Església
Capçalera poligonal de l’església de Sant Miquel.
D. Ferran
L’església baptisteri de Sant Miquel d’Ègara és un edifici clarament diferenciat arquitectònicament, concretament en la planta i l’alçat, de les esglésies de Sant Pere i Santa Maria, cosa que s’atribueix, hipotèticament, a la seva funcionalitat com a baptisteri. Malgrat les nombroses reformes i transformacions realitzades al llarg dels segles i, sobretot, les diferents campanyes de restauració del final del segle XIX i principi del segle XX (F. de Paula Villar, Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell), sense oblidar les importants tasques de restauració del conjunt de Sant Pere portades a terme per Jordi Ambròs al final dels anys setanta, l’actual construcció de Sant Miquel mostra una planta i un alçat originals.
D’altra banda, l’observació de l’extensa bibliografia sobre el conjunt de les esglésies de Sant Pere d’Ègara, i més concretament sobre el baptisteri de Sant Miquel, ens ha permès constatar un condicionament que es repeteix a l’hora de tractar l’edifici i que, en certa manera, ha creat una sèrie de tòpics que no tenen res a veure amb la realitat de la construcció, els quals s’han anat repetint de manera sistemàtica i, en alguns casos, s’han exagerat. Potser, els exemples més clars d’aquesta divulgació irreal en l’estudi del baptisteri de Sant Miquel han estat el tractament de les cobertes i la descripció de l’aparell constructiu, on s’ha fet ressaltar la presència general de filades de maons alternant amb els petits carreus, com si aquesta fos una característica general de la construcció; o, fins i tot, el tractament que ha rebut l’actual distribució espacial interior de l’edifici, la qual s’ha volgut relacionar amb un ritual de culte concret, sense tenir en compte que aquest espai interior ha estat creat per J. Puig i Cadafalch en construir sense cap fonamentació una piscina octogonal i, sobretot, en comunicar aquest espai superior amb la cripta de Sant Celoni, emplaçada sota l’absis de Sant Miquel; i també l’atribució cronològica i artística a l’art asturià, a causa dels contraforts localitzats a la façana sud, afegits durant la dècada dels anys vint.
Resulta evident, doncs, que d’una manera o altra hem d’assumir l’actual imatge del baptisteri i, consegüentment, dels altres dos edificis; al cap i a la fi, així ens han arribat. Però, malgrat que resulta difícil determinar amb claredat la configuració d’aquestes construccions en un moment històric determinat, hem de saber diferenciar clarament tot allò que correspongui a un afegit o a una transformació, de manera que, alhora, ens apropi a una realitat de l’edifici.
Planta de Sant Miquel, on destaca el baptisteri central i l’absis ultrapassat.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Rello
En aquestes línies pretenem recollir l’estat actual de la investigació i, sobretot, donar una descripció objectiva de l’estat físic de l’edifici tal com ens ha arribat, fins ara no realitzat, de manera que es configurin els elements de base per a posteriors treballs d’investigació. Descriurem de manera general el baptisteri de Sant Miquel i, seguidament, concretarem alguns dels seus aspectes més rellevants.
Malgrat les actuacions arqueològiques realitzades en l’edifici de Sant Miquel, aquesta construcció resta del tot desconeguda. Com ja hem dit anteriorment, l’actual construcció ens ha arribat amb una imatge del tot diferent de la construcció original. És per això que qualsevol indici o aportació de dades resulta transcendental. Així, hem de fer constar que només s’ha portat a terme fins ara una actuació investigadora seriosa, amb criteris actuals i resultats importants. Ens referim a la tasca portada a terme per l’arquitecte J. Ambròs, que va consistir en l’aixecament de gran part de les cobertes del baptisteri. Considerem que els resultats, malgrat la precaució de l’arquitecte, foren importants a l’hora de reconstruir i interpretar l’estructura original de la construcció, ja que va permetre plantejar una hipòtesi de coberta original; també fou notable l’aportació d’una sèrie de reflexions sobre el mateix edifici, després de moltes hores davant les pedres.
L’església de Sant Miquel correspon a un edifici de planta central, quadrada a l’exterior, amb una creu grega inscrita a l’interior, i que presenta sengles foraícules a cadascun dels angles interiors. Al costat est té un absis sobreaixecat, de planta de ferradura interior i heptagonal a l’exterior, amb tres finestres d’esqueixada simple.
A sota de l’absis hi ha una cripta dedicada a sant Celoni, màrtir de Calahorra, amb una capella absidal de tres lòbuls, amb finestres d’esqueixada simple. L’accés actual es realitza mitjançant una escalinata situada a l’angle nord-est del baptisteri.
La funció de l’edifici com a baptisteri amb un cos central sustentat per vuit columnes va condicionar l’estructuració i l’espai interior des de la planta fins a l’alçat. Consegüentment, es va aconseguir una diferència d’alçades que defineix clarament el baptisteri de Sant Miquel com una estructura dinàmica i de volum: els àmbits dels angles estan més baixos que els braços de la creu grega inscrita, i el cos central, sostingut per les columnes, es troba sobreelevat. L’absis també harmonitza amb aquesta diferenciació de nivells.
En correspondència amb aquesta desnivellació d’alçades, cadascun dels àmbits ha arribat a nosaltres amb un tractament de coberta diferent, no necessàriament l’original: els espais dels angles i el mateix absis presenten una coberta original amb volta de quart d’esfera (l’angle sud-oest és refet); els braços de la creu grega presenten sengles voltes d’aresta construïdes en època moderna i realitzades amb maons, disposats a plec de llibre; i l’espai central, el cimbori, és definit per una cúpula original.
Aquest espai central és determinat per una piscina artificial de planta octogonal on vuit columnes configuren un espai quadrat, les més grosses als angles i les altres quatre al mig de cada costat. Aquests elements suporten uns arcs peraltats, dos per cada costat, damunt dels quals s’aixequen quatre panys de paret i quatre fornícules als angles que serveixen de base a la cúpula, amb la qual cosa s’aconsegueix passar del quadrat a l’octògon. A les parets s’obre una finestra de construcció posterior a l’edifici.
Finestra central de l’absis de Sant Miquel, d’arc ultrapassat.
Rambol
L’absis, al qual s’accedeix pels costats, es troba aixecat respecte al nivell de la planta central i presenta actualment una barana que serveix de separació. En el canvi de nivell, concretament al centre, hi ha una obertura tapada amb gelosia que permet comunicar aquest espai amb la cripta que es troba just sota l’absis.
Els àmbits laterals que envolten l’espai central, els quals presenten una coberta segons la disposició ja descrita, són sostinguts per arcs de mig punt, lleugerament ultrapassats, que recolzen en la columna corresponent i en el parament oposat. Les voltes d’aresta realitzades amb material de ceràmica, col·locades a plec de llibre, presenten sengles mènsules de pedra que denoten el seu origen modern.
Es conserven dues portes antigues, actualment tapiades, als paraments nord i oest, aquesta última a un nivell superior respecte al paviment interior de Sant Miquel, amb dos esglaons. Una tercera porta d’accés, practicable avui dia, es troba al sud i també presenta un nivell molt superior respecte a l’interior i l’exterior.
Pel que fa a les finestres existents, a més a més de les situades a la cúpula, a la cripta de Sant Celoni i a l’absis, n’hi ha d’altres als extrems dels braços de creu grega, de les quals sobresurt la situada a l’oest. Es tracta d’una finestra amb arc ultrasemicircular, construïda amb maons. Sembla que aquestes quatre finestres corresponen a una construcció molt posterior a l’edificació, com indiquen els paraments on es troben situades.
El paviment interior del baptisteri i de la cripta presenta nombroses reparacions modernes, degudes probablement a les restauracions d’aquest segle XX. Malgrat això, conserva gran part del paviment de picadís, opus signinum, que podria correspondre a l’original. El desgast del pas del temps li ha donat una tonalitat vermellosa i fosca.
El parament interior que es presenta actualment a obra vista, després del repicat portat a terme durant els treballs de restauració de J. Puig i Cadafalch, ens permet observar clarament la mateixa tècnica constructiva que a l’exterior: pedres petites disposades en fileres i cimentades amb un fort gruix de morter de calç. Només l’estètica del treball de la pedra exterior, superfícies quadrades, constrasta amb la de l’interior. Així mateix, observem la disposició de les cobertes de quart d’esfera, en què les pedres es disposen per filades concèntriques fins a tancar, igual que a la cúpula. Aquesta última presenta una zona central de maons a causa de la desaparició d’una llanterna d’època moderna que es va treure al final del segle passat.
També podem observar aquells trams no originals que presenten reparacions i ampliacions, on els carreus o pedres desbastades són substituïts per pedres i còdols o maons, i que hom ha considerat com a originals.
