Situació
Aspecte exterior del mur de l’església.
R. Viladés
L’església, avui englobada dins d’una casa que hom anomena “Cal Pastisser”, és situada a tocar la carretera, poc abans d’arribar al monestir de Santa Maria, a uns 150 m cap al sud-est. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781; × 98,9 — y 44,8 (31 TCG 989448).
L’itinerari per a arribar-hi és el mateix que hem indicat per a l’església de Santa Maria. (FJM-AMB)
Història
En principi, cal pensar que mentre l’església de Santa Maria de Serrateix era l’església monàstica, a l’església de Sant Pere es devien realitzar les funcions parroquials, tal com trobem en relació amb alguns altres monestirs catalans.
A l’acta de consagració de l’any 977, ja s’esmenta l’existència de dues advocacions; encara que, en un principi, només es parli de Santa Maria de Serrateix, després, però, s’afirma que els pecats d’aquells que siguin batejats, enterrats o bé que hi facin donacions seran absolts per sant Pere, per santa Maria i pels restants sants.
Amb tot, a causa bàsicament d’aquesta darrera afirmació, s’ha pensat que, inicialment, hi devia haver només un sol edifici —l’actual de Sant Pere, construït per l’abat Froilà—, amb diversos altars, on es feien les funcions d’església parroquial i monàstica; després, d’ençà de l’any 1077, ja es bastí el nou temple que fou consagrat solemnement per l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, vers l’any 1126.
Segons aquesta hipòtesi, després d’aquesta data, sí que ja hi devia haver dos edificis diferents, l’un dedicat a santa Maria i l’altre a sant Pere. Tanmateix, no podem pas amagar el fet que, abans de començar-se a construir el nou temple romànic de Santa Maria, ja es parlava d’obres en una església de Sant Pere (on, d’altra banda, també hi podia haver un altar dedicat a la Mare de Déu).
L’any 1038, en el testament de Guillem, es donaren diverses monedes a Sant Pere de Serrateix, per a la seva obra (eius opera). Pocs anys més tard, el 1050, encara continuaven les obres: la dona anomenada Adalais, en el seu testament, deixà a Sant Pere el seu ase petit ad sua opera.
El 13 de gener de 1247, damunt l’edifici de l’església de Sant Pere es produí un curiós fenomen que va cridar tant l’atenció als monjos que fou escrit al final del necrologi de la comunitat: el capvespre d’aquest dia, damunt l’esmentada construcció, es veié un objecte que projectava espurnes i que era roent com el ferro tret de la farga i que feia tant de renou com una paella bullent; d’altra banda, les comparacions són prou il·lustratives.
Modernament, mentre les funcions parroquials es fan a l’església de Santa Maria, l’antiga església de Sant Pere ha esdevingut el magatzem del flequer del poble (de Cal Pastisser). (JBM)
Església
L’edifici, ara transformat en habitacle, passa força desapercebut com a construcció religiosa. A desgrat d’això, conserva un seguit d’elements, prou significatius, que ens permeten d’endevinarhi una antiga església, ensems que ens permeten de restituir-lo gairebé en la seva totalitat.
Arc ultrapassat d’un dels absis de l’església.
A. Bastardes
De l’antic edifici, englobats dins la construcció moderna, resten el mur de tramuntana, una part del de migjorn amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la col·lateral nord i les façanes de llevant i de ponent, força transformades, però amb vestigis molt importants, com dos arcs situats al mur est que obrien els seus respectius absis, i alguns finestrals. Altrament encara es retalla, entre l’aparell modern, el perfil de les façanes de llevant i de ponent. No s’han conservat les voltes de canó que abrigallaven les naus, a causa d’unes remodelacions relativament recents. També romanen uns fragments, força escadussers, corresponents a la capçalera.
A partir dels elements descrits, podem constatar que es tractava d’una església de pla basilical, composta de tres naus paral·leles d’idèntica llargària, bé que les laterals, per tal com se subordinaven a la central o principal, eren més estretes. La separació entre les naus es feia per mitjà d’arcs de mig punt adovellats que es recolzaven sobre pilars rectangulars, que, en definitiva, suportaven la volta central i contrarestaven, en part, l’embranzida de les voltes laterals, fetes totes amb pedra i amb secció de mig punt.
