Situació
L’antic castell de Viver devia ésser situat on s’aixeca l’anomenat Castellot i en les roques que hi ha a la punta del serrat, que s’acaba amb aquesta penya. En aquest serrat podem trobar restes de construccions de pedra i de fusta, bàsicament defensives, però potser també, algunes, d’habitació, i una necròpoli de sepultures excavades a la roca; és probable que hi hagués, així mateix, un edifici religiós. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: × 01,8 —y 44,4 (31 TDG 018444).
La roca del Castellot. A la part superior hi ha les darreres filades de carreus de la torre de pedra que hi havia al seu cim. Al costat dret hom pot veure dues línies de forats que devien servir per a aguantar una construcció de fusta, potser destinada a defensar la canal per on segurament s’entrava a l’edifici que hi havia al damunt.
J. Bolòs
A primer terme hi ha la punta septentrional del castell: un sector de la muralla i una roca, damunt la qual hi devia haver una torre (hi podem trobar nombrosos forats de mides diverses i a tot el volt de la cara superior un relleix). A segon terme hi ha la roca del Castellot.
J. Bolòs
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Manresa a Berga i al bell mig del poble de Navars agafar un trencall que porta a Viver i Serrateix. En arribar a Viver, cal deixar l’automòbil davant la masia de caire modernista, anomenada Vilanova de Viver, a tocar l’edifici parroquial i cal anar a la part de darrere la casa i seguir el serrat, on podrem veure les poques restes que queden del castell. A l’extrem d’aquest serrat trobarem el Castellot de Viver. Alguns trossos d’un altre camí que passa per sota les roques que coronen el serrat, són empedrats, i és possible que siguin antics. (JBM-MDSS)
Història
L’any 910-911 apareix documentat per primera vegada el lloc de Viver. La primera referència al castell de Viver (castro Vivario) la trobem, però, l’any 988, en relació amb una revolta que el comte Oliba Cabreta hagué de reprimir, entre els anys 979 i 981, que havia esclatat contra ell al Berguedà, als castells de Viver i Estela.
Sembla que Goldregot, potser vídua del castell de Viver, lliurà el castell als enemics d’Oliba Cabreta i aquesta acció feu que en els encontres bèl·lics que varen tenir lloc morissin algunes persones fidels al comte.
Després d’apaivagar la revolta i com a càstig, Oliba Cabreta retirà certs béns a Goldregot, entre ells un alou, que l’any 988 el comte, juntament amb la seva muller Ermengarda, donaren al monestir de Santa Maria de Serrateix.
L’any 1010, un alou situat sota l’església de Sant Miquel, al terme del castell de Viver, afrontava amb la font de Villa Francisca, amb la dita església i amb una estrada pública. Un altre document, del 1015, fa referència a un alou que era al lloc dit Vila Francescha, el qual afrontava amb la basílica de Sant Miquel. Segurament, aquesta “Vila Francesca” era a prop d’on, actualment, hi ha la masia Vilanova o en les seves rodalies. Ens podem plantejar la qüestió de si el nom d’aquesta vil·la no recordava l’existència d’una comunitat de francs que s’havia instal·lat en aquest indret vers l’any 800 o, potser, el fet que en aquest indret s’havia creat una vil·la en aquestes dates? És una hipòtesi atractiva, difícil, però, de confirmar.
Entre els anys 1068 i 1095, Ramon Bernat de Castelladral jurà fidelitat al comte de Cerdanya pel castell de Viver.
El 1187, Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, consagrà l’església del castell de Viver, dedicada a sant Miquel. Se la va dotar amb els delmes dels masos Mascaró, Coromines, Berenguer i altres i també els de l’església dels Trulls. Actuaren com a testimonis de l’acte els barons de Viver: Ramon, la seva muller Guillema, la seva mare Ramona i el seu fill Berenguer. En aquest document apareix esmentada la laboratione (llauraó) del castell, que, segurament en aquest cas es refereix a una domenjadura o reserva.
A partir d’ací i fins al segle XIV la documentació sobre el castell té un buit important. La propera notícia del castell la trobem en el fogatjament de 1365-1370 on consta que el castell de Viver tenia 31 focs i era possessió del cavaller Rajadell. La població del lloc va baixar notablement al llarg de la segona meitat del segle, ja que trobem que en el fogatjament de 1381 el lloc tenia només 20 focs.
