Vila de Perpinyà

Situació

Vista aèria del nucli antic de la vila, amb el Palau dels Reis de Mallorca a primer terme.

Arxiu ECSA

La vila vella de Perpinyà es troba al centre de la plana rossellonesa, a la riba dreta de la Tet.

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 41’ 42” N - Long. 2° 53’ 48” E.

La ciutat, capital del Rosselló, és travessada per la N-9, de Narbona al Pertús, a la qual conflueixen la carretera N-117 de Perpinyà a Quillana; la N-116, que es dirigeix a la Guingueta d’Ix, i la N-114, que de Perpinyà va fins a Cervera. (PP)

Història

Perpinyà ha succeït, com a capital del Rosselló, a l’oppidum ibero-ligur de Ruscino, el qual es remunta almenys al segle VII aC i havia estat, al llarg dels segles, en contacte permanent amb les grans cultures de la Mediterrània occidental: foceus de Massalia i d’Emporíon, etruscs i púnics. Esdevinguda colònia de dret llatí a la fi de les guerres púniques, vers el 118 aC, la ciutat de Ruscino fou, des d’aleshores, amb preferència a Illiberis (Elna), la seu de l’administració romana, pel que feia als països (pagi) del Rosselló, Vallespir i Conflent.

Segons els resultats de les excavacions en curs, sembla que Ruscino fou víctima de la crisi i dels aldarulls que seguiren la mort de Neró i, finalment, sembla que mai no va poder-se recuperar de la gran invasió dels francs i sueus, els quals ocuparen una part de la província Tarraconense entre els anys 257 i 264. Per això, la seu del bisbat, creat per Liuva I, vers el 568, fou establerta a l’antiga Illiberis, anomenada Helna, des del segle IV, en honor de santa Elena, mare de l’emperador Constantí. Nogensmenys, després dels quaranta anys d’ocupació àrab, els sobirans carolingis establiren la seu de l’administració comtal a Ruscino, per bé que hagués davallat a la categoria de simple llogaret, com es veu pel diminutiu Rosinola, que passà després per dissimilació a Roscilona i, finalment, es digué castell Rosselló (Castrum Rossilionis), actualment integrat al territori de Perpinyà.

Perpinyà, per bé que té una part dels seus orígens que encara avui es desconeixen —per falta de les degudes excavacions—, és d’evident origen romà, i degué el seu nom a alguna vil·la o predi rural dels voltants immediats de Ruscino. Aquesta vil·la devia haver estat propietat, si no del famós Perpenna, lloctinent de Sertorius, i com ell finat als Pirineus (71 aC), més probablement d’alguns dels seus clients o lliberts, el nom dels quals, Perpinianus, hauria estat extret, segons el costum habitual, del nom del seu patró (com Julianus, per als clients de la gens Julia, etc.).

De fet, la primera referència al nom de Perpinyà, villa Perpinianum, apareix en una carta de l’any 927, cosa comprensible si es té en compte la total desaparició al país dels arxius anteriors als segles IX i X, a causa dels quaranta anys de dominació àrab. De tota manera, Perpinyà no podia ser aleshores més extens que els llogarets limítrofs de Vernet, Cabestany, Pollestres o Malloles. Perpinianum és encara esmentat el 929 i el 934 com a afrontació de predis situats a Malloles i a Tanyeres. En una carta del 21 de gener del 959 per la qual una dona, Ermetruït, bescanviava la meitat del seu alou de Bages per un alou del comte Gausfred i de la comtessa Ava a Malloles, es fa esment d’una presa d’aigua (“caput aquis”) al terme de Perpinyà (Perpinianum) cedida pel comte, la qual cosa indicaria que, des d’aleshores, aquest hi havia adquirit algun dret.

