari i canonge de Barcelona | ...1463... |
| Bernat Guasch, prior | 1476-1477 |
| Dr Bartomeu de Salavert, prior | 1479-1481 |
| Jaume Roca, prior | 1481-1490 |
| Lluc Girona, prior | ...1495 |
| Guillem Ferrer, prior comandatari i canonge de Barcelona | 1496-1507 |
| Pere Antoni Bellver, prior comandatari i canonge de la seu de Barcelona | 1512-1515 |
| Francesc Stanya, prior comandatari | ...1521... |
| Gabriel Camp, prior | ...1527... |
| Pere Vinyals, prior | ...1553 |
| Rvdm. Dr. Miquel d’Agullana, prior comandatari perpetu, ardiaca d’Empúries, canonge de Girona i abat de Sant Joan de les Abadesses | 1554-1596 |
| priors rectors de la Basílica del Sant Esperit; successors de Santa Maria | |
| Dr. Francesc Sàbat, prior | 1598-1617 |
| Dr. Pau Canet, prior | 1617-1627 |
| Dr. Joan de Tàpia, prior | 1627-1635 |
| Dr. Gaspar de Pexo i Forés, prior | 1646-1666 |
| Dr. Benet Puig, prior | 1668-1684 |
| Dr. Isidre Cuyàs, prior | 1686-1704 |
| Dr. Josep Busquets i Pujol, prior | 1704-1738 |
| Dr. Jaume Joan Fàbregas i Clariana, prior | 1738-1800 |
| Dr. Bonaventura Dalmases, prior | 1807 |
| Dr. Francesc Casals, prior | 1814-1856 |
| Dr. Jaume Santacana, prior | 1857-1865 |
| Dr. Heribert Font i Carsi, prior | 1868-1886 |
| Dr. Josep O. Roig i Marcet, prior | 1887-1907 |
| Tomàs Pursals, ecònom | 1907-1914 |
| Dr. Josep Guardiet i Pujol, ecònom | 1915-1916 |
| Dr. Josep Molera i Calmet, prior (absent de la parròquia des del 1932) | 1916-1947 |
| Rvdm. Dr. Ramon Sanahuja i Marcé, regent, preconitzat bisbe de Segorb | 1932-1944 |
| Dr. Josep Castelltort i Soubeyre, regent des del 1944, i preconitzat bisbe d’Astorga | 1948-1957 |
| Dr. Jaume Llauger i Xiqués, prior (absent de la parròquia des del 1966) | 1957-1975 |
| Mn. Josep Pons i Pinyol, regent | 1966-1972 |
| Mn. Joan Baguer i Bonamusa, regent des del 1972 | 1975-1985 |
| Ricard Masclans i Pugés | 1985 |
(PPU)
El problema dels baptisteris de l’antiga seu d’Ègara: el primitiu baptisteri de Santa Maria (segle V)
S’ha insistit repetides vegades que cal interpretar els baptisteris cristians dels primers segles sota el patronímic de sant Joan, “Baptista”; cal observar que en aquest cas no es té cap notícia del nom que podrien haver tingut el baptisteri del segle V i el del segle VII —el qual trobem, en forma de temple i desfigurat, entremig de les dues esglésies romàniques—, ja que sempre són documentats, fins i tot en els escrits de les visites pastorals, com a capella o església de Sant Miquel.
Els primers bisbes de la novella seu d’Ègara es van servir d’aquest baptisteri, que era a la part exterior del temple basilical —la piscina del qual ara es troba situada dins la nau de Santa Maria, a tocar del creuer de migdia— i que fou descobert en les excavacions de l’any 1947.
Queda entès que si aquest baptisteri és dins del temple actual d’estructura romànica, és perquè el temple encara no existia quan el baptisteri estava en ús, el qual va tenir la seva utilitat sagramental i periòdica mentre va existir el temple ja ampliat i reconegut com a catedral primitiva d’Ègara.