A la primera meitat del segle XVII, Josep de Rajadell i la seva muller Maria, hereus de Lluís de Rajadell, vengueren a carta de gràcia la baronia de Viver a Joan de Martín, senyor de Balsareny, per 9 500 lliures.
El 1652 morí Joan de Martín i la seva vídua Mariana continuà en possessió d’aquesta herència, fins l’any 1672, data en què posà la baronia de Viver a mans de la Reial Audiència perquè amb la seva venda es liquidessin tots els deutes. La baronessa hagué de recórrer a aquest extrem perquè les rendes de la baronia no eren prou altes per a pagar l’interès dels censals.
En la subhasta de la senyoria, aquesta fou comprada pel doctor Francesc Jordana pel preu de 100 doblers d’or, però la família de Martín es reservà el dret de rescatar-la tornant la quantitat bestreta. Aquest dret fou venut el 1717, per 4 500 lliures, a Josep Giblé, que hagué de pledejar amb Anna-Maria Tristany, vídua de Jordana, car volgué la possessió de la senyoria tornant a la vídua la quantitat de diners que Jordana havia bestret.
El segle XVIII, la família Gras de Barbens era senyora de la baronia de Viver i a la segona meitat del segle XIX amb aquesta família cancel·laren llurs escriptures de censals les famílies Vilanova i Coromines.
El record del castell queda encara viu en la població que va afegir aquest símbol a l’escut municipal.
L’agost de l’any 1961, el jaciment del Castellot de Viver fou excavat sota la direcció del Dr. Albert del Castillo. S’excavà, especialment, la plataforma que hi ha sota el Castellot; van aparèixer sepultures i diversos murs. (MDSS-JBM)
Castell
El Castellot
Vista de les restes de la torre que hi havia al cim del Castellot de Viver.
J. Bolòs
Pla de les restes de l’edifici que hi ha al cim de l’anomenat Castellot, les quals, molt probablement pertanyien a una torre de planta rectangular. Cal cridar l’atenció, també, sobre l’existència d’un relleix i de diversos forats excavats a la roca, que recorden antigues construccions de fusta.
J. Bolòs, segons el pla fet per M. Riu
A l’extrem meridional del serrat hi ha l’anomenat Castellot. És una roca arrodonida i amb una base força estreta; té una altura d’uns 8,5 m, una amplada d’uns 8 m i una llargada de 14 m. La plataforma que hi ha al cim és, però, una mica més reduïda; suporta les restes d’una antiga construcció de pedra de planta rectangular. Aquest edifici —segurament una torre— tenia una longitud de 6,65 m i una amplada de 3,67 m. Els seus murs tenen un gruix de 70 cm. Actualment, als trossos més ben conservats, només resten una o dues rengleres de carreus. A la part central de la paret est i també a l’angle nord-oest de l’edifici no ha quedat cap pedra; en aquest angle, fins i tot, manca la roca que havia hagut de fonamentar el mur, que, tanmateix, com semblen trair uns forats que hi ha més avall, potser tampoc no existia aleshores; per tant, el buit que hi havia, gairebé segur que calia superar-lo amb un arc o amb unes fustes.
Detall de la cara meridional de les restes de la torre de pedra que hi ha al cim del Castellot.
J. Bolòs
Les filades d’aquesta construcció són formades per carreus ben escairats, amb la cara exterior rectangular; tenen una alçada d’uns 20 cm i una longitud d’uns 25 o 30 cm. Sembla que estan units amb fang. El mur és construït d’acord amb el sistema més normal: carreus a les cares exteriors i reble de fang i pedres a la interior.
És possible que, gairebé a tot el voltant d’aquesta cara superior de la roca, hi hagués un relleix, ara només clarament visible al costat sud i al sud-oest. Aquest petit replà artificial fa pensar en una paret, que tant pot ésser que fos de fusta, com de tàpia, com, més aviat, de pedra. Aquest tipus de relleix, que trobarem també en altres llocs del castell, o en relació amb algunes estructures de fusta de la contrada, és difícil de saber en quina època fou fet, encara que aquí, en principi, cal relacionar-lo amb el moment en què existí el castell. En aquest cas sembla, doncs, que l’aplanament havia d’ésser més o menys coetani a l’edifici de planta rectangular que, segurament, assolia una altura força més gran que la que tenia el mur que es basava en aquest relleix.