El parament exterior presenta una tradició constructiva d’època romana evident, ja que trobem petits carreus de superfície quadrada, ben desbastats, col·locats per filades. Als angles de l’edifici i les portes tapiades hi ha carreus reaprofitats d’edificacions o d’elements industrials (premsa), també d’època romana. Així mateix, com a l’interior, es distingeixen zones amb un aparell mixt de pedres, còdols i maons que corresponen a reformes posteriors.
Cal fer constar la presència d’un aparell irregular de pedres i còdols a la part baixa de tota la construcció, com si formés part de la fonamentació o no hagués d’estar a obra vista com els petits carreus. També observem una doble línia de maons a les cares exteriors de l’absis i que més endavant concretarem; hom ha considerat repetidament que es tracta d’una característica general a tota la construcció.
Cripta de Sant Celoni
Cripta de l’església de Sant Miquel, dita també capella de Sant Celoni.
Rambol
Sota l’absis del baptisteri de Sant Miquel es conserva una cripta subterrània a la qual s’accedeix per una escala de construcció moderna, situada a l’angle nord-est de l’interior del baptisteri. Un corredor estret, d’est a oest, construït amb volta de canó i recobert amb maons, dóna entrada a un absis tricònquid. Unes voltes esfèriques cobreixen les absidioles i una volta de quatre punts l’absis central. El suport d’altar, desplaçat durant les obres de restauració cap a l’absis central, es trobava presidint el centre del tricònquid. Les parets són emblanquinades i presenten un sòcol de color vermellós fosc, a una alçada d’uns 70 cm. Les absidioles tenen una finestra d’esqueixada simple i són visibles parcialment a l’exterior.
El paviment és el mateix que el de la planta superior del baptisteri, realitzat amb picadís de color vermellós fosc. Presenta reparacions modernes, sobretot al centre del quadrilàter on originàriament hi havia el suport i l’ara d’altar, actualment desapareguda.
El mur que avui tanca el passadís pel costat nord sembla de construcció posterior a la construcció de l’edifici, ja que la volta de maons desapareix a l’extrem sud i és substituïda per una altra de pedra que sembla que es prolongui darrere aquesta paret, com també el parament sud. J. Puig i Cadafalch també observà aquesta posterioritat constructiva del passadís de la cripta: “tot suggereix una església inferior que ressegueix el plan de la superior; mes les excavacions fins avui practicades no han esclarit la qüestió” (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, pàgs. 330-331).
Gràcies a la documentació sabem que aquesta cripta era dedicada a sant Celoni, el qual rebé el martiri a Calahorra l’any 301-302, junt amb Emeteri. L’any 1818 es va portar a terme una excavació a Sant Miquel per tal de descobrir aquesta cripta, aleshores tapiada, de la qual parlava la documentació (Cardús, 1964, pàg. 86). També en aquells moments es pensava que existia una altra planta soterrada similar a la del baptisteri, però els diferents sondeigs no foren satisfactoris i només es descobrí aquesta cripta trilobulada.
La funció original d’aquesta cripta estava relacionada amb el baptisteri de la planta superior, segons Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, pàg. 331), el qual dóna la possibilitat que la cripta correspongués a un segon baptisteri, exclusiu per a les dones, tal com determinava la disciplina eclesiàstica referent al baptisme, que indicava la separació de sexes.
Aquesta funció original és molt discutible a causa de l’advocació a sant Celoni, però l’exemple de l’adaptació com a baptisteri del martyrium d’aquest mateix sant a Calahorra, cap a l’any 400, podria justificar la nova funció (Ainaud, 1976, pàg. 47).
Cronològicament, l’estructura està relacionada amb el moment de la construcció del baptisteri de Sant Miquel. Només la realització d’una campanya arqueològica a l’interior i, sobretot, darrere aquest parament oest del passadís ens podria aclarir algunes dades.
Les cobertes de Sant Miquel
Les cobertes del baptisteri de Sant Miquel, malgrat les reduïdes dimensions de l’edifici, presenten actualment una estructura força complexa, determinada pels diferents nivells d’alçada i la distribució. L’espai central és ocupat per la cúpula que configura el cos més elevat de la construcció i presenta una coberta amb quatre vessants. Les teulades corresponents als braços de la creu grega presenten una coberta de tres plans, on la disposició dels careners és diferent de la que és situada al nord. Els àmbits dels angles, a un nivell molt més inferior, presenten cobertes de dos vessants amb carener central. L’absis situat a l’est resol el seu cobriment mitjançant una coberta poligonal
El mes d’abril del 1980 s’iniciaren les obres de reparació de les cobertes de Sant Miquel per tal de prevenir eventuals deterioraments de les estructures físiques. Aquesta important tasca va ser portada a terme per l’arquitecte J. Ambròs. Els resultats foren del tot satisfactoris, malgrat la cautela de l’arquitecte a l’hora d’exposar les seves hipòtesis.
Potser, el resultat final de les troballes, ja observat per Puig i Cadafalch, és que l’estructura superior conservada al baptisteri no és real, sinó que és el resultat de diverses transformacions i canvis del sistema de cobriment, com també de la disposició d’alçades. Les conclusions essencials que Ambròs exposa són les següents (Ambròs, 1982, pàg. 491 i segs.):
1. La pervivència de materials i tècniques de clar origen romà és una constant en el monument. Conservació i reaprofitament dels materials de la coberta original, les tègules.
2. Les voltes d’aresta de maons, disposats a plec de llibre, són posteriors a la construcció. Probablement datats entorn a l’any 1616.
3. La configuració primitiva d’alçada de l’edifici en els braços amb volta d’aresta era molt més alta que no ara.
4. Tot l’interior de l’església era arrebossat, i potser presentava una decoració pictòrica sota l’emblanquinat que Puig i Cadafalch va fer repicar.
La troballa més significativa, que va permetre crear les hipòtesis descrites, es va produir a la coberta central de la façana sud, concretament sobre l’àmbit on es troba l’accés actual. Els testimoniatges es localitzaren a la façana sud del cos central aixecat, del cimbori, i hom identificà, a més a més de l’actual coberta d’aresta, dos sistemes de cobriment diferents. En primer lloc, immediatament per sobre de l’actual coberta, aparegueren tres forats de secció rectangular, el central de dimensions més grans, els quals donen a entendre una coberta amb bigues de fusta de doble vessant. En segon lloc, més amunt i trencat per una finestra, s’observà un arc de dovelles de pedra tosca, les quals interpretaria com l’arrencament d’una volta.
En conseqüència, J. Ambròs planteja una hipòtesi raonable del procés evolutiu d’aquesta teulada sud i que, lògicament, hauria de generalitzar-se:
1. Una primera configuració estaria vinculada a la construcció original de Sant Miquel; la coberta correspondria a “una estructura de tres bigues longitudinals de fusta, sobre la qual es disposaria una coberta de tègules recolzades sobre corretges transversals d’aquell mateix material. Aquesta circumstància comportaria l’existència de testeres de coronament triangular” (Ambròs, 1982).
2. La segona disposició, relacionada amb les dovelles de pedra tosca, estaria relacionada lògicament amb una volta de canó de generatriu semicircular; segons el mateix J. Ambròs, es mantin-drien les testeres amb coronament triangular. La data d’aquest canvi es relacionaria amb el moment de les construccions del conjunt romànic.
3. La tercera fase del sistema de cobertes correspondria a l’actual, formada per voltes d’aresta. La datació sembla clara segons un document amb data de 22 de novembre de 1616 (Arnella, 1973), en el qual es diu textualment: “Puga abaixar una volta grassa està devant lo altar de Sant Miquel y dita arcada haja de fer dir Mossén Vivas de rajola de cap i morter sens que Vivas tinga obligació de par sota de emblanquinar”.
La piscina del baptisteri
Interior de Sant Miquel amb les vuit columnes disposades entorn de la piscina baptismal.
M. Saludes
La creença que el baptisteri de Sant Miquel corresponia a un baptisteri perquè era distribuït en columnes va fer que Puig i Cadafalch emprengués una excavació arqueològica a l’interior del recinte, concretament en el quadrant delimitat per les vuit columnes del suport del cimbori, per tal de descobrir la piscina corresponent. Durant els dies 5 al 8 de juliol de 1906 es va descobrir un espai pavimentat que l’arqueòleg va identificar com la piscina del baptisteri.
Aquesta piscina va aparèixer a uns 40 cm de fondària respecte al paviment actual de Sant Miquel i correponia a un paviment força gruixut de morter (potser un paviment de picadís que presenta la superfície molt erosionada, segons observem actualment). Als seus quatre costats presentava un revestiment amb el fons còncau. Al costat sud es va decobrir una simple rasa que devia servir de desguàs i que no semblava que tingués continuïtat sota la pavimentació actual de l’església. Aquesta piscina corresponia a un quadre de 3 m de costat.
