Santa Maria de la Torre (Alins de Vallferrera)

Situació

Vista del conjunt de l’església i la borda annexa, poc abans de la seva restauració, al peu de la Noguera de Vallferrera.

J. Tous

Vista de la part nord de l’església, amb les cobertes ja refetes, l’any 1987.

J. Camp

L’església de Santa Maria de la Torre es troba isolada, al costat d’unes bordes, enmig d’uns prats, uns 3 km abans d’arribar a Àreu, al costat mateix de la carretera d’Alins a Àreu, al marge esquerre del riu. (MLlC)

Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH630142.

Història

La situació de Santa Maria de la Torre, aïllada al mig dels camps i sense poblament conegut, planteja d’entrada l’interrogant del perquè de la seva construcció en aquest indret, que tampoc no sembla respondre a un criteri de defensa del territori.

El fet que no hi hagi notícies documentals sobre aquest edifici accentua la impossibilitat de conèixer els motius que intervingueren en la seva construcció, i tan sols permet de presentar hipòtesis.

L’existència, possible, però no documentada, d’edificacions al seu entorn que podrien respondre a un antic poblament, i que comportarien, per tant, que Santa Maria fos una església parroquial, podria ésser corroborada per la relació d’esglésies parroquials del deganat de Cardós visitades l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.

Segons aquesta relació, que sembla que respon a l’ordre en què foren visitades les esglésies, el camí seguit pels delegats fou Tírvia, Araós, Ainet, Alins, Àreu i Santa Maria de Ça Tor, des d’on enfilaren la vall de Tor. D’aquesta relació, considerant la geografia de la vall i els camins medievals que n’unien les diferents poblacions —i descartant la identificació de Santa Maria de Ça Tor amb Santa Maria de Tor—, Santa Maria de Ça Tor es pot identificar amb l’actual Santa Maria de la Torre. Probablement, un estudi arqueològic de l’indret podria confirmar, o desmentir, aquesta possibilitat.

Tanmateix, aquestes restes d’edificacions han motivat també la creença de l’existència d’un antic monestir al lloc, del qual, però, no hi ha traces.

De fet, l’única notícia que tenim sobre Santa Maria data del 1232, en què fou cedida, juntament amb Sant Feliu d’Àreu, a Bernat de Prades, prior del capítol canonical d’Urgell.

En la descripció que dels termes d’Alins i Àreu fa Pere Tragó en l’Spill... del vescomtat de Castellbò, redactat al començament del segle XVI, el límit dels quals passava per l’església de Santa Maria de la Torre, sembla referir-se ja a un edifici exempt.

En la visita pastoral del 1758, s’esmenta que Santa Maria de la Torre, capella del terme d’Àreu, es trobava “un poco derrotada”, la qual cosa motivà que el visitador ordenés a la confraria que regia la capella la seva reparació. En els darrers deu anys s’han endegat importants obres de restauració de l’església, sota l’impuls de l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera. (MLlC)

Església

Planta de l’església en els murs de la qual és possible d’observar les reformes corresponents a l’edifici original.

J. Rodon

És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau, que és molt ampla, i dividida en dos trams d’alçades diferents, el de llevant cobert amb volta de canó, de perfil semicircular, i el de ponent, més alt, cobert amb estructura d’embigat. Al mur sud, especialment, és clarament visible una fractura, que sembla indicar un esfondrament del sector de llevant de l’edifici original, que hauria estat substituït per l’absis actual, i el tram de nau immediat. Amb tota probabilitat, en aquest procés de reconstrucció s’alçà la volta de canó, que no abasta la totalitat de la nau, ja que el seu extrem de ponent fou cobert amb embigat, que devia ésser l’estructura que cobria originàriament el temple.

No és possible actualment precisar la datació d’aquest procés constructiu, però la reforma es degué produir probablement encara en època alt-medieval, seguint els mateixos paràmetres constructius i espacials.

A la façana sud, just sota el ràfec, al tram de llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada, molt ampla, i d’execució molt barroera, com si s’haguessin aprofitat les dovelles, de pedra tosca, d’una altra obertura, més estreta. Prop d’aquesta, a la mateixa façana, però al sector de ponent, hi ha una altra finestra (o potser una porta alta), d’esqueixada recta, mig colgada. L’element més destacat de l’edifici és la porta, que s’obre a la façana de ponent, formada per un arc de mig punt, emfasitzada per una doble arquivolta, de les quals l’exterior és recta, amb una incisió contínua, en ziga-zaga a les seves dovelles, i la interior és bisellada, amb decoració de boles. Els tres arcs arrenquen d’impostes bisellades, i cal assenyalar la curiosa solució del carregament de la imposta de l’arc exterior, amb l’aresta del brancal. Interiorment, la porta presenta un cap-i-alt, molt alt, ornamentat per una arquivolta en dents de serra, i l’arc exterior remarcat per una motllura rebaixada.

