Situació
Sala de l’antic palau, soterrada a la banda nord del recinte medieval de la ciutat, prop dela catedral, amb la volta de canó de perfil apuntat i dividida actualment per un mur perpendicular.
ECSA - J. Ponsich
Les restes de l’antic Palau Comtal es conserven al llarg de l’antiga muralla nord del recinte medieval, prop de Sant Joan el Vell.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 41’ 42” N - Long. 2° 53’ 48” E.
Història
Els comtes de Rosselló, d’antuvi instal·lats a Castellrosselló, adquiriren els anys 961-974 la major part de l’alou de Perpinyà, i sembla que vers el 991, amb l’adveniment de Guislabert I (†1013), elegiren la vila de Perpinyà com a nova residència. El primer indici o testimoni cert del nou veïnatge fou la presència del seu fill i successor Gausfred II en la consagració de Sant Joan el Vell, el 16 de maig de 1025.
Els documents que parlen sobre el Palau o Castell Comtal són molt escassos. Sols una carta del comte Gausfred III, del 1152, esmenta una sala vella (“sala vetula”) que hi pertanyia i afrontava amb el cementiri de Sant Joan el Vell. Però per un conjunt de documents posteriors, hom sap que el palau era adjacent a l’església en la qual, obeint als ideals de la reforma gregoriana, el comte Guislabert II i la seva esposa, la comtessa Estefania, establiren, l’any 1102, un capítol de canonges augustinians. Aquests vivien en comunitat i residien, des d’aquell temps, en dues sales contigües juxtaposades, a ponent del Palau Comtal. L’una era usada com a refectori i l’altra de dormitori, i eren dites la Canònica o “Canorga”. Posteriorment al període comtal, els bisbes d’Elna, esdevinguts a partir del 1230 capellans majors de Sant Joan de Perpinyà, hi residien sovint, i el terme de Canorga s’aplicà al conjunt de l’antic Palau Comtal, on tenien el seu domicili perpinyanès.
El 1442, el bisbe Galceran Albert hi feu fer importants reparacions i, el 1449, alguns engrandiments. Però el 1597, la construcció d’un nou baluard contra l’antiga muralla, entre el portal de Nostra Senyora i el de l’Eixugador, determinà uns greus desordres en aquesta muralla nord del Castell Comtal, la qual cosa obligà a dividir la sala amb la construcció d’una paret perpendicular. Quan la seu episcopal fou transferida d’Elna a Perpinyà, el 1602, els bisbes s’hi instal·laren, però la Canorga fou encara víctima, el 21 de maig de 1621 i el 15 d’octubre de 1632, d’uns aiguats desastrosos i esdevingué inhabitable. Aquest mateix any, el bisbe Gregorio Parcero abandonà aquell estatge per residir dins una casa particular, car l’antic Palau Episcopal d’Elna, abandonat des del segle XV, estava també arruïnat. Aquesta situació es mantingué al segle XVII, fins al punt que, del 1658 al 1669, els humits locals de la Canorga foren arrendats a un fabricant de pólvora o salnitre. Finalment, el 1673, les parets de ponent i de llevant foren enterament reconstruïdes, però el conjunt quedava encara en tan mal estat que els bisbes continuaren residint en una casa de lloguer. La refecció completa fou obra del bisbe Basan de Flamenville, del 1697 al 1705, i hom nota encara importants reparacions el 1774 sota el bisbat de Gramond de Lanta.
Venuda durant la Revolució Francesa, la Canorga o Palau Episcopal és avui ocupada (des del 1908) per un centre d’ensenyament (“Cours Maintenon”).
Després d’aquestes reconstruccions aquí resumides, hom pot pensar que res, o ben poca cosa, podia subsistir de l’antiga residència comtal. Nogensmenys, partint d’unes notes manuscrites de l’historiador Jeroni Pujades (vers el 1609) i del canonge perpinyanès Coma (vers el 1705), vam poder verificar, l’any 1963, l’existència d’una sala d’època romànica, esdevinguda avui soterrània, la qual, segons es dedueix dels mateixos documents, estava superposada a una altra, fins a 10 m de profunditat.
Sala
Orientada est-oest, la sala és situada al llarg de l’antiga muralla nord del recinte medieval, i té la forma d’un rectangle allargat d’uns 31 m de llargària, originàriament, per 6 m d’amplada a l’interior. Actualment, és dividida en dues parts desiguals per una paret perpendicular a la muralla (segurament la que fou bastida el 1598, conseqüència de la construcció del baluard del 1597). A més, la porció oriental presenta, a l’altura de la façana nord del “Cours Maintenon”, tres arcades de maons sobre quatre pilars rectangulars, obra probable del segle XVIII, i un bon terç de la sala s’estén, com la muralla medieval, sota l’actual carrer de Castellet.
Porta de marbre blanc del segle XIII, que donava accés a la sala del palau.
ECSA - J. Ponsich
Té una volta de canó llis lleugerament apuntat, feta, com les parets que la sostenen, de còdols de riu disposats en espina de peix. La sala, a l’occident de la paret del 1598, està intacta, sense les arcades de sosteniment del segle XVIII, però transformada en cisterna per a l’ús d’una fàbrica d’electricitat, el 1900; és totalment revestida de ciment, igual que el pou fet al seu centre. Al nord de la part oriental, una espitllera primitiva, construïda amb gres roig d’Espirà de l’Aglí, es conserva intacta (més a l’est, una obertura més ampla, proveïda d’una reixa i aparedada, podria datar del segle XVI). Al sud de la part occidental, un sondeig va permetre verificar l’existència d’una segona espitllera anàloga a la precedent, però posteriorment modificada i transformada en un passatge, que s’obria a l’exterior per una porta arquejada de mig punt feta de marbre blanc i que podria datar del segle XIII.
El conjunt d’aquesta sala, amb les dues espitlleres reconegudes i la seva volta, sembla remuntar al segle XI. Ni l’accés actual a l’est, ni l’obertura al migdia de la part occidental (accés al pou construït per l’industrial E. Bartissol) són originals, i la porta primitiva potser s’ha de buscar a la paret de ponent, actualment coberta amb ciment. Aquesta sala romànica de l’antic Palau Comtal, coberta amb volta de canó, és segurament la que servia de celler als bisbes des del segle XIII, sala a la qual el canonge Coma feia una breu però admirativa al·lusió escrivint: “I la volta del celler és una cosa rara”. Tanmateix, sembla que fou utilitzada des del segle XV de dipòsit d’escombraries, gràcies a una obertura a la part oriental de la volta (avui aparedada).
El sòl actual de la sala és a uns 5 m de profunditat amb relació al sòl exterior (pati del “Cours Maintenon” i carrer) i de moment no s’ha trobat el paviment. Ara bé, tot i que no podem estendre’ns gaire sobre aquest punt, la confrontació dels documents de Pujades i del canonge Coma (i d’alguns altres) obliga a concloure que aquesta sala, de 31 m × 6 m, devia estar superposada a una altra oberta a la paret meridional per una portalada arquejada de marbre jaspiat, que ja era aparedada al final del segle XVI. Aquesta sala devia estar a 10 m (5 canes de Montpeller) de profunditat i tenia una amplada de 6 m i una llargària de 20.
Bibliografia
- Ponsich, 1965, pàgs. 13-16; 1967, pàgs. 15-21
- Castellví, 1982-83, pàgs. 259-264
- Ponsich, 1983, pàgs. 9-31.