Situació
La torre del castell palau de Terrassa. Documentada des del segle IX, aquesta fortalesa donà origen a la vila medieval.
D. Ferran
La torre del Palau es troba situada darrere les cases que donen a la Plaça Vella pel costat nord. Actualment s’estan portant a terme els treballs d’urbanització i rehabilitació de la torre del Palau i el seu entorn, segons el projecte de l’arquitecte E. Garcés. Aquest projecte preveu la possibilitat d’accedir a la torre mitjançant dos accessos, un pel carrer dels Gavatxons i l’altre pel Carrer Cremat, que comunicaran l’interior de l’illa de cases amb l’exterior.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG177018. (AAMG)
Història
Els orígens del castell palau de Terrassa són, segons S. Cardús, d’època romana. Sembla que en aquest temps hi havia a Terrassa una petita fortificació amb categoria de castellum, on s’allotjava una guarnició permanent de soldats, a fi de vigilar tota la comarca.
Amb tot, sembla segur que el que nosaltres coneixem com a castrum Terracia aparegué al segle IX, ja que el trobem mencionat d’aquesta manera en diversos diplomes carolingis a partir de l’any 801. Així, surt esmentat com a Terracium Castellum el 844; Castrum Terraciensem el 874;Castrum Terracia el 879;Castri Terracense el 896. I posteriorment, al segle X, com a Castrum Terracense el 959;Castrum Terram, el 963;Castrum Terracia el 985. Així, doncs, cal considerar la importància que devia tenir al llarg dels segles VIII-X aquest castell de Terrassa com a darrer reducte de la dominació franca a l’extrem de l’anomenada Marca Hispànica.
Tot i aquesta condició privilegiada, els documents no ens donen a conèixer el nom de cap veguer fins el 996. En aquest any apareix un “Bonuç vicari”, documentat entre el 996 i el 1024, que posseeix diversos alous al terme de Terrassa. Aquest Bonuç deixà el càrrec de veguer vers el 1016, atès que en aquest any apareix ja signant un document com a veguer de Terrassa un tal Sunyer. Justament el 1016 apareix esmentada la torre en un document de venda fet pel comte Ramon Berenguer I i la seva esposa Sança d’un alou situat dins del terme de Terrassa, davant l’església de Sant Sadurní.
D’altra banda, la primitiva torre romana evolucionà arquitectònicament vers el castell palau comtal que manaren construir els comtes de Barcelona, segurament en l’època de Ramon Borrell (992-1018). Una vegada reconstruïda la torre de l’homenatge vers l’any 1000 documentalment s’ha demostrat que ja existia el 1016, li foren afegides estances annexes, les quals li conferiren el caràcter de palau i residència comtal en diverses ocasions. Sembla que el 1016, quan realitzaren l’acte de venda esmentat anteriorment, ja devien estar-se al palau terrassenc. El 1071 el comte Ramon Berenguer hi retornà, juntament amb els seus pares Ramon Borrell i Ermessenda. No es té coneixement d’altres estades dels comtes fins dos segles després, quan ja són comtes reis, encara que sembla plausible la hipòtesi de S. Cardús, segons la qual el castell terrassenc devia allotjar amb freqüència els comtes, atesa la seva privilegiada situació en una cruïlla de camins.
Però les primeres notícies documentals que tenim de l’existència d’aquest palau són del 1066, quan es menciona la riera del Palau apel·latiu que devia fer referència al seu veïnatge amb el castell, i del 1081, quan de nou apareix l’esment de la riera. Encara que la primera referència directa d’aquest castell comtal és de l’any 1091, en què apareix ja com a “mansion del comite”.
