Situació
Les restes medievals de l’Aiguacuit són situades al polígon industrial del barri Segle XX, al sud del centre urbà del municipi de Terrassa. Concretament, es troba delimitat pels carrers de Galitzia, al nord, de Muntanyans, a l’oest, l’avinguda de Santa Eulàlia, al sud, i, a l’est, el carrer Roger de Llúria. Topogràficament, correspon a una terrassa delimitada pels torrents del Palau, a ponent, i la riera de Vallparadís a l’est, els quals conflueixen pocs metres més avall on es forma la riera de les Arenes. Aquesta situació entre torrents configura un esperó amb una cota mitjana de 245 m sobre el nivell del mar. El lloc rep el nom de l’Aiguacuit perquè està inclòs en els terrenys d’una masia del mateix nom situada al nord-est.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG177005.
Història
El recent estudi del poblament al terme del castell de Terrassa durant els segles X i XI realitzat per A. Borfo i P. Roca, ens ha permès relacionar les restes arqueològiques d’època medieval trobades a l’Aiguacuit amb un d’aquests establiments, establiment que se sobreposa a un notable jaciment del segle V. L’estudi en concret arriba a la conclusió que la població del terme del castell de Terrassa, en aquests segles, no vivia entorn del castell, sinó que ocupava un tipus d’establiment vinculat a les viles i al poblament dispers. És a dir, el castell mantenia l’organització de poder a la zona, i les viles i els establiments dispersos realitzaven l’activitat productiva.
D’un total de catorze viles identificades pels medievalistes terrassencs, ens sembla clar que la vila de Villafilare que apareix documentada als segles X i XI, concretament als anys 990, 999, 1000, 1026, 1028 i 1038, coincideix topogràficament amb les restes medievals de l’Aiguacuit. Així mateix, la mateixa magnitud de les troballes reforça la nostra tesi.
Les diferents actuacions arqueològiques portades a terme pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat, encara en procés d’estudi, han permès identificar un establiment d’època medieval. Malgrat la destrucció dels nivells superiors del lloc, s’ha pogut constatar el reaprofitament de les estructures romanes existents a partir del segle VIII fins al segle XII, i potser fins al principi del segle XIII, segons la informació donada pels arqueòlegs E. Sánchez i J.M. Defaus. Concretament, les dues últimes campanyes d’excavació han permès identificar un gran nombre de sitges i altres estructures que han possibilitat la recuperació d’un excel·lent material arqueològic d’aquest període.
Campanya d’excavació
Malgrat la destrucció dels nivells superiors del jaciment arqueològic de l’Aiguacuit, la campanya d’excavació portada a terme pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat, sota la direcció dels arqueòlegs E. Sánchez i J.M. Defaus, els anys 1988-1989, i als quals agraïm les dades aportades aquí, permeteren distingir les restes d’un establiment d’època medieval concretades en la localització d’un gran nombre de sitges, a ponent, de forats de pal i de fosses per a deixalles.
Una campanya posterior, 1989-1990, encara en estudi, sota la direcció dels arqueòlegs E. Barrasetas, A. Martín i J.M. Palet als quals també agraïm la informació facilitada, permeteren descobrir un altre grup de sitges al sud-est del jaciment, a més d’altres indicis.
Les sitges localitzades presenten una conservació determinada per l’acció destructiva de la màquina excavadora que ha determinat la fondària conservada. Malgrat això, el conjunt de 16 sitges localitzades en la campanya de 1988-1989 tenen en comú el fons més o menys pla i un farciment d’inutilització molt semblant, tant pel que fa al contingut com pels materials arqueològics recuperats. Tipològicament, el perfil d’aquestes estructures és variat i trobem seccions troncocòniques, cilíndriques, hemisfèriques i una de parets rectes i fons arrodonit.
El farciment correspon a abocaments de pedres, terres, elements de les construccions romanes, de deixalles i d’un material ceràmic i d’objectes que han permès donar una cronologia a les diferents fases en què es van curullar les sitges, des del segle IX fins al XIII.
També s’han localitzat diversos forats de mida petita al terreny argilós i d’altres que afecten els paviments d’època romana, cosa que suggereix l’aprofitament d’aquestes estructures conservades en gran part en aquesta època medieval.
Així mateix, es varen localitzar dues grans fosses corresponents a abocadors de deixalles i que no varen ésser excavades en aquesta actuació arqueològica.
El material arqueològic recuperat en aquestes estructures ha permès, de moment, distingir algunes fases de curullament en els segles IX-X, XI i XII-XIII. D’aquest material en presentem a continuació una mostra facilitada pels diferents directors del jaciment arqueològic de l’Aiguacuit, i pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Ceràmica. Les formes localitzades corresponen bàsicament a olles i gerros de mida diversa, amb vores expandides. Tenen en comú les pastes grolleres de color gris, generalment molt cremades per l’acció del foc, de “torn lent” i amb força desgreixant. Algunes peces presenten una decoració incisa al coll. Cronològicament, abasten un llarg període entre el segle IX i els XII-XIII, segons les orientacions fetes als directors de l’excavació per M. Riu.
Cal destacar la troballa en un nivell de curullament d’una sitja, d’un broc d’ampolla amb decoració pintada al coll de factura àrab, segons E. Sánchez i J.M. Defaus, amb una cronologia imprecisa dels segles IX i X.
Esperó
Objectes de bronze trobats a l’excavació d’aquest jaciment. 1. Esperó de bronze 2. Sivella 3. Sivella decorada.
1. M. Campoy 2. M. Campoy 3. A. Moro
És de gran interès la troballa d’un esperó molt ben conservat i al qual només manca la punxa que era de ferro. La seva superfície és decorada a base d’una doble banda vertical en ziga-zaga que configura una decoració de rombes. Als extrems de l’esperó, recargolades, hi ha dues peces que lligaven el cuir.
També cal esmentar dues sivelles de factura alt-medieval, una d’elles amb una prolífera decoració incisa a la superfície. Aquest conjunt d’objectes de metall és datable entorn de final del segle X o inici del segle XI, segons l’apreciació de M. Riu. Pasta de vidre. Dues peces interessants corresponen a una fusaiola de pasta de vidre, de tonalitat verdosa, de 23 mm de diàmetre i 10 mm d’alçada; una consta de collaret d’atzabeja de color blau marí amb una decoració incisa concèntrica en ziga-zaga amb aplicació color blanc i tres línies incises als extrems. La seva forma és bitroncocònica allargada amb perforació longitudinal. La cronologia aportada pel context correspondria als segles XII-XIII.
Bibliografia
- Sánchez-Defaus, 1989
- Barrasetas, Martin, Palet, 1989-1990
- Borfo Roca, 1988, pàgs. 29-44