Nogensmenys, del testament del comte de Roerga i marquès de Gòtia, Ramon I, l’any 961, es desprèn que aquest havia rebut la totalitat del territori de “l’alou de Perpinyà” d’Ató (fill d’Anna i d’Esteve, nét, per banda materna, de Rotruda i d’Alaric, comte d’Empúries i besnét, per la seva àvia Rotruda, del comte de Rasès i Barcelona, Berà I) i el llegava de la següent manera: “un terç a Sant Feliu de Girona, un terç a Sant Pere de Rodes i un terç a la seu d’Elna”. Hom ignora què passà després d’aquesta data; és molt probable, però, que Perpinyà fos adquirida pel comte Gausfred I en l’època que el seu fill Sunyer era bisbe d’Elna (968-977).

En efecte, una butlla del papa Benet VI, atorgada al monestir de Sant Pere de Rodes, a l’abril del 972, enumerant els predis del monestir al Rosselló, no fa cap menció del terç de Perpinyà. És probable que importants donacions i confirmacions de béns del comte Gausfred i del seu fill el bisbe Sunyer, fetes a Sant Pere de Rodes i al seu abat Hildesind el 12 d’agost de 968 i el 4 de febrer de 972, estiguessin lligades a aquesta adquisició. I també hi devia influir potser l’elecció de l’abat Hildesind, com a successor de Sunyer en el bisbat d’Elna el 977.

Ara bé, cal esperar l’acta de consagració, el 16 de maig de 1025, en presència del comte Gausfred II, de l’església de Sant Joan el Vell, tocant al Palau Comtal, per constatar la instal·lació a Perpinyà dels comtes de la dinastia d’Empúries-Rosselló. Aquesta instal·lació es produí potser vers el 991, quan la dinastia, a la mort de Gausfred I, es va dividir en dues branques, Guislabert I, que heretà el Rosselló, i Hug I d’Empúries-Peralada, el qual al mateix temps escollí com a residència Castelló d’Empúries en lloc del castell de Sant Martí. L’abundància de fonts al terme de Perpinyà fou, sense dubte, un dels motius de la decisió.

L’església de Sant Joan, edificada (o reedificada) pels “bons homes” de Perpinyà, els deu principals dels quals són anomenats en la seva acta de consagració, era situada al costat de migdia del palau comtal i inclosa dins un primer recinte fortificat —o cellera—, el qual no sembla haver excedit els límits dels carrers actuals del Castellet, del Bastió Sant Domènec, de l’antic carrer dels Predicadors i de la plaça Gambetta (de l’actual catedral).

Els límits de la parròquia de Sant Joan, és a dir, del territori primitiu de Perpinyà donat per la carta del 1025, s’estenien al sud, com avui, fins al riu Rard (als confins de Vilanova de Raó). Però al costat oriental limitava amb Coma crosa (còrrec de les Coves), i afrontava aquí amb la parròquia de Castellrosselló; a ponent amb la de Malloles i, cap al nord, més enllà de la Tet, amb el rec de Vernet, el qual la separava de la parròquia d’aquest nom.

Aviat s’anà formant una aglomeració als voltants de l’església de Sant Joan i de la cellera, i la fundació, el 12 d’abril de 1116, de l’hospital dels pobres pel comte Arnau Gausfred a ponent d’aquesta, n’és una de les proves.

Cap a mitjan segle XII, sota Gausfred III (†1164) i Girard II († 1172), calgué incloure els barris nous que la prosperitat de Perpinyà havia fet néixer vers el migdia i ponent. La muralla nova seguia més o menys els actuals carrers de la Manxa, del General Foy, trencava la plaça Rigau, seguia el carrer de la Fusteria, la plaça dels Pilosos, el carrer de la Peixateria i, des d’aquí, confluïa amb la Bassa a partir de la porta d’En Bastit i de l’actual plaça Aragó. Des d’aleshores la ciutat passà a tenir sis portes principals.

