Sant Julià de Coaner (Sant Mateu de Bages)

Situació

L’església es troba al costat de la torre que acabem d’estudiar a l’apartat anterior.

L’església al peu de la torre del castell, vista des del costat de migjorn, amb el mur decorat amb arcuacions i bandes llombardes que s’interrompen a mitja altura.

A. Borbonet

Vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn.

Arxiu Gavín

Aquesta església es trobava dins el recinte del castell de Coaner. Molt aviat degué adquirir la condició de parròquia fins que la perdé en temps moderns.

Història

El lloc de Coaner és documentat des del 960 i l’església apareix citada el 1024, en què fou consagrada pel bisbe d’Urgell, Ermengol, que la dedicà a la Mare de Déu. Aquesta advocació crea dubtes, ja que molt a prop s’aixeca una altra església dedicada a Santa Maria, i, a més, el 1292 hi ha documentada una església dedicada a Sant Julià de Coaner i una altra el 1298 a Santa Maria de Coaner; el 1689 Sant Julià era l’advocació de la parròquia. Suposem que en un principi hi degué ser Santa Maria l’advocació principal, que fou desplaçada per la de Sant Julià, i quedà com a definitiva quan es construí el 1654 una nova església exclusivament per a Santa Maria.

Fou parròquia del terme fins que a resultes del despoblament ha estat agregada a la parròquia de la Colònia Valls. L’edifici sofrí algunes reformes, entre elles, el canvi de portal per un d’adovellat; aquestes renovacions poden ser datades vers el 1573.

Actualment, a l’església es ret en culte, però no de manera continuada; l’estat de conservació de l’edifici és bo. (ABC)

Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Coaner (1024)

Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Coaner feta pel bisbe Ermengol d’Urgell.

"Anno ab incarnatione Domini nostri Iesucristi XXIIII post millesimo consecravit hanc ecclesiam, in onore Dei omnipotentis et sancte Dei ienitricis Marie, Ermengaudus hac si indienus gratia Dei episcopus, et recòndit ibi reliquias de plurimorum sanctorum. Vivarii presbiteri defuncti. Bonohomini pressbiteri defun[cti]. Seniofredus sacricustus sacer."

Original. Conservat a la rectoria de l’església de la colònia Valls de Torruella. Fou trobat en un altar de l’església de Sant Julià de Coaner.

Cebrià Baraut: Set actes més de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XIII), “Urgellia”, 2, 1979, apèndix 2.


Traducció

"L’any de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist, el 23 després del mil·lenni, consagrà aquesta església en honor de Déu omnipotent i de la santa Maria, Mare de Déu, Ermengol, encara que indigne, bisbe, per la gràcia de Déu, i hi va posar les relíquies de molts sants. Viver, prevere, difunt. Bonhome, prevere, difunt. Seniofred, sagristà i sacerdot."

(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)

Església

Planta de l’església, trapezial, amb estructura basilical de tres naus, dividides en tres trams, capçades a llevant per tres absis.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’església es situada al peu de la torre militar que li és coetània, en un estret pla que ocupa gairebé totalment en la seva amplada, de manera que la façana de ponent es dreça com una continuació vertical del marge, i al cantó de llevant hi ha un estret pas entre l’absis i el marge que delimita el planell per aquest cantó.

L’edifici presenta una planta conceptualment quadrada, però acusadament trapezial a la realitat, amb una estructura basilical de tres naus, dividides en tres trams, capçades a llevant per tres absis, dels quals el central, el més gran, té una planta semicircular, i cadascuna de les absidioles irregularment ultrapassada. Les naus han estat cobertes amb voltes de canó, de mig punt, reforçades per dos arcs torals cadascuna, i es relacionen mitjançant sengles arcs formers, separats per pilars, els quals, en rebre les pilastres de les quals arrenquen els arcs torals, adopten una forma cruciforme irregular. Als murs de tramuntana i migjorn, els arcs torals de les naus laterals no arrenquen de pilastres, sinó que neixen directament del mur, amb la sola interposició d’una senzilla imposta, que apareix també a les pilastres.

Un aspecte de l’exterior de la capçalera amb els absis des de tramuntana.

Arxiu Gavín

Els absis han estat coberts amb voltes de quart d’esfera, de perfil semicircular, i s’obren a les naus mitjançant un senzill ressalt que fa la gradació entre la volta de la nau i l’obertura de l’absis, però que només és present en la volta i no en els murs de les naus, llevat dels murs de tramuntana i migjorn, on, efectivament, apareixen aquests ressalts, però molt deficientment relacionats amb les cobertes i sense el seu simètric en l’obertura de les absidioles.