La capçalera, sense transsepte, era formada per tres absis que s’unien a les respectives naus mitjançant arcs de radi ultrapassat, fets amb dovelles ben treballades, amb el retret dels muntants.
D’aquesta capçalera, ultra les arcades central i de migjorn, també resten un pany de paret, que sorgeix de l’extrem de l’arcada sud, prop del mur, i un altre fragment, molt més curt i baix, corresponent als basaments, que és situat entre l’arc central i el de tramuntana, aquest darrer avui desaparegut.
Si aquests fragments són solidaris amb els arcs, cosa que sembla, llavors caldria pensar en una capçalera composta per tres absis carrats, restitució proposada per X. Sitjes, el qual, a partir d’una exploració dels fonaments, afegeix que estaven disposats en línia, sense que el santuari central sobresortís dels laterals. Com sigui que nosaltres no hem pogut portar a terme cap mena d’excavació per a poder confirmar aquesta proposta, aleshores també admetem com a possible la hipòtesi donada per X. Barral, segons el qual aquesta capçalera, pel que fa al seu pla, s’hauria pogut assemblar més aviat a la de Pedret. No obstant això, la prospecció efectuada a l’edifici, ens fa creure més aviat en una capçalera triple i carrada, per tal com els murs conservats semblen respondre a una antiga capçalera.
A partir dels perfils de les façanes, podem saber que les naus laterals, amb teulada d’un sol pendent, eren força més baixes que la central, la qual sobresortia ostensiblement amb el cobriment d’una teulada de doble vessant.
El temple rebia llum a través d’un seguit de finestrals situats als caps de les naus i al mur de la nau col·lateral sud, més els possibles finestrals oberts a la capçalera.
A la façana de llevant es devia obrir una finestra central, mentre que a la façana de ponent, atesos els vestigis que hi resten, n’hi havia cinc, distribuïdes una al centre de la nau central i dues en cadascuna de les naus col·laterals. Aquestes darreres segurament es devien fusionar en un sol finestral geminat, amb la interposició d’una columna central. Totes aquestes finestres tenien una obertura de secció rectangular, sense esqueixada. Altrament només conserven els muntants, ja que les arcades, que són de mig punt, han estat refetes.
Actualment al mur de migdia encara romanen els vestigis de dos finestrals, coberts amb arcs ultrapassats i oberts amb una sola esqueixada, els quals, atesa llur situació (al centre de cadascuna de les primeres arcades), podrien ser els inicials d’uns altres situats més avall del mur i encarats a les dues arcades restants.
Al mur de tramuntana, que és el més sencer, no es detecta cap finestra.
No hi ha cap rastre del portal, el qual tant podia descloure’s a la façana de ponent com al capdavall del mur de migdia, fragment totalment transformat. També cap la possibilitat que n’hi hagués un en cadascuna de les façanes al·ludides.
Hom va aparellar aquest edifici amb carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars, lligats amb morter de calç.
L’edifici, ateses les seves característiques, sembla adaptar-se a una obra del final del segle X, bé que remodelat l’XI, tot i que tampoc no es pot descartar totalment una data més tardana, tal com ha proposat X. Barral, corresponent al primer terç del segle XI que, en aquest cas, afectaria una obra unitària.
Aquesta darrera hipòtesi, bé que amb un lleuger desplaçament pel que fa al temps, també és compartida per E. Junyent, qui, partint dels tipus d’arcs de les finestres grans i valorant el concepte mateix de divisió de l’espai, el situa dins l’època romànica, bé que, potser, resseguint la planta d’una església anterior, de la qual s’aprofità segurament la desapareguda capçalera. La hipòtesi d’Eduard Junyent sembla avalada per unes deixes per a l’obra del temple del 1038 i del 1050, època en què, segons el mateix autor, es construí la nau.
Altrament, segons Barral, que afegeix encara una altra data (1088) relacionada també amb un llegat ad opera, aquestes donacions no aclareixen prou els treballs duts a terme, ja que no semblen correspondre’s amb cap element de l’edifici actual.