Del segle X al XII, la superfície de la vila s’havia sextuplicat. Hi hagué un mercat (mercadale) probablement des del segle XI, ratificat pels documents des del 1120, el qual tenia lloc al barri de ponent dins el gran espai que es trobava entre el carrer dels Mercaders i l’actual plaça Aragó. Els pesos i les mesures pròpies de Perpinyà (rectum pensum de Perpiniano, v. 1095; eiminas mercadales, 1220; migeras ad mensuram Perpiniani, 1124) servien des d’aleshores de referència per a tot el comtat de Rosselló (però sense cap obligació, perquè moltes localitats tenien les seves mesures pròpies). La mesura de llargària usada a tot el Rosselló, com al Vallespir i al Conflent, era la cana de Montpeller (més o menys 1,99 m). Als segles XII i XIII, l’eimina de Perpinyà valia nou mesures. El 1287, fou precisat que valdria 8 mesures, 4 cartons, 32 punyeres i 48 cosses.

L’any 1174, el rei Alfons va concedir a Perpinyà una carta limitant el nombre d’obradors i taules de mercat en el futur, excepte ”si s’establia una fira a Perpinyà, pel temps que la fira durés”; això implica que no hi havia en aquell temps cap fira fixa a Perpinyà. Els costums de Perpinyà, que ja existien en època comtal, foren confirmats pel rei Alfons des del 1172, per Pere I el 1207, per Jaume I, el 1234, i encara enfortits més tard.

El senyor era assistit en l’administració per prohoms (probi homines) que no diferien gaire dels boni homines de la cort comtal carolíngia. El batlle, representant del comte, jutjava en primer grau, tant en matèria civil com criminal o de simple policia. Les apel·lacions anaven davant la cort comtal i el jutge del comtat era assistit sempre per prohoms. El veguer tenia jurisdicció sobre tot el comtat.

El judici per l’aigua freda o calenta, pel foc o per la batalla, no es donava si no hi havia consentiment mutu.

El senyor no podia percebre dins la vila cap tolta o forcia (contribució forçada). Qualsevol home de Perpinyà perseguit per la justícia era alliberat de caució si prometia presentar-se davant el jutge, però si refusava, els seus béns eren confiscats.

El senyor no podia fer jutjar pels clergues els homes de Perpinyà, sinó tan sols pels laics, tal com era l’usatge de la vila. El senyor no podia tampoc percebre res pel clam o pel plet, fins que la causa fos jutjada i el querellant pagat. Tots els béns dels homes de Perpinyà els pertanyien en plena i íntegra propietat, amb dret “d’usar i abusar”, excepte el cens i els drets propis del senyor dins la vila i tot el seu territori. Els forasters mal pagadors podien ésser fets presos, ells i els seus béns, pels creditors de la vila.

Fou el rei Pere qui, per conciliar-se els perpinyanesos, els atorgà, el 23 de febrer de 1197, una carta comunal que fundava el municipi de la vila de Perpinyà, la primera de totes les viles catalanes afavorida amb aquest privilegi.

Com deia el preàmbul, “nos, tots ensems, poble de la vila de Perpinyà, habitants i estadants dins la mateixa vila de Perpinyà, per consell, voluntat i manament de l’ínclit senyor Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, comte de Barcelona, constituïm entre nosaltres 5 cònsols dins la dita vila de Perpinyà, de nom Ermengol Grossi, Esteve de Vila-rasa, Bernat de Solatge, Vidal de Narbona i Jaume Andreu, els quals de bona fe custodiaran, defensaran, mantindran i regiran tot el poble de la vila de Perpinyà, tant el petit com el gran i totes les seves coses, mobles i immobles, i tots els drets del senyor rei, amb fidelitat al dit senyor rei en totes les coses i per la utilitat i fidelitat de tot el poble de la dita vila de Perpinyà”. Les primeres eleccions eren fixades per a l’1 de març següent, i tothom jurà sobre els quatre evangelis fidelitat al seu rei i també la defensa dels seus drets contra tots els homes estrangers a la vila. El rei Pere jurà protegir i defensar de tots els danys el poble de Perpinyà. Amb el consentiment del rei, els homes de Perpinyà, del primer al darrer, es prometien, l’un a l’altre, defensar la vila i la seva independència, excepte els drets del rei. A més, el monarca concedia que si un estranger a la vila danyava un habitant, aquest portaria la queixa als cònsols, al batlle o al veguer. Si aquell refusava de comparèixer o d’executar la sentència, els cònsols, assistits pel batlle, el veguer i l’host sencera de Perpinyà, farien una cavalcada “a mà armada” contra el malfactor i els seus dominis, o contra la vila on s’hagués refugiat. L’home de Perpinyà que refusés marxar amb la host seria castigat amb una penyora de 10 sous barcelonesos, que s’haurien d’usar en la construcció de la muralla. Així també seria castigat aquell que gosés fer justícia sense el concurs dels cònsols, del batlle o del veguer.