Malgrat la planta quadrada de la piscina i la seva delimitació de les parets amb el fons còncau, Puig i Cadafalch la va reconstruir segons els models coneguts en aquells moments (de planta octogonal és el baptisteri de Barcelona), i aixecà una piscina de planta octogonal amb un parament irreal, tal com observem en l’actualitat.
Així, distingim la mateixa situació a tota la façana sud. L’actual porta d’accés obstaculitza l’observació en detall d’aquestes reparacions o reformes, però sota els contraforts de construcció recent, distingim a la part baixa uns carreus sobresortints als angles i l’aparell de llambordes original, a la mateixa alçada que l’angle sud-oest, i que sembla conservar-se sota l’escala actual. A l’angle est d’aquesta mateixa façana sud, aquesta alteració del parament torna a repetir-se. En aquest cas, el cos superior és a uns 108 cm respecte al paviment de picadís. El cos original conservat a la part baixa és delimitat del cos superior per una disposició de tres grans carreus calcaris, de —33 cm d’alçada, que tenen la funció d’assentar el cos superior.
Les altres façanes del baptisteri no presenten aquests grans canvis que denoten una reconstrucció dels paraments caiguts i que possiblement comportarien els canvis, també, del tipus de coberta.
La façana exterior de l’absis presenta també reparacions, però aquestes no són tan importants per transformar l’estructura original. Sí que observem, en canvi, com el cos corresponent a les teulades és de construcció posterior. La forma constructiva d’aquest sector correspon a la disposició general dels petits carreus, disposats en les set parets que configuren l’absis heptagonal.
Els angles de l’absis s’aconsegueixen mitjançant la utilització de la pedra tosca. És en aquest sector on observem la característica tradicional de la construcció romana, que observem al temple romà de Vic: filades de carreus petits i filades de maons de ceràmica.
Actualment, aquesta particularitat només es conserva a l’absis, sense repetir-se a cap altre lloc de les façanes originals conservades. Concretament, distingim una línia inferior de maons, de 49 cm de llarg i 5 cm de gruix, delimitant la fonamentació del baptisteri de l’aparell regular de llambordes. Una segona línia, a 1,85 m per damunt de l’anterior, ocupa gran part de l’absis, per bé que s’observen alguns trams curts on ha desaparegut. Més amunt s’observen alguns maons de ceràmica que podrien indicar una tercera línia.
També observem part de la fonamentació del baptisteri en aquest sector de l’edifici, uns 60 cm per sobre del nivell exterior actual. Lògicament cal pensar que en origen el nivell de terra cobria aquesta fonamentació. En aquesta fonamentació han estat construïdes les tres finestres d’esqueixada simple corresponents a la cripta de Sant Celoni i que, lògicament, han de correspondre a una construcció posterior a la cripta.
Així mateix, aquesta zona presenta un paviment d’obra que envolta l’absis, i també es conserva una pavimentació de picadís que sembla posterior, potser relacionada amb la construcció de les finestres i el rebaix del terreny exterior.
Cal indicar la presència d’uns cossos de la construcció original que en algunes planimetries publicades de Sant Miquel no apareixen assenyalades i que creiem que són importants per tal de comprendre la distribució exterior. A cada façana dels braços de la creu grega inscrita hi ha un cos afegit a banda i banda de l’aparell, a manera de pilastra adossada. Aquests cossos coincideixen amb els pilars interiors oposats a les columnes.
Els cossos sobresortints estan realitzats mitjançant carreus i pedres tallades, algunes de les quals, concretament el parament nord, corresponen a carreus tallats en angle i encastats al parament. Tenen una amplada de 47 cm. Cal destacar que només es conserven a la part inferior de l’edifici, més un tram conservat a la façana nord. Precisament en aquest sector nord hi ha una reproducció ideal realitzada per Puig i Cadafalch segons les restes conservades dels cossos sobresortints. A la façana sud, aquests carreus també s’observen sota els contraforts de construcció contemporània. També es conserva al costat oest de l’edifici, a la mateixa alçada que la façana sud, un metre d’alçada respecte al paviment original de picadís. Aquests carreus, més sobresortints que els de les altres façanes 33 cm d’aquests per 19 els altres, donen un volum més significatiu.
Damunt d’aquests carreus sobresortints es conserva l’empremta que ens indica l’alçada, la qual no sobrepassa l’alçada dels paraments corresponents als àmbits de les fornícules. Aquests cossos plantegen, lògicament, el problema de la seva funcionalitat, la qual hauríem de relacionar amb la presència del mur que envolta el baptisteri i indica, potser, la construcció d’una galeria porticada.
Així mateix, cal ressaltar la conservació original del cos central sobreelevat, construït en opus latericum, de clara pervivència romana i que J. Ambròs va optar per deixar a la vista durant les obres de restauració de les cobertes.
En definitiva, la disposició del tipus de parament regular sembla indicar-nos que originalment l’edifici era a obra vista. Posteriorment, en diferents èpoques, hauria d’ésser arrebossat, ja que en alguns punts del parament observem arrebossats diferents.
Aparell exterior i interior
Fins ara hom havia considerat que el baptisteri de Sant Miquel era l’edifici més ben conservat del conjunt primitiu de les esglésies de Sant Pere, ja que en subsistien l’estructura en planta i gairebé l’alçat. Però l’observació i l’anàlisi posterior del sistema de l’aparell ens indica que l’edifici ha sofert importants reformes al llarg del temps i, malgrat que conserva un alçat similar a l’original, aquest ha sofert també transformacions importants.
Els murs exteriors del baptisteri de Sant Miquel són revestits per un aparell molt regular de carreus petits, ben tallats, de forma quadrangular, que constrasta amb la disposició de l’aparell interior de l’edifici, on observem un canvi del tipus de pedra utilitzada segons la funció que ocupa en el parament. Molt probablement, el fet que l’aparell interior hagués d’ésser arrebossat, no exigiria que el revestiment tingués una qualitat de pedra concreta, a base de llambordes, com succeeix a l’exterior.
En el revestiment interior del baptisteri observem clarament aquesta diferenciació del tipus de pedra, determinada segons la seva funció arquitectònica. En els àmbits corresponents als angles o fornícules distingim dos tipus de construcció. Un cos inferior presenta l’aparell de pedres i còdols, de mida regular, disposats en filades perfectes. Al cos superior, corresponent ja a la volta que configura el quart d’esfera, el material lític és format per carreus petits disposats en filades concèntriques, fins que arriben a tancar al centre.
L’aparell corresponent als braços de la creu inscrita presenta una tècnica mixta de petits carreus, com a l’exterior, i de pedres i còdols de mida regular.
D’altra banda, actualment existeix un banc corregut a tot l’espai interior fins als dos extrems de l’absis, sense que hom pugui determinar, ara per ara, a quina època correspon. La seva existència queda constatada en les fotografies anteriors a les obres de restauració per part de Puig i Cadafalch.
Pel que respecta a les façanes exteriors del baptisteri, aquestes presenten una disposició regular i uniforme. Els grans carreus reutilitzats d’època romana ocupen tots els angles de l’edifici sense excepció, però sembla que l’aparell de llambordes presenta canvis que suggereixen grans reformes o reparacions. Aquest és el cas de la façana sud i l’angle sud-oest, que apareixen pràcticament refets.
A l’angle sud-oest, corresponent a l’àmbit de la fornícula, observem clarament una reforma interior mitjançant rajoles disposades horitzontalment, les quals ocupen gairebé tot l’aparell. Per sota d’aquest, hi ha un aparell de pedres i còdols cimentats amb morter de calç.
Així mateix, la volta de quart d’esfera que observem en l’actualitat presenta un arrebossat total de ciment modern, la qual cosa n’impossibilita l’observació i fa que en desconeixem la conservació original.
A l’exterior, la situació del parament torna a repetir-se, ja que distingim una doble disposició. Un cos superior, el qual ocupa pràcticament tot el parament i presenta un aparell regular i amb un reajuntat de morter, resta sobresortint respecte al cos inferior, original de la construcció. Aquest, no tan regular com l’anterior, ocupa tota la franja inferior, uns 102 cm d’alçada, respecte al paviment de picadís que ocupa l’espai perimetral exterior de l’edifici.
Portes d’accés i finestres
L’edifici de Sant Miquel conserva actualment dues portes tapiades, al nord i a l’oest, i una porta de construcció posterior i oberta a l’actualitat, situada a la façana sud. Aquestes tres portes identificades ocupen els espais centrals dels braços de la creu grega inscrita.
