Sant Joan el Vell (Perpinyà)

Situació

Interior de la nau central, en curs de restauració, amb la porta de ponent al fons i els arcs formers que la separen de les naus laterals.

ECSA - J. Ponsich

L’església de Sant Joan el Vell, predecessora de la catedral de Perpinyà, es troba al recinte de la mateixa seu, a tramuntana de la capella de la Mare de Déu dels Correes. (PP)

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 42’ 5,4” N - Long. 2° 53’ 52,8” E.

Història

La primera referència documental de l’església més antiga de Perpinyà data del 16 de maig de 1025, en què fou consagrada pel bisbe d’Elna Berenguer de Gurb (Berenguer II) sota la invocació de Sant Joan Baptista, en presència de Gausfred II, comte de Rosselló. L’acta assabenta que havia estat edificada pels “bons homes” de Perpinyà, els principals dels quals s’anomenaven: Barons, Ponç, Gaubert, Bernat, Pons, Amalric, Sicart, Austem, Pere i Baró. S’indiquen els límits de la parròquia compresa entre les de Vernet, al nord, Castellrosselló, a l’est, Vilanova de Raó, a migdia, i Malloles, a ponent.

El 14 de setembre de 1102, Guislabert II, comte de Rosselló, la seva esposa la comtessa Estefania i el seu fill Girard, decididament convertits a l’ideal de la reforma gregoriana, iniciada un quart de segle abans, remeteren a l’església de “Sancti Johannis quae sita est in villa... Perpinianum” els delmes i les primícies de la parròquia amb les oblacions dels vivents i dels difunts, i hi instituïren la vida canonical, amb el consentiment del bisbe d’Elna Ermengol (Vegeu: Acta de fundació de la canònica de Sant Joan el Vell de Perpinyà). La fundació de la col·legiata augustiniana de Sant Joan fou completada el 12 d’abril de 1116, per la creació de l’hospital dels pobres, dit hospital de Sant Joan, pel comte Arnau Gausfred, el qual era situat a ponent del recinte de l’església i sobre una porció dels jardins del Palau Comtal. Posteriorment, el 3 de juliol de 1165, seguint el consell d’Artau III, bisbe d’Elna, Girard II cedí a la comunitat dels canonges de Sant Joan tots els drets que detenia sobre l’església a la qual assegurava la seva protecció i la dels seus successors. Excepte algunes donacions o llegats, del 1135, 1172, 1181 i 1196, els arxius no han lliurat fins ara cap indicació sobre les obres que hi foren realitzades, com es veurà, al segle XII.

Al segle següent hi ha més informació de nombroses donacions i llegats fets “a l’obra de Sant Joan”: el llegat de Guillem de Cabestany, del 16 de gener de 1219 per a l’obra de l’església; el de Berenguer Guifred, cavaller de Malloles, del 2 de maig de 1219; el de Pere Albencha, del 1235; el de Guillema, filla de Perpinyà Mercer, el 1244.

El notable creixement de Perpinyà, que aleshores havia esdevingut més important que la ciutat d’Elna, feu que el papa Gregori IX atorgués al bisbe d’Elna, Bernat de Berga, el 6 d’abril de 1230, la unió perpètua de la capellanía major de Sant Joan a la mensa episcopal. Des d’aquell moment, els bisbes d’Elna, capellans majors de la col·legiata de Sant Joan, residiren a Perpinyà tant o més que a Elna.

Probablement, vers la primera meitat del segle XIII, Sant Joan havia estat en gran part reconstruït; és el que prova una butlla del papa Innocenci IV atorgant diverses indulgències als fidels que assistissin a la pròxima consagració de l’església “construïda en honor de sant Joan Baptista que el nostre venerable frare bisbe d’Elna, segons el que hem sentit, proposa de consagrar amb la solemnitat que convé” (donada a Lió el 20 de setembre de 1246). Hom no sap si la consagració prevista fou efectiva, però hi ha encara altres donacions o llegats a l’obra de Sant Joan: del cavaller Guillem de Sant Joan Pladecorts, 1253; de Cardona, vídua de Guillem Alabert, 1275; de Jordana Català, 1279, i particularment el llegat que feu el bisbe Bernat de Berga en el seu testament del 19 de febrer de 1258, de 200 sous “per a fer un cor dins aquesta església”, obra per a la qual el seu successor, Berenguer de Santa Fe, i el capítol de Sant Joan ordenaren que fossin esmerçats els rèdits que la mensa episcopal rebia dels fogars dels jueus. Cal esmentar encara el testament de Jaubert Roffi, atorgat el 25 de gener de 1269, en el qual llegava 200 sous melgoresos per a fer construir un altar en honor de sant Antoni; així mateix, el llegat de Brunissenda del Soler a l’obra de Sant Blai de la mateixa església el 1265, i altres deixes a l’església de Sant Joan a la darreria del segle XIII (1276, 1283, 1285, 1286). Segons un document del segle XV, aquesta capella de Sant Blai havia estat fundada per Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, Bulaternera, etc. Fora de la consagració del 1025, els documents d’arxiu trobats fins a l’actualitat només testimoniegen les obres realitzades a Sant Joan al segle XIII en dues fases, l’una més o menys al segon quart del segle i l’altra els anys 1260-90. (PP)

