Situació
Vista de l’església, que únicament conserva sencer el mur de ponent, amb restes d’opus spicatum, i la base d’un campanar d’espadanya.
ECSA - J. A. Adell
Les ruïnes de l’antiga església de Sant Pere del Roc són al cim d’un serrat que domina el poble de Tor, en el mateix cim on hi ha les restes de la torre del castell de Tor, separades de l’església per un vall tallat artificialment en la penya.
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH686147.
L’itinerari per arribar a aquesta església és el mateix que mena al castell de Tor. (MLlC)
Història
Malgrat que la de Tor és, geogràficament, una vall secundària de la Vall Ferrera, i, per tant, inclosa al Pallars Sobirà, i del fet que eclesiàsticament ha pertangut a les diferents divisions d’aquest comtat, políticament era adscrita, amb el seu castell, a la vall de Sant Joan, i per tant era una possessió dels Caboet; d’aquesta manera s’entén que aparegui constantment relacionada amb els castells d’Ars i Civís.
El primer esment concret conegut data del 1102, en el conveni signat entre Guitard Isarn de Caboet, senyor de Caboet, i Arnau Ramon, sobre l’exercici i la percepció dels respectius drets feudals a la vall de Sant Joan, on s’inclou el castell de Tor, i on Arnau Ramon tenia, íntegrament, dos masos.
En l’organització administrativa del vescomtat de Castellbò, Tor formava part de la batllia de Tírvia —no de la batllia de la Vall Ferrera—, del quarter de Tírvia. En la relació sobre les possessions d’aquest vescomtat a la fi del segle XV de Pere Tragó, s’especifica que no era vila closa i que sobre el lloc hi havia una “bella torre redona molt fort e difficil de expugnar, és stada derribada aprés de la aprensió del vescomdat”.
Al costat d’aquesta torre es troba l’església de Sant Pere, que sembla que fou església parroquial fins al segle XV, en què l’advocació de sant Pere es traslladà a l’església de la vila, dedicada a santa Maria, i la substituí.
En aquest supòsit l’església parroquial de Sant Pere de Tor, visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314, i integrada al deganat de Cardós, correspondria a l’església de Sant Pere del Roc de Tor. Al final d’aquest segle, Tor apareix integrat al deganat d’Urgellet, segons que consta en el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391, on figuren els dos capellans de Tor amb la quantitat de tres sous. Tor no consta en les relacions ni de l’oficialat de Tírvia ni de l’oficialat d’Urgellet, fins l’any 1575, ara integrat en l’oficialat de Tírvia. En aquesta visita s’ordenà al rector, Joan Macià, que reparés el llosat de l’església, fent referència a l’església de la vila, és a dir, a l’antiga Santa Maria.
Ara bé, a causa de la manca de més notícies sobre ambdues esglésies, i als dubtes que hi ha sobre l’advocació de santa Maria com a titular de l’església de la vila, és possible pensar que totes dues estiguessin dedicades a sant Pere. D’altra banda, no seria aquest l’únic cas conegut de duplicitat; així, podem esmentar Sant Andreu del castell d’Oliana i Sant Andreu d’Oliana. Tanmateix, aquest fet no permetria d’afirmar que Sant Pere del Roc tingués, en un primer moment, la parroquialitat del lloc, i no fos tan sols una capella castellera. (MLlC)
Església
Planta molt simple d’aquest edifici, avui totalment en ruïnes.
J. Rodon
Les restes avui visibles de l’església de Sant Pere del Roc consisteixen en una part dels basaments dels murs d’un edifici de nau única, del qual es conserven part dels seus angles de llevant i la totalitat del mur de ponent, on hi ha els pilars d’un campanar d’espadanya de dos ulls, i restes de l’estructura de fusta del sostre, concretament una biga de fusta. Aquesta, encastada al mur, devia servir segurament com a suport del carener, sense que és pugui arribar a precisar si complia, alhora, funcions de lligam dels murs.
En aquest mur de ponent es conserven dues fornícules rectangulars, que flanquegen una finestra central, de doble esqueixada, que té els seus paraments arrebossats amb morter de calç, on es conserven vestigis, molt desgastats, de decoració pictòrica. L’arrebossat que presenta la finestra s’estén també pel parament intern del mur, al seu entorn. Aquest mur fou doblat exteriorment per un segon mur, que respectà la disposició de la finestra, allargant l’esqueixada exterior i donant-li una forma totalment asimètrica.
L’estat de ruïna de l’edifici impedeix de precisar les seves característiques tipològiques, de les quals només podem establir, amb seguretat, que era un edifici de nau única. No hi ha prou elements visibles per determinar, sense una excavació arqueològica, les característiques de la seva capçalera, de la qual només podem insinuar que es tracta d’una testera recta, si jutgem per les cantonades de mur conservades i pel fet que els murs de la nau tenen una certa tendència a convergir cap a la testera de llevant, sense descartar que, en realitat, no es pugui tractar d’un santuari rectangular, més estret que la nau. L’estat de les restes, però, impedeix de precisar-ho, com tampoc no podem precisar la forma semicircular interior del mur de la capçalera que li atribueix C. Pallàs (Pallàs, 1962, pàg. 142).
L’aparell, només apreciable al mur de ponent, és format per carreus allargassats de pedra llosenca, barrejada amb d’altres escairats irregulars, alguns de grans dimensions, disposats molt ordenadament en filades irregulars que tendeixen a l’horitzontalitat, entre les quals destaca una franja, clarament diferenciada, de peces disposades en aparell d’espiga, que se situa al parament interior del mur, per sobre de la finestra.
En l’estat actual de les restes, i sense una exploració arqueològica, es fa difícil precisar una filiació cronològica, i fins i tot tipològica, per a aquest edifici, en el qual els escassos elements conservats s’avenen més al que coneixem de les formes arquitectòniques i constructives produïdes a l’Alt Pallars durant el segle XI. La presència de l’aparell en espiga, limitat a una filada, que també apareix a les properes esglésies de Sant Martí de Cardós o Santa Eulàlia de Serra, no pot ésser considerat com a símptoma d’antigor constructiva. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 139v
- ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 153r-154v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 296
- ACV. Llibres de Visites del bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV(1314-1315)
- Pallàs, 1962, pàg. 142
- Sarrate, 1969-70, XXX, pàg. 137
- Bertran, 1979, vol.II, pàg. 284
- Els castells catalans, 1979, vol.VI(II), pàgs. 1.157 i segs. i 1.472-1.476
- Barral, 1981, pàg. 169
- Tragó, 1982, pàgs. IX i 45-46
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol.I, pàg. 365
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1199b, pàgs. 28-30; doc. 1250, pàgs., 78-81, i doc. 1262, pàgs. 93-96.