Al començament del segle XII Ramon Folc de Cardona posseeix el castell i vila de Terrassa en feu pel comte de Barcelona, segurament com a penyora dels diners que Ramon Folc deixà al comte rei. El 1130 es realitza un conveni entre el vescomte Bernat Amat, la seva muller Almodis, Guillem de Cardona, Ramon Folc i els seus fills amb Deusde, pel qual els primers encomanaren al segon diversos castells entre els quals hi havia el de Terrassa. El 1173 el trobem encara dins de l’àmbit reial. Així, el rei Alfons el transfereix en esponsalici a la seva esposa Sança de Castella.
Al llarg del segle XII el castell tingué diversos propietaris i es veié implicat en diferents plets. Hi consten com a possessors els Cardona, els Claramunt i els la Guàrdia, i també hi participaren els Montcada. El 1190 els Cardona, Guillem i Geralda, encomanaren el castell a Guillem de Claramunt, encara que Guillem de Cardona conservava el seu càrrec de castlà del castell de Terrassa.
Al segle XIII es produïren diverses divergències sobre aquesta fortalesa. El 1217 Saurina de Claramunt llegava aquest castell al seu fill Guillem. El 1226 es produeix un acte de reconciliació entre els Cardona i els Montcada que comportà el lliurament de diversos castells —concretament el de Terrassa, juntament amb la vila, fou transferit dels Cardona als Montcada—. Amb tot, el castell degué retornar al domini reial, ja que el 1252 Jaume I cedeix la fortalesa i la vila de Terrassa a Guilleuma de Cabrera, la qual gaudirà d’aquesta propietat durant poc temps, atès que el 1274 el rei li permutà aquest castell de Terrassa i el d’Eramprunyà pel de Gurb. El 1272 el mateix rei ofereix a Arnau Soler —tinent del palau reial de Terrassa— el dret d’habitar per sempre en aquest castell, amb el ben entès que el tal Arnau Soler ha de conservarlo en condicions, ja que el rei es reserva la facultat de poder allotjar-se al palau sempre que vingui a Terrassa. El 1275 Jaume I cedeix aquesta fortalesa a Sibil·la de Saga. Tot i aquesta cessió, el 1288 Alfons el Franc es considerava encara senyor del castell de Terrassa.
Al començament del segle XIV Jaume II donava en vitalici a Guilleuma de Montcada la fortalesa, la vila i la batllia de Terrassa. Amb tot, poc temps després, el 1313, el rei Jaume encomanà el castell palau terrassenc a Romeu de Cardona, per tal que hi efectués diverses obres de reparació i l’emmurallés bé. El monarca es reservava el dret d’estatjar-se al palau sempre que vingués a la vila de Terrassa. El 1323 el monarca manà al veguer del Vallès que reconegués com a castlà del castell palau Blanca de Centelles, esposa de Guillem de Calders. Aquest fet provocà les discrepàncies entre Romeu de Cardona i els Centelles, que se solucionaren el 1337 quan Pere el Cerimoniós confirmà Romeu de Cardona com a castlà d’aquesta fortalesa. El mateix Pere, el 1338 i posteriorment el 1343, confirmà el seu desig de no separar mai aquest castell palau terrassenc i la vila de Terrassa del patrimoni de la Corona.
Romeu de Cardona fou succeït per Berenguer de Far o Desfar i aquest pel seu germà el 1354. Pocs anys després, el 1362, era feudatari del rei pel castell palau de Terrassa Ferrer de Manresa. Després la castlania passà a Pere de Vallseca. Però aviat fou traspassada a la nissaga dels Muntanyans, els quals la tingueren durant dos segles. El 1432 n’era el castlà Guillem de Muntanyans. En aquesta època la torre quedà molt malmesa com a conseqüència de la guerra civil. Al començament del segle XVI els Muntanyans cediren el castell palau a Miquel de Cruïlles i de Requesens, encara que tot seguit passà a Josep Tormo i de Vilademany, el qual el vengué al municipi el 1622. Aquest transformà la fortalesa en l’ajuntament de la vila. El 1661 la va adquirir el comerciant Pere Fizes, succeït pels seus fills Josep i Pere. Al segle XIX fou comprada pel notari Carrancà, el qual destruí el 1891 tot el castell palau i en deixà només la torre de l’homenatge, que avui encara es conserva.
