Situació
Vista aèria del cim del turó de Castellrosselló, on estigué situada l’antiga ciutat romana de Ruscino, amb la torre del castell i l’església de Santa Maria i Sant Pere.
ECSA - Jamin
El poble de Castellrosselló és situat uns 5 km a llevant de Perpinyà, a la dreta de la Tet. Les restes de la fortificació s’alcen al nord de la població, vora un espadat d’uns 30 m.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 42’ 42,6” N - Long. 2° 56’ 50,4” E.
S’hi accedeix per la carretera D-617, que partint de Perpinyà arriba a Canet. (PP)
Història
Castellrosselló és l’indret on s’assentà l’antiga Ruscino, que fou la capital administrativa de la regió sota la dominació romana; posteriorment els sobirans carolingis hi establiren, malgrat la decadència del lloc, el centre de l’administració comtal. Aquest fet és provat per un precepte de l’emperador Lluís el Piadós, de protecció a favor dels hispans refugiats a la Marca Hispànica i a la Septimània; d’aquest precepte foren expedits set exemplars, destinats a cadascun dels set comtats—interessats a protegir l’afluència de refugiats—, un dels quals anava dirigit a Rosciliona, com a cap del comtat.
El castell de Castellrosselló apareix esmentat en la documentació medieval al segle X, concretament l’any 914, com a castrum Rossilio, i, poc després (el 927), com a castellum Rossilionem.
Els Castellrosselló.
PP
A la darreria del segle X la dinastia d’Empúries-Rosselló establí definitivament la seva residència a Perpinyà, i abandonà el nucli de Castellrosselló.
Probablement des d’aquell moment, a la fortalesa de Castellrosselló s’instal·laren uns castlans, els quals donaren un llinatge d’aquest nom, documentat als segles XII i XIII.
A la fi del segle XIII, la senyoria passà, pel casament de Beatriu de Castellrosselló amb Guillem de Castellnou, fill cabaler de Dalmau I, a aquesta branca dels Castellnou; més tard, a la segona meitat del segle XIV, als Fenollet, i successivament als Perapertusa, als Ortafà, als Vivers, als Cantà i, finalment, als Oms.
La torre, donada a la vila de Perpinyà el 1896 per la senyora Anglada Oms, ha estat restaurada molt recentment. (PP)
Castell
Del castell, en resta la base d’una muralla fortificada al nord-est del planer que fou l’assentament de l’antic oppidum i ciutat romana de Ruscino.
El vestigi principal, però, és una torre rodona molt alta, la qual degué haver subsistit pel fet que va servir durant un llarg temps de guàrdia per a vigilar la costa i que encara avui serveix als pescadors per a situar-se a la mar.
Aquesta torre, segons Castellví (1982-83, pàg. 217), fa uns 20 m d’alçària i té un diàmetre interior de 3 m. Construïda en filades de còdols de riu disposats en espina de peix —sense filades de maons excepte en algunes parts reparades posteriorment—presenta actualment, a migdia, una porta estreta una mica sobrealçada respecte del sòl exterior, i tres finestres rectangulars superposades corresponents a tres pisos. Totes aquestes obertures són tardanes. La porta primitiva amb arc de mig punt i de pedra detalla és situada al nord, a l’altura del primer pis, i aquesta situació prova que era també destinada a vigilar la frontera septentrional del Rosselló i la línia de les Corberes. Es corresponia visualment amb els castells de Salses, Castellvell, Òpol, la torre de Talteüll, Força-real al nord, com també amb el castell de Canet i la força de Santa Maria la Mar en direcció a la costa.
Falta documentació perquè puguem precisar la data de la seva construcció, però la planta rodona i els caràcters generals l’aparellen amb les principals torres de guaita del Rosselló, construïdes o modificades als segles XIII i XIV. Sembla que aquesta pot ser atribuïda a la iniciativa de Jaume el Conqueridor. (PP)
Excavacions arqueològiques
Durant els darrers anys s’han portat a terme un seguit d’excavacions arqueològiques i prospeccions a l’enclavament de l’antiga Ruscino, a càrrec dels arqueòlegs perpinyanesos R. Marichal i P. Alessandri.
Les intervencions han posat de manifest l’existència d’estructures d’hàbitat, fosses i sitges escampades per tota l’àrea que ocupava l’antic oppidum romà. Els estudis fets a l’indret proven que l’enclavament fou abandonat cap a la fi del segle I dC, i que fou reocupat durant l’època medieval. La datació d’aquest nou establiment de població ha pogut ser feta partint de l’estudi dels materials trobats en l’excavació, sobretot dins les fosses i sitges que, havent perdut la seva primitiva funció d’emmagatzematge, havien estat reutilitzades com a abocadors. Del conjunt ceràmic destaquen els pegaus o gerres de l’alta edat mitjana, a les quals cal afegir altres descobertes, com ara peces de vidre, sivelles de bronze i una quantitat relativament nombrosa de monedes àrabs i carolíngies. Hom pot datar tots aquests materials entre els segles VII, VIII i IX.
De tot plegat es pot concloure que la reocupació de l’enclavament de Ruscino es produí, sense cap interrupció important, durant un període de 150 a 200 anys, entre el final del segle VII o l’inici del segle VIII —fi de la monarquia visigòtica— i la darreria del segle IX, de preponderància de la monarquia franca.
D’altra banda, l’estudi morfològic de la ceràmica i la gran quantitat de peces de terrissa malmeses indica —per comparació amb d’altres enclavaments de la mateixa època— que els atuells ceràmics trobats foren produïts en aquest indret; en altres paraules, certifica l’existència en aquest nucli d’un taller de ceràmica, amb una possible influència del migjorn del País Valencià. En aquest sentit, es pot avançar com a hipòtesi que la producció de terrissa de l’enclavament de Ruscino podria haver estat obra de pobladors autòctons juntament amb d’altres d’hispanoromans que havien heretat unes tècniques de fabricació pròpies de l’àrea meridional d’Hispania. D’altra banda, la presència d’hispanoromans que emigraven a l’altra banda dels Pirineus a partir de l’inici del segle VIII ha estat a bastament constatada en les fonts documentals de l’alta edat mitjana, en les quals són anomenats hispani. (PA)
Bibliografia
Bibliografia sobre el castell
- Massot, 1912, pàg. 190
- Aragón, 1915, pàgs. 3-16
- Miquel, 1945-47, vol.II, doc. 739, pàgs. 246-247; doc. 755, pàgs. 256-257; doc. 758, pàgs. 258-259;doc. 787, pàgs. 270-271; doc. 788, pàgs. 271-272 i doc. 801, pàgs. 286-287
- Pinya, 1956, vol.V, pàgs. 6-7
- Ponsich, 1980b, pàg. 49
- Castellví, 1982-83, pàgs. 210-220
- Buron, 1989, pàg. 228.
Bibliografia les excavacions
- Devic-Vaissette, 1877-1905, vol. II, pàssim
- Richard-Claustres, 1980, pàgs. 123-124
- Gutiérrez Lloret, 1988, pàg. 147.