Situació
Vista actual de l’església després de la seva recent restauració.
ECSA - J. A. Adell
L’església de Sant Feliu és situada a la part alta, dominant el nucli de la força d’Àreu, que és a uns 500 m al nord del poble d’Àreu, l’últim poble de la Vall Ferrera. (MLlC)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH625171.
Història
L’església de Sant Feliu de la força d’Àreu es troba a la Vall Ferrera i, per tant, les seves vicissituds històriques generals són comunes als altres pobles de la mateixa vall.
En l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, entre les parròquies de Valle Tirbiense, hi figura Haravo, que ha estat identificat tant amb el lloc d’Araós com amb el d’Àreu.
Aquesta controvèrsia es retroba en el testament de Tedball de Vallferrera de l’any 1120, en què deixa al monestir de Santa Maria de Gerri un home a Arao, identificat com Araós (Baraut, 1988-89, doc. 1324), o com Àreu (Puig, 1991, doc. 114). Per dos documents datats l’any 1159 sabem, però, que es tracta d’Àreu, car s’hi esmenta el lloc d’Arau sota el port de Boet, com a límit geogràfic del lloc fins el qual els homes de la vall de Sant Joan havien d’acompanyar el bisbe d’Urgell. A més, l’any 1164, en la butlla atorgada pel papa Alexandre III al monestir de Gerri es troba la confirmació de l’home d’Areo donat al cenobi per Tedball de Vallferrera.
L’any 1232, Sant Feliu i Santa Maria de la Torre foren cedides a Bernat de Prades, prior del capítol canonical d’Urgell.
Al principi del segle XVI, segons la descripció de Pere Tragó, el lloc d’Àreu, de la batllia de Vall Ferrera del quarter de Tírvia, era format per la vila closa o fortalesa on era l’església parroquial i la vila sense muralla, situada al pla. Aquesta vila tenia també església i rectoria, però no arribà a ésser església parroquial.
L’any 1314, en la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona efectuaren a les esglésies parroquials del deganat de Cardós hi figura Sant Feliu d’Àreu. Consta també que l’any 1391 el capellà d’aquesta església havia de pagar de dècima 15 sous. A l’inici del segle XVI, ja dins l’oficialat de Tírvia, el rector d’Àreu, Joan Arma, pagava per dret de rectoria vuit lliures i quatre sous. Tot i que l’any 1575 Sant Feliu continuava essent l’església parroquial de la població, la situació havia canviat l’any 1758, en què Sant Feliu ja no consta com a església parroquial d’Àreu, i la seva funció era exercida per la nova “y muy hermosa” església de Sant Climent. En la relació de la visita s’esmenta l’existència al terme de tres capelles públiques, més una capella construïda en una casa particular, però pública. Segurament una d’aquestes tres capelles, de les quals no s’indica la titularitat, era Sant Feliu.
Després del seu abandó, que malmeté considerablement l’edifici, Sant Feliu de la força d’Àreu fou restaurada l’any 1988 per l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera. (MLlC)
Església
Planta de l’església amb el peculiar mur-campanar que facilita l’accés a l’atri que la precedeix.
J. Rodon
És un edifici d’una sola nau, originàriament coberta amb embigat (solució que s’ha respectat en la recent restauració), i capçat a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau. El sector nord, i part del mur de ponent de la nau, són adossats a la penya, que ha estat retallada per adaptar-se als murs i paviments de l’església.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, protegida per un porxo, recentment restaurat, que pel seu cantó de llevant es tanca amb un mur on hi ha la porta d’accés al recinte eclesial, i que en la seva part superior és coronat amb un campanar d’espadanya de dos ulls. Tot plegat, configura un curiós conjunt arquitectònic, que, pel seu emplaçament, en una posició eminent, presenta un únic accés, per llevant, des del qual pren totalment sentit la configuració de la façana del porxo, que, combinat amb el semicilindre absidal, conforma la façana principal d’accés al temple.
Clàssica estampa de l’aspecte que oferia aquesta església, amb l’absis i el singular campanar, abans d’ésser restaurada.
J. Camp
L’absis, molt rústec, és format per reble de pedra llosenca, col·locada horitzontalment, agafat amb fang. Aquest fet, i la presència de morter de calç en la formació de l’arc de la porta, palesa les fórmules rurals d’un tipus d’arquitectura i de construcció que, arrelada en les formes del segle XI, es prolonga durant tot el segle XII, moment en què s’ha de situar la construcció de l’església d’Àreu, allunyada dels corrents estilístics dominants en l’arquitectura culta del seu temps. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 138v
- ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 150v-152r
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 292
- ACV. Llibres de Visites del bisbat d’Urgell. calaix 31/41, vol. IV(1314-15)
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 308
- Els castells catalans, 1979, vol.VI(II), pàgs. 1472-1476
- Tragó, 1982, pàgs. XIV, 58-59
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol.I, pàg. 358
- Butlletí de l’APVF, 1988, núm. 7, pàg. 53 i núm. 8, pàg. 66
- Baraut, 1988-89, vol. X, doc.1324, pàgs. 151-153
- Butlletí de l’APVF, 1989, núm. 10, pàg. 82
- Rodón, 1990, núm. 11, pàg. 89-90
- Puig, 1991, vol. II, doc. 114, pàgs. 81-82, doc. 150, pàgs. 106-107, i doc. 153, pàgs. 109-111.