D’altra banda, especialment a la zona perimetral d’aquesta plataforma superior, hom veu molts forats i encaixos, que cal relacionar amb antigues construccions de fusta. Segons Manuel Riu, abans de la torre de pedra, que es pot datar vers l’any 900, hi havia hagut una torre de fusta, construïda al final del segle VIII, en el moment de l’estructuració de la frontera meridional del regne franc, feta per Lluís el Piadós. Tanmateix, alguna de les construccions de fusta és molt probable que encara s’utilitzés en una època més tardana, coetània a la dels edificis de pedra; així, per exemple, un possible edifici de fusta que hi havia penjat a la banda de ponent de la roca, segurament al costat del pas per on hi podia haver l’accés a la plataforma superior.
Un dels aspectes més espectaculars de la roca del Castellot de Viver és el gran nombre de forats, de clots, que presenten les seves parets laterals. Gairebé a tot el seu voltant, d’una manera especial a les cares de migjorn i de ponent, hom veu un gran nombre de forats buidats a la roca, amb diverses mides i formes; alguns d’aquests clots poden ésser, fins i tot, nínxols d’època força anterior a la medieval; segurament, molts d’ells servien per a dipositar ofrenes.
A la cara meridional, trobem alguns forats amb forma de fornícula; el més inferior té una altura de 49 cm, una amplada de 40,5 cm i una profunditat de 19 cm. Uns 3 m més amunt, se’n veuen d’altres, algun dels quals una mica més amples. Cal dir, però, que, al costat d’aquests forats que es pot pensar que tenien una finalitat religiosa, hom veu també encaixos, destinats a canalitzar l’aigua, que potser cal relacionar amb una teulada, i també diversos forats que ben segur que es destinaren a fer de suport d’una biga o d’un puntal.
Potser en el lloc en el qual es veu més clara l’existència d’una estructura de fusta és a la banda nord-oest, on, poc més d’1,5 m per sota del nivell superior de la penya hi ha un rengle horitzontal d’almenys cinc forats. Aquests clots tenen unes mides d’uns 15 cm d’alt per uns 10 cm d’ample. Així mateix, dos metres més avall es veuen almenys tres forats més. Com hem dit, potser cal relacionar aquests forats amb una edificació de fusta adossada a la roca, destinada a protegir l’accés a la presumible torre que hi havia al cim.
Sota aquesta penya, especialment a la seva cara meridional, hi ha una petita esplanada, en la qual hi ha restes de parets i també algunes sepultures, que estudiarem a part.
La construcció més important conservada, en aquest indret, és una paret amb una orientació est-oest, una longitud d’almenys 5 m i una amplada de 70 cm. A l’extrem oriental d’aquest mur, en neix un altre que va cap a migjorn; es pot resseguir al llarg d’uns 2,5 m. Durant les excavacions que hi hagué en aquest jaciment l’any 1961, s’excavà una altra paret que anava cap al nord; s’hi trobaren tres dipòsits fets amb lloses i calç, dins un dels quals hi havia un gerret de terrissa.
També hi ha restes de murs a ponent, sota les tombes i al llarg de la part inferior de la penya, sovint per damunt dels peus d’aquestes mateixes sepultures. Més cap al nord, encara es veu, també, una línia de pedres que forma un semicercle, amb un diàmetre d’uns 3 m. La major part d’aquests murs, tant el meridional com aquest mateix, són bastits amb uns carreus molt semblants als de l’edifici de planta rectangular que hi ha al cim del Castellot; la cara exterior de les pedres fa uns 20 per 30 cm i, generalment, només estan unides amb fang.
Al costat oposat d’aquest mur corbat, a llevant de la penya, hi ha un dipòsit que fa 150 cm de llarg i 110 d’ample; a aquest dipòsit s’arriba per una escaleta formada per cinc graons. Al costat d’aquesta escala hi ha una petita fossa allargada i un forat arrodonit. Aquest clot allargat pot ésser que fos una sepultura; també es pot relacionar aquest racó proper als graons amb un altar.
Per acabar, podem plantejar-nos, què hi havia hagut en aquest indret? Mentre que, al cim de la roca —tot i que algú hagi cregut que hi hagué un edifici religiós— és molt probable que s’alcés una torre defensiva, en relació amb l’esplanada inferior és més difícil d’assegurar res. Sembla probable, en primer lloc per la quantitat de tombes antropomorfes que s’hi excavaren, que hi hagués una església, encara que sigui difícil de situar amb exactitud; ja hem parlat, però, d’un possible altar i d’uns murs, un dels quals amb forma semicircular. Segurament, però, algunes de les parets pot ésser que corresponguin a un hàbitat pagès que, potser, hi hagué més tardanament en aquest lloc.