Per la seva banda, X. Sitjes, que data la construcció com a una obra del final del X, creu que els llegats ad opera dels anys 1038 i 1050, podrien relacionar-se amb unes obres de refecció i remodelació del temple, consistents en la substitució de les cobertes d’embigats originals per voltes de pedra, suportades pels amplis pilars rectangulars, que modificaren parcialment l’església del segle X.
Segons J. Vigué i A. Bastardes, aquest temple pot tractar-se d’un edifici molt antic (possiblement del IX), la nau del qual fou refeta en època romànica.
L’edifici, atès que és utilitzat com a habitatge, per ara té assegurada la seva pervivència. (FJM-AMB)
Intervencions arqueològiques posteriors
Aquest edifici ha arribat als nostres dies molt modificat. L’església de Sant Pere es construí al segle IX i fou modificada profundament al segle XI. Al segle XIV es va substituir el paviment de morter per un de rajoles quadrades i al segle XV o XVI l’església canvià radicalment. Es van anul·lar la nau nord tapiant els arcs de separació. De les naus central i sud en feren una sola nau molt més ampla; es van eliminar les arcades de separació entre la nau central i la sud, es van treure les voltes de canó i se’n feu una també de canó però amb rajols, es regruixí la paret sud i s’eliminaren els absis. Les finestres i portes romàniques foren tapiades i s’obriren un ull de bou i una nova porta a la façana de ponent.
Al segle XVII o XVIII es va sobrealçar el paviment. L’edifici continuà funcionant com a església probablement fins al final del segle XVIII. L’any 1899 l’Ajuntament el va comprar i l’habilità per a usos civils. A la planta baixa s’hi instal·là l’escola i l’ajuntament i a dalt s’obrà una planta amb dos pisos. Més endavant s’hi va posar un forn de pa. Aquests usos van canviar radicalment tot l’interior. Als murs s’obriren finestres i portes noves.
Vista de l’interior de la nau lateral sud amb l’arc triomfal que donava accés a l’absis.
ECSA - J.M. Badia
Entre els anys 1987 i 1991 van tenir lloc quatre campanyes d’excavacions a l’edifici dirigides per qui signa aquest estudi, cap d’Estudi i Restauració del Patronat d’Amics de Serrateix, i avalades pel professor M. Riu. de la Universitat de Barcelona. Des del 1991 fins al 1996 s’emprengué la restauració de l’església per part de l’Ajuntament de Viver i Serrateix, propietari de l’edifici, amb l’ajuda econòmica del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya. La restauració ha estat dirigida per l’arquitecte municipal, A. Terricabres, i per l’autor d’aquestes ratlles.
De l’església preromànica primitiva, encara no se’n té clara del tot la planta. Un cop finalitzada l’anàlisi dels materials apareguts en les excavacions i de les dades obtingudes, es podrà determinar amb més certesa. Això és degut a la important transformació que sofrí l’edifici durant l’època romànica, que va esborrar molts vestigis. Amb tot, els diversos morters del paviment semblen indicar que era una església de planta de creu llatina i tres absis. El que ha quedat d’aquesta església són els fonaments dels absis i la paret est del creuer, amb els arcs d’ingrés als absis.
Les excavacions han aclarit sense cap mena de dubte la forma dels absis. Els estudiosos havien plantejat diverses hipòtesis; X. Sitjes ja havia avançat l’estructura que finalment ha sortit. La forma dels absis és rectangular, com és habitual en aquesta època, i estan en línia, és a dir, no sobresurt més l’absis central respecte dels laterals. Aquest aspecte és molt interessant, ja que permet relacionar aquesta primera església amb la forma d’esglésies paleocristianes tardanes. És, per tant, un dels pocs exemplars d’aquest tipus de capçaleres conservat a Catalunya. L’absis central té 3,17 × 3,12 m, el lateral sud fa 3,17 × 1,98 m i el lateral nord, que no ens ha arribat sencer, devia fer el mateix que aquest últim.
Aspecte exterior d’aquesta antiga parròquia després de la seva restauració.