És notable que, en aquestes eleccions, no es diferenciés els habitants en categories, com més tard va ser habitual. Així, doncs, els cònsols eren escollits entre el conjunt dels habitants. S’ha de remarcar també que dels cinc primers cònsols, tres d’ells, per bé que habitants de Perpinyà, eren d’origen exterior a la vila, concretament dos provenien del Llenguadoc.

Una carta de Jaume I (23 de maig de 1262) fa aparèixer per primera vegada —a propòsit de la repartició de les imposicions confiada a set prohoms— la distinció entre els ciutadans majors, mitjans i menors.

Tots els historiadors han remarcat que la institució consular no sembla haver estat sol·licitada pels ciutadans, i, fins i tot, que durant mig segle cap document no al·ludeix al funcionament de la institució. Sembla com si els prohoms s’haguessin malfiat, als primers temps, d’aquestes eleccions, pel fet que eren fetes pel conjunt del poble i que això els fes témer perdre una part de la seva influència.

De fet, cal esperar a l’octubre del 1266, i al març del 1267, per veure aparèixer en un document el nom del cònsol en cap d’aquest any, Guillem Carbó, i dels seus tres col·legues; Pere Grimau, Guillem Vola i Bernat Frener. El nombre dels cònsols era, doncs, reduït a quatre, i el cinquè no reaparegué fins als temps del rei Sanç (1311-24). Quant a la data de l’elecció anual, havia passat del primer de març al vinti-quatre de juny, dia de la festivitat patronal de Sant Joan Baptista.

Molt més tard, una carta de Pere el Cerimoniós del 1346 definí així les tres categories de ciutadans: els burgesos i mercaders constituïen la “mà major”; els advocats, notaris, metges, comerciants, botiguers, apotecaris, drapers, etc., la “mà mitjana”; els hortolans, i tots els treballadors manuals que laboren pel seu compte, la “mà menor”. Eren exclosos de l’elecció els que menaven un ofici reputat com a “vil” (“belitres”, portafaixos o bastaixos) o bé els que treballaven per a un amo, com també els nobles i clergues que habitaven la vila, els quals es trobaven sota la jurisdicció del jutge reial, i no dels batlles o cònsols.

Al final del 1273, Jaume I autoritzà els cònsols a elegir dotze consellers, amb l’assistència del batlle i l’assentiment del rei, per ajudar en les deliberacions, la qual cosa prova l’increment de la població, que possiblement s’hauria quintuplicat en menys de cent anys. Aquell Consell dels Dotze, origen del futur consell municipal, no perjudicava, tanmateix, les assemblees generals de la comunitat en ocasions importants.

Des del segle XIII, la vila tenia un gran nombre de notaris, que rebien i redactaven les actes en manuals o registres especials, però controlats i dirigits per un escrivà públic titular de l’escrivania, el qual tenia sols el dret d’expedir les actes, és a dir, de conferir-los l’autenticitat posant-hi el seu signe o senyal.

