Situació
L’església des del costat nord-est, amb l’absis, l’element avui dia més vistent d’aquesta antiga parròquia.
ECSA - J.L. Valls
L’església, en part arruïnada, de Sant Esteve d’Orla és situada a la sortida sud-oest de Perpinyà, a la vora esquerra de la carretera N-162 A, a uns 3 km de Perpinyà. És integrada en una masia de propietat particular. (PP)
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 40’ 49,8” N - Long. 2° 51’ 7,8” E.
Història
El lloc d’Orla (villam Orlam) és esmentat per primera vegada el 832 com a afrontació nord de Vilanova de Raó i encara el 976 i el 988, com a afrontació sud de Baó (“in ipsa riba de termino Orlo”). El seu territori, molt extens, se situava entre el riu Rard i la riba esquerra de la Tet, i era travessat per la via que es dirigia de Perpinyà a Tuïr, on trobava la Confluentana, d’Elna al Conflent, i a la Cerdanya. La “via qui discurrit de villa Perpiniano ad villam Orle” és esmentada el 929.
La primera referència documental coneguda d’aquesta església data de l’any 1090, en què es féu un llegat de terres a favor de l’església de Sant Esteve. Amb posterioritat, l’any 1199, Pere Ponç, en la seva acta testamentària, ordenà d’ésser enterrat al cementiri del temple de Sant Esteve d’Orla, i a més feu un llegat de cinc sous per a l’obra de l’església.
Un llinatge senyorial d’aquest nom apareix en documents del segle XII: Berenguer d’Orla, esmentat els anys 1132, 1141, 1142, espòs de Garsendis (1186); Pere Berenguer d’Orla, el seu fill, és també esmentat el 1132 i el 1145. Un personatge d’aquesta família, de nom fins ara desconegut, esposà, a l’inici del segle XIII, Beatriu d’Oms, hereva de les senyories d’Oms i de Calmella. Els descendents d’aquesta família perduraren fins als nostres dies.
Des del començament del segle XIII, la milícia del Temple havia adquirit terres a Orla. Però fou Bernat d’Oms, senyor d’Orla, qui vengué Orla el 1271 a Ramon de Castellnou, mestre del Temple de Catalunya i Aragó, amb tot el que tenia al castell i al poble de Sant Esteve d’Orla, amb els delmes i altres drets, per 22 500 sous barcelonesos, donació aprovada pel bisbe d’Elna.
Orla quedà com una possessió de l’orde del Temple, i hi fou establerta una comanda templera fins a la supressió de l’orde el 1309. Després passà als hospitalaris de Sant Joan, com les altres possessions templeres.
El 1636, una descripció d’Orla indica el següent: “lloch y castell estan de molts anys a esta part tots enderrocats y derruits”. Avui dia sols subsisteix l’església de Sant Esteve, en part arruïnada i des de fa molt de temps reutilitzada per la masia adjacent. (PP)
Església
Sant Esteve d’Orla és una església de nau única, capçada per un ampli absis semicircular, que presenta exteriorment una cornisa sobre permòdols al ràfec i dos contraforts que podrien ser primitius. El conjunt és totalment arrebossat. La masia, ara en mal estat i abandonada, amaga tota la paret meridional de l’església, i la paret nord mostra molts elements de maçoneria posteriors.
Interiorment, la capçalera, intacta, presenta al naixement de la volta una imposta decorada de motllures que té continuïtat a l’arc triomfal. La finestra axial ha estat destruïda i eixamplada, però subsisteix en part una finestra lateral, de mig punt.
La nau mostra encara el naixement d’una volta (probablement de mig punt), destruïda, que era suportada per arcs formers laterals de mig punt, fets de gres d’Espirà de l’Aglí. Quatre (dos a cada banda) s’han conservat intactes. A partir d’aquí, una paret (que podria datar del segle XV) oberta per un arc carpanell de maons tanca la nau. A l’altre costat de la paret, el mur meridional té l’aparença d’haver estat reconstruït molt tardanament, però subsisteix encara la traça d’un tercer arc former. La paret nord, més ben conservada, mostra també la traça d’un tercer arc former i la base del pilar d’un quart, també de gres d’Espirà, i encara d’un cinquè (però el pilar és aquí de marbre blanc amb barreja d’altres materials). A l’exterior, aquell darrer pilar correspon, a una certa altura, a un contrafort igualment aparellat. L’aspecte de la paret nord, molt transformada a l’exterior, sembla testimoniar l’allargament d’un tram de la nau primitiva cap a ponent. En aquest mateix costat hi ha una porta que sembla haver estat eixamplada tardanament, aprofitant-se els marbres d’un portal anterior.
Però la porta romànica primitiva, feta de blocs de gres groc i amb arc de mig punt, s’obria a la paret de migdia, sota la primera arcada, i comunica actualment amb una sala de planta rectangular que sembla haver tingut un ús funerari.
Per bé que l’estat deplorable del conjunt impedeix un estudi més precís, l’arrencament visible dels dos darrers pilars de ponent sembla indicar l’existència en aquesta part —en un moment posterior a l’enfonsament de la volta— d’arcs de diafragma que sostenien una coberta d’encavallades de fusta.
Als voltants immediats de l’església es pot veure com han estat reutilitzades moltes pedres de marbre blanc; una escala exterior presenta un marbre motllurat que podria ésser un fragment de l’ara d’altar, o pòster d’un arcosoli. (PP)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 64
- Cazes, 1990, pàg. 56.