Església

Planta (a escala 1:400) de l’església amb indicació de la seva situació respecte a la catedral i les diferents etapes constructives que tingué, segons les excavacions que s’hi han dut a terme.

F. Espà, R. Mallol i R. Marichal

Sant Joan el Vell és una església de tres naus, cobertes amb una sola teulada de dos vessants i proveïdes, cada una, d’un absis semicircular. Les naus presenten voltes de canó apuntades, sense arcs torals i separades per massissos pilars d’on parteixen arcades apuntades d’arestes vives i dovelles desiguals. Al naixement de les voltes hi ha una cornisa motllurada. Pilars i arcs són constituïts per un aparell mitjà de marbre blanc o rosat, dit de Baixàs. Les parets laterals i occidentals són fetes de còdols de riu disposats en espina de peix.

Malgrat l’adopció de l’arc apuntat, les proporcions són totalment romàniques i els pilars desproveïts de columnes adossades;les dovelles d’arestes vives donen una gran impressió de força i de sobrietat, evocant la influència de l’arquitectura militar.

La construcció de les dues naus laterals, de la nau central i de les tres grans arcades que els separen de cada costat, correspon segurament a les obres efectuades durant la primera meitat del segle XIII i a la nova església la consagració de la qual era prevista el 1246.

Vista parcial de la capçalera, ones veu el basament de l’absis principal.

ECSA - J. Ponsich

La nau principal, durant els anys seixanta, fou desembarassada de la maquinària de la fàbrica d’electricitat instal·lada el 1892, cosa que ha permès retrobar el nivell primitiu del paviment. L’any 1983 es va fer al subsòl de l’església un sondeig arqueològic amb la col·laboració dels Monuments Històriques i de la Direction Régionale des Antiquités. Aquests treballs, que van continuar en el decurs dels anys vuitanta, van permetre precisar la datació dels tres edificis successius en el mateix lloc, i també es va poder verificar que de l’església consagrada el 1025 resta essencialment el basament de l’absis principal. Els materials trobats (ceràmica, claus, etc.) apunten bàsicament als segles XI-XII. Cal notar que la nau lateral nord és encara ocupada pels generadors de la EDF (“Electricité de France”).

La porta d’entrada s’obre al mig del mur sud de l’església, a la qual s’accedeix descendint per uns graons, mentre que el portal de la capella de la Mare de Déu dels Correes s’obre a migdia del tram sud del transsepte.

El cor o tribuna occidental se situava dins la tradició dels cors alts de Cuixà i de Serrabona construïts al segle precedent; era el cor projectat i finançat pel bisbe Bernat de Berga el 1258 i en curs de construcció el 1266.

Aquest cor reposava sobre dos trams de voltes d’ogiva situats entre les dues arcades occidentals de la nau principal i passava per damunt del portal occidental d’arc de mig punt fet de marbre de Baixàs.

Malauradament fou destruït el 1892 per a instal·lar-s’hi els generadors de la fàbrica d’electricitat de l’industrial E. Bartissol. Recentment s’han deixat al descobert les columnes adossades que sostenien els arcs i les nervadures de la tribuna o cor occidental. (PP)

Portada

Alçat de la porta d’entrada oberta a migdia.