Era un edifici ajustat a les necessitats de l’època preliminar de la funció pastoral d’un bisbat, tot i que va durar una colla d’anys. Hom en pot observar in situ l’estructura aproximada i els elements de funció baptismal per immersió, però també tenim opció d’estudiar-los en un dibuix esquemàtic que hi ha en el text de la Memòria d’aquelles excavacions, les úniques que hom ha practicat en una part de la nau interior del temple romànic de Santa Maria.
En aquella etapa d’iniciació baptismal, no sembla que hi hagués cap connexió de pas en forma de porxada entre la basílica i aquest baptisteri; un caminoi més o menys senyalitzat conduïa la comitiva dels catecúmens del nàrtex al baptisteri i viceversa.
Hom ha considerat, fins i tot, la possible existència d’un baptisteri anterior, més reduït, que hauria pogut correspondre a la basílica paleocristiana del segle IV. Aquesta hipòtesi arrenca dels dies de les excavacions ja indicades del 1947, a càrrec de Serra i Ràfols i Epifani de Fortuny, segons els quals l’aljub que hi ha sota la paret nord de la nau romànica deixava entreveure unes empremtes, on haurien reposat els plints d’unes columnes. En deixem constància perquè, en un món ple d’incògnites històriques com és aquest, tota aportació s’ha de considerar vàlida per a l’estudi. L’església parroquial de Sant Pere d’Ègara. Al segle X s’inicien els anys de la recuperació documental. Tot i la manca de recursos, sembla que s’hi torna a conviure. L’any 958 es produeix una donació testamentària a favor de l’església de Sant Pau d’Ègara; aquest detall, més que respondre a un error cal·ligràfic, potser ens pot ajudar a comprendre que la dedicació antiga devia estar sota l’advocació conjunta dels dos apòstols sant Pere i sant Pau. L’any 991 tenim notícia de “la venda que el clergue Fruyla va fer al prevere Bonhome al comtat de Barcelona, sota el terme de Terrassa, al mateix lloc de la seu d’Ègara”. El 997 és consignada “la donació d’Ervila, que rep l’església de Sant Pere en sufragi de la seva ànima, i del monjo Ermemir”, el qual podria ésser monjo d’una comunitat local molt anterior a la vinguda dels canonges agustinians. Encara el 1082 consta “una venda de casa, terres i molí feta per Raimon Amat de Sant Quirze a un clergue de nom Ponç Guillem, de la seu de Barcelona”, document en el qual es concreta exactament el lloc: “...in terminio de Terracia, in loco qui nuncupator Gaiano, in parroquia Sancti Petri de Egara...”.
Les comunitats parroquials que es van anar succeint en el temps del pre-romànic foren les continuadores d’un ambient cristià, en un sentit monacal apostòlic molt primari, sense cap ostentació, que era com una revifalla espiritual, a la qual, interessats com sempre, havien ajudat cadascú a la seva manera els metropolitans de Narbona i els bisbes locals. Així transcorregueren prop de dos segles, no sense ensurts o destorbs, com pogué ésser la campanya d’Almansor, que el 985 ocupà i destruí Barcelona i els seus voltants. Aquest fet accelerà, si més no, la dependència tradicional, bé que ja molt afeblida, amb els reis francs.
Amb la mort del rei Lluís (986), fill del rei Lotari, s’acaba el regnat de la dinastia carolíngia franca. A partir d’ara, s’han acabat els preceptes reials.
Entretant, a Sant Pere, s’anirà fomentant el sentit parroquial de la vida comunitària que es desenvoluparà al llarg del segle XI.
L’església de Sant Miquel i el baptisteri actual
Secció transversal de Sant Miquel amb les columnes del baptisteri que sustenten el cimbori.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Rello
Les notícies documentals que es tenen del segon baptisteri precisen que sempre es va conèixer amb el nom de capella o església de Sant Miquel, però no se’n coneixia la funció litúrgica.
La formulació com a baptisteri neix de les observacions dels experts que es van anar prodigant al llarg del segle passat; hom practicà alguna prospecció en el recinte i s’establiren comparacions amb els baptisteris coneguts en el món cristià d’Occident.