A tocar de l’obertura de l’absis central i a les bases dels arcs formers hi ha dos petits nínxols oberts al mur amb arquets de mig punt, que serveixen per a guardar-hi objectes relacionats amb el culte.

El mur de tramuntana és alterat per la construcció, en el seu terç central, d’un altar modern, i per l’obertura de la porta que mena a la sagristia, adossada a l’església pel cantó nord.

El paviment ha estat fet amb lloses de pedra, ben tallades, de mides irregulars, i el presbiteri s’eleva en un graó que abraça els tres absis sobre les naus.

La porta principal, que s’obre a la façana de migjorn, data del 1573 i és un xic desplaçada de l’original, de la qual es conserven un brancal i l’arrencada de l’arc.

La il·luminació del temple s’assoleix mitjançant tres finestres, situades al centre de cada absis, tres més situades al mur de ponent i dues altres situades a les façanes nord i sud, respectivament. Totes les finestres són de doble esqueixada llevat de la situada al centre del mur de ponent, que és cruciforme, i l’única que admet una certa decoració, i consistent en un simple ressalt, és la situada a l’absis central.

Les tres naus són aixoplugades per una coberta a dos vessants que, com les teulades còniques dels absis, actualment és realitzada amb teula àrab. Al carener de la teulada, i a frec de la façana de ponent, s’alça un petit campanar de torre, de planta quadrada, de dos pisos, amb una coberta de lloses, a quatre vessants. Les façanes de tramuntana i migjorn del campanar tenen dues finestres geminades superposades, formades per sengles arcs de mig punt, que arrenquen de la columna central a partir d’un capitell mensuliforme. La finestra inferior de la façana sud és aparedada, i a les façanes de llevant i de ponent només hi ha una sola obertura de grans dimensions.

Les façanes de l’església són totalment decorades per un sistema d’arcuacions llombardes entre lesenes, que omplen tots els murs.

Als absis, les arcuacions es distribueixen en tres sèries de tres arquets en l’absis central, amb una de tres i dues de dos a l’absidiola de migjorn, i quatre sèries de dues arcuacions a l’absidiola de tramuntana. L’absis central disposa, a més, de nou finestres cegues, situades, com és habitual en aquest tipus d’ornamentació, dins les arcuacions respectives.

A la façana de migjorn hi ha quatre sèries de dues arcuacions cegues, distribuïdes simètricament de dues en dues, entorn d’un cinquè tram, situat al centre de la façana, que consta de tres arcuacions i que té el sòcol més alt que els altres trams, pel fet que s’hi obria la porta original, ara aparedada i semidestruïda per la porta actual, que desfigura una part de la rigorosa composició inicial. Cal assenyalar que, en aquesta façana, les arcuacions no són, com és habitual, sota el ràfec de la coberta, sinó que se situen una mica més amunt de la meitat de l’alçada de la façana, gairebé al mateix nivell que les arcuacions de les absidioles, i bastant més baixes que les de la façana de ponent, amb les quals només poden mantenir una deficient relació compositiva.

La façana de ponent consta de sis sèries d’arcuacions, compostes d’una manera asimètrica i barroera i formades per trams de dues arcuacions, entre les lesenes, llevat el del cantó de migjorn, que en té tres. En aquest mur les arcuacions se situen prop del ràfec i intenten seguir el pendent de la coberta, cosa que mig s’aconsegueix al cantó de migjorn, mentre que a l’altre cantó la distribució és molt més irregular.

La façana de tramuntana és invisible per l’adossament de la sagristia, malgrat que es pot constatar que la decoració amb arcuacions entre lesenes hi continuava.

Els murs són construïts amb petits carreus de pedra, simplement escairats a cops de martell, de mides totalment irregulars, col·locats en filades uniformes i regulars i agafats amb morter de calç. Les voltes, que, com l’interior de l’església, han estat repicades, són fetes amb obra de reble, embeguda en morter de calç, totalment irregular i barroera. Exteriorment, però, els murs no han estat tan alterats i l’aparell no és tan evident pel fet que és embegut en el morter de calç, que arriba a formar una mena d’arrebossat que cobreix totes les façanes en les quals destaquen, ultra les arcuacions, el perfecte aparell de carreus i dovelles polides que forma l’arc de la porta i els seus brancals, que contrasten amb els carreus irregularment disposats.

Als absis les arcuacions cegues tenen una construcció bastant regular, però a les façanes són totalment desnivellades i desequilibrades i llur forma és totalment irregular i barroera, sense gaire sentit geomètric.

