Situació
Façana de l’església un cop restaurada.
ECSA - J. A. Adell
La capella de Sant Lliser de Virós es troba a l’indret de les bordes de Virós, a uns 3 km del poble d’Araós, per la carretera que puja al bosc de Virós. (MLlC)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH588100.
Història
El lloc de Virós apareix ben documentat durant tota l’edat mitjana. És un dels indrets esmentats, com a parròquia de la vall de Tírvia, en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. L’any 1075, el riu de Virós és esmentat com a límit, per ponent, de la parròquia d’Ainet de Besan. Per un altre document sabem que Guillem Arnau, bisbe d’Urgell, en el seu testament datat el 1083, deixà a l’almoineria i l’hospital de la Seu d’Urgell el seu alou de Virós, que devia tenir per herència de la seva mare, Ermengarda. El 1126 hi ha documentada la donació de l’alou de Virós per part de Bernat Pere i Pere Isarn, en nom de l’església de Santa Maria de la Seu, a Ramon de Sant Pere, que n’havia de tenir cura.
Aquestes poques i esparses notícies, si exceptuem la referència del document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, no vinculen el topònim de Virós amb una parròquia o una vila, sinó tan sols amb un alou, i en cap cas es fa esment específic d’una advocació concreta, ni tan sols a una església.
En l’Spill... del vescomtat de Castellbò, redactat l’any 1517, Virós és una partida del terme d’Araós, on hi ha un gran bosc i conreus de blat, amb els cortals dels habitants d’Araós.
Sembla que Sant Lliser de Virós fou una capella de l’església d’Araós. Abandonada, l’any 1985-86 fou restaurada per l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera. (MLlC)
Església
Planta de l’església, d’una extrema simplicitat, com la que presenten moltes de les capelles rurals d’aquesta vall.
J. Rodon
En la restauració del 1985 es reconstruí la coberta, d’embigat de fusta, i el senzill campanaret d’espadanya d’un sol ull, que corona la seva façana oest.
L’estructura no pot ésser més senzilla: un simple espai rectangular, sense absis o capçalera diferenciada, amb dues finestres d’una sola esqueixada, al mur de llevant, paredada, i al mur sud, que semblen diferenciar al sector de llevant de l’espai interior de la sala, que, per altra part, és totalment indiferenciada. La manca dels paviments originals impedeix de saber si existia, en origen, algun element espacial que reforcés la singularitat que sembla intuir-se per la posició de les finestres, i per dos nínxols rectangulars situats a la cara interna del mateix mur sud.
A la façana de ponent, descentrades amb relació al campanar, hi ha una finestra, també d’una sola esqueixada, i la porta, que constitueix sens dubte l’element més notable de l’edifici. És resolta internament amb una llinda de fusta, i externament amb un arc aplanat, de perfil marcadament ultrapassat, que la seva deformació impedeix de qualificar netament com a arc de ferradura.
L’aparell és de reble de peces de pedra llosenca, sense treballar, agafades amb fang, llevat de l’arc i els brancals de la porta, on les peces són travades amb morter de calç, que arriba a formar un arrebossat del parament del voltant de la porta.
Vista interior de la nau, en el seu extrem de ponent, abans de la seva restauració.
J. Camp
L’estructura de l’edifici, per la seva senzillesa, fa molt difícil de precisar-ne una filiació i una datació, i totes les hipòtesis que s’hi han plantejat es fonamenten, essencialment, en la forma de la seva porta, l’arc de la qual ha donat peu a atribuir-li una datació molt reculada (Pallàs 1962, Sarrate 1969), anterior al segle X. Aquesta hipòtesi, però, manca de fonaments sòlids, si considerem que aquest tipus d’arc es repeteix, amb una estructura molt semblant en altres indrets propers, gens sospitosos de pertànyer a l’època alt-medieval, com ara la porta del cementiri de Ginestarre de Cardós. D’altra banda, basar la datació d’un edifici en un element tan petit com la forma de l’arc de la porta, resulta, si més no, un argument molt feble i sotmès a una constant revisió. Tanmateix, l’estructura de l’edifici, per la seva senzillesa, no presenta aportacions clares quant a la seva filiació o datació, que poden anar des de l’època alt-medieval fins a moments ben recents.
Així, doncs, no és possible precisar, o confirmar, una datació alt-medieval anterior al segle XI i a la implantació dels tipus llombards, datació que, d’altra banda, tampoc no es pot descartar. En aquest punt caldria accentuar els dubtes plantejats per X. Barral (Barral, 1981), quan assenyala les dificultats de datació d’aquest monument, tot i considerar-lo, implícitament, preromànic. (JAA)
Bibliografia
- Pallàs, 1962, pàgs. 140-145
- Sarrate, 1969-70, XXX, pàgs. 106-136
- Barral, 1981, pàg. 170
- Tragó, 1982, pàg. 52
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 884, pàgs. 233-234
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Butlletí de l’APVB, 1986, núm. 4, pàg. 1
- Baraut, 1986-87, vol.VIII, doc. 1107, pàgs. 30-33
- Butlletí de l’APVF, 1987, núm. 5, pàg. 38
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 348
- Baraut, 1988-89, vol IX, doc. 1381, pàg. 200
- Butlletí de l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera, núm. 12, 1990, pàg. 111.