Situació
Vista aèria del nucli antic de la ciutat amb l’actual església parroquial del Sant Esperit al centre i al fons el conjunt episcopal d’Ègara.
TAVISA-J. Todó
La ciutat és situada a la dreta de la riera de les Arenes, en una plana suaument ondulada, a 286 m d’altitud. Fins el 1904 el seu terme es dividia en dues municipalitats: la de Terrassa, pròpiament dita, i la de Sant Pere de Terrassa. Aquesta segona s’estenia per l’esquerra del torrent de Vallparadís i, a desgrat del nom, no comprenia l’església parroquial de Sant Pere de Terrassa, de la qual va prendre la denominació i depenia religiosament en els seus inicis.
Mapa: 36-15(362). Situació: 31TDG177018.
La ciutat actual es va formar al sud-oest de l’antiga ciutat d’Ègara, entorn al castell de Terrassa, mentre que l’antic nucli d’Ègara, amb les esglésies episcopals, restà fora del nucli murat, en una petita carena en la confluència dels torrents de Monner i de Vallparadís. L’actual Carrer Major de Sant Pere, situat a la part més alta d’aquest carenar, marca segurament l’eix de l’antic nucli d’Ègara. (APF)
Història
A l’inici dels temps medievals, de la ciutat d’Ègara només quedava el testimoni de les construccions mig enderrocades de la catedral. No hi havia poblament al voltant de les esglésies, ja que el Carrer Major de Sant Pere no es començà a edificar fins al final del segle XV. Però hom construí, allunyada del lloc on hi havia hagut la catedral d’Ègara, prop d’una riera la riera del palau— i del camí que portava a l’antiga Ègara, una torre de vigilància, el Terracium Castellum, i sembla que a l’època de la reconquesta, els terrassencs, en un moment favorable, es pogueren unir amb els francs i es pogueren apoderar de la fortificació.
Després de la lluita, la torre i les fortificacions devien quedar força malmeses i la reparació es degué fer, amb molta pressa per tal de guanyar temps, amb el material de construcció que tenien més a l’abast: la tàpia d’argila. D’aquí arrenca la hipòtesi, defensada per Salvador Cardús, que el nom de la població de Terrassa pot venir precisament d’aquesta primitiva fortificació de terra compacta que s’anomenà castell de Terrassa. Confirma aquesta hipòtesi el fet que aquest nom no és documentat fins el privilegi donat per Lluís el Pietós, l’any 815, i uns anys més tard, el 844, el seu fill, Carles el Calb confirma la gesta i els privilegis en una carta capitular, a favor dels habitants de “Barcelona i del Castell de Terrassa”.
Una vegada expulsats els sarraïns, els egarencs, en comptes de tornar a poblar la carena on hi havia hagut la ciutat romana, buscaren el redós del castell de Terrassa i edificaren les cases al seu voltant, en un lloc més pla i a la vora d’un curs d’aigua, relativament a prop del nucli monumental d’Ègara, però cap a ponent.
Aquest indret que primer fou anomenat el poblament del castell de Terrassa, i més endavant només Terrassa, desplaçà el nom d’Ègara que s’havia utilitzat fins a la invasió sarraïna. Amb tot, encara fou usat durant uns quants segles per a determinar el lloc concret de les esglésies de Sant Pere.
El castell ja no era només aquella torre de defensa, sinó un castell envoltat de muralles, el clos del qual encara avui es pot resseguir. Tenia un perímetre ben marcat, el qual comprenia el grup de cases que hi ha entre el carrer dels Gavatxons i el carrer Cremat i entre la Plaça i el Raval. Era un dels castells termenats, perquè dominava un terme molt extens: des del Tibidabo fins al darrere de la muntanya de Sant Llorenç, i des de Sentmenat i Cerdanyola fins al Llobregat.
Després d’un període relativament tranquil tornaren els sarraïns i destruïren Barcelona. És molt possible que aleshores també fos destruït el castell de Terrassa, perquè la torre, que encara es conserva actualment, va ser reedificada, com veurem en l’estudi monogràfic corresponent.
També per aquells anys, per tal de tenir més seguretat, van edificar una torre de vigilància al turó del Puignovell, al mateix lloc on avui hi ha l’edifici de l’Institut Industrial, al carrer de Sant Pau.
El castell palau
L’edifici del castell fou transformat i modificat amb prou dignitat perquè el poguessin utilitzar, tant per residirhi com per aixoplugar-s’hi, només durant els viatges, els comtes de Barcelona. Presidia el nucli de la població medieval i era a la plaça major, on hi havia l’entrada principal. Feia cantonada amb el carrer del Palau —avui conegut per Carrer Cremat—, on hi havia una altra porta secundària, amb les fonts de la vila i un abeurador. Gràcies als inventaris del castell que es conserven, avui encara en coneixem la distribució. Al darrere es dreçava la torre de l’homenatge, la qual servia com a presó de la vila i el castell. Més enllà, entre la torre i les muralles hi havia un bon tros de terra de cultiu: l’horta del palau.
