Situació
Restes de la torre i un mur transversal, únics elements que resten del castell, que coronen la plataforma rocosa situada sobre el poble de Toralla.
ECSA - A. Roig
Les ruïnes d’aquest castell són situades al capdamunt del turó on s’estén el poble de Toralla.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG287814.
Per tal d’accedir a aquestes restes cal prendre la carretera de la Pobla de Segur a Senterada, i al cap d’uns 4 km de la Pobla s’ha d’agafar un trencall a mà esquerra de la carretera que després d’uns 7 km condueix al poblet de Toralla. Just a l’entrada del poble surt un corriol que s’enfila vers l’esperó rocallós on s’assenta la població i després de superar cinc nivells de terrasses de roca, ens situa en el punt més alt, on s’aixequen les restes d’aquest conjunt militar. (JRB)
Història
Toralla és esmentat com a territori castral limítrof del castell en dos antics documents referents als dominis del monestir de Sant Genís de Bellera sobre la villa veïna de Sensui. El primer, corresponent a l’adquisició de la villa que feu l’abat Vulgarà l’any 840, la situa inter castros Turalia et Salasse, properivo qui discurrit de Erte. El segon, del 995, localitza certs alous a Sensui in apenditio de castro Toralia et in apenditio de Reverte et in apenditio de Salasse, que els homes de Salàs retenien injustament i dels quals s’evacuaren en favor de Sant Genís de Bellera.
A mitjan segle XI el castell de Toralla es presenta com un domini alodial dels comtes de Pallars Jussà. En la seva carta d’esposalles, datable al 1057, el comte Artau I separà Toralla i Santa Engràcia de la resta de castells amb els quals dotà la seva muller Llúcia, per a donar-ne la potestat als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis. El castell de Toralla fou successivament definit pel comte Artau I de Pallars Sobirà al seu cosí Ramon V de Pallars Jussà els anys 1066, 1072 i 1079. Finalment, el 1094 Artau II, la seva muller Eslonça i el seu germà Ot el vengueren o permutaren a Ramon V.
A partir del començament del segle XII només disposem de referències ocasionals d’alguns membres del llinatge homònim de feudataris, com Ramon Girbert de Toralla, que signà entre el 1098 i el 1110, el mateix individu que la comtessa Valença designà marmessor en el seu testament del 1100.
Fou probablement al llarg dels segles XII i XIII que els Toralla esdevingueren una de les grans famílies nobles del Pallars; els seus dominis s’estengueren per la vall de Serradell, el sector meridional de la vall del Flamicell i la Vall Ferrera. L’any 1334 l’infant Pere ordenà al procurador fiscal del Pallars que en requerís la potestat a Ferrer Alamany de Toralla. L’any 1427 el cavaller Arnau Alamany, senyor de l’honor de Toralla, actuà com a jutge delegat del comte Arnau Roger IV en la causa que l’enfrontava a l’abat de Gerri.
Al primer terç del segle XVII, Toralla apareix dins la sotsvegueria del Pallars com un domini de Lluís de Toralla. Per enllaç matrimonial d’Ermerenciana de Toralla i de Gassol amb Francesc de Sentmenat l’any 1645, el castell passà als Sentmenat, titulats també a partir d’aquest moment varvassors de Toralla, que l’any 1831 encara n’eren senyors. (PBM)
Castell
Les restes constructives d’aquest recinte casteller ocupen un mínim espai d’aquesta plataforma rocallosa, aproximadament una superfície d’uns 150 m2, actualment coberta de ruïnes i vegetació, segurament amb espais interiors descoberts.
Actualment tan sols es pot identificar una torre de planta circular, probablement no exempta, i un mur perpendicular a aquesta que protegeix l’accés al recinte per l’extrem sud-oest.
El castell està edificat directament damunt de la superfície rocosa de conglomerat. La torre és avui en dia l’únic element destacable. Es conserva en una alçada d’uns 5 m i en unes dues terceres parts del seu perímetre. Es de forma circular en tota la seva cara de migdia; malauradament tota la part nord de la torre està afectada per l’enderroc, la qual cosa impossibilita la identificació visual de tot el seu perímetre.
Com ja s’ha dit, no devia ser una torre exempta, ja que s’observen indicis d’arrencada de murs. Sembla també que no tenia una forma totalment circular. Té un diàmetre aproximat d’uns 8 m, i ha estat impossible de calcular el gruix de les seves parets. El parament exterior presenta dos nivells diferenciats, un primer nivell d’uns 150 cm a manera de sòcol, assentat directament sobre el conglomerat de l’esperó, caracteritzat per un aparell de petits carreus (25 cm de llarg × 10 cm d’alt) de pedra calcària de color groguenc lleugerament retocats i disposats en unes suposades filades molt irregulars. Separant el segon nivell hi ha una filada horitzontal de carreus força plans i llargs, majoritàriament de conglomerat i sense retocar, que envolta tota la torre. El segon nivell s’alça uns 350 cm i és format per un aparell de pedres força grans i planes disposades horitzontalment d’una manera molt irregular; principalment són blocs de conglomerat, tot i que combinen amb algun de calcària groguenca.
Tot està lligat amb un morter de calç i pedretes petites; l’interior de la torre és obrat amb la tècnica de reble, amb pedres mitjanes barrejades indistintament amb aquest tipus de morter.
Possiblement aquesta torre correspondria a la torre mestra d’aquest recinte casteller, que amb els murs perimetrals que s’hi adossen, devia tancar tot l’espai.
Es conserva també en alçat un mur transversal a la torre, d’uns 6 m de llarg per 80 cm d’amplada i amb uns 120 cm d’altura. Aquest mur ressegueix el límit sud-oest de l’esperó i tanca tot el recinte pel seu únic punt d’accés. El seu aparell també és molt irregular, amb grans pedres sense treballar disposades en filades irregulars i lligat amb morter de calç i petites pedres.
Hom pot dir, doncs, que es tracta d’un clàssic exemple de castell feudal de clar assentament del poder senyorial en aquesta zona del Pallars, concretament dels Toralla, i amb unes extraordinàries característiques de control i vigilància gràcies al seu domini visual.
Per la seva tècnica constructiva força arcaica sembla que les restes d’aquest castell corresponen a un període comprès entre la fi del segle X i l’inici del segle XI. (JRB)
Bibliografia
- Rocafort, s. d., pàgs. 859-861
- Coy, 1906, 1906, pàgs. 91 i 185
- Valls, 1917[1988], pàgs. VIII-XIII
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 52-54, 62, 63-65 i 138, i vol. II, pàg. 374
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 17, pàgs. 289-290, doc. 134, pàgs. 353-354 i doc. 297, pàgs. 441-442
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 396-1 399 i 1 419
- Buron 1989, pàg. 207
- Puig, 1991, vol. II, doc. 468, pàgs. 331-332.