Afermada la comunitat de clergues, i també la seu episcopal, al mateix temps que s’aixecava la catedral que suposava l’anul·lació del baptisteri del segle V, es devia edificar el nou temple capella que, amb notables modificacions, avui dia coneixem. Per descomptat, es tractava d’un edifici més ampli, més acurat, malgrat que molts dels elements que s’utilitzaren foren aprofitats dels temples anteriors, i dels edificis que havien estat el centre cívic del municipi romà. Era un temps en el qual s’aprofitava tot.
La piscina de Sant Miquel, tot i les referències positives que va oferir Fèlix Amat després de la seva excavació, fou indicada per Puig i Cadafalch el dia 8 de juliol de 1906, el qual trobà el paviment a uns 40 cm de fondària. La piscina era situada entre les columnes que aguanten la cúpula.
Si les figuracions al fresc de la volta de l’absis sobre el tema de la majestat de Déu d’acurada conservació, per bé que havien estat tapades a base d’arrebossats donen a l’altar un emotiu caràcter de disposició ravenniana o bizantina, encara podem assaborir més aquesta sensació en la cripta subterrània formada per tres absis, en el centre dels quals hi ha el suport i la mesa, situats sota mateix de l’altar principal. És la cripta de Sant Celedoni o Sant Celoni, que a Calahorra (La Rioja) vessà la sang del martiri defensant la fe del Crist (†303 ?).
Malgrat les modificacions que ha sofert aquest temple al pas del temps, és l’únic dels tres edificis antics de l’època episcopal que conserva alguna cosa de les formes mestres d’aquella època exultant. Si bé no es pot considerar visigòtic pel que fa a l’estil, sí que ha de considerar-se com un temple nascut, viscut i desenvolupat aquí en temps del regnat dels visigots, etapes de les quals l’art pre-romànic rebé molta influència. Les seves utilitats podien haver estat variadíssimes, ja que l’estructura, tant de l’interior com de l’exterior, havia de commoure a tots, cristians, gots, francs i musulmans, com encara sedueix avui.
No podem fer referència de res en concret pel que fa al temps de romànic, perquè no hi ha cap detall que en parli, ni cap constància escrita. És el temple que queda més al marge de tot el que hem exposat referent al període que va del segle VIII al IX, acceptades les deformacions que ha sofert i que són ben visibles.
L’església de Sant Miquel és un edifici especial que manté moltes de les característiques del passat. Les mostres decoratives que conserva a dins demostren les que es van anar esporgant de les façanes exteriors, massa austeres i poc entenedores d’un art definit. (SAI)
Anàlisi arquitectònica del conjunt de les esglésies d’Égara
Planta del conjunt que formen les tres esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria d’Ègara.
E. Relio i Roqué
El conjunt de l’antiga seu episcopal d’Ègara és, sense cap mena de dubte, un dels monuments conservats més importants de l’alta edat mitjana, i alhora un dels conjunts més complexos i enigmàtics de tota l’arquitectura medieval catalana.
La seva problemàtica abraça tant aspectes relatius a l’estructura original, posats en evidència especialment pels recents estudis de Jordi Ambròs(*), com aspectes relatius a la datació del seu complex procés constructiu.
Les esglésies de Santa Maria i Sant Pere, deixant de banda afegitons posteriors, presenten una estructura similar, car conserven la capçalera, de tipologia molt diferent, adossada a un cos de l’església clarament posterior, mentre que l’església baptisteri de Sant Miquel sembla una obra més homogènia.
Pel que fa a la filiació de les parts més modernes de Santa Maria i Sant Pere, la tipologia no presenta greus problemes, per tal com es tracta d’obres que tenen clares referències dins el seu context. Així, la nau de Sant Pere s’avé perfectament amb les formes arquitectòniques pròpies de la fi del segle XII i del segle XIII, sense excessives pretensions formals o espacials. El cos de l’església de Santa Maria, amb la planta en creu i el cimbori cupulat, és un edifici perfectament integrat dins els models de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI. La data de 1112 per a la seva consagració resulta un xic tardana i contrasta amb les característiques arquitectòniques i decoratives de les façanes del monument, que semblen avenir-se més a una data de construcció dins el segle XI; per tant, hem de considerar la possibilitat d’una consagració tardana d’un edifici acabat anteriorment, o bé que es consagrés amb motiu d’una reforma important, com podria ésser l’afegiment de la volta, de canó apuntat, de la nau.