Com la majoria dels castells medievals, tenia dins el recinte una petita església, dedicada a sant Fruitós, amb una porxada sostinguda per un pilar on les autoritats posaven els avisos.
A les acaballes de l’any 1223 el rei Jaume I el Conqueridor assetjava el castell de Montcada. Aquest setge fou dissortat per al rei i també per a la reina Elionor, ja que van haver de fugir precipitadament cap a Terrassa, empaitats pels Montcada, als quals barraren el pas els terrassencs per tal de protegir el rei, i tot i que entraren a la vila, no pogueren pas prendre el castell. Mentre els defensors distreien els assaltants, els reis es van poder escapar cap a Aragó.
Jaume I distingí i recompensà la fidelitat de Terrassa amb diversos privilegis: alliberà els seus habitants dels mals usos; manà que el camí de Barcelona a Manresa passés per la vila; atorgà als terrassencs que només els pogués jutjar el batlle de la vila, i també els concedí una fira anyal de vuit dies de durada.
Sembla que Joan I fou l’últim rei que hi habità, el qual hi vingué diverses vegades amb la muller. També consta que hi residí el seu germà l’infant Martí, el qual concedí el mercat setmanal del dimecres.
El castell palau fou enderrocat l’any 1891 perquè la plaça resultés ben quadrada. Com a record, guardat al Museu Municipal d’Art, només queden uns quants finestrals, diversos escuts i una part de les arcades de la galeria interior i una rosassa; però es conserva la torre de l’homenatge, que s’anomena encara la “torre del Palau”.
Des de l’existència del palau, la població era coneguda com la “vila del Palau de Terrassa”.
La formació de la vila
La vila, formada entorn del castell, era de dimensions reduïdes, emmurallada i voltada de valls; hi havia torres, portals i ponts llevadissos. El castell era a la part de dalt i la vila a la de baix. Però tot quedava dins la muralla que tancava aquell conjunt. Entre el castell i la vila hi havia la plaça. Al costat del castell hi havia la Casa dels Consells, l’escrivania de la vila —la qual ja és documentada el 1236, i els priors de Santa Maria de Terrassa hi tenien drets de propietat— i l’església de Sant Fruitós. A la plaça també hi havia edificacions particulars; tant a la plaça com als carrers immediats les cases tenien porxos a la planta baixa, i eren molt senzilles. Cada casa acollia una sola família, tot i que hi havia planta baixa i un o dos pisos. De vegades també tenien golfes. A peu del pla del carrer tenien l’obrador —destinat als treballs casolans—, el celler i l’estable per als animals. Al primer pis i al segon pis, les habitacions amb finestres al carrer.
En ple segle XII, però, a la vila hi havia també uns edificis diferents de les cases habitades, uns obradors col·lectius on fabricaven teixits; de manera que la tradició industrial tèxtil de Terrassa ja ve d’aquella època. Durant el segle XIII era tanta la importància d’aquella fabricació que els paraires terrassencs tenien sempre dues galeres al port de Barcelona a punt d’embarcar cap a Itàlia, o vers l’Orient, els “draps de sarja de Terrassa”.
La població medieval tenia molt pocs carrers, tots els quals han quedat amb l’estructura bàsica. Són el Carrer Major, el de Baix, i el de les Parres, que avui encara conserven el nom medieval. El Carrer Major era molt més estret. Aquests carrers quedaven enllaçats pel d’en Mosterol i pel de Canterer, que són els mateixos actuals. També hi havia el carrer d’en Riambau (ara en diem el passatge Bastard), i els carrers del Forn i de na Morella. Més tard fou construït el carrer del Palau (avui conegut pel Carrer Cremat).
Els portals que donaven accés a la vila eren el Portal Major, al final del Carrer Major; dalt la vila hi havia el Portal d’Eimeric, del qual, com que li foren cremades les portes, en van dir el Portal Cremat. El Portal Nou era situat a l’extrem del carrer de Baix i el Portal de la Font era just a la plaça, al començament del carrer de la Font Vella. També hi havia el portal de Monistrol, on acabava el carrer de les Parres.
En ple segle XIII el perímetre de la vila resultava insuficient, i les muralles no la deixaven engrandir més. Davant d’això, el rei Jaume I va donar a la vila una peça de terra que posseïa al costat mateix de les muralles, per poder-hi fer més cases i facilitar el creixement de la població; això donà lloc a la “Vila Nova”, un carrer que encara existeix avui, el qual començava al bell mig del Carrer Cremat i acabava a la muralla, on també es feu un portal, el Portal de la Vila Nova.