Perspectiva de l’interior de l’església vista des de la nau de tramuntana, amb la central i, al fons, la de migjorn a l’indret de la porta d’entrada.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’edifici, que es conserva estructuralment en bon estat, respon a un procés unitari de construcció, amb les excepcions de la porta i els altars ja esmentats. És possible que el campanar sigui un xic posterior a l’acabament de l’edifici, però sense haver-hi una gran distància temporal. Fa uns vint anys, l’edifici fou restaurat per la Diputació de Barcelona i en foren tancades algunes obertures, realitzades modernament, sense gaire encert, i endreçat l’interior.

En conjunt, tant en l’estructuració espacial com en la tecnologia emprada, com, sobretot, en les decoracions murals de les façanes, es fan palesos els models propis de l’arquitectura llombarda, aplicats, però, d’una manera tímida i poc segura de llurs mecanismes expressius i compositius. Això es fa especialment clar en detalls com l’obertura dels absis amb les naus, sobretot les laterals, i en la composició de les façanes. Cal destacar, a més de la pèssima construcció de les arcuacions, la deficient composició de la façana de ponent i la peculiaritat de les arcuacions a mitja alçària a la façana de migjorn, que no té aparença d’haver estat sobrealçada, contra el que opinen alguns autors, sobretot tenint en compte la relació entre els pendents de coberta i les arcuacions de la façana de ponent.

Pel que fa a les arcuacions, tant J. Puig i Cadafalch com E. Junyent són del criteri que la teulada fou sobrealçada, potser per justificar les irregularitats de la façana meridional, però sense tenir en compte la relació dels pendents amb les arcuacions de la façana de ponent, que s’haguessin alterat si haguessin canviat els pendents de coberta.

La data de consagració, el 1024, és compatible amb l’arquitectura d’aquest temple, que constitueix un exemplar primerenc d’un llenguatge arquitectònic encara no ben après i en curs de formalització a Catalunya. (JAA-FJM-AMB)

Altar

Ara romànica de pedra utilitzada actualment en un altar lateral.

F. Junyent-A. Mazcuñan

A l’interior d’aquest temple es conserven tres ares de pedra pertanyents als tres altars que hi havia, un a cada absis. Una d’elles és utilitzada en un altar lateral adossat al mur de tramuntana, mentre que les altres dues, fins fa molt poc abandonades fora de l’edifici, són guardades a l’absis de la nau lateral sud. La seva introducció al temple fou realitzada pel capellà de la parròquia conjuntament amb els Amics de l’Art Romànic del Bages, els quals, a més, aprofitaren aquesta ocasió per desbrossar els exteriors de l’església.

La més gran, corresponent a l’altar de l’absis central, consisteix en un bloc gros de pedra treballat amb el cisell i de forma rectangular, que fa 155 cm de llargada per 123 cm d’amplada, amb una gruixària de 10 cm. Aquesta ara no es conserva ben sencera, puix que té un cantell escapçat i un relleu, que la resseguia a manera de marc, també fragmentat. Porta gravades unes inscripcions de les quals, per ara, desconeixem la transcripció.

L’altra ara, arraconada també a l’absidiola, ha estat feta amb un bloc de pedra rectangular de 144 cm de llargada per 86 cm d’amplada, amb un gruix de 15 cm. Llevat dels senyals deixats pel cisell, no hi ha cap mena d’ornament ni cap inscripció.

La tercera, col·locada a l’altar lateral, és de característiques semblants a l’anterior, de la qual només difereix per les mides, les quals, tanmateix, no s’allunyen pas gaire, ja que aquesta darrera té una llargada de 143 cm per una amplada de 79 cm i una gruixària de 17 cm.

A l’exterior i prop de la porta hi ha també un fragment de tapa de sarcòfag. (FJM-AMB)

Talla

Imatge de la Mare de Déu, talla romànica del començament del segle XIII, procedent de l’església de Coaner i actualment conservada al temple del Sagrat Cor de la Colònia Valls.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Procedent d’aquesta església i guardada actualment, per raons de seguretat, al temple del Sagrat Cor de la Colònia Valls, es conserva una talla romànica de la Mare de Déu amb el Fill.

Pertany a les anomenades marededeus trobades, de les quals es multipliquen els santuaris arreu de Catalunya. La llegenda de la troballa(*) se cenyeix a l’esquema narratiu predominant a tot el país: Un pastor la troba prop les aigües d’un torrent i la trasllada a l’església parroquial, des d’on, davant l’estupefacció de la gent, la imatge torna al seu lloc d’origen mostrant així la seva voluntat de no ser moguda d’aquell indret, on s’edifica un santuari. La imatge és advocada per la necessitat d’aigua i també per guarir coixos i trencats i protegir parteres(*).