L’actual porta d’accés és construïda per sobre del nivell del paviment de picadís exterior. Cal utilitzar uns esglaons per entrar a l’interior de Sant Miquel, on també canviarem de nivell en baixar-ne uns altres. La porta és de pedra local, de gres vermellós, d’arc de mig punt dovellat i amb una decoració inferior als elements de suport de la porta. Potser aquesta porta correspon a un moment indeterminat del segle XVII, en què coincidí amb les obres del canvi de coberta a les d’aresta.
Sembla que les portes tapiades corresponen a sengles obertures originals. Ambdues són construïdes amb carreus d’època romana disposats simètricament. Malgrat això, les pedres són de diferents dimensions i no sembla que encaixin amb la qualitat de la porta, que lògicament hauria d’estar relacionada amb el tractament d’obra vista del conjunt exterior. Així mateix, aquestes dues portes presenten les empremtes de sengles timpans semicirculars.
La porta que és situada al costat est presenta una obertura de 95 cm d’amplada i 1,81 m d’alçada interior. A més a més, presenta un esglaó de carreus i l’empremta d’un altre que sobresortia a l’exterior, amb el qual hi havia una alçada total d’esglaó d’uns 57 cm. El paviment de picadís de l’exterior passa per sota, una característica que podria indicar una construcció posterior. Potser, com J.M. Massagué ens va suggerir, hi hauria la possibilitat que aquests elements de carreus que configuren la porta no siguin originals sinó posteriors.
La porta del costat nord presenta unes característiques de construcció similars a l’interior. Té les mateixes mesures i és construïda amb carreus; malgrat que li manca el dintell, s’observa clarament la seva empremta. També es veu l’empremta d’un possible timpà semicircular. El farciment que hom hi ha realitzat per a inutilitzar-la és de còdols i pedres, mentre que a la porta oest s’han utilitzat els maons de ceràmica, la qual cosa podria indicarnos que hom inutilitzà ambdues portes en èpoques diferents.
Ambdues portes es troben al peu del paviment de picadís. Sembla, doncs, que es pot relacionar clarament la presència de les portes amb la galeria exterior pavimentada de picadís. Pel que fa a la seva relació amb l’interior, el banc corregut no ens permet clarificar la relació amb la pavimentació interior, i desconeixem l’existència d’esglaons, originals o no.
Quant a les finestres, totes corresponen a construccions posteriors, menys les de l’absis de Sant Miquel, que considerem originals. Recordem que les finestres de la cripta de Sant Celoni s’han de considerar posteriors.
Galeria pavimentada exterior
Durant les excavacions portades a terme per Puig i Cadafalch a l’entorn exterior del baptisteri de Sant Miquel es va descobrir un mur que resseguia paral·lelament les cares nord, oest i sud de l’edifici, sense ultrapassar la zona de l’absis. Concretament a l’extrem sud-est apareix un mur transversal que sembla tancar aquest traçat.
També es va trobar una pavimentació de picadís que ocupava l’espai interior entre el mur i l’edifici de Sant Miquel. Aquesta pavimentació es conserva gairebé en tota la façana oest de l’edifici i, molt fragmentat, al sud-est.
Així mateix, a l’angle sud-est va aparèixer una estructura indeterminada que ha dificultat la interpretació exterior del baptisteri. És situat després del mur transversal que sembla tancar el corredor pavimentat; conserva una cota de nivell similar a aquesta pavimentació, però es troba aixecada respecte al nivell actual del sector de l’absis.
En aquesta zona de l’absis, concretament a l’angle nord-est, hi ha restes d’una pavimentació de picadís que dóna entenent que tot l’absis exterior era pavimentat. El fet que aquest sector estigués rebaixat posteriorment a la construcció del baptisteri uns 60 cm —segons indica la fonamentació enlairada—, implica que aquesta pavimentació exterior de l’absis és molt posterior, com també l’estructura indeterminada que es perllonga a l’angle sud-est. Tal vegada es tracta d’una escala que donava el canvi de nivell per accedir darrere l’absis, el qual era pavimentat. No oblidem tampoc que aquest rebaix del terreny a l’exterior de l’absis havia de coincidir amb el moment de la construcció de les finestres de la cripta, construïdes en la fonamentació del baptisteri.
El mur exterior d’aquest corredor fa 50 cm d’amplada i és construït amb còdols i pedres cimentats amb morter de calç. L’espai interior que ocupa la pavimentació de picadís fa 1,70 m d’amplada.
Elements de suport del cimbori
Esquema-guia dels capitells del baptisteri de Sant Miquel.
J. Camps
L’espai central del baptisteri de Sant Miquel és definit per una piscina de planta octogonal, creada per J. Puig i Cadafalch i envoltada per vuit columnes que configuren un espai quadrat. Aquesta estructura de suport és composta per basaments, fusts i capitells reaprofitats d’altres estructures anteriors a la construcció del baptisteri de Sant Miquel, i que hom ha considerat procedents de les basíliques anteriors existents en aquest indret.
Per a una major comprensió, descriurem individualment cadascun dels elements de suport (compostos de base, fust i capitell), els quals numerarem correlativament de l’l al 8. El número 1 correspon a la columna situada a l’angle sud-oest; la numeració continuarà correlativament cap al nord.
Número 1
Capitell núm. 1 del baptisteri de Sant Miquel.
M. Saludes
Basament: Base monolítica de pedra local, gres. Molt erosionat. El plint, que es troba enfonsat en el paviment, fa 81 cm i 72 cm de costats. El tor inferior té una alçada de 6 cm i un diàmetre de 74,20 cm. El tor superior, de 3 cm d’alçada, té un diàmetre similar al fust que s’encaixa amb morter de calç.
Fust: Element monolític de granit. Ha sofert fortes escantonades i desgasts a la zona inferior nord. L’extrem inferior presenta un cos troncopiramidal motllurat en dos cossos, el diàmetre màxim del qual és de 79,36 cm. La columna és gairebé cilíndrica i presenta un diàmetre inferior de 51 cm i de 52 cm a l’extrem superior. L’alçada total és de 2,26 m.
Capitell: Peça monolítica de pedra local, gres. Presenta una forma de con truncat invertit. És força erosionada. Una franja de fulles molt rudimentàries, però ben cisellades, es troba delimitada entre una línia de perles a dalt i un doble fistó llis a sota. Als angles s’obren unes volutes marcades, amb decoració a la superfície plana. Entre les volutes hi ha una decoració de grans òvuls. L’àbac del capitell també és força erosionat i és difícil determinar els daus que són trencats. Fa 43 cm d’alçada i té un diàmetre a la base de 42,68 cm. Puig i Cadafalch el va classificar com a capitell visigòtic, derivat de l’antic compost, de datació tardana dins el segle VII. Altres autors el relacionen amb el moment de la construcció del baptisteri, al segle IX (Dalmases-José, 1985). Aquest capitell es relaciona estilísticament amb el capitell número 3.
Número 2
Basament: Base monolítica de pedra local, gres. Molt erosionat. Presenta una secció piramidal escalonada, de planta quadrada i amb tres plints i un cos cilíndric superior, on encaixa el fust de la columna. El primer plint es troba enfonsat al paviment i fa 62 cm de costats. El segon plint, de 7 cm d’alçada, fa 49 cm de costat. El tercer plint, de 39 cm de costat, té una alçada de 5 cm. El cos cilíndric fa 35 cm de diàmetre i 18 cm d’alçada.
Fust: Cos monolític de marbre blanc, de forma cilíndrica. La seva conservació és bona malgrat tenir esquerdes i cops. Presenta un desgast concèntric d’1,5 cm d’alçada a 2 cm de la base (similar a la columna número 6). A l’extrem superior té una doble motllura formada per un bocellet convex i un cavet llis, amb una alçada total de 5 cm. Sota aquesta motllura el fust presenta una reducció del diàmetre per tal de fer ressaltar la decoració final. L’alçada total del fust de la columna és de 2,15 m.
Capitell: Forma troncocònica invertida, de marbre blanc. Les fulles obertes i les volutes són trencades. La decoració correspon a un doble pis de fulles d’acant, molt elementals i força amples, amb els extrems cargolats vers l’exterior. Del darrere d’aquesta segona franja de fulles surten unes tiges que configuren els angles superiors de les volutes. Els daus superiors apareixen trencats i no es distingeix la seva forma.
Puig i Cadafalch el considera d’estil visigòtic d’imitació del corinti i compost romans, similar al número 6 (Puig i Cadafalch, 1909, pàg. 343). La seva datació seria del segle VII. Cal destacar que aquests dos capitells, números 2 i 6, encaixen perfectament amb els seus fusts.
Número 3
Capitell núm. 3 del baptisteri de Sant Miquel.