ECSA - J.M. Badia
Les voltes dels absis eren de pedra, com ho indiquen els senyals deixats sobre els arcs d’ingrés a la capçalera per la part de fora de l’edifici; sembla que tenien 55 cm de gruix. No hi ha cap indici, però, que ens permeti saber si les voltes eren de canó de perfil semicircular o de ferradura. És molt probable que la nau tingués la coberta amb bigues de fusta.
Les parets d’aquesta església, pel poc que ens n’ha arribat, eren fetes de pedres sense tallar disposades de manera irregular; en canvi, als absis hi havia carreus disposats en filades. Tots els murs tenen al voltant de 0,75 m. Sembla que hi havia una finestra al mur oriental de l’absis central formada per una pedra superior en la qual és tallat l’arc de mig punt; així ho deduïm per la peça trobada a la paret que cegava l’arc d’ingrés a aquest absis.
No ha aparegut cap indici de separació o tancament entre els absis i la nau. Els arcs que comunicaven la nau amb els absis són de ferradura. Només ens han arribat el central, amb un costat espatllat per l’obertura d’una finestra moderna, i el lateral sud, que s’ha conservat ben sencer. Del lateral nord no n’ha quedat cap rastre; va desaparèixer en unes obres fetes a la primera meitat del segle XVIII. S’ha reconstruït a la darrera restauració.
Planta de l’església, amb indicació de la capçalera preromànica avui desapareguda.
G.Badia
La datació d’aquesta església preromànica és difícil. Tenint en compte els elements de tradició antiga, com la forma de la capçalera i les característiques dels arcs de ferradura, i per alguns indicis arqueològics, que falta acabar de confirmar, proposem la data de l’últim quart del segle IX, en el moment de la repoblació del territori.
Es poden trobar molts punts de contacte amb dues esglésies preromàniques de la comarca del Bages: Sant Pere del Brunet (Sant Salvador de Guardiola) i Santa Maria de Matadars o del Marquet (Mura).
A la primera meitat del segle XI es produí una important transformació de l’església, que comportà la renovació de tot l’edifici, excepte la capçalera preromànica, que es va mantenir. Es devien conservar els absis preromànics perquè ja tenien volta, tal com hem dit. L’absis central era prou espaiós i tenia un arc d’ingrés ben ample que permetia una bona visibilitat de l’altar.
La planta d’aquesta segona església és basilical, amb tres naus. Fa 15,30 m de llargada per 8,90 m d’amplada; la nau central fa 2,80 m d’amplada, i les dues laterals, 2,15 m cada una. Les naus estan separades per arcs formers de mig punt que recolzen sobre pilars, excepte en el tram més proper als absis. Aquí els dos arcs formers són més petits i recolzen a ponent sobre un pilar i a llevant sobre una columna amb àbac i capitell, de forma de tronc de piràmide invertida, sense decoració. L’explicació que es pot donar a la presència d’aquestes columnes és que es va voler marcar el creuer, ja que arquitectònicament no hi era.
Només ens han arribat els arcs formers entre la nau central i la lateral nord. Els que separaven la nau central i la lateral sud foren enderrocats al segle XV; s’han localitzat els fonaments dels pilars i la base de la columna d’aquest sector durant les excavacions.
Les naus estaven cobertes amb volta de canó, tant la central com les laterals. A les parets est i sud de l’edifici s’han detectat rastres d’aquestes voltes, que foren suprimides en les reformes del segle XV. La nau central era força estreta i molt alta i a l’exterior sobresortia per sobre de les laterals. Així, per fora hi havia tres teulades, una de doble vessant per a la nau central i dues d’un sol vessant per a les naus laterals. Això ja es veu clarament marcat a les parets exteriors observant els diferents tipus de carreus. Els carreus romànics són de mida petita ben disposats en filades, típics del primer romànic.
L’edifici té dues portes: la d’entrada a l’església, que és al mur de ponent, i la del cementiri, a migdia. Encara que no s’ha excavat el cementiri, per sondeigs sabem que s’estenia pel costat de migdia i pel davant de l’església. La primera porta és formada per dos arcs de mig punt; el que dona a l’exterior és més baix que el de l’interior. L’espai entre els dos arcs és cobert per una volta de canó. Per dins, per a salvar la diferència d’altura entre els dos arcs, hi ha un timpà semicircular, que recolza en part sobre una biga quadrada; en aquesta hi ha un forat on es fica el piu de la polleguera d’una porta. Només s’havia conservat la meitat nord d’aquesta porta, amb el tros de la biga inclòs. La restauració va completar la part que havia desaparegut. Fou mutilada per fer-hi una altra porta al seu costat al segle XV o XVI.