Secció transversal de Sant Pere.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Rello
Ben diferent és la filiació i l’anàlisi de les parts més antigues dels tres monuments, consistents, com ja s’ha dit, en la capçalera de Sant Pere, formada per un absis tricònquid, obert a un transsepte elevat(*), amb una mena rectangulars adossades; la capçalera de Santa Maria, formada per un absis de planta quadrada a l’exterior, i en arc de ferradura a l’interior, amb un arc triomfal suportat originalment per dues columnes(*) i amb tota la façana de llevant que presenta nombrosos interrogants; i l’església de Sant Miquel, l’únic edifici dels tres que ha conservat totalment les seves estructures originals, o almenys el seu traçat.
Els interrogants que es plantegen, els quals encara no han estat resolts, són els següents: en quines estructures arquitectòniques s’integraven les capçaleres de Sant Pere i Santa Maria? Fins a quin punt l’edifici de Sant Miquel és afectat per les reformes, evidents en la seva coberta i en la desaparició del porxo? Quina és l’estructura real de la cripta de sant Celoni? Fins a quin punt la restauració duta a terme al començament de segle modifica o altera les estructures originals?, i moltes altres qüestions, sobre les quals dominen les que fan referència a la datació i la filiació d’aquests edificis.
Secció longitudinal de Santa Maria.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Rello
En certa manera, l’abundant bibliografia existent sobre aquests edificis s’ha centrat a donar una resposta a aquesta qüestió. Dissortadament són més escassos els treballs en els quals s’ha efectuat un aprofundiment en els aspectes constructius dels edificis. Aquests estudis, a la llarga, seran el factor determinant per tal d’establir la filiació precisa d’un edifici, del qual difícilment podem extreure conclusions definitives mentre perdurin interrogants tan importants com els que ens trobem en el cas d’aquestes esglésies d’Ègara. És possible, també, que el nostre nivell de coneixements d’un edifici, o del seu subsòl, tingui un límit, a causa de les destruccions o dels moviments del terreny, cas en el qual tampoc podríem continuar avançant per aquesta via. Però no és menys cert que aquest límit no s’ha assolit a les esglésies d’Ègara, les quals encara poden fornir informació sobre les seves estructures ocultes o situar-nos de cert en un punt a partir del qual estiguem segurs que el monument no pot aportar noves dades sobre la seva història constructiva —una seguretat que, en aquest moment, no tenim ni de bon tros—.
Josep Puig i Cadafalch dedicà una atenció important al conjunt d’Ègara, del qual fou excavador i restaurador. En el seu primer estudi(*), Puig li atribuïa una datació dins el segle IX, considerant la restauració dels edificis en aquest moment. Més tard, en la seva obra L’Arquitectura Romànica a Catalunya(*), planteja una situació cronològica basada en les característiques dels aparells constructius, de petites llambordes. Com que retrobem aquests aparells en el temple de Vic i en tota l’arquitectura de l’antiguitat tardana, proposa una datació per a la construcció dels edificis entre el segle VI i el començament del segle VIII. El baptisteri de Sant Miquel també correspondria a aquesta datació, però amb una important reforma, en la qual s’aprofitaren els murs de l’església, però es reconstruí tot el seu interior, la qual cosa justificaria el reaprofitament d’elements columnaris a la base de la cúpula (“...la restauració de Sant Miquel de Terrassa, per altre part, obeeix a un moviment bizantinista de l’epoca,... Carlemany y’ls reys carolingis se preocupaven de refer les esglesies baptismals. ... Y’l moment artistich carolingi propaga justament a Occident l’esglesia bizantina de plan radial coronat de la tipica cupula...”)(*).
