Situació
Edifici molt transformat, de planta allargada vers ponent i que es troba precedit d’un modern campanar amb un pas inferior que permet l’accés al temple.
J. Tous
L’antiga església parroquial de Santa Maria de Besan és situada al poble de Besan, abandonat des del 1967, al qual s’arriba per un corriol que surt des de Can Felip, un gran casal situat entre Araós i Ainet de Besan, a peu de la carretera. (MLlC)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH583117
Història
L’església de Santa Maria de Besan, situada a la Vall Ferrera, va patir unes vicissituds històriques comunes als altres pobles de la vall, les quals són explicades en el marc històric d’aquest volum. Tanmateix, malgrat aquesta pertinença i tenint un clar origen alt-medieval, com ho indica la factura de la seva església, aquest lloc no aparegué esmentat específicament en la documentació fins l’any 1280, en què el rei Pere feu donació a Bernat de Toralla de les viles d’Ainet de Besan i Àreu, entre altres béns a la Vall Ferrera.
Cal esmentar, però, unes referències molt més antigues al lloc de Besan, si acceptem, com s’ha dit en l’estudi general de la vall, que la denominació de Baien que apareix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, i en altres documents, com a límit del terme de Tírvia, en una donació de l’any 1060, o en una convinença entre el bisbe Bernat (Guillem) i Orset i el seu nebot Dragó, del 1073 —en la qual apareix juntament amb les parròquies de Burg i Alendo—, no sigui el lloc de Baén, prop de Gerri, i de difícil relació geogràfica amb Tírvia, o els llocs de la Coma de Burg, sinó que s’hagi d’identificar amb Besan, opció molt més raonable des del punt de vista geogràfic, però que a hores d’ara és impossible de comprovar.
L’any 1314, Besan era una de les esglésies parroquials del deganat de Cardós, visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Al començament del segle XVI, Besan ja no devia gaudir de la categoria de parròquia, car ja no és esmentada en una relació de rectories de l’oficialat de Tírvia, i sembla que era unida a Araós. El 1758 era sufragània d’Ainet de Besan, i el seu titular era la Verge de la Candelera.
L’edifici tenia un altar principal i un de secundari, dedicat a sant Miquel. (MLlC)
Església
Planta de l’església on s’aprecien les successives fases d’engrandiment cap a ponent de què ha estat objecte.
J. Rodon
És un edifici molt transformat, d’una nau, allargada cap a ponent, coberta amb trams de voltes per aresta i un tram a llevant cobert amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau, i actualment paredat. El segon arc toral és tancat per una magnífica reixa de factura gòtica, que delimita l’àmbit presbiteral, i que sembla coincidir amb l’àmbit de l’església original, que es manifesta exteriorment per un regruixament dels murs. També hi ha traces que la nau ha estat sobrealçada, motiu pel qual no es pot assegurar que cap tram de volta correspongui a l’obra original, que, d’altra banda, és difícil de destriar per l’arrebossat que cobreix totalment els paraments interiors.
A l’absis hi ha dues finestres, de doble esqueixada, corresponents a l’obra original, mentre que les dues finestres de la façana sud són clarament modificades. La porta s’obre a l’actual façana de ponent, on també hi ha adossat a l’angle sud-oest un campanar de torre, d’un sol nivell d’obertures amb pas inferior, com el de Sant Roc de Farrera, però molt més senzill, que també correspon als processos de reforma que s’efectuaren sobre l’edifici original, una obra probablement a cavall dels segles XI i XII, com la propera capella de Sant Miquel. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, f. 147r
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 291
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Sarrate, 1969-70, XXX, pàgs. 106-136
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1475
- Barral, 1981, pàg. 255
- Tragó, 1982, pàg. 52
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 350.