Situació
Edifici renovat en època barroca que conserva la base del campanar, ornada amb motius llombards, d’un anterior edifici romànic.
ECSA - J. A. Adell
L’església parroquial de Sant Vicenç és al centre del poble d’Alins, en una posició perifèrica del nucli urbà, al costat de la plaça principal i la carretera que voreja la població. (MLIC)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH619123.
Història
La vila d’Alins ha estat, ja des de temps antic, el centre principal de l’ocupació humana de la Vallferrera, i possiblement per això és el terme que ha generat més referències documentals d’època alt-medieval de tota la Vallferrera. Les primeres notícies documentals del lloc daten del segle IX; concretament apareixen en els preceptes carolingis concedits, successivament, per l’emperador Carlemany (800-814), Lluís el Piadós (814 i 835) i Carles el Calb (860), a favor dels bisbes d’Urgell, en els quals la Vallferrera era inclosa dins el pagus de Tírvia.
Segons l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document polèmic que abastaria, segons alguns autors, l’estat del bisbat a la fi del segle X o al principi del segle XI, la Vallferrera era denominada vall de Tírvia, i comprenia les parròquies d’Alendo, Farrera, Burg, Virós, Tírvia, Ainet, Alins i Àreu, i, incomprensiblement, els llocs de Tavascan i Baien, totalment apartats de la regió, especialment Baien, si s’identifica amb Baén. No podem descartar, però, que Baien es tracti de Besan, accepció amb una major coherència geogràfica, o d’algun lloc de la zona, avui totalment oblidat.
Les referències documentals concretes de l’església de Sant Vicenç d’Alins s’inicien l’any 1055, en què els canonges de Santa Maria de la Seu permutaven al bisbe Guillem la quarta part de la dècima de la ribera de Sió per l’església de Sant Vicenç d’Elins, amb les dècimes, primícies, oblacions i totes les seves pertinences. L’any 1088, Santa Maria de la Seu rebé en donació una casa al terme de Sant Vicenç in villa que vocant Elinse, i l’any 1090 la part dels delmes que el matrimoni Arnau i Maria rebien de la parròquia de Sant Vicenç d’Helinsi.
També el monestir de Santa Maria de Gerri tenia possessions al terme d’Alins. L’any 1105, per donació de Tedball Guitard de Vallferrera, rebia el mas d’en Baldoyn amb el seu cens i servei. L’any 1120, Tedball de Vallferrera, li deixava un home d’Alins. O l’any 1149, que, amb motiu de la consagració de la seva església, Berenguer de Montesclado li donà un capmàs. Possessions confirmades l’any 1164 en la butlla atorgada pel papa Alexandre III al monestir de Gerri.
L’església parroquial de Sant Vicenç d’Alins, integrada al deganat de Cardós, fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. L’any 1391 els dos capellans de l’església d’Alins pagaven la quantitat de 14 sous. Gràcies a l’Spill... del vescomtat de Castellbò coneixem els rectors que regiren la rectoria d’Alins —que era de presentació del vescomte— al llarg del segle XVI. El primer d’ells era Ramon Capdevila, que possiblement es podria situar al final del segle XV; a la seva mort fou substituït per Joan Torres, que, segons una relació de les rectories de l’oficialat de Tírvia, datable al començament del segle XVI, sempre abans del 1526, pagava per raó de rectoria 15 lliures. Aquest fou substituït per Andreu de l’Era, prevere de la vila d’Olp, amb col·lació del 1526, i que al seu torn fou rellevat per Joan d’en Gerre, que l’any 1553 era substituït per Onofre Balcells. L’any 1575 era rector de Sant Vicenç “velle de Alins”, Joan Cases.
En la visita pastoral de l’any 1758 el visitador indicà el mal estat de les parets de l’edifici, que “estan muy derrotadas y amenazan ruhina”. A més de l’altar principal hi havia set altars més, fet que indica que es tractava d’un edifici ampli. No tenia sufragànies, però sí dues capelles públiques, Sant Martí i Sant Quiri, i quatre capelles particulars. Actualment, aquesta parròquia depèn de la parroquial de Llavorsí. (MLIC)
Església
L’església actual de Sant Vicenç d’Alins és un edifici de factura barroca, que substitueix l’antiga església altmedieval. Hom conserva d’aquesta només la base del campanar, que és aprofitada en el primer pis del campanar de l’edifici actual.
L’estructura alt-medieval forma la planta baixa d’un campanar de torre, prismàtic, que presentava les seves façanes ornamentades amb els motius llombards d’un fris d’arcuacions, delimitat per lesenes cantoneres que assenyalaven els diferents pisos. Actualment, només es conserva la planta baixa del campanar i el fris d’arcuacions, complementades per un fris en dents de serra, corresponent a la separació entre la planta baixa i el primer pis. A partir d’aquest fris, tota l’estructura del campanar correspon ja als processos de reforma de què fou objecte.
A la planta baixa es conserva una finestra espitllerada, i els paraments són coberts d’arrebossat de morter de calç, que en alguns punts deixa entreveure un aparell de carreus irregulars, que juntament amb les característiques formals de la decoració, evidencia les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI. (JAA)
Necròpoli
En el soterrani d’una casa del poble d’Alins, quan s’hi feren obres, es trobaren diverses tombes de lloses, col·locades com si fossin en un tauler d’escacs, alternant la situació en cadascun dels rengles. Una altra cosa que cridà també l’atenció fou la mida dels ossos, alguns dels quals, per exemple els fèmurs, eren molt llargs. (JBM-MTC)
Bibliografia
- ACU. Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 138v
- ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 148r-150v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 291.
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), docs. I, II, III, IV pàgs. 279-288
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 320, pàgs. 455-456
- Bertran, 1979, vol.II, pàg. 309
- Els castells catalans, 1979, vol.VI(II), pàgs. 1.472-1.476
- Baraut, 1982, vol.V, doc. 630, pàgs. 151-152
- Tragó, 1982, pàg. XIV, 43-62, 160-161 i 173-178
- Baraut, 1983, vol.VI, doc. 675, pàg. 59
- Baraut, 1984-85, vol.VII, doc. 941, pàg. 73 i doc. 1065, pàgs. 184-185
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Baraut, 1986-87, vol.VIII, doc. 1107, pàgs. 30-33
- Bertran, 1986-87, vol.VIII, pàg. 386
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 355
- Baraut, 1988-89, vol. X, doc. 1324, pàg. 151, doc. 1340, pàg. 168 i doc. 1342, pàgs. 169-170
- Martínez, 1991, pàgs. 148-152 i 155-160
- Puig, 1991, vol.II, doc. 93, pàg. 64; doc. 114, pàgs. 81-82; doc. 138, pàgs. 97-98 i doc. 153, pàgs. 109-111.