Aquest castell termenat estenia en un principi la seva jurisdicció sobre una extensa àrea territorial que anava des dels límits del Llobregat fins al Ripoll, i des del monestir de Sant Cugat fins al pla de Bages. Aquesta circumscripció s’anà reduint fins que el 1560 el terme de Terrassa restà constituït per vuit parròquies: Sant Pere de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Feliuet de Vilamilans, Sant Miquel i Santa Maria de Toudell i Sant Martí de Sorbet.
A més del castell palau, Terrassa tenia ja des del segle XII tot un recinte emmurallat que envoltava la vila amb portals, baluards, torres i valls. Aquestes primitives muralles, però, al segle XIV devien estar força malmeses, ja que el 1366 Pere el Cerimoniós ordenà que es realitzessin tot un seguit d’obres de reconstrucció del sistema defensiu de Terrassa. Aquestes obres estaven sota la direcció de Francesc de Muntanyans amb l’acord del batlle. Aquesta mesura, sens dubte, era conseqüència de les hostilitats de la guerra que des de feia temps sostenia el sobirà català amb Pere de Castella. Les obres foren executades pels mateixos habitants de la vila, ja que, pel privilegi del dret de recollida, aquests, en canvi de poder refugiar-se dins de les muralles en cas de guerra, havien de contribuir a la seva construcció i posterior conservació. Així, el 18 de novembre de 1366 es fa la primera crida. A més de les prestacions personals, s’hagué de recórrer a les talles. La part més gran de les obres s’acabà el 1386, i tot seguit s’urbanitzaren els terrenys propers al vall que envoltava el recinte fortificat, el qual s’havia construït amb la finalitat de fer menys accessibles els murs de la muralla, d’una alçada considerable. El 1396 fou enllestida finalment tota l’obra de fortificació de la vila de Terrassa. A partir d’aquest moment la municipalitat proclamà ordinaments i crides per tal que els ciutadans tinguessin cura de la conservació de les muralles.
El perímetre resultant d’aquestes obres no divergí gaire del primitiu. De fet, es consevaren els quatre portals antics: a l’est el de la Font; al sud-est, el Jussà; a l’oest, el Major; i al nord, el Sobirà. Als panys de muralla entre aquests portals hi havia torres de defensa. El 1372 es reafirma la conveniència que no hi hagi més de tres portals i la portella de la font en tot el recinte murallat. Un temps més tard s’obrí el portal del camí del Raval, altrament dit de la Vilanova.
Quant a aquests portals, el Jussà apareix ja en un document del 1298 on s’esmenta el portal inferior del palau de la vila de Terrassa. Al segle XIV aquest portal fou anomenat des Salt, com demostra un document datat el 1308 on Bernat Rodó exposa que era el propietari d’unes cases properes a aquest portal. El 1355 aquest ja havia canviat el nom i ara es deia de Sabadell. El 1386 és esmentat com a portal de Barcelona, perquè d’ell sortia el camí que duia cap a aquesta ciutat. Posteriorment, serà conegut com a Portal Nou —arran que s’hi feren unes obres de reforma—, nom que encara conserva actualment. El Portal Major no és esmentat fins el 1302, quan a través d’un document sabem que Ramon Cardona posseeix unes cases a prop del portal. Entre el 1312 i el 1325 encara el trobem mencionat com a Portal Major de la vila. Però, com que Guillem Viver habitava dins d’unes cases adossades a aquest, el 1325 aquest portal adquirí el nom d’aquest prestigiós ciutadà. El 1355 el trobem anomenat com a Portal de la Riera, nom pel qual es coneix fins al segle XVI.