M. Saludes
Basament: Element monolític de pedra local, gres. Presenta un plint rectangular de 80 cm i 73 cm de costats, enfonsat al paviment. Alguns dels angles són molt erosionats i trencats. El primer tor, d’una alçada de 4 cm, té un diàmetre de 92,66 cm. El segon tor sembla que fou repicat per adaptar-lo a la base del fust, de 62,74 cm de diàmetre.
Fust: Element monolític de granit, de forma cilíndrica. Presenta un cos inferior troncocònic, de 61,46 cm de diàmetre i 10 cm d’alçada. El diàmetre del cos cilíndric és de 53 cm i la seva alçada total és de 2,30 m. La seva conservació és bona i sembla que la superfície troncocònica de la base fou rebaixada perquè s’adaptés millor al basament.
Capitell: Element monolític de pedra local, gres. De forma troncocònica. La conservació és bona, per bé que presenta una erosió forta i que algunes de les volutes tenen forts cops. El diàmetre de la base és de 44,60 cm i la seva alçada és de 43 cm. La decoració és, en general, desproporcionada, amb dues volutes molt sortides i de volum excessiu. Presenta una franja interior de fulles molt rudimentàries, delimitades per fistons a baix i un collarí de perles a dalt. Les tiges són molt esquematitzades i s’obren als angles superiors per configurar les volutes. Els daus són trencats.
Estilísticament es relaciona amb el capitell número 1, d’època visigòtica i derivat de l’antic compost.
Número 4
Capitell núm. 4 del baptisteri de Sant Miquel.
M. Saludes
Basament: Compost per dues bases muntades l’una sobre l’altra. La base inferior es troba enfonsada al paviment i és monolítica, de pedra local, gres. Presenta un plint trencat pels extrems llargs per adaptar-se a la forma quadrada del basament superior. El tor inferior, de 8 cm d’alçada, té un diàmetre de 58 cm, i el tor superior, de 2 cm d’alçada, té un diàmetre de 53,18 cm.
La segona base, també monolítica, de pedra local, gres, presenta una forma troncopiramidal de planta quadrada. El primer plint fa 36 cm de costat i 8 cm d’alçada; el segon, 34 cm de costat i 7 cm d’alçada; i el tercer, 32 cm de costat i 5 cm d’alçada. Sobre aquest hi ha un cos cilíndric de 40 cm d’alçada i 27 cm de diàmetre.
Fust: Peça monolítica de marbre blanc, amb vetes de color gris. De conservació bona, malgrat que sembla que originalment era més llarga. Presenta una motllura a l’extrem superior compost per un bocellet convex i una mitjacanya llisa. Sota aquesta motllura el diàmetre del fust es redueix, però recupera després la forma troncocònica, de 24,20 cm de diàmetre a l’extrem superior i 27 cm a l’extrem inferior.
Capitell: Peça monolítica de marbre blanc, de forma troncocònica invertida. El capitell va ser repicat en la seva base, d’on s’eliminà la primera filada de fulles per tal d’aconseguir un diàmetre similar al del fust. Els extrems de les fulles d’acant són escantonats, com també les volutes i els caulicles. La decoració de caulicles sobresurt del cos, molt separada. Els daus també es destaquen i són llisos. Les seves mides són 43,5 cm d’alçada i 26,27 cm de diàmetre a la base desbastada.
Estilísticament és semblant als altres capitells romans, però té una similitud total pel que fa al relleu amb el capitell número 8.
Número 5
Basament: Monolític de pedra local, gres. Molt erosionat; concretament al costat est presenta un rebaix que també afecta la base de la columna. És format per un plint rectangular de 20 cm d’alçada i 85 cm i 73 cm de costats. El tor inferior de 3 cm d’alçada té un diàmetre de 71,66 cm. Un segon tor s’insinua sota la columna i conserva 5 cm d’alçada.
Fust: Element monolític de granit, cos cilíndric amb un diàmetre de 58,60 cm. Presenta una base troncocònica d’11 cm d’alçada. L’alçada total del fust és de 2,27 m.
Capitell: Peça monolítica de marbre, de color blanc. Molt ben conservat, per bé que s’observen algunes esquerdes horitzontals De secció troncopiramidal invertit. Fa 41 cm d’alçada i la base té 34 cm d’amplada. La decoració es disposa en dues franges de fulles llises amb el nervi central destacat. Els caulicles són ben diferenciats, com també les hèlixs i les volutes. Els daus al centre de l’àbac del capitell, amb perfil bicòncau, presenten una superfície llisa i convexa. Estilísticament és d’època romana i es relaciona amb el capitell número 7.
Número 6
Basament: Peça monolítica de pedra local, gres. La seva conservació es regular, ja que és molt erosionat. És format per un plint rectangular de 49 cm i 48 cm de costats, amb una alçada de 6,5 cm. Un segon plint també rectangular fa 43 cm i 41 cm de costats, amb una alçada de 6 cm, sobre el qual hi ha un cos cilíndric de 18 cm d’alçada i 38,85 cm de diàmetre. L’alçada total del basament és de 30,5 cm.
Fust: Element monolític de marbre, de color gris. Trencat horitzontalment per la meitat i cimentat amb morter de calç en el moment de la seva instal·lació. Presenta una motllura superior composta pel bocellet i la mitjacanya. Presenta una banda concèntrica rebaixada d’1,5 cm d’amplada, just a 2 cm de la base del fust, similar al fust número 2. L’alçada total és de 2,15 m i té un diàmetre a la base de 36,62 cm, però relativament menor sota la motllura superior.
Capitell: De marbre blanc, monolític i de forma troncocònica invertida. El canvi de la base circular al cos quadrangular és marcat, com en el capitell número 2. Presenta esquerdes horitzontals al segon pis i moltes escantonades i cops. S’observen restes de l’emblanquiment. La decoració es disposa en sengles filades de fulles amples, obertes a l’extrem superior. Els caulicles sostenen les volutes i les hèlixs ocupen les cares planes. Tres daus a cada cara componen l’àbac del capitell. Les seves mides són 37,5 cm d’alçada i 43,78 cm de diàmetre a la base.
Estilísticament són d’època visigòtica, d’imitació del corinti i el compost romans, i segons Puig i Cadafalch es poden datar entorn al segle VII (1909, pàg. 343).
Número 7
Basament: Pedra local, gres, monolítica i força erosionada. Es troba enfonsada en el paviment. És composta per un plint rectangular de 91 cm i 70 cm de costats; un tor inferior de 6 cm d’alçada i 68,47 cm de diàmetre; i, finalment, un tor superior de 5 cm d’alçada on reposa sense encaixar del tot la base de la columna, cimentada amb morter de calç.
Fust: Element monolític de granit, gairebé cilíndric, que presenta una base troncocònica amb dos cossos d’11 cm i 4 cm respectivament, el diàmetre màxim de la qual és de 54 cm. L’extrem inferior circular del fust té un diàmetre de 47,45 cm i l’extrem superior de 49,36 cm. L’alçada total és de 2,28 m.
Capitell: Peça monolítica de marbre blanc, amb vetes d’un color vermellós clar i forma troncopiramidal invertida. Presenta forts trencats als extrems de les fulles i al tambor. La decoració correspon a sengles filades de fulles d’acant llises i obertes als extrems superiors; els caulicles són ben ressaltats. Les volutes són cisellades i sobresurten als angles superiors. Els daus semblen quadrats. Fa 42 cm d’alçada i 33 cm d’amplada inferior.
Estilísticament es relaciona amb el capitell número 5 i correspon a l’època romana.
Número 8
Capitell núm. 8 del baptisteri de Sant Miquel.
M. Saludes
Basament: De pedra local, gres. Compost per un plint rectangular de 52 cm i 49 cm de costats, enfonsat al paviment.
Un segon plint, també rectangular, de 35 cm i 32 cm de costats, precedeix un cos cilíndric d’11 cm d’alçada i 26,75 cm de diàmetre.
Fust: De marbre blanc amb vetes grises, monolític. Presenta una motllura superior composta pel bocellet convex i la mitjacanya llisa, de 5 cm d’alçada. El fust fa 2,11 cm d’alçada total; el diàmetre inferior és de 25,8 cm i el del bocellet de 24 cm.
Capitell: Peça monolítica de marbre blanc, de secció troncocònica invertida. Els extrems de les fulles són trencats. La primera filada de fulles va ser repicada per tal d’adaptar-la al fust i després se n’allisà la superfície. Com en el cas del capitell número 4, la decoració és força estilitzada, amb els caulicles separats del cos. Fa 43,5 cm d’alçada i té un diàmetre conservat a la base de 21,82 cm. Cronològicament és d’època romana.