En aquest punt, tot i acceptar la datació del segles VI-VII per a la part essencial de l’obra, Puig i Cadafalch planteja, de manera una mica indirecta, un marc de relació, gens negligible, que serà reprès posteriorment per altres autors.
L’any 1949 el mateix Puig i Cadafalch publicava un nou escrit sobre les esglésies d’Ègara(*), en el qual apareix el plànol del conjunt de les tres esglésies que ha estat reproduït per tots els autors que s’han ocupat del tema, o n’ha estat la base. En aquests plànols s’observa l’estat de la “piscina” del baptisteri tal com la va trobar Puig, abans de la seva reconstrucció, i es planteja implícitament la pertinença de l’absis de Santa Maria a la mateixa estructura de la façana de llevant del transsepte, com si tot aquest conjunt formés part de l’estructura de la darrera basílica episcopal —una circumstància que, com hem vist, no és tan clara—.
Sense noves aportacions planimètriques, però amb el suport de la investigació documental, Eduard Junyent(*) proposa una datació per al conjunt egarenc basada en una reconstrucció dels edificis a partir de l’any 874, en l’intent de refer el bisbat d’Ègara. En no reeixir la instauració del bisbat, les obres quedarien inacabades, i no es clourien fins l’any 1017, moment al qual E. Junyent atribueix l’acte de la consagració de les esglésies, una important reunió que tingué lloc a Terrassa. L’església de Sant Miquel seria, en tot cas, una obra del segle IX, en la qual s’aprofitaren els elements del baptisteri del segle V, situat sota l’actual església de Santa Maria(*).
L’anàlisi de les restes més antigues de la basílica de Santa Maria, edifici excavat per Josep Puig i Cadafalch en la part exterior a l’actual església i per Epifani de Fortuny i J. de C. Serra i Ràfols(*) en la part interior, realitzada per Pere de Palol(*), planteja una superposició de quatre edificis basilicals, el darrer i més gran dels quals correspon als segles VI i VII. En el marc d’aquesta hipòtesi podem plantejar-nos la relació entre aquest darrer edifici basilical, l’absis de Santa Maria, les estructures no aclarides de la façana de llevant del transsepte i la mateixa construcció de Sant Miquel, elements que sembla molt raonable de relacionar amb aquesta edificació basilical.
Recentment s’ha efectuat una nova interpretació d’aquestes estructures(*). Segons aquesta hipòtesi, la basílica més gran seria una obra tardana, del segle IX, mentre que l’edifici del segle VI-VII seria un edifici d’una sola nau, que Pere de Palol considera anterior a la basílica del segle V. Aquesta segona hipòtesi planteja els mateixos problemes ja esmentats, i resulta temptadora per als defensors de la datació tardana dels edificis, mentre que la hipòtesi de Pere de Palol resulta molt atractiva en la suposició d’una datació avançada dels monuments.
Aquesta datació antiga, que ja havia estat proposada per Puig i Cadafalch, és represa, implícitament, per Joan Ainaud. En el seu estudi sobre les esglésies afirma que “ No hi ha res que es pugui qualificar de visigòtic ni menys de romànic. Es tracta, doncs, de fets originaris o de ressorgències netament vinculats amb el món romà tardà”(*). Estableix uns interessants paral·lelismes entre la tecnologia constructiva present en les parts més antigues dels edificis egarencs, l’aparell de petites llambordes, amb la del temple romà de Vic —identitat ja plantejada per Josep Puig i Cadafalch(*)— i amb la de les muralles de Carcassona, de caràcter purament romà, malgrat que la historiografia les ha tingudes tradicionalment per visigòtiques(*). També assenyala la relació entre l’absis de Sant Miquel i l’absis afegit al segle VII a la nau del segle V, descoberta al jardí del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Acceptada la datació més antiga per a l’obra essencial de les tres esglésies (o almenys de les parts conservades), Ainaud entén que durant el segle IX es produïren restauracions dels edificis, que afectaren com a màxim la decoració (pintures de Sant Miquel i Santa Maria) i, potser, a Sant Miquel, la finestra en arc de ferradura.