A partir de l’inici del XIII, l’expansió demogràfica determinà una extensió de la vila, i uns barris nous es crearen a fora de la muralla, més enllà dels portals d’Elna i de Mataturó, sobre els terrenys anomenats “de la Colomina d’en Pere Comte” i, a ponent de la porta de Malloles, sobre una zona que pertanyia essencialment als templers —assentats al Rosselló des del 1132 i implantats a Perpinyà a partir del 1141—, els quals hi explotaren blanqueries, molins i un vinyer important. A orient, l’antic puig dels Leprosos —l’hospital dels leprosos ja havia estat traslladat més lluny, sobre els planells dits després de Sant Llàtzer— era poblat sobretot de teixidors, paraires i hortolans, dins el veïnatge del call. A partir del 1244 es va bastir al cim del puig l’església de Sant Jaume, i va esdevenir aviat la segona parròquia de Perpinyà. Cap al nord, el raval del Tint, ocupat pels paraires i tintorers, s’estenia entre el riu Bassa i la font del Turó, a ponent de la qual es van establir més tard les blanqueries. L’església de Santa Maria del Pont, prop del pont de la Tet —construït el 1195— feia els serveis de culte per a aquesta població d’artesans des de mitjan segle XIII. Un sol pont, davant de la porta de Vernet, unia les dues ribes de la Bassa.

Jaume I ja s’havia preocupat de fer construir les noves muralles, però fou sobretot el rei de Mallorca, Jaume II, qui féu accelerar l’edificació del nou recinte, que englobà enterament la nova població. Hom hi treballava el 1277, al mateix temps que en la construcció del castell reial, sobre el puig del Rei, a migdia de la vila.

El raval del Tint i de les Blanqueries, a la riba esquerra del riu Bassa, era l’únic que quedà fora les muralles (fins al segle XVII). Els perpinyanesos contribuïren activament a aquesta enorme obra, la qual era a punt d’acabar-se el 1300, any en què aparegueren les noves esglésies parroquials de Santa Maria la Real i Sant Mateu.

Evidentment, tot això estava estretament lligat a la gran puixança econòmica que caracteritzà el Perpinyà del segle XIII i del segle següent. Sembla que les fires de Perpinyà, que no existien encara el 1174, van ser establertes un segle després, probablement vers la dècada 1280-90. Entrevistes de marxants i mercaders es desenvolupaven durant quinze dies a la quaresma i a sant Bartomeu (24 d’agost). Hom té proves de les relacions que tenien els marxants perpinyanesos, des del moment que els trobem presents a les grans fires de la Xampanya o de Flandes. De la mateixa manera és constatada la presència a Perpinyà de marxants flamencs, carcinols i roergats, que venien sobretot per negocis relacionats amb la roba, com també ho feien, naturalment, els de tot Catalunya, Narbona o Montpeller.

Una gran indústria de teixits s’havia constituït a Perpinyà al llarg del segle XIII, la qual conegué la seva màxima expansió al segle següent. Els obradors perpinyanesos adquiriren una experiència reconeguda a tot arreu pel teixit, la tintoreria i, sobretot, l’adob, la gran especialitat dels paraires, que tractaven tant les estofes d’origen local com les importades de Flandes o del Llenguadoc. Els molins de teixits eren nombrosos, de manera que tant treballaven les llanes locals com les vingudes de Catalunya, de Mallorca, del Maestrat i, fins i tot, del Magreb i d’Anglaterra. Aquesta producció arribava a Barcelona, a Sicília, a Itàlia i fins i tot a Constantinoble i a Romania (imperi bizantí). La indústria de la cuireteria i blanquería era també pròspera. L’aljama de Perpinyà, que tenia al final del segle XIII un centenar de famílies, relacionades amb les comunitats del Llenguadoc i del Magreb, practicava el préstec amb interès, és a dir, la usura, i procurava sovint els capitals necessaris per a la indústria i el comerç. Del Pròxim Orient, les naus rosselloneses i mallorquines portaven, entre altres mercaderies, sedes, fils d’or i també esclaus. (PP)

La vila

Mapa de l’evolució de la vila entre els segles XI i XIV amb indicació dels principals edificis.