La porta que dona al cementiri ens ha arribat sencera per l’interior i retallada per l’exterior. És una porta que també té dos arcs de mig punt però aquí de la mateixa alçada; entre l’un i l’altre hi ha una volta de canó. Té una considerable alçada.
Actualment la llum entra a l’edifici bàsicament pel costat de migdia i per ponent. La nau central presenta dues finestres, col·locades l’una a la part superior de la façana de llevant i l’altra a la de ponent. Els murs laterals sud i nord de la nau central és probable que també tinguessin finestres per a il·luminar aquesta nau, però no ho podem saber perquè han desaparegut del tot. La nau lateral nord només rep llum per una finestra, situada a la façana de ponent; el mur de tramuntana no en té cap. La nau lateral sud té quatre finestres, tres al mur de migdia i la quarta a la façana principal. Era una església amb força bona llum natural per l’època.
Les finestres tenen la forma característica del romànic, arc de mig punt ben adovellat i doble esqueixada. Cal subratllar que les finestres de la façana de ponent que donen a les naus laterals estan emmarcades amb decoració llombarda, un plafó rectangular rebaixat amb dos arcs cecs.
De tot aquest conjunt de finestres, durant la recent restauració va caldre refer-ne les dues que il·luminen la nau central, ja que havien estat transformades; quan l’edifici es convertí en mas, les eixamplaren per a permetre pujar coses a les golfes des de l’exterior, eliminant la doble esqueixada i substituint l’arc de pedra per un arc de rajol. Al mur de migdia, les finestres dels extrems són les originals. L’altra finestra d’aquest mur només conservava la part de l’arc; la resta es va haver de refer. Quant a les finestres emmarcades amb decoració llombarda, la de la nau sud va arribar ben sencera, fora d’un petit tros d’arc cec, fet malbé en fer una finestra moderna. La del nord estava mutilada per dalt i per baix arran de l’obertura d’una finestra i una porta, respectivament, durant la nostra centúria. (JMBM)
Sitja
Durant les excavacions es descobrí al terra de la nau central, prop del presbiteri, una cavitat excavada a la roca que pot correspondre a una sitja. Té una boac de forma rectangular, amb un encaix per a posar-hi una tapa; a l’interior la forma és arrodonida. S’hi va trobar terra i rocs que hi abocaren quan decidiren inutilitzar-la; entremig hi sortiren algunes monedes, ceràmica grisa i vidre. Les monedes, que corresponen a Jaume I i Jaume II, han permès datar el paviment que passava per sobre seu de la primera meitat del segle XIV. (JMBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- J. M. Badia: El monestir de Santa Maria de Serrateix i altres llocs del Municipi, Balsareny 1977
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 259
- Jordi Bolòs i Masclans: Els monestirs del comtat de Berga des de llurs orígens fins a l’any 1400. El monestir de Santa Maria de Serrateix, Tesi de doctorat inèdita, defensada a Barcelona l’any 1983
- Jordi Bolòs i Montserrat Pagès: El monestir de Santa Maria de Serrateix i la parròquia de Sant Pere, “Quaderns d’estudis medievals”, vol. I, núm. 2, Artestudi Edicions, Barcelona, novembre de 1980, pàgs. 83-86
- Ignasi Feliu de Travy: El monestir de Santa Maria de Serrateix. Una aproximació a la seva història, Ed. Montblanc-Martin, Granollers 1977, pàgs. 26 i 27
- Eduard Junyent: El comtat de Berga en els segles X i XI, Berga 1969, pàg. 23
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes, Abadia de Montserrat 1983, pàgs. 191-192
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 152-157
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 58-59
Bibliografia sobre la sitja
- Sitjes, 1977; Barral, 1981
- Badia i Masgrau, 1987, 12; 1988, 13; 1989, 14; 1990, 15; 1992, 16; 1994, 19 I 1997, 22