La possibilitat que es tracti d’una construcció del segle IX és represa per Jacques Fontaine(*), el qual creu que cal situar l’obra de les esglésies d’Ègara dins la segona meitat del segle IX, sobre plans d’època visigòtica. Aquest autor reprèn, en certa manera, la idea d’Eduard Junyent que es tracta d’una reconstrucció dels edificis realitzada a partir del 874, fet que coincidí amb l’intent de refer la diòcesi. Fontaine, però, considera que les esglésies s’acabaren en aquest moment, i que constitueixen l’únic reflex una mica directe de l’arquitectura imperial carolíngia en el territori de la Marca. Com a suport de la seva hipòtesi, Fontaine planteja un seguit d’interessants relacions entre les obres de Terrassa i diversos edificis carolingis; situa l’església de Sant Miquel dins l’òrbita tipològica d’edificis com l’oratori de Germigny-després, o l’edifici de San Satiro de Milà, i estableix les similituds entre l’obra de petites llambordes de Terrassa i l’obra en petit aparell d’edificis com el mateix de Germigny-des-prés, o Notre-Dame de la Basse-Oeuvre, a Beauvais.
Amb tot, Fontaine formula, però, algun dels grans interrogants referents a les esglésies d’Egara, els quals poden tenir incidència en el seu plantejament, i molt especialment en la relació que hi ha entre la gran basílica de tres naus i l’absis de Santa Maria.
El discurs sobre les esglésies d’Ègara, i la seva relació amb l’arquitectura carolíngia, ha estat reprès recentment per J.D. Dodds(*), el qual estableix una clara comparança entre els edificis egarencs i les primeres construccions de Psalmodi, prop d’Aigüesmortes. L’opció de J.D. Dodds és recollida per Xavier Barral(*), el qual situa les edificacions d’Ègara com a obra del final del segle IX o del començament del segle X, acceptant que les pintures es devien fer immediatament, al començament del segle X.
En aquest context historiogràfic es produeixen les aportacions de Jordi Ambròs(*), l’arquitecte que ha realitzat, fins ara, els darrers treballs de restauració en el conjunt monumental, i que, especialment en el cas de Sant Miquel i Santa Maria, ha fet importantíssimes aportacions per al coneixement de les estructures reals dels edificis, que des de les investigacions de la primera meitat de segle no havia avançat.
Com a resultat dels seus treballs, Ambròs conclou, com a hipòtesi provisional formulada amb una gran prudència, que les relacions entre l’absis de Santa Maria i la basílica de tres naus són força més complexes del que hom podria suposar, i que la persistència de tecnologies constructives d’època romana (aparell de petites llambordes, opus laetericium, al cimbori de Sant Miquel; àmfores del segle V) és massa important per considerar que respon a un simple reaprofitament de materials. Tanmateix, fa un suggeriment molt interessant sobre l’estructura inicial de l’absis de Santa Maria: es tractaria d’un edifici exempt de planta central, similar al martiryum de Sorba(*). Així, hom podria deduir que la basílica de tres naus s’engaltaria a aquest edifici, originalment exempt, incorporant-lo com a absis. Aquest raonament, com qualsevol altre que hom pugui fer sobre les esglésies i la seva arquitectura, ha d’estar condicionat a la prossecució i la compleció dels treballs de recerca arqueològica i arquitectònica, tal com diu el mateix Jordi Ambròs quan estableix els factors condicionants de la provisionalitat de les seves conclusions.