Anàlisi estilística
Des del punt de vista estilístic, Puig i Cadafalch distingeix tres grups de capitells, procedents tots ells de reaprofitaments d’estructures anteriors a la construcció del baptisteri de Sant Miquel. El grup més antic correspondria als capitells números 4, 5, 7 i 8, realitzats en marbre blanc; es tracta de peces d’època tardo-romana, no posteriors al segle V (1909, pàg. 342). No presenten l’astràgal i encaixen directament sobre el fust de la columna corresponent. Malgrat la similitud decorativa, diferenciem clarament dos grups: els números 4 i 8, amb una decoració més separada del cos; i, els números 5 i 7, d’un acabament més rectilini.
Un segon grup de capitells definits per Puig correspondria als capitells números 2 i 6, també de marbre. Són d’època visigòtica d’imitació del corinti i del compost romans, datables al segle VII. Puig i Cadafalch afirma que la manca de destresa de l’escultor és evident. Els caulicles s’enganxen al cos i les volutes són simplement espirals gravades en cares planes, sense que s’acusi la nervadura central de les fulles (1909, pàg. 343). Un paral·lel pròxim correspondria a la catedral de Barcelona.
Finalment, un tercer grup, els capitells números 1 i 3, també d’època visigòtica i derivats de l’antic compost romà, són realitzats en pedra local, gres. La manca d’una proporció i les volutes exagerades, com també la decoració d’una sola franja de fulles simples i de superfície aplanada, serien les característiques més generals que apunta Puig i Cadafalch. Pel que fa a la datació, la bibliografia proposa dues dades diferents, l’una dels segles VII-VIII (Puig i Cadafalch, 1909, pàg. 343), i l’altra relacionada amb la construcció del baptisteri, al segle IX (Dalmases-José, 1985).
Pel que fa a les bases de les columnes, la varietat escultòrica és tan gran que resulta impossible buscar una contemporaneïtat entre elles. Sembla que només els basaments números 3 i 7 i els números 2 i 6 presenten característiques similars.
Els fusts corresponen a dos grups ben diferenciats, els quals potser devien procedir de dues o tres construccions anteriors al baptisteri de Sant Miquel. Un primer grup correspondria als quatre elements de marbre, diferenciats en dos grups pel color blanc (números 2 i 6) i les vetes grises (números 4 i 8). Tots ells tenen la motllura superior. Un segon grup correspondria als fusts de granit que presenten també unes mides similars.
Puig i Cadafalch va considerar que els fusts números 4 i 8 procedien del mateix edifici, més concretament del baptisteri visigòtic del segle V, descobert sota la pavimentació interior de l’església de Santa Maria durant els treballs d’excavació portats a terme per Serra i Ràfols. Així mateix, caldria tenir en compte els capitells números 2 i 6, que encaixen perfectament amb les respectives columnes i que estilísticament són semblants.
Conclusions
Josep Puig i Cadafalch va plantejar la primera hipòtesi del visigotisme en relacionar la construcció del baptisteri de Sant Miquel amb la construcció de la segona catedral d’Ègara en temps de Nebridi (516-546) (Puig i Cadafalch, 1948, pàg. 22). Després, E. Junyent establirà les bases per a una datació més tardana, cap a la segona meitat del segle IX, d’època pre-romànica (Junyent, 1955-56). Junyent relaciona el baptisteri amb una hipotètica consagració l’any 1017, en què una colla de personalitats es reuniren a la catedral d’Ègara en presència del comte de Barcelona i el bisbe.
Posteriorment diversos autors han defensat una o altra postura, però actualment predomina la datació tardana. Entre aquests últims defensors cal destacar P. de Palol i X. Barral. A diferència d’aquests autors destaca Ainaud, el qual realitza una aportació de dades descriptives de l’edifici de Sant Miquel, com també les seves reflexions cronològiques i funcionals del baptisteri: “No hi ha res que es pugui qualificar de visigòtic ni menys de romànic. Es tracta, doncs, de fets originaris o de resorgències netament vinculades amb el món romà tardà” (Ainaud, 1976, pàg. 45).
Recentment, J. Ambròs ha presentat una interessant reflexió després dels treballs de restauració de les cobertes de Sant Miquel. Segons aquest autor, la justificació que ofereixen els autors que defensen una cronologia tardana —la pervivència de tècniques constructives de tradició romana en els monuments de Sant Pere de Terrassa, i més concretament en el baptisteri de Sant Miquel—, no és suficient, ja que considera que “s’ha produït una greu confusió entre dos conceptes aparentment similars: reaprofitament de materials i pervivència de tècniques constructives” (Ambròs, 1982b, pàg. 598).
J. Ambròs troba difícil que la tècnica constructiva del conjunt de les esglésies, similar a altres construccions d’època romana i que exigeix una certa qualificació tècnica dels operaris que la realitzen, hagi perdurat tant temps. És per això que, segons Ambròs, la data antiga proposada per Puig i Cadafalch és la més adient per a la construcció original del baptisteri de Sant Miquel (Ambròs, 1982b, pàg. 599).
En el decurs dels últims anys s’ha posat en qüestió que l’edifici de Sant Miquel correspongués a un baptisteri. La reconstrucció irreal de la piscina i les dades recollides per Puig i Cadafalch durant l’excavació de Sant Miquel —restes d’una pavimentació de morter i una rasa a manera de clavegueram sense canalització clara—, no han estat prou convincents. A més a més, el fet que els conjunts episcopals d’origen imperial romà exposats tradicionalment com a exemples, localitzats a la Renània (Trèveris, Colònia), presentin un emplaçament semblant als conjunts basilicals hispans—dos temples amb l’advocació a sant Pere i a santa Maria i un tercer temple, el baptisteri, amb advocació diferent, a sant Miquel en el món hispà i a sant Joan en els exemples exposats—, sembla demostrar tot el contrari.
Però, com assenyala el mateix Ainaud, les tres advocacions d’Ègara es repeteixen a Vic i a la Seu d’Urgell, d’època més tardana, però plenes de ressonàncies tradicionals. Aquesta situació, continua Ainaud, té un paral·lel d’origen hispànic molt clar en el martyrium de sant Celoni a Calahorra, el qual havia estat adaptat com a baptisteri.
D’altra banda, creiem que es pot confirmar aquesta funcionalitat com a baptisteri si es relaciona l’espai físic de l’edifici de Sant Miquel amb el ritual de la cerimònia litúrgica cristiana del baptisme. Sens dubte, ha d’existir una clara vinculació entre els espais interiors i exteriors localitzats a Sant Miquel i les restes conservades de la basílica episcopal de Santa Maria.
Avui dia coneixem prou bé el ritual d’immersió i sabem que aquest acte constava bàsicament de tres fases importants. Palol les descriu perfectament (Palol, 1967, pàg. 147). Primerament es produïa l’exorcisme per a alliberar el neòfit dels mals esperits i del malefici diabòlic; després, es renunciava a Satanàs; en la tercera fase el catecumen descendia a la piscina per l’est i rebia l’aigua al cap o bé realitzava una triple immersió invocant el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Finalment rebia la unció i el crisma i, vestit de blanc, anava al temple on rebia l’eucaristia com a autèntic cristià.
La relació espai-cerimònia podria correspondre clarament a la distribució espacial del baptisteri de Sant Miquel i les estructures localitzades a l’exterior. Probablement hem de suposar que el ritual s’iniciava en el mateix edifici de Sant Miquel, potser amb una cerimònia prèvia al temple episcopal de Santa Maria. Acabades les tres fases principals de la cerimònia, devien marxar en solemne processó a través de la galeria porticada, sortint per la porta principal situada a l’oest del baptisteri, i devien anar encaminats cap a la porta del temple construïda per a aquesta ocasió i que es troba enfront de l’actual accés de Sant Miquel.
De la basílica episcopal de Santa Maria, contemporània a l’actual planta de Sant Miquel, només es conserven el mur nord i, parcialment, el mur sud. Aquest mur nord presenta una porta de 3 m d’amplada, perfectament testimoniada per sengles carreus; actualment apareix tapiada barroerament després de les campanyes de restauració del conjunt monumental.
A més a més, aquest mur presenta un aparell clarament diferenciat, un a la zona baixa que correspon a la fonamentació, i un altre a la part alta que correspon pròpiament a la paret. Així mateix, a les superfícies exterior i interior d’aquesta paret es distingeixen zones amb restes de l’arrebossat blanc, de morter de calç. També en el punt de separació de la fonamentació i la paret es distigeixen restes de picadís, opus testaceum (Moro, 1987, pàg. 51). La cota de nivell d’aquesta pavimentació coincideix perfectament amb la cota de pavimentació de la galeria exterior de Sant Miquel i del paviment interior del baptisteri (Moro, 1987, pàg. 52), la qual cosa confirma la contemporaneïtat d’ambdós edificis.