R. Mallol

La portada principal, oberta a migdia, és realitzada amb marbre de Ceret (blanc amb venes grises) i presenta una estructura peculiar: sota un arc adovellat de mig punt, superat per una arquivolta motllurada, s’inscriuen dues arcades separades per una clau penjant. Aquesta duu al damunt l’escultura d’una majestat beneint, flanquejada per dos àngels. Els brancals, desproveïts de columnes, són adornats cadascun amb una parella d’apòstols esculpits, el cap dels quals és coronat amb un nimbe. Hom reconeix, malgrat les mutilacions i d’esquerra a dreta segons l’espectador, sant Pau, sant Jaume, sant Joan i sant Pere. Al damunt mateix de tota l’estructura de la portada hi ha una cornisa motllurada, resseguida per diversos relleus de caps grotescos i animals fantàstics (dracs, basiliscs).

Dues del es làpides sepulcrals del segle XIII que envolten la portada sud i que es troben al costat del brancal esquerre. La de dalt, de l’any 1270, correspon a B. Bonet de Perpinyà, i la de sota, molt fragmentada, conserva un fris amb decoració vegetal i animal.

ECSA - J. Ponsich

Detall de l’escultura de la portada principal, amb la imatge del Crist en Majestat flanquejat per dos àngels i situat a la clau pendent de l’arc.

ECSA - J.L. Valls

Ja fa temps que hom ha reconegut que aquestes escultures s’han d’atribuir a l’escultor Ramon de Bianya, autor d’algunes estàtues funeràries (bisbe Ramon de Vilallonga, 1216, i Ferran del Soler, 1203 —signades per l’artista i emplaçades al claustre d’Elna—, i Guillem Gancelm de Tallet, 1211, al porxo de l’abacial d’Arles) que es distingeixen pel tractament molt serrat dels plecs dels vestits. D’altra banda, cal destacar la vigoria de la imatge del Crist en Majestat, situada sobre la clau penjant; segurament és l’obra mestra de l’escultura dels darrers temps del romànic al Rosselló. Vistes les dates precedents, la seva realització devia coincidir amb els treballs esmentats per primera vegada el 1219.

A França, com a Catalunya, no es coneix cap altre conjunt en què la portada tingui una estructura semblant a la que s’ha descrit;en canvi, se’n troben altres exemples al nord-oest d’Espanya, a Galícia (catedral de Lugo, on la clau penjant s’adorna d’un Crist en Majestat dins una màndorla) i a Castella (portal de l’església de Santiago del Burgo, a Zamora, entre d’altres).

Atès que totes aquestes portades pertanyen al segle XII, cal pensar que el portal de Sant Joan el Vell, fet al segle XIII, és conseqüència de la influència del camí de Santiago. Aquest fet s’explica perfectament per la tradició del pelegrinatge a Compostel la, vigent a Perpinyà des de l’edat mitjana fins a l’inici del segle XIX, on existia encara l’antiga confraria dels “Pelegrins de Sant Jaume”. De tota manera, és molt probable que l’escultor Ramon de Bianya hagués viatjat a aquelles zones d’Espanya. (PP)

Portal primitiu

Dos detalls de la decoració en relleu del portal primitiu de l’església.

cedides per P. Ponsich

Portal primitiu de l’església, constituït per una llinda, un llindar i dos muntants decorats amb relleus de lòbuls.

cedida per P. Ponsich

El portal primitiu de Sant Joan el Vell degué ser una obra extraordinària. Ha estat refet a mesures reals tot partint dels dos únics elements que es coneixen: la meitat dreta (segons l’espectador) de la llinda i un poc més de la meitat esquerra del llindar. El primer element prové del bastió anomenat de Sant Joan (segle XVI), on havia estat reutilitzat amb una trentena més de pedres, totes originàries de Sant Joan el Vell. El segon va ser trobat al sòl de la sala baixa del Castell Reial de Perpinyà, on degué ser portat en el transcurs del darrer terç del segle XIII, quan es va acabar l’obra del cor occidental de Sant Joan el Vell i s’iniciava l’obra del Castell Reial. Només una prospecció arqueològica del sòl d’aquesta sala, “restaurada” a un altre nivell que el primitiu, podria permetre completar una peça tan insigne del patrimoni de Perpinyà.