És en aquest punt on cal situar la discussió sobre les esglésies d’Ègara. Els treballs de Jordi Ambròs, a part les seves aportacions historiogràfiques, tenen el gran valor de posar en evidència elements de la realitat arquitectònica dels edificis que han de quedar ben aclarits abans de qualsevol altre treball d’interpretació. Als edificis d’Egara, més potser que en altres monuments catalans, cal lamentar la manca de treballs complets d’exploració arqueològica i arquitectònica. Els importants interrogants que es plantegen en la darrera basílica de Santa Maria i el seu absis, en el subsòl de Sant Miquel i el seu porxo perimetral, o en l’estructura de l’església de Sant Pere contemporània del seu absis —de la qual només tenim la hipòtesi, no contrastada, formulada per Josep Puig i Cadafalch(*)—, són factors, entre d’altres, que cal resoldre abans de poder establir les datacions i les filiacions definitives d’aquests importantíssims monuments.
En aquest sentit, el treball de Domènec Ferran i d’A. Moro representa una posada al dia imprescindible pel que fa a les descripcions formals de les realitats visibles en els monuments. És molt important la conservació de qualsevol vestigi dels elements originals, juntament amb els processos d’investigació, per tal d’arribar a tenir una visió global que permeti una lectura completa dels monuments i de la seva evolució.
Les dues hipòtesis cronològiques que la historiografia ha utilitzat, la que data els edificis als segles VI-VIII i la que els data al segle IX, presenten elements d’interès que no es poden negligir en una valoració global. Potser la solució, d’acord amb la hipòtesi de Puig i Cadafalch, passa per una barreja de totes dues.
Sembla que la hipòtesi de la datació més antiga té molta força després dels treballs de Jordi Ambròs, i potser és l’opció més raonable per interpretar les estructures més antigues de la capçalera de Sant Pere, l’absis de Santa Maria i el cos de l’edifici de Sant Miquel.
Aquesta hipòtesi, però, no es contradiu amb l’existència d’una reforma important al segle IX, moment en el qual potser caldria situar el transsepte elevat de Sant Pere, una reforma a Sant Miquel, que podria abastar l’estructura columnar de la cúpula central, i possibles reformes a Santa Maria, o bé l’execució del gran edifici basilical, que s’adossaria a l’edifici exempt i l’incorporaria com a absis.
En aquest sentit no són negligibles les comparacions dels edificis egarencs amb altres obres carolíngies, especialment l’oratori de Germigny-des-prés, Psalmodi, o l’aparell de Notre Dame de la Basse-Oeuvre, de Beauvais. Per això, la relació amb el món carolingi resulta molt suggeridora, i cal tenir molt presents els aspectes més “renaixentistes” d’aquesta arquitectura, en els quals no és estranya la imitació de tecnologies antigues, o la rehabilitació d’edificis antics, pels quals es tenia una especial admiració.
Amb relació al tema de l’aprofitament de materials, o de la perduració de tecnologies constructives, cal assenyalar que, ben a prop de Terrassa, l’església de Sant Vicenç del Bosc, a Sant Cugat del Vallès, datable al segle XI, és totalment construïda amb maons semipedals romans, la qual cosa constitueix un clar exemple del reaprofitament de materials i de la utilització de la tecnologia adient. No podem, doncs, excloure fenòmens similars en la Terrassa del segle IX.
Potser és cercar un difícil compromís, però en l’estat actual dels monuments i de la seva investigació sembla que l’opció de la data més antiga és la més raonable. No podem excloure, però, la possibilitat de la reforma del segle IX; hem d’estar pendents de la coneixença màxima que es pugui assolir dels edificis, la qual aportarà noves dades que confirmaran o esmenaran qualsevol possibilitat.
Amb tot, sigui quina sigui la datació real del monument, no hi ha dubte que es tracta d’un conjunt arquitectònic fortament arrelat en la tradició constructiva de l’antiguitat tardana, i que posa en evidència una mentalitat arquitectònica culta i molt elaborada. El conjunt constitueix una singularitat excepcional dins el context de l’arquitectura catalana alt-medieval, la influència de la qual no podem acabar d’esbrinar a causa de l’escassetat d’elements comparables i, sobretot, del gran nombre d’interrogants que esperen els treballs de recerca per trobar una resposta. Quan les investigacions donin el seu fruit podrem situar el conjunt de l’antiga seu episcopal d’Ègara en el seu quadre tipològic i cronològic exacte. (JAA)