La talla va romandre a l’esmentat santuari fins el 1936, en què va ser amagada a l’interior d’un nínxol; no va ser retornada fins el 8 de setembre de 1940. Es va fer necessària una restauració per tal d’arreglar la degradació que li causà la humitat de l’amagatall. Aquesta restauració tal vegada es va dur a terme amb un excés de zel, el resultat del qual ha estat massa embellidor.

El 24 d’octubre de 1968, per manament del bisbe de Solsona, i conforme al decret publicat al butlletí oficial de setembre del mateix any, la imatge va ser retirada del seu santuari per tal de col·locar-la en un indret més segur puix que el lloc havia quedat despoblat, amb el consegüent perill de robatori o agressió.

La imatge, que fa 62 cm d’alçada, respon a un tipus iconogràfic derivat dels models bizantins, de l’anomenada Nicopea (la qui porta la victòria), imatge sedent amb l’Infant també assegut sobre els genolls a l’eix del cos de la Mare(*), i que en aquest cas ja s’ha desplaçat al genoll esquerre.

La Mare porta una túnica de color porpra amb estilitzacions vegetals daurades i acaba amb un ample galó. Al damunt porta una casulla(*) adornada amb el mateix galó que la túnica. És tocada amb un vel blanc limitat pel coll de la casulla i que no deixa veure pràcticament els cabells. Això es complementa amb una corona de merlets trapezoïdals que forma part de la mateixa imatge. La indumentària es completa amb unes sabates bastant punxegudes, les quals surten per sota la roba.

El Nen porta una túnica amb el coll rodó i un mantell en forma de toga romana que reprodueix les mateixes decoracions que la casulla de la Mare. Els peus nus i al cap una corona exactament igual que la de l’altre personatge.

El setial de la Mare de Déu té forma de tron amb columnes només al davant i el fust llis, el respatller totalment recte, decorat amb un motiu d’arc orientalitzant rematat per una flor de lis. Tot aquest seient s’inclina cap endavant.

La Mare i el Fill duen el mateix atribut, una bola que ocupa la mà dreta de la Mare i l’esquerra del Fill. Aquest últim, en comptes d’atansar-la cap a l’espectador l’estreny contra el cos mentre amb la mà dreta dona la benedicció.

Les cares d’ambdues figures tenen els detalls acurats i el nas i la boca ben solucionats. En general, però, la talla és poc estilitzada puix que presenta una gran amplada de fons malgrat que frontalment la part baixa del cos no ocupa gaire més espai que l’amplada d’espatlla.

Cronològicament podríem situar aquest conjunt al principi del segle XIII. En primer lloc ha perdut, en certa manera, l’hieratisme que caracteritza les primeres escultures romàniques: mentre la Mare conserva la visió frontal, el Nen gira lleugerament el cap i dirigeix la mirada a la dreta de l’espectador.

En segon lloc la indumentària i alguns atributs indiquen una cronologia avançada. La casulla no apareix fins al final del segle XII, el calçat de la Mare comença a prendre forma apuntada, la corona amb merlets, i, finalment, la bola, que aguanta la Mare al palmell de la mà dreta apareix al segle XIII.

Del mateix tipus iconogràfic hi ha nombrosos paral·lels a Catalunya. Tal vegada els més significatius són: pels atributs, la disposició desplaçada al genoll esquerre i pel tipus de setial molt estret i amb columnes: la marededeu d’Olopte, la d’Odelló, la d’All i la desapareguda de Saneja. La casulla de la Mare i la toga del Nen les veiem també a la marededeu d’Ix, a la de Ger, a la de Talló i finalment a la de Targassona a la Cerdanya.(*) (ACR)

Treballs de restauració posteriors

L’any 1994 es feren obres de consolidació en aquest singular edifici, a càrrec de diversos particulars i membres del Centre Ex-cursionista de Súria. Els treballs se centraren en la restauració de les cobertes i de la torre campanar, i la neteja dels murs interiors. (FVM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Barcelona 1911, pàgs. 187-189.

Bibliografia sobre la talla

  • Els nostres voltants. Itinerari n.° 12: Coaner, a “Crònica de Súria”, Semanari independent d’informació local, Súria, 13 agost 1983, any VII, núm. 297.
  • Joan Maria Tristany: Santa Maria de Coaner. a “Full diocesà” Vic-Solsona, s.d.
  • Díptic: La devoció a la Verge de Coaner, Súria, s.d. (ACR)