Aquella època fou la més pròspera de la vila medieval. A les terres del voltant hi havia una gran quantitat de masies, tant al pla i a la muntanya com arran mateix de les muralles. Aquesta florida de la població s’estroncà l’any 1348 amb la Pesta Negra, en la qual sembla que van morir les tres quartes parts de la gent. No quedà prou personal apte per a les feines del camp i moltes d’aquelles masies quedaren deshabitades i abandonades per sempre més.
En el cens de Pere el Cerimoniós figura que Terrassa tenia 130 cases; vila i terme 240, si fa no fa uns 1 200 habitants.
A causa de la guerra, Pere III vengué la població de Terrassa als senyors feudals; així fou com la vila de Terrassa fou venuda diverses vegades. Els amos nous, per treure profit de la compra, posaven forts tributs als habitants, els quals passaven greus dificultats per acomplir allò que els exigien —i, a més, hi hagué el considerable cost de refer les fortificacions—. Tot plegat va fer que la major part dels habitants abandonessin la contrada i anessin a viure a d’altres llocs. De tota manera, l’any 1443 els terrassencs compraren novament la vila i el terme per tornar-los a la jurisdicció reial. (JMDF)
Nucli urbà
Reconstrucció hipotètica del recinte medieval de Terrassa al segle XII, segons les dades arqueològiques actuals.
D. Ferran i A. Moro
Malgrat el creixement urbanístic de la ciutat de Terrassa des del segle XVI, aquesta ha conservat gran part de la fesomia medieval, no tan sols en la distribució dels carrers, sinó també en la conservació dels noms d’aquests carrers. Una observació detallada en el plànol actual de la ciutat ens permet distingir clarament un nucli central de tres carrers principals, paral·lels i estrets, disposats d’est a oest i comunicats entre ells per altres carrers més petits. La plaça principal es troba situada a l’extrem est, on originàriament es localitzaven els principals edificis de la vila: el castell, l’església, l’hospital, etc.
En l’actualitat els carrers del Raval de Montserrat, al nord, i el carrer del Vall, al sud, permeten delimitar l’àmbit d’expansió del recinte original de la vila de Terrassa als segles XIII i XIV.
El carrer situat al nord d’aquest recinte medieval, el Carrer Sobirà o Superior, apareix documentat ja l’any 1314 i actualment correspon al carrer de les Parres, nom conegut des de l’any 1549. El Carrer Mitjà és el que travessa la ciutat d’oest a est i ja era conegut des de l’any 1248; actualment és anomenat Carrer Major. El tercer carrer, paral·lel a la muralla de llevant, ha conservat el nom original, carrer de Baix, des de l’any 1243. Aquests carrers principals es comunicaven amb altres de més petits que la veu popular batejava segons la importància d’alguns del veïns.
A. Borfo i P. Roca consideren que, amb la política de Jaume I, la vila de Terrassa fou remodelada i va adquirir la fesomia definitiva amb aquests tres carrers i la plaça principal, envoltada per una muralla, amb les seves torres i portes, i amb el fossar a l’exterior.
Aparentment no s’han conservat gaires restes de les estructures defensives de la vila medieval de Terrassa, però l’enderroc d’un edifici localitzat al carrer dels Gavatxons, on es va trobar una torre cantonera del recinte murat i un tram del fossat, evidencia que encara hi ha la possibilitat de trobar part d’aquests elements reaprofitats en les construccions actuals.
La muralla era construïda en tàpia, segons la documentació, i tenia una alçada de 4,66 m. Així mateix, es fan referències a un corredor o ronda de guàrdia i a l’existència de merlets i tiradors de ballesta o espitlleres. Pel que fa a les portes de la vila, tan sols sabem que eren de pedra i que hi havia uns ponts per a travessar el fossat. La descoberta d’una torre cantonera del recinte, concretament al solar número 19 del carrer dels Gavatxons, representa l’únic testimoni conservat i visitable de la vila medieval. Aquesta torre és de planta quadrada, de 4,36 m de costat, i conserva una alçada màxima de 10,15 m en els paraments nord i sud. És construïda amb carreus ben tallats als angles i el parament és de tàpia. El reaprofitament com a habitatge al segle XVI ha fet que el parament inferior sigui reforçat amb grans còdols.
També, durant els treballs d’excavació d’aquest solar, es va localitzar un tram de fossat excavat al terreny natural i que presenta un perfil inclinat, molt irregular, amb un fons pla i erosionat. L’excavació del fossat va permetre distingir diversos nivells de sedimentació al fons i d’altres de rebliment definitiu datats al final del segle XV. El tram de fossat es trobava a uns 2 m de la muralla i feia 5 m d’amplada i 3,50 m de fondària. (AAMG)