El Portal Superior apareix per primera vegada el 1293, quan Guillem de Fàbrica comprà unes cases situades a prop d’aquest portal. El 1320 era conegut com a Portal d’en Ginestar. Entre els anys 1383 i 1450 serà conegut com a Portal de n’Eymerich o de n’Aymerich, ja que aquesta família ocupava una part de les estances del portal. El Portal de la Font fou al començament una portella, però el 1389 ja s’havia transformat en un portal. Al segle XV fou col·locada davant seu una creu de pedra. Des d’aleshores fou conegut com a portal de la Creu. Al segle XVI fou tapiat, però s’obrí de nou gràcies a l’acció directa d’alguns vilatans.
El portal de la Vilanova —o del camí del Raval— apareix per primera vegada documentat el 1312, quan Jaume Escuder era el propietari d’unes cases situades molt a prop d’aquest portal. No tenim coneixement de més notícies fins al segle XVI, en què es planteja la possibilitat de tornar-lo a obrir.
A més d’aquests quatre portals importants apareix també alguna notícia sobre l’anomenat portal de Monistrol, el qual fou tancat al segle XIV i no es tornà obrir mai més. A més dels portals, el recinte emmurallat refermava el seu aspecte defensiu amb un seguit de torres de guàrdia i defensa. Entre el Portal Jussà i el Portal Major es trobava la “turri Maymonam”, la qual ha estat identificada amb la que el 1445 els síndics i jurats de Terrassa manaren reconstruir. A l’angle nord-oest hi havia l’anomenada torre “den Amenyas”, la qual posteriorment fou anomenada “turrim den Amella”, reparada el 1524 per Eulàlia, la muller de Pere Amella. És a la vora d’aquesta la torre anomenada “den Scuder”, que el 1530 hom situava a la banda del raval. Una altra torre es trobava el 1483 a prop del Portal Cremat. El 1406 hi havia una torre dita “den Mosterol”, possiblement una de les torres del Portal Jussà.
A més dels portals i les torres, el recinte emmurallat també tenia un seguit de ponts llevadissos que comunicaven els portals amb l’exterior de la vila. Entre el 1483 i el 1488 el clavari de la ciutat ha de fer diversos pagaments per les despeses relacionades amb la reparació dels ponts. De nou el 1543 el clavari tornà a pagar a un mestre d’obres per haver fet diverses reparacions al pont del Portal Nou.
Actualment, resten pocs vestigis de la Terrassa medieval. Del castell palau només es conserva la torre, envoltada de construccions del segle passat, com a record del primitiu emplaçament del castrum Terracie a prop de la Plaça Major. Pel que fa al recinte emmurallat, les restes són molt escasses. (EPF)
Torre
Alçat actual i secció de les plantes de la torre del palau.
E. Garcès i A. Moro, amb la col·laboració de R. Suau
La torre és una construcció gairebé cilíndrica. És formada per quatre plantes i un terrat amb merlets que configuren una alçada de 24,50 m. Presenta, a més a més, un afegit construït en obra, també coronat amb merlets. Aquest afegit —amb el qual la torre arribà als 26,70 m d’alçada— correspon a l’últim decenni del segle passat i probablement va ser obra de l’arquitecte L. Moncunill.
Actualment la torre es troba sobrealçada respecte al nivell original a causa dels rebaixos que hom ha fet al seu entorn immediat. A conseqüència d’això, la torre es troba sobre una superfície argilosa del mateix diàmetre que la torre, que, alhora, es troba seccionada a causa de la construcció d’una galeria que travessa el basament de la torre de nord a sud.