G.Alomar, en Urbanisme regional en la Edad Media:las “Ordinacions” de Jaime II, 1300, en el reino de Mallorca, Barcelona, 1976

La vila antiga es troba comprimida a l’interior dels passeigs o bulevards (anomenats modernament de Wilson, de Joan Bourrat, d’Aristide Briand, de Poincaré i de Mercader), que es van formar al peu de les velles muralles, que subsistiren fins a l’inici del segle actual.

Té una sensible forma de mitja lluna al peu del castell i és formada per un conjunt atapeït de carrers, de noms històrics i de difícil circulació.

El centre històric es troba a la part més baixa i els seus elements més característics són la catedral, amb els seus edificis adjunts, la llotja de mar, la casa de la ciutat i el Castellet, aquest bastit a partir del 1368, enquadrant l’antic portal de la muralla, dit portal de Vernet.

A la plaça del Blat, situada entre el nucli abans descrit i el Palau Reial, hi ha l’església de Santa Maria de la Real, fundada el 1300 com a parròquia del castell reial i canònica augustiniana.

Llevat de les restes del palau comtal, de la capella romànica de la Mare de Déu dels Correes i de l’església de Sant Joan el Vell, ambdues annexes a la catedral, no s’han conservat a la vella ciutat elements d’època romànica.

El recinte fortificat

Com s’ha dit més amunt, el primer recinte de Perpinyà, en el qual estava el castell comtal, incloïa, des de l’inici del segle XII, l’emplaçament de Sant Joan el Vell, de l’actual catedral i del claustre cementiri de Sant Joan, entre els carrers actuals del Castellet (nord), del Bastió Sant Domènec (orient) i de la Revolució Francesa (migdia).

A mitjan segle XII fou engrandit cap al sud i ponent per tal de protegir els nous barris, els qual s’havien creat d’aquell costat: seguint més o menys els actuals carrers de la Manxa, Foy, fins a la plaça Rigau, seguint després els carrers de la Fusteria, la plaça dels Filosos (o Plaça Nova), el carrer de la Peixateria, fins al pont d’En Bastit, arribava des d’aquí a la riba dreta de la Bassa, que continuava fins al castell comtal.

Tenia aleshores sis portes principals: de nord a sud i d’est a oest: els portals de l’Eixugador (plaça J.S. Pons), d’Elna (plaça Cassanyes), de Mataturó o de la Plaça Nova (plaça dels Pilosos), de Malloles (pont d’En Bastit), del Turó (plaça Aragó) i de Vernet (futur Castellet).

Els valls eren alimentats per les aigües del canal del comte de la porta de Malloles fins a la de l’Eixugador, al nord per les de la Bassa i del rec d’en Vernet.

La dimensió de la vila s’havia sextuplicat entre els segles X i XII. Hereu del comtat de Rosselló el 1172, Alfons I volgué desplaçar el lloc de la vila al puig de Sant Jaume per millorar la defensa, però les protestes unànimes dels habitants l’obligaren a renunciar al projecte. En canvi exigí que tots, sense cap excepció, contribuïssin a la construcció i reparació del recinte fortificat. Des del seu adveniment, el seu besnét Jaume II de Mallorca, com ja s’ha dit, es preocupà de construir un nou recinte englobant la nova població que s’havia constituït a fora del recinte precedent. Tots els barris nous (puig de Sant Jaume a l’est, puig del Rei al sud, camí de Malloles a l’oest) hi foren inclosos, a excepció del barris del Tint i de les Blanqueries, sobre la riba esquerra de la Bassa. Aquesta obra enorme a la qual tothom contribuí s’acabà als voltants del 1300, any en què es començaren a edificar les noves esglésies parroquials de Santa Maria de la Real i de Sant Mateu. Aquest engrandiment obligà a establir unes noves portes, adjuntant-les a les precedents o reemplaçant-les; de nord a sud i d’est a oest: el portal de Canet, el nou portal d’Elna, el portal de Bages (entre la porta d’Elna i el Castell Reial), el portal de Sant Martí (sobre el camí de Malloles, esdevingut al segle XIII el carrer de Sant Francesc) i el portal de la Trilla.