Aquest portal és d’un tipus excepcional que anomenarem”portal-quadre”. Conformat mitjançant quatre elements monolítics (llinda, muntants i llindar) i decorat amb lòbuls semicirculars, presentava un aspecte semblant al de les ares d’altar pertanyents a l’escola narbonesa (d’inspiració orientalitzant), vigent des de l’inici del segle X fins a la fi del segle XI, la qual ha deixat uns exemplars remarcables al Rosselló i el Vallespir (Torrelles, Elna, Arles i, en certa manera, Sant Andreu de Sureda) i fins i tot al nord de Catalunya (Sant Martí d’Empúries, Seu d’Urgell i Girona).

A més dels lòbuls, lleugerament de ferradura, la decoració dels muntants presentava, de l’exterior a l’interior: un fris de mitges palmetes tallades a bisell; un solc; una motllura cilíndrica amb una espiral guarnida tot imitant la pedreria, habitual en les ares d’altar de lòbuls com la de Rodes (darrer quart del segle X), la de Girona (1028) o les de Cluny i Sant Serni de Tolosa, consagrades pel papa Urbà II el 1095 i el 1096, respectivament, i uns delicats florons esculpits en relleu arrodonit, envoltats d’entrellaços i palmetes. A l’interior de cada lòbul, una petita cara humana o animal és esculpida en relleu, escapçada a l’altura de la boca i mirant cap al’obertura de la porta, de manera que les del llindar són invertides. Els quatre angles del quadre eren adornats amb un cercle de palmetes que envoltava sengles rosasses. A més, la cara inferior de la llinda presentava diverses figures esculpides: al centre, una gran petxina amb la figura de l’anyell pasqual, flanquejat per dos àngels nus a la manera dels Genís alats dels sarcòfags antics; a l’extrem dret, una àguila sostenint el llibre amb les seves urpes, representació de l’evangelista Joan. Cal suposar, doncs, que el símbol de sant Mateu devia ocupar l’extremitat esquerra i els de sant Marc i sant Lluc, la part alta de la cara interior dels muntants, a la manera d’alguns portals bizantins (monestir d’Alaban, segle V, a l’antiga Isàuria). Cada una d’aquestes figures era emmarcada amb una cinta ondulant en forma de greca (motius que també es troben en els sarcòfags paleocristians). També cal remarcar la utilització repetida de la tècnica del trepant. (PP)

Talla

Talla de Crist, conegut com el “Crist Devot de Perpinyà”, conservada a l’interior de l’església.

ECSA - Rambol

A l’interior de la catedral, tot formant part del tresor que allotja, es conserven dues marededéus de tradició romànica però força diferents entre si. L’una fa 45 cm d’alçada, és daurada i es caracteritza per una forma incurvada que recorda algunes imatges de vori. Duu un mantell recollit sobre el pit mitjançant un joiell en forma de losange, com l’altra marededéu conservada a Perpinyà i com la de Serdinyà (Conflent). El braç esquerre del Nen és trencat. Aquesta imatge podria datar de la fi del segle XIII, com la de Sant Miquel de Llotes. L’altra imatge del tresor catedralici, que sembla haver conservat la policromia original, pertany ja al segle XIV. També a l’interior de la catedral es guarda la imatge del “Devot Crist”, talla de fusta que pertany ja a l’estil gòtic. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Avalri, s. d.
• Brutails, 1887a, pàgs. 184-268
• Campagne, 1888, pàgs. 110-164
• Puiggarí, 1836, pàgs. 43-47
• Mayeux, 1913, pàgs. 73-100
• Thiers, 1913, pàgs. 600-605
• Esperandieu, 1936, pàgs. 32-33
• Ponsich, 1953, pàgs. 105-136
• Héliot, 1961, pàgs. 167-190
• Barral, 1981, pàg. 265
• Marichal, 1987, pàgs. 239-243.

Bibliografia sobre la portada

• Avalri, s. d.
• Puiggarí, 1836
• Campagne, 1888
• Mayeux, 1913
• Thiers, 1913
• Esperandieu, 1936
• Durliat, 1948-54, III, pàgs. 39-42 i fig. 27
• Ponsich, 1953 i 1954a
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 121
• Ponsich, 1977.

Bibliografia sobre el portal primitiu

• Avalri, s. d.
• Puiggarí, 1836
• Brutails, 1887a, pàg. 164 i nota
• Campagne, 1888
• Mayeux, 1913
• Thiers, 1913
• Esperandieu, 1936
• Durliat, 1948-54, III, pàgs. 48-51 i fig. 27
• Ponsich, 1953, 1954, 1977, 1980a i 1982.