Malgrat estar encara en procés d’estudi, una observació primària ens permet interpretar alguns aspectes que defineixen la seva construcció. Primerament observem l’anivellació del terreny, que va comportar la destrucció dels estrats arqueològics anteriors a l’estructura, de tal manera que tan sols es conserva un estrat d’uns 8 cm i que distingim en la galeria. Seguidament es va realitzar una rasa circular per a la fonamentació de la torre, de 5,50 m de diàmetre, 1,80 m d’amplada i d’alçada encara sense determinar. Aquesta rasa de fonamentació és visible a l’entrada de la galeria construïda posteriorment (segle XVII) sota la torre i presenta la particularitat de tenir inclinat el perfil interior. L’interior va ser omplert amb grans còdols cimentats amb sorra i una proporció gran de calç. La superfície interior delimitada per la rasa va ser ocupada per una solera constituïda, també, per grans còdols cimentats amb sorra i calç, els quals formaven un gruix aproximat d’1,50 m.
L’aparell de l’estructura exterior i interior és format per còdols i pedres, algunes més o menys escairades, que es disposen regularment en filera horitzontal. En alguns trams de l’aparell exterior, concretament a les zones altes, la disposició és en forma d’espina de peix, a causa de la necessitat de mantenir l’horitzontalitat de les fileres de pedres. La mida de les pedres és regular i no sobrepassa la filera corresponent. L’estructura interna dels paraments és formada per un farciment de grans còdols sense una distribució clara, els quals deixen espais buits entre ells i són cimentats amb calç. A l’exterior es conserven restes d’arrebossat de sorra i calç.
Malgrat les importants reformes portades a terme al segle XVII, com ara la construcció d’una escala de cargol dins del mur de ponent, les voltes de rajoles de la segona i tercera planta, la construcció de les actuals obertures, etc., els espais interiors són definits pels successius desgruixaments dels murs, que indiquen els diferents nivells originals i que probablement sostenien pisos de fusta. Aquests desgruixaments són petits i representen una diferència definitiva de 60 cm de l’última planta respecte de la primera; es conserven les voltes originals de la primera i última planta, realitzades en pedra.
La primera planta presenta un sobrealçat del nivell original d’1,70 m, realitzat també en el moment de les reformes generals, el qual redueix l’interior original a 4,50 m d’alçada i regularitza les alçades de les altres plantes. La volta és de pedra i està actualment trencada en el seu centre per donar cabuda a una escala de fusta construïda al final del segle passat. En aquesta mateixa estança es troba l’accés tapiat de l’escala de cargol construïda dins del mur de ponent. També trobem aquí l’actual porta d’accés a la torre, situada al parament nord. A l’última planta de la torre es distingeix l’obertura d’accés al terrat, construït a la mateixa volta de pedra, on es veuen les empremtes de l’encanyissat. Al terrat, malgrat ésser actualment tapiats els originals, són visibles els merlets.
L’accés original a la torre és visible a l’exterior, concretament al parament est, a uns 7 m de la base de la torre. Actualment està transformada en dues finestres que il·luminen les dues estances inferiors. D’aquesta porta original tan sols es conserva un arc de mig punt, dovellat i format per pedres petites de mida regular. Cal suposar que la seva alçada corresponia a 1,50 cm.
Per bé que no disposem d’elements arqueològics concrets, si tenim en compte la pròpia estructura i la documentació existent, sembla que aquesta construcció correspon al castellum Terracium; cap al segle XI, a causa de la construcció d’un palau al seu costat, el castell de Terrassa es convertiria en la torre d’aquest palau, topònim que ens ha arribat fins avui dia per a la seva designació. (AAMG)
Bibliografia
- Boix, 1966, pàgs. 62-63
- Buron, 1989, pàg. 266
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 144-152
- Cardús, 1960, pàgs. 55-89 i 124-155
- Cardús, 1961, pàg. 21
- Monreal-Riquer, II, 1958, pàgs. 93-100
- Soler i Palet, 1926, pàgs. 32-35, 50 i 65
- Soler i Palet, 1928, pàg. 63
- Vall i Rimblas, 1976, pàgs. 8-13
- Domènech, 1972, pàgs. 35-36, 57-59, 65-68, 71-78 i 91-92