El castell
Al nord de l’anomenat Castellot de Viver hi ha un altre conjunt de roques que sobresurten uns quants metres sobre la carena del serrat. En aquesta mola allargada —té una longitud de 36,5 m— és on, probablement, hi havia el nucli del castell. Tot i que d’aquesta fortificació, en l’actualitat, no quedi gairebé res, fàcilment podem imaginar-ne les característiques.
L’entrada al castell devia ésser, molt probablement, a l’extrem nord-est de la penya; havien d’aprofitar una petita canal força rosta que hi ha al costat de la roca més septentrional; en les parets laterals d’aquesta roca hi ha, precisament, força forats, que recorden velles construccions de fusta destinades, possiblement, a defensar el pas d’entrada.
Tota la part superior d’aquesta petita mola fou fortificada. A l’extrem de migjorn, a tocar del Castellot —del qual està separada uns 9,5 m—, hi havia d’haver una torre de planta rodona. A l’extrem nord, creiem que hi podia haver una altra torre, també arrodonida. Entre aquestes dues torres és molt probable que hi hagués, a tots dos costats de la penya, una muralla que resseguia l’extrem de la roca.
Vista del Castellot de Viver. A primer terme hi ha els murs d’una construcció que s’ha dit que podria ésser una església. La roca és plena de forats, alguns dels quals podien ésser per a dipositar ofrenes i d’altres per a suportar bigues. Cal destacar que encara s’hi veu el solc d’una teulada.
J. Bolòs
A segon terme hi ha la roca del Castellot. A primer terme, les roques del castell, gairebé nues.
J. Bolòs
Podem començar la descripció per l’extrem septentrional. A la punta nord-est, hi ha una roca, la cara superior de la qual té un diàmetre d’uns 5 m. Aquesta penya és fins i tot més prominent —és uns 4 m més alta— que el Castellot. Per pujar-hi —certament, venint de ponent—, hom veu les restes de 3 graons. Tot al voltant de la seva cara superior presenta un relleix, que podem suposar que servia per a fonamentar una paret. Així mateix, al mig, hi ha un dipòsit que podia servir, potser, de cisterna, amb una longitud de 150 cm, una amplada de 125 cm i una profunditat d’almenys 80 cm. Hi ha també 6 forats de planta rodona i mida petita (amb un diàmetre d’uns 15 cm i una profunditat d’uns 11 cm); 4 o 5, també rodons, de mida més grossa (potser amb un diàmetre d’uns 20 cm), força desgastats; i 2 forats rectangulars, l’un amb unes mesures de 12 per 17 cm i amb una fondària de 19 cm, l’altre és arran de l’estimball. És difícil de saber per què servien tots aquests forats.
Si deixem aquesta torre extrema, que, de fet, dominava el camí d’accés a tota la punta del serrat, arribem, potser, a la part més important del castell, en la qual encara es conserven algunes restes de murs. D’una banda, hi ha un bon pany de paret que fa de marge a l’extrem nord-oest; és lleugerament corbat. Aquest mur exterior té un gruix d’uns 100 cm; en un extrem, hom veu que, a la part baixa, té adossada una banqueta amb una amplada de 23 cm. Els dos extrems d’aquest mur, una mica corb, disten 3,35 m.
Tancant aquest sector més septentrional de la mola, hi ha una paret transversal, amb una longitud d’uns 4,5 metres i una amplada d’uns 52 cm. Aquest mur continuava cap al nord, almenys al llarg de 3,80 metres, actualment, en part, tapats. Encara, al seu extrem nord, sembla que sortia, vers ponent, un muret, amb uns 36 cm de longitud, de tal forma que veiem que hi havia una espècie de recinte, gairebé quadrat, situat precisament al costat de la possible entrada. Les mides dels carreus que formen aquestes parets són uns 20 per 35 cm.
Si anem cap a migjorn de la penya, el nivell baixa una mica. Hom veu, al costat de ponent, uns 6,15 m més avall d’aquesta espècie de paret de tancament de la part superior, unes quantes pedres, segurament restes del mur perimetral. D’altra banda, els relleixos cavats a la roca, que creiem que devien ésser destinats a aquest mur perimetral, gairebé són visibles a tot el voltant de la mola; tenen una amplada d’uns 30 a 40 cm. Fins i tot cal remarcar que a l’extrem sud, en fer-se més estret el pas, els relleixos dels costats de llevant i ponent gairebé es toquen (només són separats per uns 30 cm).