Els diferents exemples que Puig i Cadafalch ens exposa (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, pàg. 323 i ss.) corresponen a una varietat de plantes i tipologies. Però només un d’ells, el baptisteri de Reitz (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, pàgs. 325 i fig. 374), sembla que té una similitud en les obertures d’accés, ja que tres façanes presenten aquestes obertures.
Les conclusions que s’extreuen d’aquest treball descriptiu, encara que no són concloents, poden ésser les següents:
— La planta actual de Sant Miquel correspon a l’edifici original, i coincideix cronològicament amb la construcció anterior a l’església romànica.
— Les cobertes conservades actualment no són originals, sinó que responen a diverses reparacions o canvis de cobertes. Les voltes de quart d’esfera i la corresponent a l’absis són originals, mentre que les voltes d’aresta corresponen al segle XVII.
— Els paraments presenten la part superior refeta, com també una gran part dels paraments de la façana sud.
— Considerem que l’edifici és un baptisteri que confirma la tradició hispànica de l’advocació de sant Miquel.
— La cerimònia del baptisme està vinculada a les estructures exteriors de Sant Miquel, les quals mantenen una relació directa amb la basílica episcopal de Santa Maria d’Ègara, mitjançant una galeria porticada. La situació de les portes d’accés obertes a la galeria fan pensar que responen a una funció desconeguda ara per ara.
— A partir de l’observació detallada de les diferents fotografies conservades de la descoberta de les restes de la piscina podem pensar que es tractava d’una estructura quadrada. (AAMG)
Escultura
Encastada al pilar oposat de la columna número 8, concretament a l’oest de l’actual porta d’accés, es troba una imposta decorada de pedra calcària, de 50 cm d’amplada i 13 cm d’alçada. Presenta una decoració de meandres rectilinis en relleu a la superfície superior, la qual configura quadres més o menys regulars de 6 cm. Els espais buits entre aquests quadrets fan 2 cm de costats. Sota la decoració, la superfície és llisa i ocupa un camp de 4 cm d’alçada, després la imposta adopta una secció còncava sota la superfície llisa.
Des del punt de vista cronològic, cal relacionar aquesta imposta amb el moment de la construcció del baptisteri de Sant Miquel. (AAMG)
Pintura
Representació d’un vident. Detall del registre superior de les pintures de l’absis de Sant Miquel.
M. Saludes
De la decoració mural de l’absis, la primera referència data del 1902, quan Gudiol i Cunill (1902, pàg. 248) posa en coneixement la seva existència. No va ser, però, fins els anys vint —data dels treballs de neteja i restauració del baptisteri— que J. Puig i Cadafalch hi va prestar atenció. Suposem que fins aleshores el retaule gòtic dedicat a sant Miquel, de Jaume Cirera i Guillem Talarn, ocupava, gairebé totalment, l’obertura absidial.
La superfície pictòrica s’estén fins al començament de les tres finestres; la part inferior, a tocar amb el paviment, no presenta restes de pintura.
L’absis de Sant Miquel és de dimensions més reduïdes que el de Santa Maria, i per tant el programa iconogràfic tampoc no és tan extens.
La disposició de les pintures és formada per dos registres. El superior és més o menys circular i ocupa la part més alta del quart d’esfera. El registre inferior corre paral·lel, a manera de fris, a la part baixa del superior.
El registre superior és la zona pitjor conservada del conjunt. Actualment només és visible parcialment una forma ametllada, amb restes d’un possible nimbe crucífer, que es troba situada a la part central. A l’extrem esquerre observem els peus i part de la túnica d’un personatge situat cap per avall; a continuació, un altre personatge masculí apareix ajagut. L’escena va ser descrita, des d’un principi, com un Crist en Majestat, amb un llibre a la mà dreta i dins una màndorla subjectada per quatre àngels. Als peus de la composició, un personatge comtempla la divinitat. El personatge ajagut porta un nimbe de doble traç i li penja part del mantell per l’espatlla dreta. La figura reposa sobre un fons format per una decoració imbricada molt original, que continua per tot el registre, tot voltant la màndorla. El mateix motiu ornamental es repeteix en el registre inferior. Una franja gruixuda de color vermell delimita la separació entre tots dos registres. Es tracta del mateix sistema de separació de registres utilitzat a l’església de Santa Maria.
El registre inferior està disposat a manera de fris. A la part central apareixen cinc cercles dissenyats amb doble traç. El cercle central va decorat amb un crismó de color vermell inscrit dins l’interior de color blanc. El motiu del crismó és el mateix que apareix, repetidament i amb una funció purament ornamental, a la finestra central de l’absis de Santa Maria. En aquest cas les dimensions dels cercles són més reduïdes. Com ja hem comentat, es tracta d’un motiu que apareix en nombrosos antecedents, ja sigui en mosaics, escultura, miniatura o pintura.
Fragment de les pintures de l’absis de Sant Miquel, que mostra dos personatges agenollats. Registre inferior.
M. Saludes
A banda i banda dels cinc cercles se situen dotze personatges (sis a cada banda) en actitud estranya, resolta d’una manera forçada: no estan agenollats, sinó fent una mena de reverència o genuflexió.
Així, en tots ells, el genoll dret reposa a terra, la mà esquerra tapa la boca i el braç dret està flexionat en angle recte sobre el tors, amb la mà tota estesa. Són figures situades en posició de tres quarts i la seva mirada es dirigeix cap al registre superior.
La indumentària dels dotze personatges és formada per túniques llargues amb plecs molt marcats, i franges paral·leles a l’alçada dels punys; van coberts amb pal·lis i van calçats amb sandàlies, representades de manera molt esquemàtica.
El segon personatge començant per l’esquerra i el tercer començant per la dreta porten túniques més tractades: totes dues són d’un color ocre més fosc que la resta i el de l’esquerra porta dues franges verticals de color porpra (els clavi).
Els cabells cobreixen el front i cauen per darrere el clatell.
Als extrems de l’escena observem sengles cortines subjectades. Presenten un tipus de decoració anomenada segmenta: una sèrie de pedaços quadrangulars, realitzats amb un altre tipus de teixit, que es cosien damunt els cortinatges. Aquest tipus de decoració tèxtil apareix representada en alguns mosaics ravennàtics. Observem decoració amb segmenta a les cortines del Palau de Teodoric i a les tovalles d’altar d’Abel i Melquisedec de Sant’Apollinare Nuovo.
Les cortines s’obren per mostrar una escena paradisíaca. Observem matolls entre figura i figura i el mateix motiu imbricat del primer registre al fons de la composició. Es tracta d’un seguit de cercles, amb un punt al centre, units per línies rectes i un fons de puntejat. Aquest motiu singular pot fer al·lusió a un prat florit. Segons Grabar, els cercles representarien les flors, i el puntejat, l’herba.
No disposem de paral·lels idèntics per a aquest tipus de decoració. Puig i Cadafalch apunta que el puntejat del fons li recorda molt alguns manuscrits irlandesos alt-medievals, concretament els fons de les escenes dels evangelistes del manuscrit Cassiodor de la Catedral de Durham.
D’altra banda, l’efecte compositiu del motiu és semblant al que ofereixen algunes peces de mobiliari litúrgic realitzades amb esmalt cloisonné.
Al final del registre inferior, que és enquadrat per una gruixuda faixa vermella, apareix una sanefa de tipus geomètric amb funció de limitació espacial. La sanefa representa un fris format per una successió de línies paral·leles que configuren ziga-zagues dividides per línies verticals, que alhora determinen espais; cada espai és dividit també per línies paral·leles que formen espigues, i decorat amb alternança de colors. Aquest motiu és considerat com un antecedent directe de la pintura romànica; apareix en mosaics ravennàtics, en una lluneta de Gal·la Placídia i a Sant’Apollinare in Classe.
La tècnica i l’estil de les pintures que ens ocupen és molt similar a les pintures veïnes de Santa Maria.
En aquest cas els colors utilitzats són únicament vermells, ocres i el negre, sobre una superfície enllüïda de color blanc.
La línia és l’element determinant de la composició. Els rostres i els vestits tenen un contorn molt marcat. Les superfícies de color són mínimes i no mostren una gamma variada de tons.
Malgrat el lligam estilístic amb el món clàssic, les pintures de Sant Miquel mostren una tendència més esquemàtica que les de Santa Maria. Aquest esquematisme més accentuat s’observa en la simetria que condiciona totalment la composició. Alguns elements de l’escena, com els peus dels dotze personatges o el fons amb el motiu imbricat, demostren una proximitat amb la idea de geometria.
Des del punt de vista iconogràfic observem un programa més complex en l’absis de Sant Miquel que en el de Santa Maria.
La majoria d’autors, a partir del estudis d’A. Grabar, que compara aquestes pintures amb exemples concrets de l’Egipte cristià, interpreta el tema representat com la contemplació mística d’una teofania.