Existien també unes poternes: portal petit de la Trilla, portalet del Turó, d’en Ribesaltes, portalet dels jueus (prop de Sant Domènec), portalet de la Miranda (prop de Sant Jaume).

D’aquell recinte subsisteix essencialment una paret nord, entre la plaça Sant Ponç i l’església de Sant Jaume, a migdia del carrer de Ronsard, de la plaça Molière i del carrer de Ch. Perrault.

És una muralla construïda amb filades de còdols de riu disposats en espina de peix, amb torres cilíndriques intercalades. En moltes parts hi ha filades intercalades de maons, les quals han d’ésser atribuïdes a reparacions o reedificacions del segle XIV, degudes sobretot a Pere el Cerimoniós (del 1365 al 1368, any en el qual feu construir el Castellet, reemplaçant el portal de Vernet).

A migdia del Castell Reial hi ha un altre tram del recinte medieval, però transformat en part a la fi del segle XV i al XVI; es tracta d’una muralla construïda amb filades de còdols de riu en espina de peix, sense maons intercalats i proveïda d’espitlleres de marbre de Baixàs, i una torre quadrada a l’angle sud-oest del “verdaguer de la Reina”. (PP)

La muralla que va de la plaça de J.S. Pons (a l’est de la catedral) fins als jardins de la Miranda (prop de l’església de Sant Jaume), paral·lela als carrers de Ronsard i de Montaigne, té una longitud d’uns 400 m, repartits en diversos trams iguals, separats per vuit torres de flanqueig, amb una planta semicircular; a partir de la meitat (torre núm. 4 comptant a partir de l’oest) hi ha un canvi d’orientació de 45°. Aquest pany de mur no fou destruït l’any 1904, com la resta de la muralla, pel fet que fa de mur de contenció als edificis del barri del Puig o a les cases del carrer de Rabelais. L’alçada de les bestorres varia; com a mostra, la torre 3 (començant des de l’oest) fa uns 7 m d’alt, amb un talús d’1,4 m, i la torre 4 fa 10 m d’alt i té un talús de 4 m. En alguna de les torres hi ha diverses sageteres (cinc, nou, etc). Els llenços de muralla poden arribar a atènyer una alçada d’11 m (per exemple, entre les torres 4 i 5). En algun sector la muralla també té un talús. Els murs són formats normalment per filades de còdols (que fan de 15 a 20 cm d’ample), unes cinc filades per metre; les pedres són disposades com en un opus spicatum. En algun lloc, segurament on hi hagué reparacions posteriors, s’intercalen franges de maons.

Sembla, segons els que ho han estudiat (Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 210), que els fragments més antics es troben entre la plaça de J.S. Pons i la torre núm. 3, on els còdols són més petits i iguals. Aquest sector es pot datar al segle XIII. A l’est d’aquest sector, on hi ha una alternança de maons i de còdols, la muralla degué ser bastida cap al segle XIV, cosa que faria pensar en una construcció que es prolongà al llarg d’aquests dos segles. (JBM)

Bibliografia

• Marca, 1688, cols. 903-908
• Alart, 1880, pàssim
• Vidal, 1900a
• Ponsich, 1965, pàgs. 13-16
• Ponsich, 1967, pàgs. 15-21; 1974, pàgs. 49-56
• Alomar, 1976, pàgs. 96-98
• Aragón, 1977
• Ponsich. 1983, pàgs. 9-31
• Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 207-210.