Forats que hi ha en un petit espadat situat a llevant del serrat que uneix el Castellot amb la Vilanova. A la part inferior hi devia passar el camí que menava al castell. Els forats devien servir per a aguantar el sòl i la coberta de l’edifici. Un encaix fet a la roca recorda on hi havia la teulada.
J. Bolòs
Forats cavats al costat de l’espadat que hi ha damunt el camí del castell; aquests forats fan pensar en una construcció de fusta destinada a protegir la via d’entrada.
J. Bolòs
Finalment, a la punta meridional, hi ha una roca prominent, força aplanada a la part superior i amb un relleix a tot el voltant d’aquesta cara, que fa pensar, com ja hem dit més amunt, que, en aquest extrem, també hi hagué un edifici de planta circular. Uns forats horitzontals cavats a la roca fan d’escala que permet de grimpar amb facilitat des d’aquest extrem a la resta de la mola.
Tornem a la part septentrional d’aquest castell. A la cara meridional de la roca de l’extrem nord-est —aquesta cara queda damunt la canal abrupta per on, potser, s’entrava a la construcció—, com ja hem esmentat més amunt, hi ha alguns forats horitzontals. Hom hi veu, en un nivell força alt, un rengle de 6 forats amb uns 40 cm d’alçada per uns 30 d’amplada.
Altres construccions
Planta general de la zona que envolta el Castellot, excavada l’any 1961 sota la direcció d’A. del Castillo. Dibuix fet, en bona part, segons els plans realitzats durant l’excavació.
J. Bolòs
A sota d’aquest indret, hi ha un petit túnel natural, que comunica la part baixa de la canal d’accés a la plataforma del castell amb la zona que hi ha al nord de la mola, on arriba el camí que, actualment, prové de la masia Vilanova i de l’església de Viver. En aquest pas és probable que hi hagués o bé un lloc de vigilància o bé, potser més endavant, un lloc d’habitatge.
Aquesta espècie de cova-túnel té una longitud d’uns 240 cm, una amplada d’uns 180 cm i una altura, a la part central, d’aproximadament uns 130 cm. L’entrada per la banda sud és molt més ampla que la que hi ha al costat de tramuntana. A migjorn sembla que hi havia una espècie de construcció força gran, de la qual queda com a testimoni, d’una banda, una sèrie de 7 forats, que trobem a la roca que hi ha a l’oest i, de l’altra, dues línies inclinades fetes a la paret de llevant. Aquestes línies i els forats són uns dos metres per damunt del terra actual. Les línies tenen una longitud d’uns 195 cm. Trobem els forats al llarg d’uns 5,30 m; tenen unes mides de 33 × 20 cm, de 25 × 18 cm, de 35 × 35 cm, etc. Saber com era la paret d’aquesta casa és difícil; podia ésser, com la coberta, de fusta, o bé de tàpia o, potser, de pedra.
Més cap al nord, anant cap a Sant Miquel de Viver, a l’espadat que hi ha sobre el corriol, trobem una sèrie de forats que són un clar testimoni que, en aquest lloc, hi hagué una construcció, segurament tota ella de fusta, des de la qual es controlava el camí que menava al castell. Actualment, d’aquesta construcció només es veuen dos rengles horitzontals de forats i un lleuger solc per a una coberta de doble vessant. El rengle superior té una longitud total de 6,30 m i és format per 10 forats. La sèrie inferior només és formada per 7 forats, 4 a la part nord i 3 a la de migjorn; al costat del forat més meridional, hi ha, també, un encaix longitudinal. La distància entre les dues sèries és d’1,20 m; per damunt del rengle superior hi ha la línia de la coberta, a una distància que oscil·la entre 0,6 i 0,8 metres, als extrems, i 1,5 metres, a la part central. Els forats inferiors estan situats a uns 3 m del nivell que actualment té el camí.
Cups o tines que servien per a premsar el vi, situats prop d’on hi havia el castell. De cups com aquest, en aquestes contrades, en podem trobar a prop de moltes cases.