Tot i que Grabar no creu que es tracti d’una teofania històrica precisa, sovint ha estat interpretada com la visió d’Ezequiel; fins i tot el mateix Grabar admet que li ho recorda molt.
De tota manera hi ha disparitat d’opinions a l’hora de referirse a un passatge concret del llibre d’Ezequiel. Barral creu que l’escena podria referir-se a la primera visió de la glòria de Déu (Ez. I, 15-21). Puig i Cadafalch, al contrari, creu que l’escena reprodueix el passatge posterior de la visió de la divinitat a la porta oriental de la ciutat de Jerusalem (Ez. XI, 1 i segs.)
Sureda opina que l’escena es refereix a la visió apocalíptica de Sant Joan a Patmos. Altres pensen que el tema representat és el de l’ascensió de Crist contemplada per vidents.
Els quatre cercles del registre inferior s’han interpretat com les rodes del carro d’Ezequiel. També podrien representar els quatre símbols del evangelistes, com és freqüent en algunes visions apocalíptiques.
El personatge nimbat que apareix als peus de la màndorla, podria personificar el mateix profeta Ezequiel, postrat a terra en veure la glòria de Déu.
L’element més conflictiu de l’escena són els dotze personatges del registre inferior, que han sofert diferents interpretacions.
Si es tractés de la visió d’Ezequiel, els dotze personatges podrien representar la gent del poble de Jerusalem, de diferent condició social, que l’acompanyen. De tota manera, el text bíblic fa referència a vint-i-cinc persones, i els representats en les nostres pintures són dotze, i a més apareixen nimbats.
Si es tractés d’una visió apocalíptica, els dotze personatges podrien representar una reducció fins a la meitat dels vint-i-quatre vells. Però els ancians no apareixen nimbats i, en canvi, la majoria porten una sèrie d’atributs, corones o bé instruments.
Els dotze personatges podrien representar els apòstols, tot i que, normalment, aquests apareixen descalços i molts d’ells, barbats.
Grabar proposa l’exemple concret de les pintures de Baouît, on una teofania és contemplada pels dotze apòstols i la verge. Segons ell, l’escena no representa una ascensió, sinó que, igual que a Sant Miquel de Terrassa, estem davant d’un moment de transició en el qual una teofania és contemplada per dotze apòstols-vidents.
A. Grabar exposa tres elements claus, sobradament exemplificats, per comprendre que el tema representat a l’absis de Sant Miquel és de caràcter teofànic.
Les cortines no són un element casual o ornamental, sinó que signifiquen l’inici d’una revelació, ja sigui de tipus religiós o dins d’un ritual monàrquic.
El gest de genuflexió, que apareix idèntic a la capella número 45 de Baouît, també forma part d’un ritual. No és un gest espontani com el que realitzen els apòstols en el moment de l’ascensió. Succeeix el mateix amb el gest estereotipat de tapar-se la boca amb la mà. A la capella 118 de Baouît es repeteix de manera semblant. Es tracta d’un gest usual de pregària a la zona de l’Orient cristià. El gest al·ludeix al silenci. El significat últim d’aquesta iconografia del silenci indica una millor comunicació amb la divinitat. Mitjançant el silenci no es poden introduir missatges contraris a la glorificació de Déu.
El gest del silenci també es troba reproduït en algunes obres de miniatura occidental. Per exemple, en el foli 167v del Beatus de Girona i en un dels evangelistes de l’evangeliari de Cutbercht, a Viena.
Les pintures de l’absis de Sant Miquel de Terrassa estan relacionades estilísticament amb les de Santa Maria, per la qual cosa han estat considerades contemporànies. Malgrat la discussió cronològica que afecta el conjunt monumental de Terrassa quant a arquitectura i pintura, la decoració pictòrica de Sant Miquel és datada del segle X.
Els arguments bàsics per a aquesta datació es fonamenten en les relacions que s’estableixen, estilísticament, amb conjunts i obres d’aquest mateix període dins l’àmbit hispà i fins i tot europeu.
L’absis de Sant Miquel mostra unes influències estilístiques compartides entre pintura i miniatura. Les relacions amb la miniatura del segle X són evidents. Pel que fa als beatus d’origen lleonès (Beatus de Girona i Beatus de la Seu d’Urgell), els paral·lels existeixen des del punt de vista tècnic: el mateix disseny del rostre i la mateixa disposició de les figures. Des del punt de vista estètic, les pintures de Terrassa són més clàssiques que els beatus. Pensem en la persistència del fons clar, llis, sense les bandes de colors. Alguns autors observen el mateix tipus de relacions amb el Beatus de Valladolid i el Còdex Albeldense.
Grabar proposa influències de la pintura hispànica i també de conjunts carolingis d’àmbit europeu. Els frescos asturians del segle IX recullen, com a Terrassa, tota una sèrie de motius paleocristians. Les pintures de Naturno, al Tirol italià, del voltant del 900, mostren semblances en el tractament dels rostres. Els frescos de Sant Maximin de Trèveris, de la mateixa data, reprodueixen processons de màrtirs que porten túniques realitzades amb una tècnica similar per a representar el disseny dels plecs. Si tenim en compte que les pintures de Trèveris és el conjunt pictòric carolingi que recorda més la miniatura del seu temps, entendrem millor aquest estil compartit a Sant Miquel de Terrassa.
D’altra banda, autors com Demus o Sureda proposen una relació, pel que fa a tipologies de figures escultòriques, amb Sant Miquel. Demus observa paral·lels en els treballs de baix relleu d’obres visigòtiques, com Quintanilla de las Viñas i San Salvador de Toledo. Sureda, que d’altra banda avança la data de les pintures de Terrassa fins al segle XI, estableix relacions amb l’escultura rossellonesa de la primera meitat del segle XI (Sant Genis les Fonts i Sant Andreu de Sureda).
Aquestes relacions amb l’escultura no poden ser directes; pensem que en els dos casos proposats la vinculació amb el món de la il·lustració de manuscrits és molt clara.
Com a conclusió, i en paraules d’A. Grabar, definim els frescos de Sant Miquel com un gran disseny miniat que mostra l’herència del món antic mitjançant la plàstica carolíngia, just al límit d’aquest imperi.
La importància d’aquestes pintures, com la de les veïnes de Santa Maria i Sant Pere, radica en la seva situació en un període buit d’obres conservades. Malgrat tot, el conjunt de Terrassa s’apropa més al concepte clàssic-antic que no a la plàstica medieval. (NPeP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, III, 1909-1918, pàgs. 311-331
- Puig i Cadafalch, 1948
- Junyent, 1955-56, pàgs. 79-96
- Palol, 1967, pàgs. 45-51
- Ainaud, 1990
- Barral, 1971, pàgs. 241-258
- Ambròs, 1982, pàgs. 583-606
- Moro, 1987, pàgs. 42-54
- Barral, 1981
- Dalmases-José, 1985
- Adell, 1982, pàgs. 405-423
- Pagès, 1979, pàgs. 5-10
- Ambròs, 1980, pàgs. 101-108
- Puig i Cadafalch, 1889
- Alavedra, 1978
- Ainaud, 1976, pàg. 47
- Muntada, 1988, pàgs. 57-60
- Cardús, 1973
- Serra i Ràfols-Fortuny, 1949
- Soler i Palet, 1918
- Cardús, 1964, pàgs. 52-116
- Carbonell, 1975, pàgs. 41-42
- Ambròs, 1982, pàgs. 491-507
- Riu, 1981, pàgs. 323-344
- Puig i Cadafalch, 1915-1920, pàgs. 747-753
Bibliografia sobre la pintura
- Ainaud, 1990, pàgs. 41-77
- Barral, 1974b, pàgs. 141-152
- Barral, 1981, pàgs. 122-139
- Cook-Gudiol Ricart, 1950, pàgs. 21-26
- Carbonell, 1981, pàgs. 65, 85,125, 198, 200 i 202
- Carbonell, 1984, pàgs. 20-23
- Dalmases-José, 1986, pàgs. 51-54
- Demus, 1970, pàgs. 72, 149 i 158
- Grabar, 1946, pàgs. 124-128
- Grabar-Nordenfalk, 1957, pàgs. 62-65
- Gudiol i Cunill, 1933, pàg. 248
- Junyent, 1951, pàgs. 3-17
- Junyent, 1955, pàgs. 128-129
- Puig i Cadafalch, 1932, pàgs. 97-105
- Puig i Cadafalch, 1936, pàgs. 45-52
- Puig i Cadafalch, 1947, pàgs. 636-647
- Puig i Cadafalch, 1948, pàgs. 26-33
- Sureda, 1981, pàgs. 218, 275-276
- Yarza, 1979, pàgs. 107-108