Situació
Vista exterior de l’ermita des del costat de llevant, on es veu l’absis centrat per una finestra de doble esqueixada.
D. Ferran
L’ermita és situada dins d’una zona industrial anomenada Can Parellada, al sud del terme de Terrassa. És adossada a la masia de Santa Margarida, que avui dia és un restaurant, al carrer Aries núm. 1. S’hi accedeix des de l’avinguda del Vallès pel carrer de Saturn. (DFG)
Mapa: 392M781. Situació: 31TDF196998.
Història
L’església coneguda avui amb el nom de Santa Margarida de les Arenes o del Mojal, ha tingut diverses advocacions en el decurs de la seva història. A l’inici era dedicada a santa Eugènia; més endavant tingué la triple advocació de santa Eugènia, santa Margarida i santa Susanna, per acabar finalment amb l’única dedicació actual a santa Margarida.
La primera referència escrita que en tenim correspon a la venda feta el 29 de juny de l’any 1037 per una dona anomenada Bella i les seves filles d’una peça de terra situada al terme de Terrassa, al lloc anomenat Fevolinas, tocant a l’església (al domum, segons diu el document) de Santa Eugènia. Si bé anem trobant l’única advocació de santa Eugènia en altres documents coetanis, ja l’any 1044, en la cessió que Oria fa al seu fill Miró d’un alou de la seva propietat, situat “in comitatu Barchinona, in termine Terracia, in loco vocato Feuline”, n’exceptua la capella de “Sanctae Eugenie cum aliis altaribus qui ibidem sun fundatis cum ius nonma vocant Sancte Margante virginis et Sancte Susanne”. Aquest document dona la clau del canvi d’advocació que sofrí el temple, a causa de l’existència d’uns altars dedicats a les altres dues santes, una de les quals, amb el temps suplantaria la primitiva titular; a partir de l’any 1274 ja trobem només l’advocació de santa Margarida.
Si bé la seva propietat corresponia al priorat de Santa Maria de Terrassa, el monestir de Sant Llorenç del Munt pretengué participar en els seus drets dominicals, fet que originà diverses qüestions entre el prior i l’abat els anys 1216 i 1233, poc abans precisament que s’establís a l’església una comunitat de monges o donades.
Aquestes monges adoptaren la regla de sant Agustí. L’any 1252 el prior de Terrassa fa donació de l’església a Guillema de Branca i a altres dones per establir-hi la comunitat que feia uns anys s’anava estructurant: ja el 1244 consta una primera intervenció d’aquestes mateixes dones consistent en la compra de terrenys i en la recerca d’aigua per al futur establiment.
La vida de la comunitat aviat es pertorbà, i es desvià del seu recte camí: cinquanta anys després de la fundació el bisbe Ponç de Gualba ha de visitar el monestir per a posar-hi ordre; el bisbe clausura la casa i desterra la priora Elisenda de Basea i les monges sor Ròmia de Villana i sor Maria Amat a Puigbarral.
No totes les monges devien menar una vida dissoluta, ja que al cap de poc temps el monestir torna a recollir donades, fet que consta documentalment l’any 1331. Amb tot, aquestes pertorbacions menaren l’establiment a la decadència: al cap de menys d’un segle, l’any 1421, el bisbe de Barcelona Francesc autoritza la capta d’almoines per a la capella de Santa Margarida “que havia estat al servei d’un convent de monges”, i que ara es troba en situació precària. (RVR)
Església
Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular, orientat d’est a oest com és habitual en l’època. La nau, amb coberta a doble vessant, és més ampla i alta que l’absis. El mur sud és reforçat amb tres contraforts exteriors, posteriors a la primera construcció de l’edifici.
El parament romànic és de dimensions mitjanes i és disposat en filades regulars. El componen alguns carreus, còdols i pedres escairades.
L’absis se separa de la nau a l’interior amb un arc triomfal lleugerament apuntat. Al centre hi ha una finestra de doble esqueixada, construïda amb carreus de pedra tosca. La volta absidal presenta a l’interior un parament diferent a la resta del mur, amb còdols i pedres de dimensions i disposició més reduïdes. A l’exterior de l’absis una cornisa de quart de canya amb pedra tosca dona l’únic element arquitectònic ornamental conservat avui dia a l’edifici. Al mur sud apareix una altra finestra molt semblant a l’anterior. La volta de la nau és de mig punt amb maons col·locats a plec de llibre, i va ser refeta possiblement en una etapa posterior a la construcció romànica.
El mur nord es comunica amb l’edifici confrontant mitjançant una porta adovellada de mig punt, i al seu costat n’apareix una altra de més alta, tapiada i reutilitzada com a capella. Podríem relacionar l’existència d’aquestes obertures amb les possibles dependències annexes monacals.
L’accés actual és al mur oest, el més alterat de la construcció original. Tant la porta semicircular adovellada, actual entrada, com la finestra rectangular superior i el campanar d’espadanya són refets al llarg del segle XVIII.
Hem observat a la banqueta de fonamentació, visible al mur sud, la presència com a material de reompliment d’un fragment de paviment d’opus testaceum o picadís, material utilitzat en època tardoromana i que podria pertànyer a alguna construcció anterior a la romànica.
Per la tècnica constructiva i pels motius ornamentals situaríem cronològicament Santa Margarida del Mojal dins de la segona meitat del segle XII. (DFG)
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 302
- Miret, 1914, pàgs. 491 i 496, docs. 98 i 117
- Mañé, 1981, pàg. 67
- Pladevall-Adell, 1980, pàg. 241
- Rais, 1976, pàg. 13
- Buron, 1980, pàg. 334
- Casanovas, 1987, pàg. 19
- Ballbé, 1988, pàgs. 223-230