J. Martí
A part d’aquestes construccions, a la codina que hi ha al cim del serrat, es veuen força forats, malauradament molt desgastats, fet que dificulta poder saber amb seguretat si són artificials o bé si només es tracta de cadolles. Com hem vist, però, en alguns casos es veu clarament que foren fets per l’home. Aquests forats, segons M. Riu, devien servir per a aguantar torres de fusta de planta circular, semblants a les que s’endevinen al cim de la roca del Castellot o bé a la penya que hi ha a l’extrem de tramuntana del castell.
Així, per exemple, damunt la codina que hi ha al nord del castell, ja fora del seu recinte, a l’altra banda del camí, hom pot veure amb dificultat una quinzena de forats, amb un diàmetre de 25 a 30 cm; aquests clots són situats força irregularment al voltant d’un sot allargat. Segons Manuel Riu, aquests forats eren la base d’unes bigues que, al seu torn, feien de suport d’una estructura circular de fusta, situada a uns 2 m per damunt del nivell del terra.
També damunt aquestes codines, trobem dues tines, que segurament servien per a premsar el raïm.
Necròpoli
Sepultures situades al costat de la roca del Castellot. Hi podem distingir clarament el cap diferenciat i l’encaix per a les lloses de coberta.
J. Martí
Vista de les sepultures d’adults properes al Castellot. La central no ha estat totalment excavada.
J. Martí
Sota de la roca del Castellot de Viver hi ha una necròpoli formada per unes 16 o 17 sepultures, de les quals només 6 són d’adult. Hom veu ben clarament que hi havia diverses zones d’enterrament. A ponent de la penya, s’hi enterraren 5 adults, un al costat de l’altre, en sengles sepultures; totes les tombes tenen el cap diferenciat i les espatlles força ben dibuixades, encara que més o menys poc centrades. L’altra sepultura d’adult és situada cap al sud-oest; també és antropomorfa.
Trobem les sepultures infantils sobretot a la banda de llevant. N’hi ha un grup de cinc sota la roca, gairebé al costat oposat al de les 5 d’adult. Una d’aquestes tombes és trencada. Anant cap al sud-oest, trobem una altra possible sepultura infantil —encara que aquesta fossa també es pot relacionar amb un altar—, sobre l’escala de cinc graons, que hi ha al costat d’aquest grup de tombes esmentat suara. Hi ha dues tombes més cap a migjorn, gairebé a l’extrem de la roca; se’n trobaren encara dues més, una mica cap a ponent, situades a banda i banda d’un mur.
Mentre hem vist que totes les sepultures d’adults tenen el cap diferenciat, no totes les infantils són antropomorfes; les dues tombes properes al mur i la fossa que hi ha sobre l’escala tenen els dos extrems arrodonits.
La longitud de les sepultures d’adults oscil·la entre els 170 i els 180 cm, amb una profunditat, generalment, d’uns 30 cm. La majoria d’aquestes tombes—menys les dues més meridionals— tenen un encaix per a la coberta. Les mides de les tombes infantils són més variables. Una fa 105 cm de llarg, una altra 73 cm; la longitud de les restants oscil·la entre els 67 i els 49 cm.
Quan, els anys 1960, s’excavaren, gairebé totes ja havien estat buidades. Només en una de les petites —la situada més al centre, sota el mur— es trobà l’esquelet. Així mateix, en algunes de les d’adults, a llurs peus, es descobriren restes de la coberta de lloses. En la quarta, començant pel nord, encara, actualment —no fou totalment excavada—, sembla que veiem restes de les pedres rectangulars ben posades que la tapaven; sobre la coberta encara es bastí el mur, que envoltava part de la penya del Castellot per la banda inferior.
Jaciment arqueològic
Quan, l’any 1961, es va excavar la plataforma que hi ha sota la roca del Castellot, es van trobar fragments de ceràmica, els quals es consideraren, en llur immensa majoria, d’època medieval. Hi van aparèixer trossos de ceràmica grisa, generalment fosca o brunenca, fina i no gaire compacta; així mateix sortiren també, fragments de bols o d’altres objectes decorats amb reflexos metàl·lics o amb blau, i, també, diversos padellassos de peces vernissades, amb vernís verd a l’exterior i, alguns cops, bru a l’interior. En el jaciment també es trobaren, tanmateix, alguns fragments de ceràmica rosada de pasta compacta i parets fines.
Gerro de ceràmica trobat durant les excavacions dutes a terme al Castellot. És una peça del segle XIII que es conserva actualment al Museu Municipal de Berga.
