Situació
Vista exterior de l’absis, l’element més antic i genuí d’aquesta transformada església.
ECSA - E. Pablo
L’església parroquial de Sant Esteve d’Araós és situada al centre de la població d’Araós, a l’entrada de la Vallferrera. (MLlC)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH573109
Història
Les vicissituds històriques de l’església de Sant Esteve d’Araós són comunes als altres pobles que integren la Vall Ferrera, a les quals es fa esment en el marc històric d’aquest volum.
La referència documental més antiga atribuïda a la parròquia d’Araós ha estat, segons diversos autors, el document conegut com l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, en la qual s’identificava acríticament el topònim Haravo amb Araós. Actualment, es revisa aquesta identificació, i hom creu que Haravo fa referència a Àreu, ja que, com s’indica més específicament en el capítol sobre Sant Feliu de la força d’Àreu, en documents datats al segle XII, referits, sense cap mena de dubte a Àreu, s’hi troben les variants d’Arao i Arau.
En l’Spill... del vescomtat de Castellbò hi ha una descripció molt interessant del poble d’Araós, en la qual s’esmenta que és dividit en dos nuclis de població, l’un d’ells dit castell o força, que era destruït i desert en aquell moment, i l’altre, anomenat vila o cases baixes, sense muralla, que es correspon amb el poble actual, organitzat al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, que per la seva arquitectura hem de considerar una obra alt-medieval. Per tant, podem suposar que aquesta duplicitat de nuclis urbans ja es produïa a Araós en època alt-medieval. D’altra banda, una estructura d’organització urbana semblant és present també en altres pobles de la Vall Ferrera, com ara a Alins, Àreu (on encara es conserva perfectament la duplicitat d’assentaments urbans) i Tor (on sols queden les restes), o fins i tot a Tírvia, si pensem en el desaparegut castell de Trencavies, enderrocat al final del segle XI, que bé podria correspondre a la força d’aquesta vila.
L’església parroquial de Sant Esteve d’Araós fou visitada, l’any 1314, pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies del deganat de Cardós. Figura també en el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391, segons la qual el seu capellà havia de pagar la quantitat d’una lliura i nou sous. Al segle XVI, amb la reestructuració del bisbat d’Urgell, Araós passà a integrar l’oficialat de Tírvia. Per la visita pastoral del 1758, l’edifici de Sant Esteve estava en bon estat, amb un altar principal i tres de secundaris. Actualment depèn de la parròquia de Llavorsí. (MLlC)
Església
Planta de l’església que evidencia les diverses modificacions de què ha estat objecte la seva nau.
J. Rodon
Es tracta d’un edifici molt transformat, en què es fa difícil destriar fins a quin punt algunes de les seves parts corresponen a estructures d’època medieval o bé als processos de reforma, que en diferents fases constructives han donat a l’edifici la seva fesomia actual. Així i tot, l’element més genuïnament medieval és l’absis semicircular que corona la nau, i on s’obren dues finestres de doble esqueixada, una centrada, amb llinda, i l’altra situada al sud, resolta amb un arc.
A la façana sud, totalment alterada per l’afegitó de capelles, s’observen alguns fragments de parament arrebossat, en un indret on hi ha un cap de biga que sembla assenyalar l’existència d’un porxo que probablement aixoplugués la porta del temple, la qual se situaria en aquesta façana sud. Aquesta hipòtesi es reforça amb l’evidència que la porta actual, situada a la façana de ponent, es troba capçada per un important campanar d’espadanya de dos ulls.
A la façana nord, també molt modificada, s’hi observen unes arestes prop de l’angle nord-est, que actualment són de difícil interpretació, i que palesen els processos de reforma que patí l’edifici ja abans de la seva transformació i ampliació.
L’aparell, tant de les parts més antigues com de les reformades, és molt homogeni, de reble de pedra llosenca molt irregular, i sense cap tipus d’ornamentació o elements destacats. Tot plegat conforma un edifici de difícil filiació, adscrit a unes formulacions arquitectòniques i constructives comunes a altres esglésies de la vall, que, arrelades a les formes del segle XI, perduren fins a dates molt avançades del segle XII, època a la qual cal adscriure aquesta construcció. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 137r
- ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 146
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 292.
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV(1314-1315)
- Bertran, 1979, vol.II, pàg. 308
- Els castells catalans, 1979, vol.VI(II), pàgs. 1472-1476
- Tragó, 1982, pàgs. 51-52
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Vidal-Vilaseca. 1987-90, vol. I, pàg. 346
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1324, pàgs. 151-153
- Riu i Barrera, 1990, núm. 12. pàgs. 104-108
- Puig, 1991, vol.II, doc. 221, pàgs. 153-154.