L’aparell és de carreus irregulars de llosa, disposats de manera poc uniforme, però amb tendència a formar filades horitzontals, i amb la inclusió de carreus ben tallats de pedra tosca en els elements singulars, com els arcs de la porta i les finestres. Alhora cal assenyalar que el parament de l’entorn de la porta és arrebossat amb morter de calç, cosa que el fa destacar en el conjunt de la façana.

Primers treballs de restauració, l’any 1983.

J. Camp

Tot i la tecnologia matussera de la construcció, que contrasta amb el major refinament present en el sector de la porta, cal considerar aquest edifici una obra pròpia de les formes que pren l’arquitectura del segle XII en les valls altes, on queda ancorada en la tradició constructiva, i en la qual el procés de reforma no degué ésser gaire posterior. (JAA)

Talla

Talla d’una marededeu romànica, situada dalt d’un sortint, que procedeix d’aquesta església i que avui es conserva a Sant Climent d’Àreu.

ECSA - J. A. Adell

A l’interior de Sant Climent d’Àreu es conserva la talla d’una marededeu procedent de Santa Maria de la Torre. És recolzada sobre un voladís a manera de setial que es troba penjat al mur de la conca absidal.

Mare i fill són representats en posició frontal. El nen Jesús seu sobre la cama esquerra de la Mare, la qual cosa indica que en aquesta peça la Mare ha començat a perdre ja el paper de sedes sapientiae en detriment del protagonisme del Nen.

La marededeu duu el cap cobert amb vel i a sobre porta una corona amb les puntes florençades. Sobre la cama dreta, amb la mà tancada aguanta el que sembla ésser un ceptre. La mà esquerra apareix pel costat esquerre de l’infant Jesús en actitud d’acolliment. Els plecs de la roba són relativament naturalistes, petits i amples al braç dret, més marcats i verticals a la part frontal, formant una gran “v” a l’eix de simetria, sota els peus del nen. Els peus de la Mare apareixen tot just per sota del drapejat.

El Nen, coronat de la mateixa manera que la mare, va vestit amb túnica fins als peus i a sobre duu un mantell, els plecs del qual són visibles entre les cames. La mà dreta de l’Infant és alçada en actitud de beneir, mentre que l’esquerra descansa sobre el llom del llibre de les Escriptures, un posat que recorda el de la imatge de la seu de Girona. El treball de la túnica de l’Infant, amb petites incisions horitzontals que recorden plecs molt esquemàtics, és una característica que li dona un aspecte molt peculiar.

El setial sobre el qual seu la Mare de Déu té com a element remarcable les quatre columnetes acabades en boles daurades, amb les dues columnes davanteres més baixes que les posteriors.

Quant a la policromia, es fa difícil saber si és l’original. Els rostres permeten d’entreveure la carnació vermellosa molt espatllada, i s’observen escrostonaments a l’espatlla dreta de la Mare, la corona i el genoll esquerre del Nen i en ambdós rostres.

La posició lateral del Nen respecte a l’eix de simetria de la Mare fa pensar en una obra ja evolucionada dins el romànic. El plegat de les robes és més naturalista, allunyat del plegat geomètric. Una altra característica remarcable en aquesta imatge és el “ceptre” que duu a la mà dreta, un objecte gens habitual, comparable en tot cas a l’element floral de la marededeu de la catedral de la Seu d’Urgell, i possiblement afegit en època posterior. Caldria considerar aquesta imatge dins les formes característiques del segle XII, amb certs retocs posteriors. (DLG)

Bibliografia

  • ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, f. 150v-152r
  • ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 292
  • ACV. Llibres de Visites del bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315).
  • Tragó, 1982, pàgs. XIV, 55 i 58
  • Butlletí de l’APVF, 1985, núm. 2, pàg. 3
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol.I, pàgs. 356
  • Butlletí de l’APVF, 1993, núm. 16, pàg. 138-139.