G. Llop
Entre els objectes descoberts cal destacar un gerro amb bec, amb ansa vertical i alçada i amb base sortint. La ceràmica que aparegué a la zona de les tombes era grisa, però, sembla que tenia la pasta més fina que la restant.
Els objectes metàl·lics que es trobaren sota el Castellot foren, bàsicament, els següents: dues sivelles de bronze i dues monedes, una de les quals del segle XIV; van aparèixer també dues puntes de llança de ferro, una punta de sageta i una de dard, un garfi i diversos claus, també, d’aquest mateix material.
Cal cridar igualment l’atenció sobre els objectes d’os que hi aparegueren, en especial sobre la flauta que sortí; així mateix, es trobà, a nivell superficial, una agulla d’os i un mànec, també d’aquest material. S’hi desenterrà, igualment, una pedra d’esmolar.
Una recollida de ceràmiques, que eren a la superfície, feta, darrerament, a la mola del castell, ens ha permès d’aplegar alguns fragments d’aquest material, de característiques, però, molt diverses. Al costat de les ceràmiques grises, que es poden datar cap al segle XII o XIII (color N 5 de l’escala de colors de roques Munsell), apareixen alguns fragments, més moderns, de ceràmica oxidada, amb vernís de color bru suau a la cara interna (color 5 YR 4/4 de la dita escala), però també ceràmiques cuites en una atmosfera oxidant i sense cap tipus de vernís. Alguns d’aquests darrers fragments sembla que, fins i tot, poden correspondre a peces d’època ibèrica o romana. D’altres peces potser es poden situar en una època propera a l’any 1000, encara que sigui difícil d’assegurar. Es tracta de fragments amb pastes que, en l’actualitat, es poden desfer fàcilment amb les ungles. Tenen un color bru rogenc (10 R 4/6) més o menys viu, amb restes de possible engalba (5 YR 4/4), potser brunyida, a la cara exterior; o bé poden ésser de pasta grisa fosca (N 3), amb les cares exteriors i interiors brunes (5 YR 5/6) o bé rogenques.
A l’extrem meridional de la mola on hi havia el castell, hi ha aquesta roca amb un encaix a tot el voltant de la cara superior, el qual devia servir, potser, per a fonamentar una construcció defensiva de planta circular.
J. Bolòs
Tot això demostra la complexitat d’aquest jaciment. Aquest lloc que potser ja era conegut en època prehistòrica, és probable que ja fos utilitzat en època romana o ibèrica. D’aquestes darreres èpoques són algunes de les ceràmiques aparegudes i, també, potser, l’espècie de columbaris que trobem al Castellot —que poden ésser, però, forats per a ofrenes, d’època força posterior—. Tot això, tanmateix, evidentment, planteja un greu problema a l’hora de datar els restants testimonis del passat: murs, forats que feien de suport d’edificis de fusta, restes d’encaixos per a muralles, torres de planta circular, sepultures, etc. Això no obstant, com que sabem documentalment que al segle X, de cert, hi hagué un castell, podem pensar que les construccions defensives són, en bona part, d’aquesta època, encara que caldria un estudi més aprofundit per a poder-ho assegurar. D’altra banda, les sepultures antropomorfes sembla que també es poden relacionar fàcilment amb altres tombes que hom data vers l’any 1000. (JBM)
Construcció semitroglodítica que hi havia sota el castell, al costat de la canal per on hom podia pujar. Al davant hi ha el solc per a la teulada; a mà esquerra, al cim de la balma, hi ha els forats que suporten les bigues de l’edifici.
J. Bolòs
Bibliografia
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 34, 35 i 183
- Albert Benet i Clarà: Una revolta berguedana contra el comte Oliba Cabreta, “L’Erol”, núm. 6, Berga 1983
- Pere Català i Roca: Viver i Serrateix, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976
- R. Centelles: El Castell de Viver, “Full informatiu del romànic”, núm. 17, juny 1979
- Manuel Riu: Probables huellas de los primeros castillos de la Cataluña Carolíngia, “San Jorge”, núm. 47, 1962, pàgs. 34-39
- Manuel Riu: Un jarrito vidriado del siglo XIII, procedente del Castellot de Viver, en el Museo Comarcal de Berga, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», núms. 5-6, Barcelona 1984-1985, pàgs. 419-420
- Xavier Sltjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa 1977, pàgs. 82-83
- Per a redactar aquestes notes s’han utilitzat els diaris d’excavació, fets l’any 1961 per A. del Castillo i per Manuel Riu i conservats al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.